Un moment "Marta-morta"

Érem petits. Jo més que ells. Posem-hi que jo tenia 4 anyets; la meva cosina, 7; i el meu cosí, 13. Em vaig passar moltes hores a casa dels meus tiets, jugant amb ells. La mare de la meva cosina s'assemblava a la meva mare de la mateixa forma que la meva cosina s'assembla a mi. Normalment ens disfressava de ballarines, princeses o qualsevol cosa que comportés vestits llargs i purpurina. Jo no volia. I el meu cosí passava de nosaltres, com és molt normal.

La meva cosina volia jugar a princeses. El meu cosí ens deia que calléssim i que el deixéssim en pau. Però jo no volia jugar a princeses.

Al final, sempre acabàvem jugant a alguna cosa en la que es matava algú. Llavors el meu cosí s'hi afegia. I sempre acabava matant a la meva cosina. "Marta, morta!", i em posava a riure. "Marta, morta!", i la meva cosina s'enfadava moltíssim. "Marta, morta!", i el meu cosí es posava a riure i es posava a jugar amb nosaltres, sempre que no juguéssim a princeses.

Érem feliços i no teníem cap preocupació. Bé, potser la meva cosina no era tan feliç com nosaltres. Però no teníem cap preocupació. En els llargs dies de dinars familiars a casa dels avis, el meu cosí em va ensenyar a pujar als arbres, a tirar pedres, a caçar gats i un munt de coses més que sempre feien dir-li a la meva àvia que això les nenes no ho feien.

No teníem cap preocupació. Només mirar al nostre voltant, riure i jugar.

Necessito un moment "Marta, morta". Un moment de riure, un moment sense cap preocupació. Un gran moment. Intento tirar enrere i recordar, però no aconsegueixo recordar quan va ser l'últim.

Un cafè sense cap parte metge meu, ni cap problema amb la sogra de qui parla amb mi. Que sí, m'agrada escoltar, però últimament tinc tants "problemes aliens" que m'estic tornant mig boja i necessito algú que vingui amb un somriure, amb il.lusió, i que m'expliqui coses bones.

Una tarda en un parc d'atraccions, rient, i no pensant res més que en pujar al màxim número de llocs possible.

Una competició d'un esport en què ningú dels que participa sigui bo, i que el més important sigui riure i intentar encertar amb la pilota on sigui.

Un vespre d'explicar acudits fins a la matinada, fins que facin mal les mandíbules de tan riure, i fins i tot llavors, continuar explicant acudits.

Un vespre de jugar a l'UNO, al cinquillo, o a qualsevol joc de cartes on primi més la sort que el saber. A 5 cèntims el punt, que tampoc cal arruinar-se!

Una estona de mal de panxa. Aquell mal de panxa que proporcionen els nervis. Seguit d'un somriure, i de la sensació que no calien els nervis, perquè tot ha anat bé.

El món podria estar ple de moments "Marta, morta!" I jo segueixo sense recordar quan va ser l'últim. Però, el que és pitjor de tot, no crec que tingui cap moment d'aquest en els pròxims dies, ni en les pròximes setmanes.

O potser és que el meu cos vol que torni a fer esport i per això em diu això. Perquè, qui sinó estaria estirada en una camilla, mentre li fan proves per veure què hi té al peu, i es posaria a pensar en les màquines del gimnàs? Si no puc córrer en un temps, què hi ha de les altres màquines? Aquella que és de pujar escalons? Això no em fa mal. I la que sembla que esquiis? La meva coneixença de les màquines del gimnàs és nul.la, excepte de la cinta i les bicis. Però, per això hi ha els monitors, no?

De qualsevol forma, a part de la meva sessió al gimnàs, necessito algun moment "Marta, morta!"

A la platja

Obro un ull. Obro l'altre. Encara no són les 6 del matí i ahir (avui?) vaig arribar tard a casa. Algú em va deixar a la porta de casa, jo vaig obrir la porta, i al veure llum, vaig dir hola. Ma mare era al sofà, presumiblement dormida:

- Nena, si necessites unes claus per tancar la porta n'hi ha unes a...
- Mama, si no tingués claus, com hauria entrat?

