Gemma

Em quedo amb la Gemma, en una plaça, esperant que la vinguin a buscar. La Gemma té 10 anyets, i és més alta que jo. Li dic que m'esperaré fins que la vinguin a buscar.

- Sí, mama - em diu.

Estic a punt de dir-li que no puc pas ser la seva mare, quan em recordo de la Sílvia. La Sílvia anava al cole amb mi i té una filla més gran que la Gemma. Però els pares de la Gemma són de l'edat dels meus.

Juguem una estona per la plaça. Jo li dic que me'n vaig a l'ombra. És migdia, i el sol pica moltíssim. Però llavors apareix una abella i ella comença a cridar i amagar-se a darrere meu. Entre que és més alta i més ampla que jo, em pregunto com s'ho fa, per amagar-se a darrere meu. Devem fer riure, totes dues, ella amagant-se i jo dient-li que s'estigui quieta, que si s'està quieta l'abella no la picarà.

Després ens trobem amb una estàtua, a la plaça. Ella la mira, s'hi posa al cantó, i em diu:

- És la meva nòvia. Ens casarem!
- Ets lesbiana?

I somriu, però comença a agafar pedretes i se les tira per sobre seu i de l'estàtua, com si es tirés arrós.

La recordo fa un moment, i penso que o jo sempre he sigut (i sempre seré, mal que em pesi), massa lenta o ella (i la resta de gent de la seva edat) són massa ràpids. Estava amb unes quantes nenes i un nen (que ja li val al pobre nen, no sé com les aguanta). Una nena li ha fet alguna cosa, no sé què, perquè jo no ho veia, i llavors la Gemma ha començat a cridar:

- Li ha tocat la tita, li ha tocat la tita! Jo també vull tocar-li la tita!

Representa que jo estic al càrrec dels nens i que m'han de creure (ja fa molt de temps que em van perdre el respecte i no hi ha qui em faci cas). El nen se'm mira amb cara de pànic. La Gemma és més petita que ell, però en fa dos com ell. I jo els dic que ja s'espavilaran.

Però també penso que jo als 10 anys era una santa. Bé, i als 11. I als 12... i anar pujant fins bastant amunt.

Quan es cansa de tirar pedretes, comencem a jugar. Descobreixo que les cançons dels jocs que ara canten els nens petits (o no tan petits) són les mateixes que cantàvem nosaltres fa gairebé 20 anys (o 20 anys directament). Ella crida molt, i jo no em puc aguantar el riure. Porto un llibre al mig de les cames, perquè necessito les mans per jugar.

Més d'una persona (i més de dues, i més de tres...) es paren, mentre passen pel carrer, i ens miren. I riuen. No sé si d'ella, de mi, de les dues o de què.

Quan arriba el seu pare a buscar-la, ella està cantant una cançó d'un joc. La cançó és una mica pujada de to, i el seu pare al.lucina.

La deixo amb el seu pare i marxo en direcció contrària a ells. Quan sóc una mica lluny, em giro, i la veig intentant fer jugar al seu pare, cridant i cantant.

I no puc fer res més que somriure.

Per què m'agrada tenir un cotxe propi?

M'aixeco. És tard. Bé, no és tard, però és més tard que els altres dies. Avui no vaig al gimnàs, perquè porto un cotxe que no és meu, i no tenca bé i... vaja, que avui no vaig al gimnàs.

Em dutxo, i em vesteixo, com cada matí. I quan vaig a sortir de casa... on és la clau del cotxe? La busco aquí, allà i més enllà, fins que se m'acaben els llocs on buscar.

I llavors començo a maleir a ma mare. Perquè ella sempre perd les claus. Ella sempre deixa les claus en llocs on no les ha de deixar. Ella sempre s'emporta les claus quan no ho ha de fer.

Així que em disposo a buscar les segones claus, que estan totes en una caixa en el moble... on està al moble? Però si el moble sempre havia estat aquí!

