Me'n vaig a llegir...

Dimarts al vespre. Fa més de 12 hores que sóc a la feina. Gairebé 13. Entre altres coses, és el problema de no poder conduir: has d'anar a l'hora que et diuen.

Són fires a la ciutat. Ja no hi queda ningú, a l'edifici. De fet, qualsevol altre dia hi hauria un parell o tres de persones, però avui tothom és fora. Tot està fosc, somric recordant que avui he tornat a fer apagar un dels llums, quan hi he passat per sota. Serà que vaig tan a poc a poc que no detecta el meu moviment.

Començo a recollir. I, com faig normalment, agafo el reproductor d'mp3. Feia dies que no ho feia, i faig un somriure trist. Com que no camino, no escolto l'mp3. Com que no condueixo, no escolto l'emisora de radio del meu cotxe. Com que...

De cop, sona una cançó. I somric. Ara ja sí.



No és la cançó de la pel.lícula, però m'hi fa recordar. M'adono que, segurament, el primer llibre fantàstic que vaig llegir va ser aquest. El primer cop, vaig ser incapaç de llegir-lo. El segon, em va encantar. L'he de tornar a llegir, però allà està, esperant-me, a veure si algun dia ho faig.

Però em ve al cap un altre llibre. El llibre que estic llegint ara. Feia molts anys que no llegia un llibre que m'agradés tant. Somric. Una parada d'un parell d'hores (o una mica més) i, quan arribi a casa, agafaré el llibre.

Surto a fora i, instintivament, miro al cel. Busco la Lluna. No hi és. Veig alguna que altra estrella. Fa fred. No porto jaqueta. I m'espero a fora, a que em vinguin a buscar.

Tres hores més tard torno a pujar al cotxe. Anem per una avinguda. Al final, la Lluna. Avui està tan maca. Però tant...! Somric. La Lluna és la única cosa que veig més gran sense ulleres que amb ulleres. Té la seva raó: com que la veig borrosa, la llum que fa de nit, sembla que tingui un diàmetre més gran.

Deixem enrere la ciutat. La nòria està il.luminada i funciona. Blau, verd, groc... Jo vull pujar-hi. Vull una barqueta de color groc. Però no m'enganyo. No puc anar caminant fins a la nòria. Quina merda.

Camí de casa, es veuen un munt d'estrelles. Recordo a l'avi. "Avui farà una fred..." El dia que vaig ser capaç de lligar la saviesa popular (o de pagès) de l'avi i la científica, vaig estar molt contenta. L'explicació és molt fàcil: els núvols reflexen la calor, i per això, quan hi ha núvols, no fa tanta fred, perquè la calor que desprèn la Terra retorna reflexada en els núvols. Però si està serè, la calor s'"escapa", i per això fa més fred.

Quan arribo a casa, ma mare em diu que han trucat de la Geli. Demà anirà a buscar el llibre que vaig demanar. Ciència ficció. Un llibre semblant a la ciència ficció que em va enganxar per sempre fa uns anys. No, no és un Asimov. Però estic segura que m'encantarà.

Arribo a casa i falten 7 hores i mitja perquè hagi de tornar a marxar. Tot i així, agafo el llibre. El llibre d'ara. Tinc ganes d'acabar-lo. Per dues raons. Perquè el vull llegir tot, tinc moltes ganes de saber què passa al llibre, vull veure els móns fantàstics que encara no he vist, els móns que surten en el llibre. Tinc moltes ganes de llegir-lo, de veure les descripcions. Però també tinc una altra raó: no puc esperar a obrir l'altre llibre, el de la Geli, en tinc tantes ganes...

A la vora el foc

Des de petita, sempre he sentit que les jaquetes s'estrenaven per Fires. Ara feia molts anys que no estrenava res per Fires, si és que algun cop havia estrenat alguna cosa. Ahir vaig estrenar la jaqueta nova. I és que ja comença a fer fred.

I què passa quan fa fred? Doncs que la gent normal encèn la calefacció. La gent normal... excepte la gent que la té espatllada i com que demà és festa, s'ha d'estar fins dimarts sense calefacció.

I què fa la gent normal quan no té calefacció? Doncs encendre el foc i arraulir-se al seu cantó. Llegir, fer els mots encreuats... el que sigui, però a la vora el foc.

Serà per això que m'he recordat de quan vivia a casa els avis? Una casa de pagès sense calefacció, amb les finestres fetes caldo, on hi feia més fred que a fora? On hi vaig viure tot un hivern. Bé, només els caps de setmana.

