És un dia de l'estiu, pels volts de l'any 1990. Tres nens corren davant d'una casa de pagès. Bé, de fet un ja és gairebé adult i una altra està en plena adolescència. Els grans estan fent sobretaula i ells s'avorreixen. I no hi ha res pitjor que tres nens avorrits.
- Tinc una idea!
És el més gran de tots, però que ell tingui una idea és un perill.
Els tres nens pugen a la casa en silenci. El més gran agafa una clau, sense que el vegin, i diu als grans que se'n van al bosc.
Però els nens no arriben al bosc. Es paren a mig camí, a davant de l'esglèsia. El noi agafa la clau i obre la porta de l'esglèsia. Les nenes el segueixen.
- No hauríem d'entrar.
- Au va, ja veuràs que no passa res.
Els nens entren a l'esglèsia i pugen cap al campanar.
- Ecs, una teranyina!
- Doncs vés amb compte amb l'aranya!
- Ah!!! Que em fan por les aranyes!
- Va, no siguis burra, què vols que et facin?
Els nens arriben al campanar. I què fan, una colla de nens, en un campanar?
- Ei, i si toquem les campanes?
Una estona més tard, estan tots a la cuina de la casa de pagès, amb el cap cot.
- Però què us heu cregut, animals! Pujar tots sols al campanar! I posar-vos a tocar la campana! I a sobre, no se us acudeix res més que tocar a mort. Animals!
Durant molt, molt de temps, la família d'aquella casa va continuar guardant la clau de l'esglèsia, com es fa a molts pobles on no hi ha capellà. Però la clau mai més va estar a la vista, i cap dels tres nens va saber on s'amagava fins que es van fer grans.
dijous, 9 d’agost del 2007
dimecres, 8 d’agost del 2007
En busca dels llibres perduts (segona part)
No puc parlar de tots els llibres que hi havia al sòtan. Si ho fes, a les 12 de la nit encara estaria parlant. Això sí que és un retorn al passat, i un gran retorn, que m'ha fet recordar moltíssimes coses.
El zoo d'en Pitus ja l'he mencionat abans. Per cert, algú em pot explicar com acaba? :-)
Podria continuar amb un munt de llibres del Vaixell de Vapor. Ja no recordava que de petita era una lectora compulsiva. Però tots els títols em sonaven. Tots em feien somriure. Tots em deien alguna cosa. I tots, tenien unes dates que no eren les que tocaven, sempre els llegia abans de l'edat que el llibre posava recomanada... Però tots són tan llunyans... Aquests són els llibres que llegia fa exactament 20 anys, aquells que posaven "a partir de 12 anys", però que jo em llegia com si res.
I tots els llibres que vaig heretar del meu tiet. El del llibre de loteria dins del Silmarillion. El meu tiet més jove, que em solia passar els llibres just després d'haver-los llegit ell, quan anava a l'estiu a casa seva.
I En Jim Botó i en Lluc el maquinista.
I el Tirant lo Blanc i la profe de català que sempre em feia llegir en veu alta (els trossos que ella escollia, està clar).
I una contradicció a la meva memòria. Jo sempre havia pensat que de petita, en aquelles caixes, no hi havia llibres com els que m'agrada llegir ara. Però sí. Hi havia La princesa de los elfos. I Els astronautes del Mussol, que m'ha recordat que jo també sóc una lladre de llibres: a davant hi ha escrit el nom de la meva cosina, però em sembla que, després de tants anys, no li tornaré pas... I un llibre que havia buscat en el meu record fa molt de temps: Els colors de l'espai, un llibre d'una col.lecció que tenen a la portada una teranyina blava, i que sabia que n'havia llegit algun, perquè recordava la teranyina, però no sabia quin. I la trilogia de El ciclo de las Tierras, d'en Serra i Fabra.
I la trilogia de la Tessa Duder sobre aquella noia nedadora (que obvi, mare meva!)
I, negaré haver-ho dit, tots els llibres de la Puck, que me'ls vaig llegir tots, un darrere l'altre.
I un llibre, heretat del meu tiet, que em va fer plorar moltíssim (bleda que sóc), Los muchachos de la calle Pal.
I l'Illa del tresor, que no fa ni una setmana li deia a mon pare que sí, que jo el tenia, però no sabia on. També ha sortit d'una de les caixes.
Però hi ha hagut sis llibres que no han tornat a les caixes. Sis que no crec que vinguin amb mi de viatge, però que queden a la llista per rellegir-los.
El primer, quan he vist la portada, m'he preguntat què hi feia la Lluna de 10 o 12 anys a la portada d'un llibre. I no, no era jo, però la foto de la nena que hi ha allà podria ser la meva, la podria haver trobat per casa, i podria haver dit que era jo. La nena es diu Zlata, vivia a Sarajevo i ara té 26 anys. El llibre és el seu diari, des del setembre el 91 a l'octubre del 93. Comença essent un diari normal, fins que el comença a dirigir a una amiga imaginària Mimmy. I em sembla que no cal que expliqui res més. Algun dia em compraré el de la noia que la va inspirar, perquè l'Anna, com jo amb els astronautes del mussol, ja no me'l tornarà mai.