Busco durant una estona, fins que veig que no me'n sortiré. Així que truco. No puc trucar a ma mare, i he de trucar al meu pare...

- Tu sabes dónde está la llave del coche?
- Te la dejé ahí encima...
- Dónde?
- Dónde la dejo siempre.
- Pues no está.
- Que sí, que esta mañana la dejé.
- No, ya he mirado.
Coi, si he mirat, és el primer lloc on he mirat!
- Pues dónde están todas las llaves.
- Tampoco.
- Pues yo esta mañana te la he dejado allá y... ostras, perdona, me la he llevado!
Quins nassos! I per què t'emportes una clau d'un cotxe que no faràs servir? És diferent si et queda al bolso i no te n'enteres, però coi, fer l'esforç d'agafar-la...
- Y dónde están las de repuesto?
- En el mueble aquél.
- Y dónde está el mueble?
- En aquella habitación.
- No.
- No?
- No, no está. La mama lo debe haber quitado.
- Ah!
- Y no tienes ni idea de dónde puede estar?
- No.

Ole, ole, i ole! Uns deu minuts més tard, i després de remenar no sé quants calaixos, i fer-me creus de la de coses que arriba a guardar ma mare, trobo les segones claus.

Entro al cotxe i el seient està tan enrere que he d'agafar un autobús que em porti fins a davant.

Això per no parlar ja dels retrovisors.

Engego al cotxe i m'adono que passa alguna cosa. Ah, sí, la radio... no s'engega sola.

L'engego la radio, esperant que no s'hagi canviat l'emissora.

Però hi trobo algú parlant amb castellà, que comença a parlar de la lletra de l'himne del país del costat, i de com n'és de maco l'himne i... canvio ràpid d'emissora.

Però la radio és analògica i a casa no hi ha gaire bona recepció. Trobo una cosa mig potable i que no queda massa mal sintonitzat i em resigno, perquè no podré fer zapping.

Fa moltíssima calor al cotxe. I pensar que quan jo em vaig comprar el meu no el volia amb climatitzador. És clar que sé que al migdia serà encara pitjor: el cotxe s'haurà passat tot el matí al sol. De fet, al migdia, quan he arribat a casa, el volant encara cremava... i la meva samarreta es podia escórrer...

I, per cert, la tercera no entra bé. I hi ha un altaveu que fa el tonto, i fa tanta fressa que gairebé no es sent la radio. Hi ha un impacte al vidre, just al lloc que molesta més per conduir (sinó segurament no l'hagués vist). Les portes no tenquen bé (això ja ho he dit, no?) I segur que hi ha més coses que ara m'oblido.

Vull el meu cotxe, i el vull ja!!!

Blai

M'espero al carrer, en un poble que no m'agrada massa. I no és que sigui un poble on hi hagi mala gent o on hagis de patir per la teva integritat, no! És tot el contrari, i justament per això no m'agrada. Massa gent hipòcrita, suposo. I no tinc ganes de trobar-me ningú que em preguntarà com em va la vida, em farà un somriure d'orella a orella i llavors explicarà a tot el poble que la meva vida és una merda, que sóc una desgraciada, i no sé quantes coses més. No seria la primera vegada que em passa, i que llavors em trobo algú altre i em diu que m'animi, que segur que la vida no és tan dura, i que ja vindran temps millors. I jo faig cara de pòquer, perquè... bé, perquè no sé de què coi em parlen!

Em comença a pujar la mosca al nas. Però quan fa 20 minuts que m'espero (20 minuts!!!), apareix un cotxe. I, de dins, en surt un noi de 28 anys, un parell de mesos més jove que jo, que s'acosta, mentre em pregunta què tal em va. En Blai.

Em ve al cap en Blai de 8 anys, que no callava mai. De fet, ara tampoc calla, però en aquella època era pitjor. Els mestres eren incapaços de fer-lo callar, i com que tenia la veu forta, el senties a tothora.

