That's not a good enough offer for me

Res és el que sembla. O potser tot és el que realment sembla.

Ho sento, és un post que fa molt de temps que em persegueix. Però sóc incapaç d'escriure'l. Tot i que sé que si no poso el vídeo, em seguirà perseguint durant molt de temps.

La llenya i els indis

Ahir vaig agafar un llibre. Només d'agafar-lo, vaig somriure. Sembla mentida on pots arribar a tenir records!

I és que el llibre em recorda un acudit. L'acudit de la llenya i els indis, que no explicaré, perquè sóc molt dolenta explicant acudits, però que es pot trobar seguint l'enllaç.

Me'l vaig comprar ara farà un parell d'anys. Un conegut venia llibres. Uns llibres que jo acostumo a comprar per internet, però allà els podia veure.

Em va cridar l'atenció. M'agradava el tema. Era original. El vaig fullejar, i em va semblar que estava prou bé. Era el primer llibre d'una sèrie de dos. Així que vaig pensar que em compraria el primer, i si m'agradava, sempre podia comprar el segon per internet.

Al cap d'una estona em vaig trobar un conegut. Portava un llibre a la mà, que s'acabava de comprar. El mateix llibre que jo! Era un noi a qui jo tenia en molt bon concepte, i vaig pensar que si ell portava el llibre a les mans, era que el llibre era bo. I si el llibre era bo, ja em podia comprar la segona part sense esperar a mirar-lo a casa, a veure si m'agradava.

Així que vaig tornar al noi que venia llibres i li vaig comprar el segon.

- Ah, al final t'has decidit a comprar el segon?
- Sí.
- Puc preguntar per què?
- És que he vist el tal amb el primer, i he pensat que, si ell el portava, és que era un llibre bo i...

Va agafar tal atac de riure que vaig haver d'esperar-me una estona a que acabés de riure i m'expliqués què és el que li havia fet tanta gràcia.

- És que fa una estona ha vingut el tal. Ha dit que t'havia vist amb el llibre (el primer), i ha pensat que si tu te l'havies comprat, havia de ser bo. L'ha fullejat, li ha semblat que estava bé, i se l'ha comprat.

Una estona més tard em vaig tornar a trobar el tal.

- Ah, al final t'has comprat el segon?
- Sí, mira, ja que eren aquí... doncs me l'he comprat.

Quan marxava, amb el cotxe, em vaig creuar el tal. Portava dos llibres a la mà. El primer, i el segon.

El noi que ens va vendre els llibres encara deu riure...

La gata

Els primers dies de la meva vida fora de la incubadora els vaig passar a casa de la iaia. De fet, hauria de dir els primers mesos. La iaia no em podia cuidar, i la meva mare podríem dir que no es podia cuidar de la iaia, però almenys es feien companyia l'una a l'altra.

Casa la meva àvia era la típica casa de pagès, i en aquella època estava plena de gats. Sí, gats del carrer, que al final eren de casa, que corrien per casa com qualsevol persona més. Casa la meva àvia, fins fa pocs anys, sempre va tenir totes les portes obertes, i els gats anaven i venien a la seva bola.

Quan jo era molt petita, un dia unes amigues de ma mare van venir a visitar-nos. Ma mare les va portar a la sala, i allà em va treure, i em va ensenyar a les amigues. Una de les gates de casa els avis ho va veure. I què va fer? Doncs sí, va anar a buscar els seus gatets, els va posar al seu cantó, i es va quedar mirant a les dones, per veure si els agradaven les seves cries. Es tractava d'ensenyar les cries als convidats, no?

És clar que això era quan els gats eren manyacs, el meu avi no matava les cries, i les gates no amagaven les cries...

Va passar el temps, un any, dos... i jo sempre estava envoltada de gats. Anés on anés, els gats (o les gates amb cries) sempre em buscaven, i sempre les tenia a prop.

D'aquella època, de quan era petita, gairebé totes les fotos en les que surto jo a casa dels avis, a part de mi hi surt algun gat. O un gat que amanyago, o un gat que sembla que vagi a picar...

Fins i tot hi ha una foto, on jo dec tenir un parell d'anys, que estic asseguda a l'era, i hi ha un gat a davant meu. Jo l'agafo i es veu com faig força. Però no només això. Se'm veuen les dents serrades, com volent fer força, i el que faig és estiragonyar el gat.

Mai cap gat em va esgarrapar, així que suposo que o no els feia massa mal, o ja tenien prou consciència de que era una criatura i no ho feia amb mala fe...

Anys més tard, una determinada gent em va començar a anomenar "la gata". Trobo que, donades les circumstàncies, era un nom molt adequat.