M'animo a mi mateixa. Ja dormiré demà. No, demà no. Ja dormiré demà passat. No, tampoc. Ja dormiré dissabte. Bé, dormiré una mica més, però a 2/4 de 10 he de ser fora de casa. Diumenge? A les 9 he de ser fora. La setmana que ve? L'altra?

Ja ho sé! Dormiré pel pont de la Constitució! No, tampoc...

Ja sé on aniré pel pont. Me'n vaig a la platja. No és un lloc gaire adequat per anar al mes de desembre, però com sempre, jo no trio el lloc. I si vaig amb despeses pagades, no em queixaré pas del lloc on vaig. A la platja. Però la platja no la veuré pas.

Recordo el pont de fa dos anys. Les meves escapades a la gran ciutat, la visita de l'Anna, l'entrevista per la tele, el ciber on no funcionava l'espai dels ordenadors...

Recordo el pont de l'any passat. Quina fred! La muralla que obria a les 10 del matí i jo anant-hi abans d'hora. Els passejos pel poble...

Aquest any no tindré temps. Si aquest any anés al lloc de fa dos anys, no em podria escapar a la ciutat, ni podria anar al ciber, ni passar un matí donant volts amb l'Anna. Si aquest any anés al lloc de l'any passat, no veuria la muralla, ni el riu, ni res de res.

Aquest any aniré a la platja. Però la platja només la veuré si la puc veure des de l'hotel.

Dormir al matí? El dia 6 és l'únic que no he de ser aviat enlloc. Només he de ser a les 11 del matí a... 200 quilòmetres de casa!

L'escala

No sé quants cops he baixat aquesta escala a l'últim mes. L'escala que va de la porta d'entrada a la cuina. O del menjador al labavo. 8 escalons. Però si el principal problema és baixar escales, els 8 escalons es fan interminables.

Un mes. Un mes baixant l'escala ara un peu al primer escaló, l'altre peu al primer escaló. Un peu al segon escaló, l'altre al segon escaló. I així fins arribar a baix dels 8 escalons.

No són gaires, ho sé. Hi ha escales molt més llargues. Però per alguna cosa s'ha de començar.

M'he posat a dalt. He mirat l'escala. Vuit escalons. Si la baixés normal, quatre escalons per cada peu. Jo puc. Puc?

M'agafo a la barana. Primer peu al primer escaló. Això no costa. Agafo el segon peu i... el poso al segon escaló. Gairebé no faig força amb el peu. La faig pràcticament tota amb el braç de la barana. Però puc.

Trigo més a baixar l'escala que si ho hagués fet en "mode iaia", amb els dos peus a cada escaló. Però, per primer cop en l'últim mes, he pogut baixar una escala en "mode normal". Sí, ja ho sé, "mode normal" substituint la força d'un peu per la força dels braços, però... després d'un mes, fa molta il.lusió.

A veure quant trigo a fer el que feia normalment. Baixar sis escalons i la resta baixar-la d'un salt. Mmmm... A veure quan trigo a baixar-la normal! Però això ja és un principi. O això espero. O espero que el mal que em fa ara el peu sigui normal i no degut als quatre-vuit escalons...

Unes sabates de taló

Un dia vaig explicar que el que més odiava era anar a comprar sostens. No sé si ho odio més que anar a comprar roba en general. Tot i que, avui, ho odio menys que anar a comprar sabates. Suposo que cada dia trobo com a cosa pitjor l'haver d'anar a comprar el que he anat a comprar (o intentat anar a comprar) aquell dia.

Recordo molts anys seguits, en els que jo anava a comprar sabates i volia alguna cosa planera. O amb plataforma. Però que no tingués taló, entenent com a taló una cosa separada del que és la sola. No com l'espècie de plataforma, que alça una mica, i que és tan còmode, però que el metge em va prohibir que portés. I, essent sincera, no cal que el metge m'ho hagi prohibit: camino molt millor amb talons que amb plataforma (o com es digui) i molt millor amb plataforma que amb sabates planes. Així que una mica de taló fa que passi d'anar coixa a caminar molt a poquet a poquet, amb uns passos molt petits, però almenys no coixejo tant. Si algú no m'ha vist amb sabates planeres em veu que coixejo, però qui m'ha vist de les dues maneres, em diu que ostres, que ara puc caminar molt millor.

