Guaita-la com corre!

Vaig tard. Tardíssim. Tinc un cap que... Per què sóc tan despistada? Ja no surto mitja hora abans, perquè ja puc anar a ritme normal, i quan sóc a mig camí... m'adono que no porto el que he de portar.

Torna. Ràpid. Que arribes tard. Deixa. Agafa. Torna a marxar.

I quan començo a anar cap on he d'anar sento una veu:

- Guaita-la com corre!

Em giro. La que corre sóc jo. Bé, no corro del tot, però gairebé. Jo corro! I ni me n'he adonat. He hagut d'anar de pressa i he pogut córrer. I no m'ha fet mal. I m'he posat a córrer, perquè ho necessitava. Perquè havia de córrer per arribar.

I amb quatre centímetres de taló!!!

D'acord, quatre centímetres no són massa. Però per mi sí que ho són...

Estic tan contenta, que em passo l'hora següent anant a tot drap pels llocs.

D'acord, les sabates m'estan matant! No portava talons perquè em maten. Però m'hi hauré d'acostumar...

"Guaita-la com corre!" I el pronom "la" es refereix a mi!

Quan somrius

Aquests últims dies m'he afartat d'escoltar aquesta cançó. M'encanta. No puc deixar d'escoltar-la, i d'escoltar el que diu. Veig el cabell llarg, veig el somriure, veig tantes coses!

Pensar en Nadal m'ha recordat el rei negre. Era petita i em feia tanta por! Quan li vaig perdre la por, es va convertir en el meu rei preferit.

L'altre dia em vaig trobar un antic alumne. Recordo el primer dia que em vaig posar davant d'una classe. Estava tan espantada! I si no em creien? I si no em sabia imposar? I si no m'entenien? I si m'equivocava? I si...?

Recordo que als pocs minuts de classe, un noi va aixecar el braç i em va preguntar si podia parlar una mica més alt. Com si fos ara, recordo que vaig pensar que no volia parlar més alt, que volia parlar molt més baix i que no em sentís ningú.

Cada any, quan he de començar, tinc nervis. Segueixo tenint les mateixes preguntes: com seran? Em sabré imposar? M'entendran? Però ara les preguntes que em venen al cap són: hi haurà bon ambient? Arribarem a una entesa?

Aquest noi que em vaig trobar era d'un curs que sempre recordaré. Eren tots molt macos, i de seguida vam connectar. Jo feia bromes a classe, ells en feien de tant en tant. No hi havia problemes perquè contestessin a les meves preguntes, i les classes no es feien pesades, perquè sempre hi havia algú que deia alguna parida. No tota l'estona, és clar, però si de tant en tant. El punt just. Qui m'ho hagués dit aquell dia, uns anys abans, quan em vaig posar allà davant per primera vegada.

I, pensant-hi, recordo que aquell dia hi va haver un moment que em vaig bloquejar. Una cosa que sabia des que tenia 13 o 14 anys i que vaig ser incapaç de fer.

Així que és veritat: ja m'havia passat abans. No me'n recordava d'aquest cop. M'he bloquejat molts més cops. Els exàmens orals són una tortura. La gent em diu que és el mateix que anar a fer classe, però no ho és. En qualsevol tipus d'examen oral em bloquejo. I qui diu exàmens, diu qualsevol moment en què hagi de posar-me a parlar davant d'un conjunt de gent, menys quan estic fent una classe.

Durant molt de temps he intentat torejar una mica aquestes situacions. No sé, intentar no passar-hi. Però llavors encara és pitjor.

Ara mateix em venen un parell més de situacions de bloqueig. Buf! Aquest cop em vaig espantar, perquè de cop no vaig saber fer coses que són com innates, que sé fer des de que era molt petita. I perquè no estava parlant en públic, ni fent res que se li pogués assemblar.

Em feien por els gossos, i ho he superat, i fins i tot tinc un gos. Em feia por el rei negre, i es va convertir en el meu preferit. Em feia por posar-me davant dels alumnes i parlar, i ara m'ho passo molt bé (depenent del grup).

Vull creure que sóc forta. Vull creure que puc superar aquests bloquejos. Ho vull creure, de debó.

Al final, això ja no té relació amb la cançó. Però, importa? Vull somriure. Vull somriure quan estic a davant de gent que m'examina. Vull somriure amb una fanta de llimona. Vull somriure sota les llums de Nadal.

Vas dir que mai més tornaries.
El temps, pacient, ha anat passant.
Qui havia de dir que avui
estaries esperant
que ens trobessim junts al teu costat?

Mai més tornaries? Ens trobessim? No diu que hagi tornat, però si la muntanya no va a Mahoma... Sempre es poden superar, els mai més. Com els bloquejos. Com les pors. Almenys, vull pensar que sí.

El bon camí

He tingut una conversa molt seriosa amb mi mateixa (d'acord, no estic massa bé del cap, però no m'importa).

Crec que estic en el bon camí. És clar que ho he pensat tants cops, que estava en el bon camí!