El segon, un llibre de contes. Cuentos del futuro, d'en Ray Bradbury. M'ha cridat l'atenció.
El tercer i el quart no necessiten presentació. Un és El petit príncep. L'altre, Colmillo Blanco.
I, finalment, el cinquè i el sisè estaven cantats: Momo i la història interminable.
El zoo d'en Pitus ja l'he mencionat abans. Per cert, algú em pot explicar com acaba? :-)
Podria continuar amb un munt de llibres del Vaixell de Vapor. Ja no recordava que de petita era una lectora compulsiva. Però tots els títols em sonaven. Tots em feien somriure. Tots em deien alguna cosa. I tots, tenien unes dates que no eren les que tocaven, sempre els llegia abans de l'edat que el llibre posava recomanada... Però tots són tan llunyans... Aquests són els llibres que llegia fa exactament 20 anys, aquells que posaven "a partir de 12 anys", però que jo em llegia com si res.
I tots els llibres que vaig heretar del meu tiet. El del llibre de loteria dins del Silmarillion. El meu tiet més jove, que em solia passar els llibres just després d'haver-los llegit ell, quan anava a l'estiu a casa seva.
I En Jim Botó i en Lluc el maquinista.
I el Tirant lo Blanc i la profe de català que sempre em feia llegir en veu alta (els trossos que ella escollia, està clar).
I una contradicció a la meva memòria. Jo sempre havia pensat que de petita, en aquelles caixes, no hi havia llibres com els que m'agrada llegir ara. Però sí. Hi havia La princesa de los elfos. I Els astronautes del Mussol, que m'ha recordat que jo també sóc una lladre de llibres: a davant hi ha escrit el nom de la meva cosina, però em sembla que, després de tants anys, no li tornaré pas... I un llibre que havia buscat en el meu record fa molt de temps: Els colors de l'espai, un llibre d'una col.lecció que tenen a la portada una teranyina blava, i que sabia que n'havia llegit algun, perquè recordava la teranyina, però no sabia quin. I la trilogia de El ciclo de las Tierras, d'en Serra i Fabra.
I la trilogia de la Tessa Duder sobre aquella noia nedadora (que obvi, mare meva!)
I, negaré haver-ho dit, tots els llibres de la Puck, que me'ls vaig llegir tots, un darrere l'altre.
I un llibre, heretat del meu tiet, que em va fer plorar moltíssim (bleda que sóc), Los muchachos de la calle Pal.
I l'Illa del tresor, que no fa ni una setmana li deia a mon pare que sí, que jo el tenia, però no sabia on. També ha sortit d'una de les caixes.
Però hi ha hagut sis llibres que no han tornat a les caixes. Sis que no crec que vinguin amb mi de viatge, però que queden a la llista per rellegir-los.
El primer, quan he vist la portada, m'he preguntat què hi feia la Lluna de 10 o 12 anys a la portada d'un llibre. I no, no era jo, però la foto de la nena que hi ha allà podria ser la meva, la podria haver trobat per casa, i podria haver dit que era jo. La nena es diu Zlata, vivia a Sarajevo i ara té 26 anys. El llibre és el seu diari, des del setembre el 91 a l'octubre del 93. Comença essent un diari normal, fins que el comença a dirigir a una amiga imaginària Mimmy. I em sembla que no cal que expliqui res més. Algun dia em compraré el de la noia que la va inspirar, perquè l'Anna, com jo amb els astronautes del mussol, ja no me'l tornarà mai.
El segon, un llibre de contes. Cuentos del futuro, d'en Ray Bradbury. M'ha cridat l'atenció.
El tercer i el quart no necessiten presentació. Un és El petit príncep. L'altre, Colmillo Blanco.
I, finalment, el cinquè i el sisè estaven cantats: Momo i la història interminable.
En busca dels llibres perduts (primera part)
Encara que no ho sembli, jo tinc feina...
Però, ara mateix, estic ben suada, i tota blanca de dalt a baix. Pensava que no ho aconseguiria. He baixat al sòtan, i he començat a mirar caixes.
Millor no explico la de coses que m'he trobat. A sota d'un parell de dits de pols, és clar.
I els llibres no eren enlloc. He començat a trobar caixes de llibres del cole, caixes de revistes del meu pare, caixes de nines, caixes de contes (meus, però ara mateix no buscava contes de 10 pàgines), caixes de jocs, caixes de llibretes de cole,... I els llibres, enlloc.
Fins que he vist dues caixes que no tenien cap etiqueta. I, curiosament, estaven a la part de dalt de l'estanteria. Faltaria més. A sobre, estaven ben tancades i no podia mirar què hi havia.
He baixat la primera. Pesava un ou. L'he obert, i el primer que m'ha saludat ha sigut El zoo d'en Pitus. Encara no recordo com s'acaba. I tot una colla de llibres del Vaixell de Vapor i dels Hollister, que només veient-los d'esquitllada ja els he reconegut.
