Analògica

Se m'ha acabat la pila del rellotge. Sí, d'aquelles coses que passen de tant en tant. Un dia mires l'hora i... i t'adones que el rellotge va un quart d'hora retardat. El poses en hora, preguntant-te què li deu passar, perquè mai t'havia fallat. Fins que l'endemà al matí t'aixeques, el mires, i veus que marca una hora menys del que hauria de marcar.

Resultat: et passes una estona buscant algun rellotge per casa. I, oh sorpresa! No hi ha cap rellotge que funcioni. Així que et consoles pensant que tens el rellotge del... ai, que el mòbil està sense bateria!

No t'adones dels cops que fas servir una cosa fins que no la tens. Jo, normalment, per treballar, em trec els anells i el rellotge i els poso al cantó, de forma que veig el rellotge. Quantes vegades he mirat avui el rellotge i he vist que no hi era? Buf! La Maia i jo no tenim entre les dues prou dits per comptar-les!

Però, és clar, tinc el mòbil. I no només el mòbil. Tinc el mòbil i els dos ordenadors que faig servir quan treballo. Sí, treballo amb dos ordenadors a la vegada, perquè sóc més xula que ningú.

Avui he descobert que sóc analògica. Jo, amb els rellotges digitals, no m'hi entenc. Que ara miro el de l'ordenador i veig les 21:17. I sóc incapaç d'imaginar-m'ho. He de passar-me uns segons per saber què vol dir realment les 21:17. Que avui havia de marxar a 1/4 de 6 i ho he passat fatal, cap a les 16:50, que cada cop que mirava el rellotge perdia una bona estona comptant quan de temps faltava per 1/4 de 6. I mira que n'és de senzill, amb els rellotges analògics!

Jo mai diré que són les 21:18, com són ara. Jo sempre diré que són una mica més d'un quart de 10. Així d'imprecisa, que sóc jo. Realment, els rellotges que he tingut no han tingut broca dels segons. I bé que m'ha anat.

De qualsevol forma, avui he descobert que jo sóc analògica, i no seria digital per res. Ara mateix em sento del segle passat :-P

PD: Cinc.

PD2: Ja no hi ha ningú que cliqui als PD, no? Podria enllaçar al que volgués, i ningú se n'adonaria :-)

Frases aleatòries (o no tant)

Són més de les 10 i demà no sé a quina ciutat he d'anar a treballar. Aniré a treballar a una ciutat, i potser a mig camí hauré d'agafar el tren i anar a l'altra.

Avui m'he passat més de tres quarts d'hora al telèfon, parlant amb la mateixa persona, en dues trucades diferents.

Estic cansada i desganada, però continuo somrient, i ja no sé ni per què.

Fa un parell de dies que hi havia coses que m'importaven i ara se me'n refoten.

Fa un parell de dies que, sentint-ho molt, no tinc forces per passar-me per casa de ningú.

Avui he descobert que sé moltes més coses de les que em pensava que sabia. Les classes particulars haurien de ser obligatòries per augmentar l'autoestima.

No, no penso dir res avui. I no m'importa que et pensis que m'he enfadat. No m'he enfadat. Però no correré a contestar. Al cap i a la fi, sempre em fas esperar. Pots esperar un dia (o dos, o els que siguin) per variar.

No, no estic trista.

Somric.

Però crec que estic massa cansada.

PD: Sis.

He tornat a apostar...

Sóc culpable. Sí, molt culpable. He tornat a molestar a l'Anna amb les meves apostes. Amb les apostes que sempre guanyo, i que espero perdre algun dia. Espero. Espero perdre aquesta aposta. Sí, l'espero perdre, però... si he apostat és perquè estic segura de que guanyaré, no? Sinó no hagués apostat. I sempre guanyo les apostes...

Qui somriu quan les coses van malament? Si algú somriu quan les coses van malament és perquè... és perquè... perquè no està bé del cap? Per què no puc deixar de somriure? El somriure s'ha instal.lat a la meva cara. I d'aquí no marxa. Però no només a la meva cara, sinó també als meus ulls.

