Genial

Ens trobem per dinar amb el meu pare en un lloc entre l'hospital i la ciutat. Jo vinc de l'hospital. Dinarem, i llavors ell anirà cap a l'hospital, i jo cap a casa.

El dilluns el metge va dir que avui la meva mare ja podria tornar a casa.

Però ahir va passar un altre metge i va dir que no.

És el problema de que no passin sempre els mateixos metges...

Una infermera li ha dit a la meva mare al matí que havia estat molt greu. De fet, tots els metges la coneixien, i més d'un metge ha passat per allà per veure a la senyora de... Suposo que no hi ha cap pacient a l'hospital de qui els metges en general en sàpiguen més l'historial... o potser sí, mai se sap.

Quan acabem de dinar, miro l'hora. Són les 3. El metge sol passar entre dos quarts de tres i les tres.

Truco amb recança, a veure què li ha dit el metge. Com li digui que s'ha de quedar un dia més, serà un cop dur.

- Hola.
- Hola.
- Com estàs?
- Mira... m'estic vestint per marxar.
- Què?
- Que m'estic vestint per marxar.
- I la recuperació?
- El metge m'ha dit que, si volia, no calia que en fes.

Penjo.

Jo no la puc portar en el meu cotxe. És massa petit, i no hi podria pujar. És per això que no m'he esperat a que passés el metge. Per això i perquè en principi el tracte era que avui havia d'anar a recuperació i després ja veuríem si marxava.

Potser ha volgut sortir per cames abans que el metge es fes enrere? No m'estranyaria gens ni mica.

El meu pare se'm mira, amb cara interrogativa.

- Apa, ja pots anar a l'hopital a buscar-la, que el metge li ha dit que si no volia no calia que anés a recuperació i li ha faltat temps per vestir-se per marxar!

Samarretes amb missatge

M'encanten les samarretes personalitzades, amb algun tipus de missatge. Me'n faria alguna... si sabés què posar-hi!

La samarreta de la Tirai és genial. A més, té un color molt maco :-D

Aquests dies que vaig ser fora hi havia una dona que estava embarassada. Estava molt embarassada. I un dels dies portava una samarreta, on hi havia escrit: "j'arrive en septemvre" (suposant que ho hagi escrit bé). Em va semblar molt original, i de fet li servia perquè la gent li preguntés (o no li preguntés).

Vull una samarreta original. Potser per aquest estiu no, però sí per l'estiu següent. M'encanten!

Però ha de ser una frase que m'hagi empescat jo. I que no sigui una frase d'aquestes fetes... Bé, ja veurem.

Per què dic tot això?

Avui estava dinant. Al restaurant més proper a l'hospital. Quan hi hem entrat, hi havia una colla de paletes. Un el tenia d'esquena. Era un noi jovenet, d'uns 20 anys. I portava una samarreta que m'he hagut de mirar. Me l'he llegit i m'ha fet somriure. Perquè la inscripció era genial. D'acord, no és una frase que jo portaria (i no perquè estigui en castellà...) com la d'aquella noia que hi portava escrit: "Sóc soltera, i busco parella". Sí, això ho portava una noia l'altre dia en una samarreta. Però he de reconèixer que la frase de la samarreta era enginyosa.

Que què deia?

SOY VIRGEN
(pero esta camiseta es vieja)

Com treure una abella de dintre d'un cotxe?

Recordo que quan em vaig voler treure el carnet de conduir, vaig anar a casa d'un nen que havia vingut al cole amb mi. El seu pare era professor d'autoescola. Em va dir que anés a l'autoescola, i que em donarien els llibres, i ell ja em faria les classes pràctiques.

Em vaig presentar a l'autoescola un dia a mig matí. La noia de la recepció em va donar un llibret d'aquests que "donen" i em va dir que me'l mirés i que hi tornés l'endemà a la tarda.

L'endemà a la tarda, vaig entrar a l'autoescola i, per desgràcia meva, hi havia dues de les noies més riques i pijes del poble, fent classes. Feia un mes que anaven a classes de teòrica. Eren un any més petites que jo. A elles els "tocava" treure's el carnet aquell any, jo anava amb retard. Total, a Barcelona no necessitava carnet i no tenia diners per comprar-me un cotxe...