Ara dubto si dinar, tornar-me a posar a sota la dutxa, intentar baixar l'altra caixa, o posar-me a mirar a dintre d'aquesta caixa a veure què trobo...
Tinc moltes ganes de mirar què hi trobo, però potser millor dino... Prometo fer un post amb els llibres que hagi trobat, aquells llibres que llegia fa 10 anys. O 15. O 20...
Però, ara mateix, estic ben suada, i tota blanca de dalt a baix. Pensava que no ho aconseguiria. He baixat al sòtan, i he començat a mirar caixes.
Millor no explico la de coses que m'he trobat. A sota d'un parell de dits de pols, és clar.
I els llibres no eren enlloc. He començat a trobar caixes de llibres del cole, caixes de revistes del meu pare, caixes de nines, caixes de contes (meus, però ara mateix no buscava contes de 10 pàgines), caixes de jocs, caixes de llibretes de cole,... I els llibres, enlloc.
Fins que he vist dues caixes que no tenien cap etiqueta. I, curiosament, estaven a la part de dalt de l'estanteria. Faltaria més. A sobre, estaven ben tancades i no podia mirar què hi havia.
He baixat la primera. Pesava un ou. L'he obert, i el primer que m'ha saludat ha sigut El zoo d'en Pitus. Encara no recordo com s'acaba. I tot una colla de llibres del Vaixell de Vapor i dels Hollister, que només veient-los d'esquitllada ja els he reconegut.
Ara dubto si dinar, tornar-me a posar a sota la dutxa, intentar baixar l'altra caixa, o posar-me a mirar a dintre d'aquesta caixa a veure què trobo...
Tinc moltes ganes de mirar què hi trobo, però potser millor dino... Prometo fer un post amb els llibres que hagi trobat, aquells llibres que llegia fa 10 anys. O 15. O 20...
dimarts, 7 d’agost del 2007
Quins llibres m'emporto?
Aquest matí m'ha agafat un atac de nervis, com el que tindré exactament d'aquí a dues setmanes, a aquesta mateixa hora. Per què em poso tan nerviosa? Per què tinc la sensació que tot ha d'anar malament, sempre?
He comprovat les coses que tinc impreses: bitllets d'avió (per què coi he de fer tantes escales?), reserves d'hotel i no sé quantes coses més. Fins i tot he detectat un error en les coses que portaré. Com si no ho hagués mirat ja prou vegades. I sempre hi ha errors. I espero no haver-ho de descobrir d'aquí a exactament dues setmanes. Dimarts. 21 d'agost. A les 14:00, hora catalana.
I llavors he començat a pensar en llibres. En principi, tenia pensat dur dos llibres: el setè Harry Potter i el tercer de les cròniques d'Idhun. El d'Idhun havia de sortir de la biblioteca, i l'havia de tenir a mitjans de juliol, però algú el té retingut (de què em sona?) i com que la biblioteca fa festa, no el tindré fins al setembre. I en Harry Potter, doncs al ritme que estic llegint, ja l'hauré acabat. Fa un parell o tres de mesos em posava amb el tercer i ara tinc llegida una quarta part del setè.
El que em deixa en un greu problema. Perquè a mi, la roba que m'emporti m'és igual. Però si he d'estar moltes hores en un avió, o fent escala a no sé on, necessito un bon llibre. Més que res perquè ja sé que a l'avió no dormiré (com pot ser que dormi tan bé en aquests trens de la renfe i sigui incapaç de dormir als avions?). Així que he anat a la gran pila de llibres que tinc per llegir.
El primer que se m'ha acudit ha sigut agafar tota la sèrie de llibres de la Fundació. Però no ens enganyem, són curts i són molts. No penso portar 10 llibres. Necessito un parell o tres de llibres llargs. I llarg vol dir llarg.
El primer llibre que m'ha caigut a les mans ha sigut el Silmarillion, que fa temps que el tinc esperant. No és excessivament llarg i segurament m'aniria bé llegir-lo tot d'una sentada, així no em perderia. Però em fa una mica de por. Em fa por perquè el meu amic friki em va dir un dia que potser millor que no el llegís, i sol encertar. I em fa por perquè és un llibre heretat del meu tiet, el que llegeix molt, i l'únic de la família a qui li agraden aquest tipus de llibres. I ell no el va poder acabar. Hi ha un punt de llibre (bé, de fet és un bitllet de loteria del dia que el meu tiet complia 20 anys, que suposo que no deuria estar premiat) i diguem que va ser incapaç de llegir-se una quarta part del llibre.
He vist l'Eldest, però m'he negat a tocar-lo. Eragon em va encantar, però quan vaig arribar al final em vaig enfadar. Ja ni recordo de què anava Eragon, i si ara llegeixo Eldest, em passarà el mateix. Espero a que surti El Llegat i llavors faig una marató Eragon, com he fet amb en Harry Potter.