Això d'avui (ho sento, qui ho hagi vist) no ho tornaré a fer més. No dic que ho prometo, perquè no puc dir res del futur, però... intentaré no tornar-hi. Per això tenia l'altre blog, no?

Tinc pressa. Representa que en 2 minuts he de marxar de la feina, que em venen a buscar (per variar...) Però per raons diverses estaré un parell de dies sense internet, i no volia deixar aquell post a dalt de tot (sí, ja ho sé, això farà que si algú no l'ha llegit hi vagi directe).

Aquest post no hauria d'existir, i no sé pas què hi dic. Escric a tot drap i no el penso repassar.

Però estic millor. Tinc por. Tinc molta por de tornar-me a bloquejar, i suposo que això encara augmenta les meves possibilitats de bloquejar-me, i això fa que encara estigui més nerviosa i...

Crec que la millor forma de superar-ho és afrontar-me a les pors. A totes les pors. Al cap i a la fi, vaig aconseguir superar la meva por als gossos. No podia ni veure un "caniche" a menys de 10 metres de mi sense que m'entrés un atac de pànic. I ara tinc un gos, i jugo amb ell.

Buf... M'adono que amb això tinc teca per uns quants posts, però... no serà avui. Ni demà. Ni demà passat. I queda el tema de la meva conversa amb mi mateixa. He de fer canvis. Però estic animada, i sé que puc.

I bàsicament estic animada gràcies a dues persones. No crec que pugui agrair-los mai tot el que han fet per mi. Una m'ha animat per mail. L'altra, personalment.

Buf... ja han passat els dos minuts. Val més que no faci enfadar a qui m'ha de venir a buscar, que "no está el horno para bollos", i no suportaria una altra bronca.

Coi, hem quedat d'aquí a 3 minuts i ja m'ha trucat... Buf... Que bé...

Reinventant-me

Si hagués de posar una alçada al meu estat anímic en aquests moments, suposo que hauria de fer un forat al terra, i hauria d'anar uns quants quilòmetres cap avall per trobar-me.

Sembla que avui tot havia de sortir malament, i el fet de que només hagi rebut que crits i comentaris de que faig les coses tan malament, m'han ajudat a anar més avall.

Tampoc ha ajudat un moment en el que m'he aixecat i he hagut de caminar una bona estona recolzant-me on podia, perquè era incapaç de posar el peu a terra. I veig que s'acaba el termini, aquesta setmana, i si s'acaba hauré de fer el tractament dur, i no podré marxar els quatre dies a la platja, perquè s'ha de fer seguit i no puc estar quatre dies sense tractament.

Necessito reinventar-me.

Necessito ser aquella persona que ahir reia quan un conjunt de nens li feien una entrevista. I són dolents, els nens, quan fan entrevistes! Però per això necessito tenir confiança en mi mateixa.

Necessito ser aquella persona que fa uns dies es va adonar que la culpa no era seva, i que hagués pogut ser la persona més perfecta del món (si és que tal cosa existeix), però si algú té el cap negat a veure-ho, no ho veurà. I que, tot el temps que es va quedar, per sentir-se més bona persona, encara van fer que em fes més mal. Me'n vaig adonar quan va desaparèixer. Necessito tornar a ser aquella persona que semblava que no era vàlida, però ara m'adono que era molt millor que ara, i que realment, sí que era vàlida.

Necessito moltes coses. Necessito reinventar-me. Necessito canviar coses. Suposo que és un cicle, i que cada no sé quant de temps em passa. Podria mirar enrere, a les anteriors entrades del blog. No em costaria trobar uns quants moments com aquest.

Però no sé com fer-ho. No sé ni per on començar. Per pujar la moral, suposo. Però no sé com. El meu entorn m'enfonsa més que no pas m'ajuda. I els quatre dies de la platja són tan lluny... si és que hi puc anar! I fins llavors no tornaré a veure aquests nens que em fan riure, i que m'accepten com una més del grup, malgrat que a tots els doblo en edat, com a mínim.

Hauré de trobar la manera. De la mateixa manera com avui, algú, fent-me una broma, em deia que hauria de posar-me a caminar pel passadís de casa per aprendre a caminar amb talons. He d'aprendre unes quantes coses. Sí, a caminar amb talons també. I unes quantes més.

Suposo que el que necessito és millorar l'estat d'ànim. Tornar a la normalitat. I sentir-me a gust amb mi mateixa. Però, com es fa, tot això?

Un parell de moments

1:

He d'anar al poble del cantó. Set quilòmetres. Uns cinc minuts. Fa més d'un mes que no agafo el cotxe. No les tinc totes, però què carai! Si ho he de provar, que sigui per un trajecte curt.

Pujo al cotxe. Gairebé ni recordo com anava. Agafo la clau. I quan dóno contacte... s'engega la radio. Com sempre. M'agafa desprevinguda. Tant de temps sense estar en aquell seient.

Quan m'adono que sona la radio, sento una frase. "Quiero correr en libertad".



Somric. Intento pensar alguna frase de cançó més adient per aquest moment que aquesta, però no se me n'acudeix cap. Una casualitat, sí. Però una casualitat de les bones.