Encara que, els que m'ho deien, mai van saber tot això dels gats :-)

Opcions

Ara mateix em queixaria de... O de... O de... Tinc on triar (i remenar!) Però tinc una altra opció. Una opció molt millor. Aquesta:



I la imatge em recorda que fa molt que tinc pendent un post sobre gats. Fa tant que... que potser ja l'he fet i no ho recordo, i si el torno a fer em repetiré. L'altre dia, tornant al passat, vaig veure que ho havia fet, això de repetir-me, i no sé quants cops més ho hauré fet...

I, després de parlar dels gats, torno a tenir dos opcions: queixar-me, o somriure.

I em quedo amb el somriure.

Fa poc ho deia a algú. No sabem què ens depara el futur. No sabem si demà encara serem aquí, o si podrem seguir essent nosaltres mateixos. Mai saps si aquest serà l'últim post que escrius (ja que estic escrivint un post).

I, com m'agradaria que em recordessin? Com algú que sempre es queixa o com algú que sempre somriu? Tinc les dues opcions, i jo, i només jo, escullo si somric o si em queixo.

I ara, no sé per què, em recordo del meu avi. No, del meu avi, no. De l'"abuelo". El que no vaig conèixer, però...

Sempre que vaig a casa seva, m'he de sentir la mateixa frase. "Eres igual que tu abuelo". I ja dic jo que no parlen del físic. Alguns cops m'ho diuen com un retret (sobretot la meva àvia) i d'altres m'ho diuen com una cosa bona (sobretot una de les meves ties). La resta van alternant la frase entre dir-ho com a cosa bona i com a cosa dolenta.

La tia que sempre m'ho diu com a cosa bona, un dia em va dir:

- Tu siempre dices que estás bien, verdad?
- Sí.
- I, por qué?
- No sé, me sale.
- Tu abuelo siempre decía que, cuando te preguntaban como estabas, tu siempre tenías que decir que bien. Si era alguien que te quería bien, eso le va a gustar. Y si era alguien que te quería mal, eso le va a picar.

Doncs això. Sempre tenim unes quantes opcions.

Però, sense cap mena de dubte, la millor de totes és somriure.

La meva panxa és una festa

Sempre he sigut una mala malalta. No, podríem dir que no estic malalta, però estic a casa... i per sort, sola. Quan em trobo malament, prefereixo que em deixin estar sola... i aquesta tarda no ho podré estar, i a sobre hauré d'aguantar a la que suposo que és la culpable... M'hagués valgut més anar a treballar...

L'altre dia vaig anar a dinar a casa d'uns parents. No m'agrada gens anar-hi. I a saber quina cara deuria fer, però algú de la feina em va veure... I d'aquí es dedueix que val més que no facis coses rares, perquè mai saps qui et pot veure...

Dinar a casa d'una familiar. Quin pal. No acostumo a tenir massa problemes per menjar, a part de les coses dolces, em sol agradar tot (pebrot a part, és clar!) (A qui faci la brometa d'en Shin Chan li retiro la paraula, que això meu amb el pebrot és molt més antic que en Shin Chan). Però es dóna la curiosa casualitat que res del que fa aquesta dona m'agrada. Si és que algun cop hi ha menjar d'aquí i d'allà, i no sé què ha fet aquesta dona, però només he de tastar les coses i sé què ha cuinat. I sempre és la cosa que no m'agrada.

A la dona no se li acudeix res més que dir que farà un plat típic d'una determinada zona. I jo salto per un peu: el plat típic no m'agrada! Em menjaré una botifarra a la brasa i seré la dona més feliç del món...

Fins que la dona diu que a ella i al seu nen tampoc els hi agrada, i que farà una cosa especial per nosaltres tres.

*&*&*&*&*&*&*&*&!!!!!!!!!!!! (El que hi havia aquí, queda censurat, sobretot després de les conseqüències...)

Jo ho intento, però en sóc incapaç. En menjo mig platet, i gràcies. Per no deixar-ho tot, tot i que tinc més ganes de vomitar que de menjar. El nen se'n menja un plat. Ella, com sempre, diu que està molt bo, que sap cuinar molt, que ella és la millor, i bla, bla, bla (ho dic en sèrio, ho fa) i se'n menja dos plats i mig.

La nit del dia del dinar el nen es desperta vomitant i amb diarrea (primer i últim cop que ho dic). Al dia següent, la mare té els mateixos símptomes. Al cap de dos dies, quan em sona el despertador, sóc incapaç d'aixecar-me per anar a gimnàs. Tinc un malestar general horrible. Però vaig a treballar igualment, perquè és clar... Arribo a casa amb fred general, molt cansada, i no m'aguanto dreta. Durant la nit tinc els mateixos símptomes que el nen.