La magia de Recluce. A algú li sona? Sé que el vaig comprar jo (ningú proper a mi em compraria un llibre així, malgrat que jo sempre tiro per aquest camí). Però no sé si és una bona idea començar una nova saga de novel.les de màgia. Segurament hauria d'esperar un temps. Tot i que, si no llegeixo aquest primer, no sabré si continuar.
Taliesin té uns quants números. Llarg i també tinc ganes de comprovar si val la pena llegir-se tots els llibres del Ciclo Pendragon. I fa molt temps que no llegeixo res d'aquesta època, cosa que no pot ser!
Garras y colmillos és l'únic llibre curt que em crida l'atenció per emportar-me'l. Els altres els he desestimat, però aquest està en el límit entre el que es podria considerar curt i el que es podria considerar mitjanet. I la història crec que em pot agradar.
Grimpow em fa una mica de mandra, perquè el tinc en tapa dura i ocupa molt d'espai (cosa important). Però tot i així...
Seguint amb el tema de Taliesin, hi ha la Dama de Avalón. El problema és que he llegit dos llibres de la trilogia: el primer molt bé, però el segon, fluixet. Em fa por començar aquest tercer i comprovar que ha seguit la progressió...
I, finalment, venen els regals. Aquells llibres que algú m'ha regalat algun cop (familiars, és clar!) convençuts que m'agrada llegir, i que com que m'agrada llegir em poden regalar qualsevol llibre, que segur que m'agrada. El que ells no saben és que sóc una lectora bastant crítica i que... bé, que alguns d'aquests llibres només em provoquen ganes de dormir (ep! Que això pot ser interessant! I si me n'emporto un d'aquests llibres i així aconsegueixo dormir a l'avió?) Així que aquí està la llista de llibres que, per dimensions (acceptaré algun llibre mitjanet si el tinc en edició de butxaca) puc portar, però que em fa una mandra llegir... El secreto de la Atlántida (i si li dóno a mon pare, que a ell li agradarà?), Los asesinatos de Manhattan (amb aquest segur que no dormo, vaja, dic jo), El origen perdido, El último catón (els agrada, la Matilde Asensi, a la meva família...), La nit de l'Oracle (em sembla recordar que aquest bon home em posa nerviosa), El gran engany (bé, aquest em posa més nerviosa que en Paul Auster i no penso llegir-me'l, a no ser que sigui l'últim llibre de la pila, cosa altament improbable), un parell d'en John Grisham (de qui n'he llegit un parell més i crec que passo de llegir-ne cap més), Baudolino (no recordo haver dormit tan ràpid cada nit des que vaig llegir el Pèndol de Foucault), Cisnes Salvajes (realment, em fa molta mandra) i, per últim, un de la Danielle Steel (sincerament, algú es creu que jo em llegiré un llibre de la Danielle Steel?).
Bé, després de carregar-me a la meitat dels escriptors de best-sellers (no ho hauria de fer, ho sé, cadascú llegeix el que li agrada, i si a tothom li agrada i a mi no, és que sóc jo la rara), ja se m'ha passat l'atac de nervis.
Això sí, no sé quin dels meus llibres de la pila emportar-me. Ha de ser alguna novel.la, perquè per llegir altres coses (llibres de divulgació i aquestes coses) necessito tranquil.litat i poder consultar altres coses mentre ho llegeixo o em torno boja.
Així que, algú ha llegit algun dels llibres? Algun comentari? Quins llibres m'emporto?
He comprovat les coses que tinc impreses: bitllets d'avió (per què coi he de fer tantes escales?), reserves d'hotel i no sé quantes coses més. Fins i tot he detectat un error en les coses que portaré. Com si no ho hagués mirat ja prou vegades. I sempre hi ha errors. I espero no haver-ho de descobrir d'aquí a exactament dues setmanes. Dimarts. 21 d'agost. A les 14:00, hora catalana.
I llavors he començat a pensar en llibres. En principi, tenia pensat dur dos llibres: el setè Harry Potter i el tercer de les cròniques d'Idhun. El d'Idhun havia de sortir de la biblioteca, i l'havia de tenir a mitjans de juliol, però algú el té retingut (de què em sona?) i com que la biblioteca fa festa, no el tindré fins al setembre. I en Harry Potter, doncs al ritme que estic llegint, ja l'hauré acabat. Fa un parell o tres de mesos em posava amb el tercer i ara tinc llegida una quarta part del setè.
El que em deixa en un greu problema. Perquè a mi, la roba que m'emporti m'és igual. Però si he d'estar moltes hores en un avió, o fent escala a no sé on, necessito un bon llibre. Més que res perquè ja sé que a l'avió no dormiré (com pot ser que dormi tan bé en aquests trens de la renfe i sigui incapaç de dormir als avions?). Així que he anat a la gran pila de llibres que tinc per llegir.
El primer que se m'ha acudit ha sigut agafar tota la sèrie de llibres de la Fundació. Però no ens enganyem, són curts i són molts. No penso portar 10 llibres. Necessito un parell o tres de llibres llargs. I llarg vol dir llarg.