L'encarregada ens va donar un test per fer. El resultat?

Les dues noies del meu poble van fallar-ne moltes.

Llavors va venir cap a mi.

- N'has fallat una.
- Sí, ja ho sé, és que això de l'abella no sortia al llibre.
- Com?
- Que les altres preguntes sortien explicades al llibre, però aquesta de l'abella no.
- Que t'has llegit el llibre?
- Sí, és clar, i em vaig estudiar les distàncies i les velocitats i aquestes coses. No em vas dir que me'l mirés?
- Però si te'l vaig donar ahir!!!

No cal dir que les noies em van mirar amb ràbia i, si abans d'aquell dia m'havien tingut ràbia, ara la ràbia era enorme.

Vaig seguir fent testos, i feia molt pocs errors, així que el primer dia que vaig poder anar a examen, vaig anar-hi. Quan vaig tornar per allà per pagar les pràctiques, la noia encara em mirava amb admiració.

Però hi va haver una pregunta que mai vaig saber quina era la resposta correcta. Vaig fallar-la en aquell primer test, i em va sortir en un altre test més tard, la vaig tornar a fallar, però l'ordenador no em va dir quina era la resposta correcta.

Si t'entra una abella a dintre el cotxe, què has de fer? Recordo les opcions. Parar i fer-la sortir del cotxe. Obrir les finestres fins a baix i seguir conduint, esperant que surti. Més opcions? No les recordo. Algú en sap la resposta? Potser la Laia?

Avui m'ha entrat una espècie d'insecte que no era una abella. Era molt més gros. Anava conduint i...

Com trec l'abella de dintre el cotxe?

Paro? Obro les finestres?

Mai vaig preguntar quina era la resposta correcta.

I mai vaig saber quina era.

Per què serà que aquelles preguntes que deixes sense contestar et segueixen perseguint tota la vida?

Ha crescut

De petita, sempre havia dit que ma mare em treia mig pam. N'estava convençuda, i hagués jurat que em treia mig pam.

Però, de gran, m'havia trobat sovint amb ella, passant davant d'un mirall que hi ha a casa. Ens mirava a les dues, i veia que teníem la mateixa alçada.

No podia ser. Havia crescut jo? No, no podia pas ser! Jo seguia tenint la mateixa alçada, però a ella la veia més o menys de la meva alçada, tot i tenir el record que fa... quant? Cinc? Deu anys? Ella era molt més alta que jo.

Pensava que la memòria m'enganyava i que, tot i treure'm un dit o dos, ella sempre m'havia tret això: un dit o dos. I que em traiés mig pam, ja d'adulta, m'ho havia inventat.

L'altre dia la vaig acompanyar al lavabo. Un cop va ser allà, es va aixecar i es va pentinar. Vam coincidir ella i jo, juntes, a davant del mirall del lavabo.

Em treia mig pam.

No en vaig fer cas. Vaig pensar que era cosa meva.

Però no. Avui anàvem passadís amunt, passadís avall, fent recuperació.

Em treia un pam.

Quan tornava cap a casa me n'he adonat. Ara torna a ser ella. Ara torna a tenir l'alçada que havia tingut.

El meu pare li deia, aquests últims anys, que s'estava quedant petita. Però per algú que fa gairebé 2 metres, i que li treu més d'un pam a ma mare, és difícil de veure.

Tot i així, tenia raó.

No sé quan va començar. Ni la rapidesa amb què va passar. No me'n vaig adonar, però mica en mica, es va anar encongint.

I ara, de cop, amb cinquanta-i-tants anys, ha crescut. Avui és mig pam més alta que fa un parell de setmanes.

Prohibit banyar-se

Avui havia quedat que aniria a l'hospital a la tarda. M'he aixecat aviat, i després d'esmorzar, he sortit a fora.

S'hi estava tan bé!

Que he pensat que entrar a dintre a fer feina era desaprofitar la fresca (que ara ja en fa, de calor!)

Però estar-me a fora sense fer res...

He entrat a dintre i m'he recordat d'una cosa que vaig deixar penjada. Els meus llibres d'en Tintin.

I és que, si me'n llegeixo un, l'he de llegir de principi a final. Si començo, no puc parar.