Vaja, que dic jo que no serà casualitat... i si és casualitat, és molta casualitat!

Ara la meva panxa és una festa. Una musiqueta! I uns moviments! S'ho està passant més be que jo.

I jo que no suporto estar al llit. Però si m'aixeco, em marejo. I si m'intento concentrar, no puc. De fet, estic a dintre el llit amb el portàtil...

A la mare i el nen els va durar un dia. I són dels que es queden a casa per qualsevol xorrada... A veure si a la tarda estic millor...

Però és que a sobre de ser vomitiu, el dinar de l'altre dia, m'ha acabat fent vomitar!

Qui sóc i qui vull ser?

(Ho sé, ho sé! Avui tocava un altre post, que hi ha coses més importants a explicar :-P Però estic cansadíssima, i tinc fred. (Potser) demà. )

L'altre dia em vaig trobar el noi que va canviar de camí per no saludar-me el sant Jordi de l'any passat. Potser per la proximitat de sant Jordi, avui me n'he recordat.

Estava, com sempre (bé, com sempre no, però com molt sovint), mirant a l'infinit, sense fixar-me en res en concret.

(Un incís. Com es pot arribar a ser tan pilota? Si avui m'he explicat fatal! Fa com tres o quatre anys que no em mirava el que avui m'ha tocat explicar a una persona. Fatal, ho he fet fatal! I resulta que em diu que m'explico molt bé i que ho ha entès tot. Ja m'agradaria saber què ha entès! Res, és que això de mirar a l'infinit m'ha recordat la meva professió -ejem-, i la professió m'ha recordat el que havia d'explicar avui...)

I, no sé com m'ho faig, que sempre que miro a l'infinit, pensant en les meves coses, hi ha algun noi amb un ego molt pujat en la direcció de la meva mirada...

(Vaja, com avui! Coi!!! Com m'agradaria a mi saber-me vendre, i creure que tot el que faig és l'òstia, i sentir-me la persona més competent del món!)

Total, que mentre estava jo mirant a l'infinit, un braç que es movia em va fer tornar a la Terra. Merda! Qui era?

(Incís número n: a veure, si jo et dic que estaré a davant de l'estació amb un cotxe d'un determinat model i color i no hi ha cap més cotxe ni del mateix model, ni del mateix color... per què em truques al mòbil perquè no saps on sóc? I per què, quan despenjo, em dius que ja m'has vist?)

Sí, era el noi del sant Jordi. Merda! Merda! I merda!

No li volia dir res, però és clar... Si representa que, des del seu punt de vista, m'he passat un parell de minuts observant el que feia...

(A veure, si el tren surt a les 15:20 i diu que arriba a les 17:00, per què et pensaves que era menys d'una hora?)

Total, que em saluda i jo li responc amb mala cara. No, no el volia saludar. I ho vaig haver de fer.

Jo sóc així? Des de quant sóc tan rancuniosa? No, jo no vull ser així! Jo no vull ser rancuniosa. No, tampoc vull que la gent es pensi que pot fer el que vulgui. Però coi, era una tonteria, i ja fa gairebé un any! I d'acord, em va saber greu, però ens coneixem des de petits.

No, jo no vull ser rancuniosa. De fet, no estava enfadada. Només que volia pagar-li amb la mateixa moneda que em va pagar a mi. Però... per què comportar-me així si no sóc així?

Em fa por. Em fa por perquè d'aquí a poc veuré a una altra persona més o menys en les mateixes condicions. I... I...

No, no vull ser rancuniosa. Però tampoc sóc hipòcrita. El que passa és que si faig mala cara perquè estic enfadada, doncs m'ho permeto. Però... el que no em permeto és fer alguna cosa d'aquestes per pagar amb la mateixa moneda. No, no i no. Ho he fet algun cop i... que no! Jo no sóc així. O sí?

(Al final he explicat molta cosa, sembla. Però amb els parèntesis sembla un desastre i en realitat no ho ha sigut. En realitat, en els parèntesis només hi ha les coses dolentes.)

Moltíssimes gràcies!!!

Sabeu què? Sabeu què? Sabeu què?

Doncs que la Laia m'ha fet un dibuix! Un dibuix de veritat!!!

I he quedat tan maca que... que no sé què dir!

Que sí, que gràcies, que moltíssimes gràcies!!! I que li he de donar les gràcies d'alguna manera, però encara no sé quina!

A que he quedat maca?



Ai, crec que havia de parlar dels paletes.

I crec que la Llum havia de parlar d'alguna cosa, però no la deixo.

Només dic: gràcies, Laia!

Per cert, algú s'ha adonat que el nom de la Laia i el meu són gairebé iguals? Jo me n'acabo d'adonar!!!