El primer llibre que m'ha caigut a les mans ha sigut el Silmarillion, que fa temps que el tinc esperant. No és excessivament llarg i segurament m'aniria bé llegir-lo tot d'una sentada, així no em perderia. Però em fa una mica de por. Em fa por perquè el meu amic friki em va dir un dia que potser millor que no el llegís, i sol encertar. I em fa por perquè és un llibre heretat del meu tiet, el que llegeix molt, i l'únic de la família a qui li agraden aquest tipus de llibres. I ell no el va poder acabar. Hi ha un punt de llibre (bé, de fet és un bitllet de loteria del dia que el meu tiet complia 20 anys, que suposo que no deuria estar premiat) i diguem que va ser incapaç de llegir-se una quarta part del llibre.
He vist l'Eldest, però m'he negat a tocar-lo. Eragon em va encantar, però quan vaig arribar al final em vaig enfadar. Ja ni recordo de què anava Eragon, i si ara llegeixo Eldest, em passarà el mateix. Espero a que surti El Llegat i llavors faig una marató Eragon, com he fet amb en Harry Potter.
La magia de Recluce. A algú li sona? Sé que el vaig comprar jo (ningú proper a mi em compraria un llibre així, malgrat que jo sempre tiro per aquest camí). Però no sé si és una bona idea començar una nova saga de novel.les de màgia. Segurament hauria d'esperar un temps. Tot i que, si no llegeixo aquest primer, no sabré si continuar.
Taliesin té uns quants números. Llarg i també tinc ganes de comprovar si val la pena llegir-se tots els llibres del Ciclo Pendragon. I fa molt temps que no llegeixo res d'aquesta època, cosa que no pot ser!
Garras y colmillos és l'únic llibre curt que em crida l'atenció per emportar-me'l. Els altres els he desestimat, però aquest està en el límit entre el que es podria considerar curt i el que es podria considerar mitjanet. I la història crec que em pot agradar.
Grimpow em fa una mica de mandra, perquè el tinc en tapa dura i ocupa molt d'espai (cosa important). Però tot i així...
Seguint amb el tema de Taliesin, hi ha la Dama de Avalón. El problema és que he llegit dos llibres de la trilogia: el primer molt bé, però el segon, fluixet. Em fa por començar aquest tercer i comprovar que ha seguit la progressió...
I, finalment, venen els regals. Aquells llibres que algú m'ha regalat algun cop (familiars, és clar!) convençuts que m'agrada llegir, i que com que m'agrada llegir em poden regalar qualsevol llibre, que segur que m'agrada. El que ells no saben és que sóc una lectora bastant crítica i que... bé, que alguns d'aquests llibres només em provoquen ganes de dormir (ep! Que això pot ser interessant! I si me n'emporto un d'aquests llibres i així aconsegueixo dormir a l'avió?) Així que aquí està la llista de llibres que, per dimensions (acceptaré algun llibre mitjanet si el tinc en edició de butxaca) puc portar, però que em fa una mandra llegir... El secreto de la Atlántida (i si li dóno a mon pare, que a ell li agradarà?), Los asesinatos de Manhattan (amb aquest segur que no dormo, vaja, dic jo), El origen perdido, El último catón (els agrada, la Matilde Asensi, a la meva família...), La nit de l'Oracle (em sembla recordar que aquest bon home em posa nerviosa), El gran engany (bé, aquest em posa més nerviosa que en Paul Auster i no penso llegir-me'l, a no ser que sigui l'últim llibre de la pila, cosa altament improbable), un parell d'en John Grisham (de qui n'he llegit un parell més i crec que passo de llegir-ne cap més), Baudolino (no recordo haver dormit tan ràpid cada nit des que vaig llegir el Pèndol de Foucault), Cisnes Salvajes (realment, em fa molta mandra) i, per últim, un de la Danielle Steel (sincerament, algú es creu que jo em llegiré un llibre de la Danielle Steel?).
Bé, després de carregar-me a la meitat dels escriptors de best-sellers (no ho hauria de fer, ho sé, cadascú llegeix el que li agrada, i si a tothom li agrada i a mi no, és que sóc jo la rara), ja se m'ha passat l'atac de nervis.
Això sí, no sé quin dels meus llibres de la pila emportar-me. Ha de ser alguna novel.la, perquè per llegir altres coses (llibres de divulgació i aquestes coses) necessito tranquil.litat i poder consultar altres coses mentre ho llegeixo o em torno boja.
Així que, algú ha llegit algun dels llibres? Algun comentari? Quins llibres m'emporto?
Per què?
Per què les meves ulleres les posen amb un model masculí?
Per què m'agraden tant les tempestes d'estiu, llamps i trons, i l'olor de la terra mullada?
Per què aquest matí l'autopista anava tan plena en direcció a Barcelona i no hi havia cotxes en direcció a Figueres?
Per què aquest matí, quan he pujat al cotxe, he pogut escollir entre 5 ulleres diferents per posar-me?
Per què el gos s'escapa just el dia que el treus a passejar i acaba de ploure? Just el dia que no pots saber on és per on hi ha la fressa al mig del bosc, perquè tot el bosc està ple de fresses de gotes que cauen dels arbres?