Així que entro jo, tota contenta, a la primera sabateria. Contenta perquè sempre, fins ara, havia anat contra-corrent i, per una vegada, diré que sí a les sabates amb taló. I serà perfecte. Entraré a la primera sabateria, trobaré el que vull, i cap a casa. I no odiaré anar a comprar sabates.

Il.lusa de mi!

Les úniques sabates que tenen el taló que necessito són botes altes. I jo no puc portar botes, perquè el peu em balla, i si el que guanyo per una banda ho he de perdre per una altra...

Va, que això no és res. Segona sabateria. Amb il.lusió. Demano. Sabates amb talons, però que no siguin botes altes.

Aquí hi ve una hora i mitja en la que em desplaço (m'arrastro?) pel centre de la ciutat, de sabateria en sabateria, demanant el mateix.

Deu sabateries més tard, no m'he provat ni unes soles sabates. No he trobat cap sabata amb taló normal. Cap botina. Cap res de res, a part d'unes botes, que no em penso posar. A totes les sabateries hi he trobat exactament els mateixos models. Però cap sabates de taló.

El pitjor de tot és que me les mirava i m'encantaven. Les botes no, que em ballen, però les sabates normals... oh! Si totes eren perfectes, altres anys hagués somniat a trobar ni que fos un parell de sabates com aquestes. Els altres anys no n'hi havia i m'havia de conformar amb sabates de taló. Però aquest any no me'n puc comprar cap, perquè no em van bé, i en necessito unes altres. Què els costaria fer sabates normals amb sola de botes?

Em fot un mal el peu que val més que no ho expliqui. I val més que no pensi el mal que em farà demà al matí quan m'aixequi, que només de pensar-hi ja em poso malalta. Cada cop que sortia d'una botiga, anava a la següent, perquè no estava lluny, i perquè "a veure si allà en tindran alguna".

De moment, m'he de conformar amb dues sabates. Les que porto ara, que tenen un centímetre i mig de taló, que és poc i sé que no em van bé, però és millor això que res. I unes altres, que em vaig comprar per un casament. Unes botines. Però no són d'hivern. I o m'hi poso uns mitjons ben groixuts o em foteré de fred. I això que no sóc de les que normalment tenen fred, però no es pot portar una sabata tan prima a l'"hivern".

Per què sempre he d'anar a contra-corrent?

Aquest tio és molt bo!

Fa uns dies vaig descobrir un blog molt interessant. És un blog que parla de coses que tenen a veure amb la meva feina. Sí, llegeixo blogs relacionats amb la meva feina. De fet, diria que en llegeixo més de relacionats amb la meva feina que de personals. I ho faig perquè vull. Senyal de que m'agrada la meva feina.

Doncs fa uns dies entro a un blog d'aquests i veig l'enllaç a un altre blog. Llegeixo el post i em dic a mi mateixa: "Aquest tio és molt bo!" Només n'he llegit un post, però busco l'enllaç a l'rss i el poso al meu lector.

Durant una setmana, vaig llegint el que va escrivint. I tot em sembla molt bo. "Aquest tio és molt bo!", em vaig repetint.

No torno a entrar al blog fins avui. Clico i veig el blog. El blog d'aquest tio tan bo. I, de cop, veig el perfil. Amb el seu nom real. Isabel.

Somric, i em pregunto com em pot haver passat a mi. A mi, que sempre em queixo. A mi, que qui no em coneix (i no m'ha vist) es pensa que sóc de l'altre gènere, sobretot quan el meu nom surt amb l'inicial del nom i el cognom. A mi, la que sempre es revel.la i diu que no hi ha dret, que està farta que la prenguin per un noi, i que per estar en aquest món no té per què ser un noi.

Però, és clar, jo també he caigut en el mateix error. Per què algú que té un blog relacionat amb coses de la meva feina ja dono per descomptat que és un noi? Perquè si jo fos ella i algú em tractés de noi, m'enfadaria...

A qui representa que m'he de creure?