Crec que em vaig passar gairebé tota l'EGB al seu cantó. Era la solució fàcil. Ell en una punta, i jo al seu cantó, fent d'escut. O xerrava amb mi, o no xerrava amb ningú.

El problema (pels mestres, és clar) és que era de les poques persones que em feia xerrar. Bé, més que xerrar, em feia riure. Sempre deia parides, i jo sempre he rigut de les parides. Així que sempre acabava jo rient, i ell carregant-se les culpes. La conversa típica entre ell i el mestre era:

- Blai, calla!
- Però si no xerro!
- Blai, para ja!
- Però si és la Lluna, la que riu!
- Sí, i de què riu?
- No ho sé.

Però sí que ho sabia. Ho sabia ell i tota la classe, mestre inclòs. Però jo no me les vaig carregar mai.

Un dia va dir una cosa sense sentit. I jo em vaig posar a riure. Com sempre, vaja. Però aquella cosa em va fer especial gràcia. Devíem tenir 9 o 10 anys, no més. Ja anàvem a l'institut, que quan em veia massa seriosa, em deixava anar el mateix, que no tenia cap mena de sentit, però jo em posava a riure, i ell també.

Vam coincidir a la mateixa classe, a l'institut. Ell estava davant meu a la llista. Anàvem a dinar junts, nosaltres i gent del poble, més grans. Però sempre se'ns feia tard. Jo corria fins a l'institut. Arribava tota vermella i suada, just a temps per entrar a l'hora. Ell sempre arribava tard. Teníem una profe d'història que li posava falta, dia sí, dia també. I ell vinga a queixar-se, de que havia arribat només un parell de minuts tard. A mi no em va arribar a posar mai falta, i quan tornàvem al poble, o amb els meus pares o amb els seus, s'afartava de dir-me empollona.

Feia anys, que no el veia. Ha aparegut, ens hem dit hola, i poca cosa més. Tothom donava per sentat que quan cresquéssim, acabaríem essent família. Però no ho som. Li he preguntat per la persona de la seva família que va sortir 10 o 15 anys amb algú de la meva família, des que érem petits i teníem 9 o 10 anys, fins que ens vam fer grans i ja no ens véiem mai.

Ha esquivat la pregunta i se n'ha anat a treballar. El seu jefe, que estava per allà a prop, ja l'ha mirat malament. I és que aquest noi, el que té, és que xerra amb tothom i s'entretè amb tothom.

Llavors m'han vingut a buscar. I jo he somrigut, recordant-me d'aquelles paraules sense sentit. Perquè, és un secret, però fa temps em vaig registrar en un lloc d'internet precisament amb aquell nom. Simplement, un dia em va venir al cap, necessitava un usuari... i va ser massa fàcil.

Desconnexió

Se'm fa com estrany escriure un post amb el Bloc de notes (sóc una mica anti-word, jo). I se'm fa estrany perquè no l'escric a la pantalleta del blogger.

El que passa és que avui no tinc connexió a internet. Segurament hauria de trucar, per veure què passa, però no en tinc cap ganes. Primer em faran fer totes aquelles coses que ja he fet tres o quatre vegades: desconnectar el mòdem, reiniciar l'ordenador, mirar que no se m'hagi desconfigurat, etc. Els diré que ja ho he fet, però m'ho faran fer igual. I després em diran, com sempre, que reinstal.li el sistema operatiu, que ells em veuen bé, i que el problema és al meu ordenador.

Però no em diran que tenen una averia greu a tota la zona, que és el que sol passar. L'últim cop em van tenir mitja hora penjada del telèfon (pagant jo, és clar) i va resultar que ells tenien una averia i havien quedat afectats uns quants pobles propers al meu... (i el meu també, és clar). Així que he decidit que no m'estressaré, i que si demà encara no funciona, llavors sí que trucaré. De mentres, puc viure sense mirar el mail, sense escriure cap post (avui ja he superat el meu cupo i tot) i sense aquestes coses que faig aquí al vespre.