I surto de treballar. I quan estic marxant cantant m'adono que algú em mira. Per què sempre he de fer coses rares davant d'aquesta persona? Si és que no ens creuem mai que jo no estigui fent una cosa rara. Si quan em veu ja es posa a riure. Mare meva, què deu pensar de mi?

Pujo al cotxe. M'agradaria poder dir que ja he perdut l'aposta. No fa ni una hora que he fet l'aposta i ja m'agradaria haver-la perdut. Malauradament, sé que la guanyaré.

I, mentre torno cap a casa sona una cançó.



I aquí jo ja em desmunto. No, que no em marxa el somriure de la cara. El somriure es fa més gros. Molt més gros. Perquè... perquè...

Perquè el perquè me'l guardo per mi.

I ja no somric, sinó que ric directament.

I arribo a casa i me'n vaig directa al youtube. I veig aquest tros. I el final. I escolto no sé quantes vegades aquesta cançó. I el she. I...

I somric, és clar!

PD: Set.

Wind of Change

Avui no tinc paraules. Sí, no tinc paraules.

Només puc oferir un somriure. El somriure que he ofert a tota la gent que s'ha creuat amb mi. Tota la gent que em tornava un somriure. I jo, preguntant-me per què avui tothom somreia.

Fins que m'he adonat que era perquè em veien somriure a mi.

Les coses no tenen per què canviar sempre cap a malament. A vegades poden canviar cap a bé. A vegades només una petita cosa pot canviar cap a bé.

Ai, no deia que no tenia paraules? :-)

PD: Vuit :-)

Vèncer la por

Ahir estava nerviosa. Sí, estava nerviosa. Però si estava nerviosa és perquè tenia por. Sí, tenia por. Moltíssima por.

Tenia por, perquè sabia que avui em trobaria en una situació. Tenia por perquè l'últim cop que m'hi vaig trobar em vaig bloquejar. I no hi ha res pitjor pel bloqueig que la por al bloqueig. Si tens por de bloquejar-te, el més normal és que t'acabis bloquejant.

No feia tant, del bloqueig. Va ser a mitjans de novembre. Ai, el blog em diu exactament quan va ser, però no tinc ganes d'enllaçar-ho.

La por m'envaïa. Estava morta de por. Per això estava tan nerviosa.

El matí ha començat fatal. Com ja m'esperava, m'havien posat pals a les rodes. Ja m'ho esperava, perquè qui ho havia de fer té aquest do (i no sé què li he fet perquè m'hagi agafat mania). Tenia la meva por davant dels nassos. Allà estava. I tota jo he començat a tenir por.

He tingut molta por. Moltíssima. Sobretot quan he vist que la història es repetia i que em tornaria a trobar en la mateixa situació. Tota jo he començat a tremolar de por. No, no em vull bloquejar. No, no em vull bloquejar. No, no em vull bloquejar...

I allà estava. En la mateixa situació que fa un parell de mesos. En la situació que més temia. En la situació que no em volia trobar. En la situació que em feia tanta por.

No sé d'on he tret les forces. Una mala llet m'ha sortit de dintre. M'he dit a mi mateixa que no podia ser. Jo havia de ser més forta que la por. Ho havia de poder superar.

Veia les cares al meu voltant. Les cares dels que sabien la història, ben serioses. Perquè sabien com va acabar l'última vegada. I les cares noves expectants, perquè no era una situació divertida, fins i tot si se li treu la por.

Però m'he dit a mi mateixa que ja sóc prou gran per aquestes coses. Tinc molta experiència. I no em tornaré a bloquejar.

Finalment, ho he aconseguit. I me n'he emportat l'ovació del matí :-)

- Com ens has fet patir!
- Ets la meva ídol!
- Ostres, és que jo ho he vist i...

I jo estic feliç. M'alegro que m'hagin posat els pals a les rodes. M'alegro haver vist un nen molt mal educat, que no tenia ganes de veure. I me n'alegro per tot plegat. Perquè per mi hagués sigut molt senzill no plantar cara a la por. Hagués sigut molt senzill. Senzillíssim.

Però si no li hagués plantat cara, ara seguiria tenint aquella espina clavada a dintre. Aquella espina de la por. Aquell neguit de pensar que em bloquejo.