Per què si anar de Girona Nord a Girona Sud és gratuït, no val el mateix anar a Barcelona si agafes l'autopista a Girona Nord que a Girona Sud?
Per què, just quan arribes a casa a l'hora de dinar i vas a menjar-te l'última cosa que havies de menjar-te abans de dissabte, veus que s'ha fet malbé? I per què just en aquell moment sona el timbre, i és el dels congelats, que ve a vendre, i tu en comptes de comprar-li alguna cosa, li dius que no?
Per què quan mires pel retrovisor sense ulleres no veus res? Bé, jo no veig res. El retrovisor és a prop, no hauries de veure les coses com si miressis a prop? Aleshores, per què sense ulleres no es veu res del que hi ha lluny? Si el retrovisor és allà mateix! Passaria el mateix amb un telescopi?
Per què, quan el timbre comença a sonar, sona tota la tarda seguida?
Per què les meves ulleres porten la marca tan visible? No me'n vaig adonar quan me les vaig provar...
Per què escric a aquestes hores? Ah, no, que aquesta la sé: perquè ahir va tronar tota la tarda-vespre i no vaig poder engegar l'ordenador. I em vaig quedar sense llum, vaig anar a dormir aviat, i m'he despertat a mitja nit, quan ha tornat la llum i s'ha engegat la radio...
Per què quan portes les noves ulleres de sol i rius, les galtes et toquen a les ulleres?
Per què mirant si podia ajudar algú amb un dubte vaig descobrir que el blogger incorpora unes enquestes per defecte i em moro de ganes de posar-ne una? I de fer-li una nova cara al blog?
Per què faig més preguntes de per què que una nena de 3 anys?
Per què m'agraden tant les tempestes d'estiu, llamps i trons, i l'olor de la terra mullada?
Per què aquest matí l'autopista anava tan plena en direcció a Barcelona i no hi havia cotxes en direcció a Figueres?
Per què aquest matí, quan he pujat al cotxe, he pogut escollir entre 5 ulleres diferents per posar-me?
Per què el gos s'escapa just el dia que el treus a passejar i acaba de ploure? Just el dia que no pots saber on és per on hi ha la fressa al mig del bosc, perquè tot el bosc està ple de fresses de gotes que cauen dels arbres?
Per què si anar de Girona Nord a Girona Sud és gratuït, no val el mateix anar a Barcelona si agafes l'autopista a Girona Nord que a Girona Sud?
Per què, just quan arribes a casa a l'hora de dinar i vas a menjar-te l'última cosa que havies de menjar-te abans de dissabte, veus que s'ha fet malbé? I per què just en aquell moment sona el timbre, i és el dels congelats, que ve a vendre, i tu en comptes de comprar-li alguna cosa, li dius que no?
Per què quan mires pel retrovisor sense ulleres no veus res? Bé, jo no veig res. El retrovisor és a prop, no hauries de veure les coses com si miressis a prop? Aleshores, per què sense ulleres no es veu res del que hi ha lluny? Si el retrovisor és allà mateix! Passaria el mateix amb un telescopi?
Per què, quan el timbre comença a sonar, sona tota la tarda seguida?
Per què les meves ulleres porten la marca tan visible? No me'n vaig adonar quan me les vaig provar...
Per què escric a aquestes hores? Ah, no, que aquesta la sé: perquè ahir va tronar tota la tarda-vespre i no vaig poder engegar l'ordenador. I em vaig quedar sense llum, vaig anar a dormir aviat, i m'he despertat a mitja nit, quan ha tornat la llum i s'ha engegat la radio...
Per què quan portes les noves ulleres de sol i rius, les galtes et toquen a les ulleres?
Per què mirant si podia ajudar algú amb un dubte vaig descobrir que el blogger incorpora unes enquestes per defecte i em moro de ganes de posar-ne una? I de fer-li una nova cara al blog?
Per què faig més preguntes de per què que una nena de 3 anys?
diumenge, 5 d’agost del 2007
La facultat de desaparèixer
Hi ha una persona que crec que pot fer màgia. O que, com a mínim, té la facultat de desaparèixer. L'altre dia l'Anna me'n va fer recordar, per un comentari.
Fa 11 anys. Era als passadissos de l'institut. Acabava d'omplir els papers, amb les opcions per entrar a la universitat. Nosaltres ho vam fer un cop ja vam saber les notes de la selectivitat. Abans no es feia, però nosaltres estàvem en pla pilot. Ja marxava cap a casa, amb el meu paper amb 3 opcions. Podia haver-ne omplert més, però sabia que entraria a la primera. I, en cas de no entrar, segur que entraria o a la segona o a la tercera. De cop, vaig sentir una veu que em deia hola. Em vaig girar, i allà estava.
No sabia què hi feia, allà. Havia suspès dues assignatures de COU. Em va dir que havia d'anar a parlar amb la tutora, per veure què faria l'any següent. Hi podria haver anat qualsevol dia, però va escollir el dia que hi anàvem tots els que havíem aprovat la selectivitat. Va dir que tenia ganes de veure a la gent.