Aprofitaré per llegir. Podria aprofitar per treballar, però llegiré.

I això que he arribat a casa pensant que faria un post. L'experiment que volia fer avui era intentar escriure alguna cosa cada cop que em vingués un post al cap. Però ja he vist que els posts em superaven, que no tenia prou temps, i que no podia escriure els posts tan ràpidament, amb cinc minutets, que llavors no s'entèn res.

Tot i així, he vist dos nens, que semblaven germans, que s'intentaven enfilar a una finestra. I m'he recordat de quan era petita i... no, no és qüestió de fer el post, ara. Només que el volia fer, però quedarà perdut a la memòria, al calaix dels posts perduts, que mai s'escriuran.

En aquest calaix ja fa uns dies que hi ha un altre post, que pensava que no arribaria a escriure mai. Un post sobre desconnexions. Però no com la meva d'avui, sinó una desconnexió total. La pregunta és: què passaria si, de cop, avui caigués internet i no tornés a funcionar mai més?

Doncs que m'adono que estic una mica malalta, perquè entre tot el dia escrivint posts i la pregunteta...

Em sabria greu deixar el blog, però continuaria escrivint les meves coses, només que les llegiria només jo. Però sí que hi ha unes quantes coses que em sabrien greu.

Per exemple, l'Anna. Amb l'Anna ens coneixem i quedem de tant en tant (mooooooooooolt de tant en tant!), però xerrem per mail. Quan va a treballar, m'acostumo a trobar un mail seu al vespre, dient-me alguna cosa (o contestant algun mail meu, bàsicament). Em sabria greu, perquè sé que sense internet perderiem el contacte. Sí, tinc el seu telèfon, i el seu mòbil, i fins i tot sabria arribar fins a casa seva, però no ens trucaríem cada dia, ni quedaríem sovint, ni res de res.

Però amb l'Anna encara podria conservar el contacte, si volgués (que no estic diguent que no vulgui, eh!). Seria més complicat amb d'altra gent, amb qui només puc contactar a través d'internet. I mentre hi hagi internet, cap problema, perquè sé que sempre seran allà, a un mail de distància. Però... i si no existís el mail?

El post se'm va acudir un dia en què vaig veure que depenia massa del google. Allà hi tinc el blog, i un gmail, i un altre gmail, i una agenda amb tots els sants i aniversaris de tothom, que m'envia un mail (al gmail, és clar!) cada cop que algú cel.lebra alguna cosa. I si google deixés d'existir? Què faria amb totes aquestes coses?

I si, de cop, algun dia desaparegués internet? Què passaria?

De moment, però, només tinc desconnexió per avui. Aprofitant que demà és el meu últim dia d'estar sola al matí a casa (fins d'aquí a una setmaneta, però això ja és un altre post), miraré si puc publicar a les 6 (del matí, és clar!) Sinó, quan arribi a la feina (després dels posts d'avui, ja no ve d'aquí, però serà l'últim cop!) I ara, a gaudir de la vida sense internet, amb un bon llibre i un llit ben còmode.

Afegit de les 6: no, segueix sense funcionar. I això ja comença a ser preocupant, més que res perquè el necessito per una part de la meva feina. Com no funcioni aquesta tarda, riuré... De mentres, resto desapareguda del món virtual. Desconnectada. Això és que els déus d'internet em van castigar pels posts d'ahir :-(

Fins que els déus em tornin la connexió!

Casualitats

Fa gràcia, quan veus a dues persones que expliquen una mateixa cosa. Un explica per aquí, l'altre explica per allà. Un explica una versió de la història. Un altre n'explica una altra.

I, de cop, s'adonen que expliquen dues versions de la mateixa història.



--------------------------------------------------

D'acord, ja paro. Per avui plego.

Retorn i noms

Crec que hauria de deixar d'escriure posts durant el dia, així tal com ragen...