Arribava els divendres, de la gran ciutat, on no hi fa gairebé mai fred, i venia a un lloc on la temperatura era bastant més baixa. Sense calefacció. Sense res.

Em passava el cap de setmana al cantó del foc. Llegint, estudiant, o fent el que fos. Sempre al cantó del foc, amb el gos dels avis ajagut a sobre els meus peus. Amb tota la gent de la casa a la mateixa habitació, perquè qualsevol marxava de la vora del foc!

I allà mirava els partits de futbol. Amb el papa i l'avi, i a vegades s'hi afegia el tiet. Tots tres a davant de la tele. Jo era la única que era del Barça. Jo mirava i...

Mirava i comentava durant la setmana. Amb la meva primera companya d'habitació. Ens portàvem molt bé. Però fa anys que no en sé res. A les dues ens agradava el futbol. Les altres noies del pis es reien de nosaltres, perquè féiem venir bé l'hora de berenar per veure el programa d'esports de tv3. O era el 33? Ja no recordo com es deia...

I se m'escapa un somriure en recordar les nostres discusions. Les dues érem del Barça. Les dues ens miràvem els partits. Les dues estàvem d'acord en gairebé tot. Era impossible dir-nos alguna cosa i que ho veiéssim diferent. Excepte...

Excepte que ella era Vítor Baía. I jo... doncs jo, a en Vítor Baía no li veia res. Així que ens passàvem l'hora del berenar mirant la tele. Ella comptava quants cops sortia en Vítor Baía i jo comptava quants cops sortia el meu preferit. Però sempre guanyava ella. Per què serà?

Però, aquí, al meu blog, mano jo. Així que sortirà més vegades el meu preferit. I vestit de groc, que està més mono :-)

La iaia del jersei vermell

Passo per davant d'una parada del bus. Un banc. Tres iaies assegudes. Em crida l'atenció una d'elles. Les altres dues van vestides de negre, de dalt a baix. Com una gran majoria de les iaies d'aquest país. Aquesta, però, porta un jersei vermell.

Mentre m'allunyo, em poso a somriure. No sé si arribaré a iaia. Potser sí, o potser no. Però el que sí que tinc clar és que, si arribo a iaia, jo seré com la iaia del jersei vermell.

Miro al meu voltant, a la gent que passa. Negres, grisos, marrons, blancs. I em miro a mi.

Avui he anat a comprar roba, que ja tocava. Ma mare m'ha fet provar un jersei blanc i gris. Jo me l'he mirat, com pensant que què coi em feia provar. I sí, era un jersei maco, però no era per mi.

Jo no sóc jo si no porto algun jersei de color vermell, taronja, groc, verd fosforito, ... I és que els colors hi són per alguna cosa!

Jo no sóc jo si no vaig de color.

Com la iaia del jersei vermell.

Blog... secret?

La Boira m'ha fet pensar, gràcies a aquest post. Secrets blocaires, quin gran tema! Com si no se n'hagués dit mai res, i com si algú amb febre pogués dir alguna cosa amb sentit...

Jo vaig començar anònima, i volia ser completament anònima, del tot. Però...

Però, amb el temps, t'acabes adonant que ser completament anònim és impossible. Pots intentar-ho, però...

Ja fa molt de temps que no m'importa que algú que visqui a la Conxinxina sàpiga qui sóc. I qui diu algú que viu a la Conxinxina, vol dir algú que no està en el meu cercle, i que no se n'anirà de la llengua amb ningú que conec.

A casa meva, ningú coneix l'existència d'aquest blog. D'una banda, perquè no crec que ho entenguessin. De l'altra, perquè segurament no em farien cas. I, per últim, perquè em faria molta cosa que ho llegissin.

Però... doncs hi ha gent que em coneix, que m'ha conegut a la vida real abans de conèixer-me a la vida virtual, i que coneix aquest raconet. D'acord, el nombre de gent és molt petit. Però ser-hi, hi són.

Suposo que es tracta de saber amb qui pots (i vols) confiar i amb qui no. El món és tan petit, que et pots trobar algun blocaire que conegui algú que tu coneixes, i dono fe que no és tan estrany. Algú pot viure a la Conxinxina, tu pensar que no coneix a cap conegut teu i... patam! Ja hi som!

Vaig conèixer aquest món dels blogs, ara ja fa més de tres anys (com passa el temps!) gràcies (suposo que he de dir gràcies) a una persona coneguda que tenia un blog. Una d'aquelles persones que només coneixes de vista, però... però la curiositat és més forta que tu. En tot aquest temps he anat llegint el que escrivia, i realment, el que vull evitar és precisament això.