Estic bé, m'agrada tornar a estar al volant. Als 10 segons em penedeixo d'haver agafat el cotxe, però aquest moment, de tornar a agafar el cotxe, amb la radio i un somriure, és impagable.

2:

Dino amb el meu pare. De cop, sento com algú baixa les escales que hi ha a fora de casa a saltets. Li dic al meu pare que ve la Nineta. Ell no ha sentit res, però per mi és un so inconfusible, i sé que en uns segons una nena que no aixeca un pam de terra mirarà per la porta de la cuina a veure si hi ha algú.

Apareix. Porta una nina i una felicitació de Nadal, d'aquestes de propaganda. Li obro la porta. Es queda allà mirant. No diu res. Jo sé què vol. Ella sap que jo ho sé. Em dóna la felicitació.

- T'he portat aquestes estrelletes.
- Les has fet tu?
- No.
- I d'on les has tret?
- De casa.
- I ja ho saben el papa o la mama?
- No.

I es queda callada. No s'atreveix a dir res.

- Que vols que et doni una coseta?

Abaixa el cap, i diu que sí amb una veueta molt baixa, que gairebé no se la sent.

Vaig a l'armari màgic, però no hi ha caramels. Ni xocolatines. Ni bombons. No tinc res...

Vaig a un altre armari. Una capsa de bombons. Per un familiar que aquesta setmana fa anys. És la única cosa que tinc. Ma mare em matarà, però... obro la caixa.

- Quin vols?
- Aquest blanc.

I havia de ser el blanc, no? A mi m'agrada la xocolata blanca, els altres bombons no diuen res. Només hi ha d'haver dos bombons blancs a la capsa i a la Nineta li han d'anar a agradar els mateixos que a mi (com si no ho sabés, però en fi).

- Gràcies!
- En vols un altre, un per cada mà?

Estira la maneta. L'altre bombó blanc. Faltaria més!

Agafa la nina.

- Vols tornar cap a casa?
- Sí.
- D'acord, doncs ja t'obro.
- Però t'he portat les estrelletes maques, eh!

Sí, és clar, i t'has emportat els dos bombons blancs!

Pintures rupestres, segona part del relat de l'iruNa

La primera part es troba aquí.

- Per fi has deixat de cridar? Marc? On ets? Marc? MAAAAAAAAARC!!!!!!!!!!!!!

- Ostia!! Però què collo... què és això?! Marta... Martaaa!!!!!
-
- Però, però... què fan aquesta gent disfrassada de cavernícoles? Marta, això ja no té cap mena de gràcia, de veritat! Marta, torna!!!

- D'acord, Marc, no cal que em facis patir, ja et torno a buscar. Coi, que tampoc m'he passat tant.

- On em porteu??????? Eh, que jo no sóc cap animal, eh! La brometa està bé, però no em poseu a l'olla, eh! Va, Marta, que ja ho he entès. Vinga surt. Marta!
-
- Sí, em voleu portar allà on hi ha les pintures. Que ja les he vist quan veníem. Sí, eren... cony, abans n'hi havia moltes més! On són les altres? És un altre lloc?

- Marc, ara ja em fas patir, eh! Surt d'una vegada!

- Maaaaaaaarta!!!!!!!! On som? I què fa aquest cavernícola amb un garrot? Marta?

- Marc, Marc, estàs bé?
- Sí, eh, d'això, molt bones les disfresses de cavernícoles.
- Eh?
- Sí, els cavernícoles que m'han agafat i se m'han emportat i...
- Marc, t'has donat un cop amb aquell tros de roca.
- No, ha sigut un cavernícola amb un garrot, que...
- D'acord, Marc. Anem a veure un metge.
- Que no, que he anat al passat a través d'una escletxa del temps i llavors hi havia cavernícoles, i les pintures estaven a mig fer i...
- Que sí, Marc, que sí...
- No em creus, veritat?
- Em creuries tu a mi si et vingués amb aquesta història?

Quan els metges es posen a parlar tècnicament...

O el capítol final (espero) de la història del peu.

Es veu que tinc una malformació congènita del peu. Fins aquí hi arribo. Es veia a les radiografies, i he sigut capaç de veure-ho (bien!)

Es veu que aquesta malformació té un nom (així que suposo que no és tan estranya), però sóc incapaç de recordar-lo. Quan l'ha dit el metge, sonava molt tècnic, però sóc incapaç de reproduir el que ha dit.

Es veu que el mal que tinc al peu és degut a aquesta malformació.

Es veu que els dos dits de taló que portava avui no eren suficients, i que hauré d'anar la resta de la meva vida amb un taló una mica més alt, si no vull que la lesió es torni a produir (o que es produeixi alguna lesió una mica més forta).

Es veu que puc tornar a córrer (ara no, és clar!) sempre i quan ho faci sobre terreny suau. S'ha acabat anar a córrer per carretera, com feia fins ara.

Es veu que no puc tornar a fer una cosa que m'agradava: steps. I que millor que no salti gaire...

Es veu que em passa tot això... i sóc incapaç de recordar el nom que té!