I això em porta algun impediment tècnic, com ara que si tinc feina, o estic molt cansada, no puc posar-me a llegir-lo, perquè m'hi estic una bona estona.

Però avui em volia passar una estona a fora!

He agafat el Tintin que tocava i...

Ostres!

Sí, era un dels mítics. El meu cosí el tenia, però l'havia deixat a casa dels avis. Quants cops l'havia llegit? Molts, segur!

Però no prous...

Quan he arribat a aquesta vinyeta (clicant es pot llegir bé) he tingut una sensació estranya...



Recordava la vinyeta. De fet, recordava les tres coses per les que es queixava el poli.

També recordava el poli, i la llibreteta de les multes.

I la caravana encastada a l'arbre.

Però no recordava qui era el que havia caigut a dintre del llac!

Sé que ho havia comentat algun cop amb algú, que havia parlat de la vinyeta més d'un cop.

Però a ningú li sonava.

I, anys més tard, un dia al matí, em poso a llegir un còmic... i allà està!

S'han acabat les vacances

M'he passat l'última mitja hora ballant.

Sembla mentida. Em vaig estar uns mesos sense córrer, i com em costa recuperar la forma! Em costa tant! Si ja fa més mesos que estic bé i puc tornar a córrer dels que vaig estar parada.

Però no hi ha manera. Em costa, i amb l'estiu, cada cop em costa més fer l'esforç gros de tornar a recuperar la forma.

Primer vaig dir que m'hi posaria. Però s'acostava l'estiu, els horaris van deixar de ser estrictes, i podia arribar més tard a treballar. En comptes d'anar més estona al gimnàs, o d'arribar aviat igualment, vaig deixar d'anar al gimnàs i em vaig dedicar a fer el manta.

Després me'n vaig anar una setmana. Així que, un parell de setmanes abans, ja vaig decidir que no valia la pena, perquè tot el que guanyés, ho acabaria perdent en una setmana d'inactivitat.

Quan torni de viatge, em vaig dir.

Sabia que hauria d'anar sovint a l'hospital, però ens van dir que seria només una setmana. I les coses haurien d'anar bé. Podia començar sense problemes.

Però les coses es van complicar. La setmana segurament es transformi en tres setmanes. I si només són tres setmanes, podrem estar contents. A més, la setmana va ser molt dura. No tenia ni temps, ni ganes.

Però ara sembla que les coses ja comencen a anar una mica millor. Així que ja puc tornar a pensar en mi.

En tornar a recuperar la meva forma física. Sense anar al gimnàs. Als matins, anant a córrer. O... ballant. Ballar i saltar també m'ajudarà a recuperar una mica la forma física.

S'han acabat les vacances. Dilluns potser encara no tornaré a la feina. Esperaré a que ma mare estigui a casa. Perquè hauré d'anar una bona estona cada dia a l'hospital. Però ja tornaré a treballar. Perquè vull acabar unes coses. Les he d'acabar ja.

I, també, tornaré a intentar recuperar la forma física. Tornaré?

No, no tornaré. Ja he tornat!

Tot el que no et mata... (2)

Quina solució em queda?

Pujar. Pujar. I pujar.

Gent gran que se'm queda mirant i quan m'acosto miren a una altra banda.

Gent a qui pregunto per l'hotel i no m'entenen o no els entenc jo a ells.

I, és clar, el saber qua quan arribi a l'hotel...

Arribo a l'hotel una hora i quart després d'haver arribat al poble. Ara ric, però m'ha fet una gràcia...

Portava una samarreta grisa, tota canviada de color de la suor.

Demano un taxi...

I em diu que té habitacions!!! Resulta que no em van contestar, però tenen habitacions.

Tinc un dilema moral. Jo no havia pagat res a l'altre hotel. Però havia reservat una habitació. Tot i que... a qui li importa? Fa 75 minuts que dóno voltes per un poble de mala mort!

Queda la part pitjor. Truco a algú. No me l'agafa (ja seria massa bona sort!) Després, em quedo sense saldo. I rebo un sms amb una pregunta. Sé que no puc enviar sms, perquè em farà com una trucada a cobrament revertit. Tampoc puc trucar perquè no tinc saldo.

Espero que els de l'hotel l'avisin de que sóc aquí...