Una de les millors sensacions d'aquest món és, sense cap mena de dubte, plantar cara a la por. Posar-s'hi al davant i vèncer-la. Com la gent valenta. O com els que no tenen més remei que posar-se davant de la situació i vèncer-la.

PD: Nou, que me'l deixava!!! :-)

Nerviosa

Si ahir estava contenta o orgullosa, avui estic... Avui estic... Avui estic nerviosa. La panxa ja em comença a fer de les seves, ja torno a sentir aquell buit, que a la vegada és ple.

Sé que, en el moment en què hi sigui pel mig, tot haurà passat. Però també sé que... buf, em posa més nerviosa el no saber amb què em trobaré que el fet en sí.

Ara m'han vingut tots els mals. Precisament ara. Precisament ara que d'aquí a una estona em convindrà anar a dormir, que demà he de matinar. Demà no puc estar sense haver dormit. No, no, i no.

I busco el deu i em trobo amb el que em trobo. Un somriure?

No. Definitivament no. Si és el que em penso, demà seré incapaç de somriure. Tot i que espero poder somriure. Fa una estona somreia i...

Però ara estic nerviosa.

Com m'ho puc fer per treure'm els nervis de sobre?

Crec que no hi ha solució. Només esperar no haver dormit massa malament. I demà, tan bon punt m'hi trobi, els nervis desapareixeran. La sensació de no saber-ne prou... aquesta no crec que marxi, com a mínim fins al cap de molta estona.

Orgullosa

Avui estic contenta. Molt contenta. Avui m'he sentit orgullosa de dos dels meus nens. Molt orgullosa. I estic contenta perquè sé que, d'una manera o una altra, jo tinc una mica de culpa. De les reaccions de tots dos.

El primer fa molt que el conec. Ara ja ha entrat a l'adolescència. I de petit tenia un problema: no sabia guanyar. Vull dir que sí, que era capaç de guanyar, però no sabia comportar-se quan guanyava. I si havia de competir amb algú molt inferior, li passava per sobre amb xuleria.

Avui, el meu nen ha hagut de competir amb un nen molt inferior. I mentre veia al seu cantó adults que no es sabien comportar i que s'aprofitaven dels rivals més dèbils, i a sobre xulejaven, fent-se veure perquè eren millors que el seu rival, el meu nen s'ha portat com un senyor.

I no només això. Quan ha pogut guanyar definitivament, ha aixecat el cap, ha mirat cap on era jo, i m'ha fet una pregunta amb la mirada. Sí, perquè fa molt que ens coneixem, i ja ens entenem només amb una mirada. M'ha preguntat si havia de guanyar ja o si havia d'esperar-se una mica més per no ferir els sentiments del seu rival, un altre nen.

Jo li he dit que endavant, i ho ha fet amb tanta delicadesa, que no he pogut fer res més que somriure. Somriure i sentir-me molt orgullosa d'aquest nen. D'aquest noi. D'aquest el que sigui, que ha crescut, no només físicament, sinó mentalment. Orgullosa d'aquesta petita engruna que he posat perquè aquest nen s'hagi convertit en el que és ara mateix.

El segon nen també m'ha fet sentir orgullosa. El segon nen també se m'ha fet gran. No, no és tan gran com el primer. De fet, encara va al col.legi. Però s'ha fet gran. Molt gran.

L'he vist comportar-se com una persona gran. L'he vist fer les coses com s'han de fer. L'he vist posar-se seriós quan s'ha de posar seriós.

I no he pogut evitar que em caigués una mica la bava quan ha fet tres coses que jo faig normalment. Tres dels meus tics. Un darrere l'altre. Si fins i tot una cosa m'ha preguntat com la feia jo i ell l'ha fet de la mateixa forma!

Però m'ha fet sentir orgullosa el veure'l ja gran. Fent les coses que jo, un dia o un altre, li he ensenyat.

Avui és un bon dia, sí senyor. Avui, potser, després de molt de temps, he vist el treball que he estat fent amb aquests nens durant tots aquests anys. I me n'he sentit orgullosa, sí senyor! Perquè jo no en tinc tota la culpa, però una petita part, sí que la tinc.

PD: Onze.