- Saps qui té la millor nota de tot l'institut?
- No, no m'hi he fixat.
I era veritat. Tenia la nota que volia, què m'importava el que havien tret els altres?
- L'Àlex i jo hem estat mirant-ho.
- Què, us avorríeu?
- No, teníem curiositat... Em deixes veure el paper amb les notes?
I mentre es mirava el paper de les notes, va aparèixer una noia de la classe, que va venir directa. La típica noia pilota, empollona, d'aquelles que fan tanta ràbia. Va mirar el paper, i li va dir despectivament:
- Tu no has fet la selectivitat, veritat? Són les de la Lluna, no? Deixa'm veure!
I mentre jo me la mirava amb cara de vés a emprenyar a algú altre, em va deixar anar:
- Ja! He tret millor nota que tu de filosofia.
Doncs que bé.
Vaig recuperar el paper de les notes, sense dir-li el que es mereixia: i de les altres? Però vaig callar i em vaig girar a buscar a qui havia estat parlant amb mi.
Ja no hi era. Havia desaparegut i no ens vam tornar a veure en uns quants anys.
M'havia dit que volia estudiar empresarials. I jo vaig donar per fet que havia repetit el COU, havia entrat a empresarials, i havia estudiat el que volia.
I ens vam trobar on no hagués pensat mai que ens poguéssim trobar. Jugava amb avantatge, sabia el meu nom abans de veure'm.
No va aparèixer fins a l'últim dia. No vaig ser capaç de reconèixer a qui havia estat parlant amb mi temps enrere. Havien passat... 7 anys? A més, que estigués allà era una cosa impensable per mi, si m'ho arriben a dir, no m'ho crec.
Em va donar un paper on hi havia el seu nom. Jo mirava cap a una altra banda, ni tan sols vaig mirar qui em donava el paper. Vaig mirar el paper, i vaig comprovar que tot estigués correcte, fins que els meus ulls es van parar en el nom. El nom i els dos cognoms. De què em sonaven?
Quan em vaig adonar de què em sonava aquell nom, vaig aixecar el cap. Ja no hi era. Havia desaparegut.
Fa 11 anys. Era als passadissos de l'institut. Acabava d'omplir els papers, amb les opcions per entrar a la universitat. Nosaltres ho vam fer un cop ja vam saber les notes de la selectivitat. Abans no es feia, però nosaltres estàvem en pla pilot. Ja marxava cap a casa, amb el meu paper amb 3 opcions. Podia haver-ne omplert més, però sabia que entraria a la primera. I, en cas de no entrar, segur que entraria o a la segona o a la tercera. De cop, vaig sentir una veu que em deia hola. Em vaig girar, i allà estava.
No sabia què hi feia, allà. Havia suspès dues assignatures de COU. Em va dir que havia d'anar a parlar amb la tutora, per veure què faria l'any següent. Hi podria haver anat qualsevol dia, però va escollir el dia que hi anàvem tots els que havíem aprovat la selectivitat. Va dir que tenia ganes de veure a la gent.
- Saps qui té la millor nota de tot l'institut?
- No, no m'hi he fixat.
I era veritat. Tenia la nota que volia, què m'importava el que havien tret els altres?
- L'Àlex i jo hem estat mirant-ho.
- Què, us avorríeu?
- No, teníem curiositat... Em deixes veure el paper amb les notes?
I mentre es mirava el paper de les notes, va aparèixer una noia de la classe, que va venir directa. La típica noia pilota, empollona, d'aquelles que fan tanta ràbia. Va mirar el paper, i li va dir despectivament:
- Tu no has fet la selectivitat, veritat? Són les de la Lluna, no? Deixa'm veure!
I mentre jo me la mirava amb cara de vés a emprenyar a algú altre, em va deixar anar:
- Ja! He tret millor nota que tu de filosofia.
Doncs que bé.
Vaig recuperar el paper de les notes, sense dir-li el que es mereixia: i de les altres? Però vaig callar i em vaig girar a buscar a qui havia estat parlant amb mi.
Ja no hi era. Havia desaparegut i no ens vam tornar a veure en uns quants anys.
M'havia dit que volia estudiar empresarials. I jo vaig donar per fet que havia repetit el COU, havia entrat a empresarials, i havia estudiat el que volia.
I ens vam trobar on no hagués pensat mai que ens poguéssim trobar. Jugava amb avantatge, sabia el meu nom abans de veure'm.
No va aparèixer fins a l'últim dia. No vaig ser capaç de reconèixer a qui havia estat parlant amb mi temps enrere. Havien passat... 7 anys? A més, que estigués allà era una cosa impensable per mi, si m'ho arriben a dir, no m'ho crec.
Em va donar un paper on hi havia el seu nom. Jo mirava cap a una altra banda, ni tan sols vaig mirar qui em donava el paper. Vaig mirar el paper, i vaig comprovar que tot estigués correcte, fins que els meus ulls es van parar en el nom. El nom i els dos cognoms. De què em sonaven?