El meu blog és secret, sí. Però he arribat a una espècie de tracte (si és que se'n pot dir així) amb mi mateixa. És secret, excepte per gent molt propera, amb qui sé que puc confiar que em guardaran el secret, i per gent molt llunyana (en l'espai, vull dir), que sé que no entraran en contacte amb el meu entorn.

En el post es parlava de parelles. Jo no tinc parella, però... jaja, podria posar una enquesta per veure si tinc pinta de dir-ho o no :-)

Buf, estic espessa. I ara m'he d'anar a "barallar" amb una colla de nens, suficientment petits perquè em preguntin si tinc fills, perquè em veuen "edat de mama", que no vol dir que no la tingui (per què tothom m'ho pregunta, últimament?), però suficientment grans com per entrar a internet i ser capaços de llegir un blog. I, està claríssim, no em podria posar allà a davant si sabés que ells poden llegir tot això i saber que jo sóc jo. I així, amb molta altra gent.

Que espessa que estic, mare meva! I acabo de fotre un rotllo que no entenc ni jo. Tot i així, deixo la pregunta de si dir-ho o no a la parella a l'aire. I me'n vaig a prendre una aspirina.

Com deia als comentaris del post anterior, ho escriuré millor (és una amenaça) el dia que pugui saltar sense que em faci mal el cap!

A la cuina

S'aixeca el teló. Una cuina. Una dona que volta la seixantena està asseguda, prenent un cafè. Li agafa un atac de tos. Es posa la mà al front. Té febre.

Entra una noia que volta la trentena a la cuina. Coixeja. Diu bon dia, i mentre posa una llesca de pa a la torradora, es toca el front. Està calent.

La dona parla:

- Ah, no, això sí que no!
- Eh?
- Que no et pots refredar, ara, tu!
- Per què?
- Perquè tu ja tens mal al peu. Només es pot tenir un mal, en aquesta casa!

La noia somriu. Perquè la dona no ho compleix.

- Em sembla que ja és tard, per això, mama.

Mitja tarda

És mitja tarda. Miro per la finestra. Fa sol.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), pararia el temps. O faria que sonés el telèfon i no hagués de treballar aquesta tarda.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), el meu cotxe seria a prop d'on treballo, i no a casa, i no tindria cap problema per conduir-lo.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), faria que pogués caminar durant un parell d'hores sense que em fes mal el peu, ni aquestes dues hores ni després.

Agafaria el cotxe. Conduiria. Aparcaria a prop dels jutjats de la ciutat. Passaria pel pont nou. I pujaria. Amunt. Més amunt. I més amunt.

Pujaria per les escales i em quedaria allà.

Em tocaria el sol. I l'aire. I ja veuria les parades de les fires muntades, amb la nòria sobresortint pel mig dels arbres.

Trobo a faltar el córrer. I molt, ho trobo a faltar.

Però, més que córrer, trobo a faltar les meves caminades.

La crisi dels...

És tard, al vespre. És hora de marxar. Però no em vull aixecar de la cadira. Al matí havia d'anar a un lloc amb una altra persona. Uns minuts abans de l'hora normal de marxar, li dic que marxo una estoneta abans, que vaig molt lenta. Baixo les escales (d'acord, estic una bona estona per baixar les escales) i quan arribo a baix, m'atrapa.

Li dic que no puc caminar massa ràpid. Però té un caminar com el meu (quan puc caminar bé) i em sap greu, així que forço la màquina. El faig anar força lent, però vaig una mica més ràpid del que hauria d'anar. A la tornada veig les estrelles. Però sé que quan el peu descansi serà molt pitjor.

Així que al vespre, després de portar dues hores asseguda, movent-me en totes les postures possibles, perquè el peu em fa mal, però no em puc aixecar, i ja no sé on posar-lo perquè no em faci mal, toca la prova dura: aixecar-se i caminar. I per això em quedo una estoneta més a la cadira, esperant que tothom hagi sortit, perquè així no vegin l'espectacle lamentable de la Lluna agafant-se a taules i cadires, perquè no pot caminar.

Però un es queda endarrerit. Un que m'ha vist unes quantes vegades les dues últimes setmanes. I no se li acudeix res més que preguntar-me que si se m'ha adormit el peu. Fa un parell de setmanes que vaig així. Li explico, i a sobre es fot a riure.