Regla número 1 dels metges: MAI, però MAI, consultis a dos metges diferents per una mateixa cosa.

Metge número 1: Es mira la radiografia. Es mira el peu. Toca en un punt. Fa mal. Diagnòstic. Fet. Peu embenat. No et prenguis res per via oral, perquè no et farà res. Treu-te la bena d'aquí a uns dies. Després et poses aquesta pomada, i això t'ho curarà. Les sabates que portes són perfectes. Torna d'aquí a un mes si et continua fent mal.

Metge número 2: No té radiografia. Es mira el peu. Toca aquí i allà. Sap exactament on ha de tocar perquè no pugui suportar el dolor. Es mira l'altre. Diagnòstic. El mateix que el metge 1, però només en part. La part que va dir el metge 1 és la mateixa, però aquest diu que és més greu. Hi ha una segona part (i feia mal!!!) que el metge 1 no va veure. El peu ha d'estar sense embenar. La pomada no serveix per res. Et dóno aquestes pastilles, que et trauran el dolor. Aquestes sabates no et van bé: has de portar sabates de taló. Fes-te aquestes proves i torna el més aviat que puguis (que serà la setmana que ve).

Reflexions després de la visita:

- M'alegro d'haver pagat la mútua tots aquests anys. Fa poc més d'un mes li deia a algú que pagava cada mes i no recordava l'últim cop que havia anat al metge. Però ara he pogut triar el metge que volia (el que em va operar, és clar!), em fan les proves en menys d'una setmana i no tinc cap problema de res.

- Si he d'anar amb sabates de gaire taló, d'aquí a un parell de dies el metge em tornarà a tenir allà, queixant-me de l'altre peu, o d'un braç, o de qualsevol altre cosa que m'hauré trencat en caure.

- Les úniques sabates d'hivern amb taló (mitjanament) alt que tinc són d'un casament. Jo, que sempre vaig amb bambes, podré suportar anar tot el dia amb sabates de taló?

- Per què el metge de la seguretat social, que és el que m'ha de fer les receptes, no em vol fer les receptes del que m'ha receptat el metge?

- Per què un parell de capses de pastilles que m'han de durar un parell de setmanes em costen 60 euros?

- I última, i més important: si els dos metges m'han dit que tinc el mateix (amb una petita diferència), per què em recomanen tractaments tan diferents?

Necessito un descans!

Necessito un descans. Bonica frase, comptant que venim del súper-mega pont de fires i que no hi torna a haver un dia de festa fins... Fins que me'n vagi 4 dies encara no sé on :-) Per Catalunya, està clar. Però fora de casa en qualsevol cas.

Necessito un descans perquè el cap m'ha dit que prou. Fa dues hores i mitja que estic corregint treballs. Els mateixos treballs, per ser més concreta. I encara em queda una quarta part de la feina.

Necessito un descans perquè ja no sé què em faig. Em ballen els noms. Ja no sé el que està bé i el que està malament. Quan acabo de corregir la segona part, ja no recordo com estava la primera. El cap em va lent. I m'adono que fa dues hores i mitja que no m'aixeco de la cadira.

Necessito un descans i apareixo per aquí, tot i que vaig dir que no tornaria a escriure posts des de la feina. Però encara queden un parell d'hores abans no em vingui a buscar el meu pare.

Necessito un descans. No sé què em dic. I això que només és dilluns. Quina setmana (quin mes?) més llarg que m'espera!

Necessito un descans. Podria fer una caminadeta fins al lavabo. Però amb l'estona que fa que no em moc... buf, que acabaria arrastrant-me. I no en tinc massa ganes. No tinc ganes d'haver de parar a mig camí del lavabo perquè no puc més i que em vingui algú i em deixi anar un "encara estàs així?" Doncs sí, encara estic així.

De fet, també necessito un descans del peu. Un sol dia. Deixa'm córrer uns 5 o 6 quilòmetres. I després faré bondat! Ho prometo!

Em sembla que ja he fet prou descans. No sé què he dit ni què no he dit, però així es queda.

Encara no sé què em dic, però em sembla que ja he fet prou descans. Vinga, que "només" em queden una quarta part dels treballs!