Quan em vaig adonar de què em sonava aquell nom, vaig aixecar el cap. Ja no hi era. Havia desaparegut.
dissabte, 4 d’agost del 2007
Tres pel.lícules (o quatre)
Estic atontada. O més atontada del normal, suposo que hauria de dir.
Qui deia que no mirava mai la tele?
Fa uns dies vaig descobrir que una forma d'animar-me era posar-me davant de la tele a mirar alguna peli d'aquestes tan dolentes.
Avui crec que he mirat quatre pel.lícules. O tres, o cinc, no ho sé, he perdut el compte.
També he mirat alguna sèrie (això de que els papes tinguin el satèl.lit no sé si és bo o dolent).
En aquests moments estic al meu seient preferit. En una banda hi ha el comandament de la tele; a sobre les cames, el portàtil, i a l'altra banda hi tinc un llibre. He sortit de casa al matí per passejar el gos una horeta i a la tarda una horeta més per tornar a passejar el gos. Em sembla recordar que he dinat i esmorzat a davant de la tele.
Ara mateix em sento una vaga, però vaga, vaga, vaga.
El meu cap ha arribat a una conclusió. I això mentre llegia, mirava coses per internet i mirava la tele a la vegada... No, de fet hi ha arribat mentre era al mig del bosc amb el gos.
I no ha sigut cap frase d'aquestes dolentes de peli dolenta, del tipus de "no se es valiente si no se tiene miedo" (mare de déu, quina gran frase!), o del tipus de "para qué nos caemos? Para levantarnos después" (no sabria si escollir aquesta o l'anterior com a millor frase de la història).
En aquesta vida hi haurà moltes coses que em faran mal. Hi haurà coses que no m'agradarà saber. Però, d'una forma o una altra, les coses passen, tant si les sé com si no. I si no les sé, potser viuré més feliç, però viuré enganyada. I, encara que la frase sigui dolentíssima, crec que és millor saber les coses, afrontar les coses cara a cara, encara que facin por. I si m'enfonso, o qualsevol altra cosa, l'únic que he de fer és aixecar-me. I llavors almenys sabré la veritat, no viuré enganyada.
Però estic molt espessa. Tanta estona aquí davant m'ha atontat. Així que em sembla que vaig a preparar-me el sopar. Tinc uns 20 minuts abans no comenci la següent pel.lícula que vull veure.
Demà serà un altre dia. I prometo no mirar la tele. Després de l'empatx d'avui, dubto que la torni a mirar en dues setmanes. I perquè en dues setmanes estaré en un avió, i encara que porti algun llibre, les possibilitats d'entretenir-se tantes hores en avió són petites i segur que acabo mirant la tele... o no.
Qui deia que no mirava mai la tele?
Fa uns dies vaig descobrir que una forma d'animar-me era posar-me davant de la tele a mirar alguna peli d'aquestes tan dolentes.
Avui crec que he mirat quatre pel.lícules. O tres, o cinc, no ho sé, he perdut el compte.
També he mirat alguna sèrie (això de que els papes tinguin el satèl.lit no sé si és bo o dolent).
En aquests moments estic al meu seient preferit. En una banda hi ha el comandament de la tele; a sobre les cames, el portàtil, i a l'altra banda hi tinc un llibre. He sortit de casa al matí per passejar el gos una horeta i a la tarda una horeta més per tornar a passejar el gos. Em sembla recordar que he dinat i esmorzat a davant de la tele.
Ara mateix em sento una vaga, però vaga, vaga, vaga.
El meu cap ha arribat a una conclusió. I això mentre llegia, mirava coses per internet i mirava la tele a la vegada... No, de fet hi ha arribat mentre era al mig del bosc amb el gos.
I no ha sigut cap frase d'aquestes dolentes de peli dolenta, del tipus de "no se es valiente si no se tiene miedo" (mare de déu, quina gran frase!), o del tipus de "para qué nos caemos? Para levantarnos después" (no sabria si escollir aquesta o l'anterior com a millor frase de la història).
En aquesta vida hi haurà moltes coses que em faran mal. Hi haurà coses que no m'agradarà saber. Però, d'una forma o una altra, les coses passen, tant si les sé com si no. I si no les sé, potser viuré més feliç, però viuré enganyada. I, encara que la frase sigui dolentíssima, crec que és millor saber les coses, afrontar les coses cara a cara, encara que facin por. I si m'enfonso, o qualsevol altra cosa, l'únic que he de fer és aixecar-me. I llavors almenys sabré la veritat, no viuré enganyada.
Però estic molt espessa. Tanta estona aquí davant m'ha atontat. Així que em sembla que vaig a preparar-me el sopar. Tinc uns 20 minuts abans no comenci la següent pel.lícula que vull veure.
Demà serà un altre dia. I prometo no mirar la tele. Després de l'empatx d'avui, dubto que la torni a mirar en dues setmanes. I perquè en dues setmanes estaré en un avió, i encara que porti algun llibre, les possibilitats d'entretenir-se tantes hores en avió són petites i segur que acabo mirant la tele... o no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la 