Mentre m'arrastro cap al cotxe (el meu no, això està clar), penso en per què no en volia parlar aquí, del meu peu. No en volia parlar perquè tenia clar que era una cosa bastant evident, i que la gent del meu entorn sabria què em passa i no ho voldria posar aquí.

D'acord, és culpa meva. Segurament hauria d'haver agafat la baixa. Com diu l'Anna, la gent es pensa que si vas a treballar és que realment no et fa mal. Encara que alguns em vegin arrastrar-me, encara que m'hagin de venir a portar perquè no puc conduir. I la veritat és que les persones que saben què tinc es poden comptar amb els dits de les mans, i això que m'hi compto jo pel mig, que el dia que vaig anar al metge hi havia un metge i una infermera, i que he hagut de dir-li a algú el que tenia perquè ningú em podia portar i vaig haver-me de saltar una cosa.

I penso que fa tres dies que no passo per aquí i no hauria d'escriure això. Perquè les coses són cícliques, però aquesta desconnexió mig obligada m'ha sentat bé. I sé que ho faré més sovint. Molt més sovint. Perquè... perquè els últims dies m'he passat molta estona esperant al carrer, perquè l'mp3 està sense bateria i no em recordo d'agafar el carregador, perquè... perquè tinc les meves raons, però me les callo. Perquè em vaig prometre que no tornaria a escriure res com el que hi ha més amunt, però ja em començo a desesperar. Sóc mala malalta, ho sé.

No, no és això. Dijous i divendres no vaig forçar gens el peu i estava molt bé. Gairebé somreia pensant en el metge, que em va dir que en podria tenir per un parell de mesos, i pensava que ja tot aniria bé. Però dissabte ma mare em va convèncer per anar a la ciutat. Només hi havíem d'estar una horeta. Havíem de comprar un regal pel meu pare i unes sabates per ella, i necessitava consell. Vaig anar des de Correus a la Plaça de Catalunya. Vaig fer dues parades al mig. Una, d'uns 10 minuts en una botiga. Una altra, d'un quart d'hora asseguda a la sabateria. Malgrat això, per arribar a la Plaça de Catalunya vaig haver de fer unes 10-12 parades a mig camí, perquè no podia més. Jo, la que va a tot arreu caminant.

Però pensava que ja estava millor. Tot i així, ahir al vespre em feia tant de mal... Em vaig adormir amb mal al peu, no hi havia forma de que marxés.

I m'adono que m'estic autocompadint i no m'agrada. No havia quedat amb mi mateixa que no hi tornaria? No havia quedat amb mi mateixa que faria bondat? Per què em torna a fer mal com el primer dia? El metge em va amenaçar: si no feia bondat, m'enguixaria la cama. Avui el mal és horrible, com el primer dia. I demà hi torno. I què li dic? Que havia millorat, vaig fer un sobreesforç i ja torno a estar com fa una setmana i mitja? Que no m'he agafat la baixa perquè, total, el que em costa és caminar, però puc estar dreta sense cap problema? I ja hi torno.

És ja ben fosc i veig la Lluna gairebé plena. Penso que si jo conduís somriuria quan m'il.luminés passant pel mig del bosc. Però... però hi ha algú que m'espera al cotxe. Em sembla que li compraré una gorra de taxista.

- Qué ha hecho el Barça?
- Empató.

Tant portar-me d'aquí cap allà, em recorda quan era petita. Però ara, en comptes de portar-me a entrenament, a música i no sé on més, em porta a treballar.

"Me he hecho tan mayor", em deixa anar. I m'agafa de sorpresa. No és difícil calcular quants anys va fer: em va tenir amb 25, i al cap d'un parell de mesos en va fer 26. Però em sorprèn. Em sorprèn perquè la meva mare és més gran que ell. I no només això: la meva mare sempre ha semblat més gran del que és, però ell, no. Té la cara de nen dels Pruna, i no només la cara.

"Es que yo también soy mayor", li contesto.

Però, mentre tornem cap a casa, penso que tinc vint-i-molts anys i sembla que tingui la meitat d'edat, amb el meu pare portant-me a tot arreu, explicant-li tot el que faig, a on he d'anar i a quina hora m'ha de passar a buscar.

I llavors penso que no sé qui té més crisi. Ell té la crisi dels "ja estic més a prop dels seixanta que dels cinquanta". Però jo tinc la crisi dels "el pròxim cop que faci anys, ja seran 30. I, per molt que treballi, o qualsevol altra cosa, segueixo tenint la vida d'una adolescent de 15."

Crec que prefereixo pensar en el peu...