Avui la notícia és un retorn. Com em deia l'altre dia, ara ha passat d'estar més lluny a estar no tan lluny.

La veritat és que he trobat a faltar que estigués aquí. O allà. I és que fa 10 anyets que sempre està allà.

El dia que em va dir que marxava, li vaig dir que em feia enveja. I llavors em va dir que si no li deia, llavors la renyava. I és clar que la renyo! Perquè jo sóc més gran, i s'ha de respectar a la gent gran!

Però en fi, ja he assumit que jo no li diré mai un "marxo" com el seu. Però això no vol dir que em faci enveja, és clar!

Ara recordo que aquest matí he sentit que a la sopa de lletres li faltaven lletres. M'ha sorprès molt, perquè estic gairebé convençuda que una de les lletres que diuen que falten, jo l'havia fet servir! Perquè, ja se sap, quan tens una sopa de lletres, comences a posar paraules, i una de les paraules que posava... té una lletra que diuen que falta. Si hagués faltat, no ho hauria d'haver notat?

Però en fi, ara recordo que hi ha un nom que em persegueix. Fa dies que em persegueix. Fa un parell de mesos em perseguia un altre nom, però ara fa uns dies que tothom es diu de la mateixa manera. Coi! Que hi ha més noms, que no pas els de sempre.

És clar que ara vinc d'un lloc, on he rigut moltíssim. Estava demanant una cosa a una dona, que conec de fa temps, però que no sabia com es deia. I ella tampoc no sabia com em deia jo, i això que fa temps que xerrem. Coses rares.

Estava jo demanant-li una cosa, i algú m'ha dit alguna cosa. He notat que feia alguna cosa rara, però no sabia per què. Al cap d'una estona, seguíem les dues, i ha aparegut algú, que ha cridat un nom. El meu nom. Jo m'he girat. Però la cridava a ella.

Mira, ara ja sabem que tenim el mateix nom.

Apa, a dinar (crec que aquest post no té cap mena de sentit. Ho sento, no hi tornaré. O sí. Total, sóc jo la que ho faig!)

Gris? No, gris no: negre!

Em pensava que avui seria un dia gris.

M'equivocava.

Serà un dia negre.

I és que trio anar a donar un volt (altrament dit anar al lavabo) en el pitjor moment. En el moment en què et trobes a qui no et vols trobar.

O potser tant és.

Perquè porta mals records. Però... qui ho ha passat pitjor no he sigut jo.

Crec que... crec que avui he vist unes quantes coses clares, amb la trobada d'algú que feia molt que no veia.

Segurament m'hagi de replantejar el que faig i el que vull fer.

Em fa gràcia, però, aquella cara de culpabilitat. Aquella cara de no dir-me res, perquè no sap per on li sortiré.

I no, jo no diré cap cosa mal dita. Mai ho he fet.

Ara, res no m'impedeix dir un hola fred com el gel, i no dir res més.

És clar que qui m'he trobat no ho pot pas notar.

Els que estaven amb aquesta persona sí, que estan acostumats a veure'm dir hola amb un somriure.

És clar que un dels que estaven amb aquesta persona va estar dos mesos que no s'atrevia a dir-me res.

Com si jo els hagués de dir alguna cosa.

Allà ells i la seva consciència.

Jo la tinc tranquil.la.

Però, pel seu comportament, veig que hi ha gent que no l'hi té, de tranquil.la.

És clar que ningú m'obliga a ser-hi simpàtica.

Si ja ho deia jo, que avui seria un dia gris. Segurament serà negre. Negríssim.

Per sort, no veuré el que ja sé, perquè torno a marxar, i amb una mica de sort, quan torni ja no veuré res.

Fa riure, perquè avui el meu vestuari també és gris i negre. I això que a mi m'agraden els colors. Però no porto res de roba que no sigui o gris o negre.

Apa, a treballar!

(Mare meva, que en faré poca, avui, de feina!!!)