Al final no ha pogut ser.

Feia molts de dies que esperava que arribés el 6 de maig, però al final, el 6 de maig, no ha sigut el que m'esperava.

Hi ha qui diu que per mi ha estat el millor. Així m'he quedat a casa i he pogut descansar. I sí, he de reconèixer que em convenia descansar. Sobretot des de l'escena de divendres al vespre, quan em va tornar a pujar la febre de cop.

Però ara ja estic bé (o això sembla). I avui hagués pogut marxar sense cap problema.

Suposo que no hauria de pensar en un passat tan llunyà, però tan proper al mateix temps. Si tingués alguna vida actual que m'esperés, no esperaria amb tantes ganes dies com el que hauria d'haver sigut avui, i que al final no ha sigut.

Ningú en té la culpa, però no deixa de saber greu.

Ahir vaig parlar amb una de les persones que havia de venir avui. Una conversa freda. Jo gairebé no podia parlar, no tenia veu. Però a l'altra banda no hi havia cap tipus de resposta. Ja fa temps que jo sóc passat. L'únic que n'he sabut els últims temps ha sigut per la radio, i lligant caps, i a través de mails que no sap que rebo. Els meus mails queden sense resposta.

Pensava que avui potser sortiria de dubtes. Però no ha pogut ser. I la conversa d'ahir encara em va deixar pitjor. Intento pensar en què he fet, o què he deixat de fer, però no me'n surto.

Com em deia algú avui, "almenys hauràs anat a veure en Peter". Doncs sí. Però la veritat, ha sigut un desastre. Jo, a la primera part, li retallaria una hora ben bona. Mare meva, quin avorriment, quina previsió del que passarà. I des que la Mary Jane puja al taxi, quan m'he dit: "ara ve la part bona", doncs res, que ha sigut dir "ara ve la part bona" i al moment dir: "però, ja està?"

Capricis de la memòria

Sóc a casa la iaia. Hi he anat amb ma mare, perquè s'ha de portar la iaia a dormir. Em passejo per allà com si fos casa meva i, de fet, faig la feina com si l'hagués fet tota la vida (que, de fet, tampoc és del tot incorrecte).

Però em trobo un impediment i aixeco el peu. El salto com quan era petita i saltava a goma, allà mateix.

De cop, em ve al cap una imatge de mi mateixa, fa vint anys, en aquella mateixa habitació.

Les nenes del cole jugaven a saltar a goma, però a mi mai m'hi volien. Com a molt, i m'ho feien com si em fessin un gran favor, em deixaven aguantar la goma durant tota l'hora del pati, mentre elles saltaven. Però mai em deixaven saltar.

La veritat, i sense ànims de ser ressentida, perquè aquestes nenes només em venen al cap molt de tant en tant, no sé per què s'estranyen de que no hagi mostrat mai cap mena d'interès per la seva vida. Perquè això no passava només amb la goma. Passava amb tot el que feien. Elles sí que xafardegen a la meva vida, amb ànim crític, però jo ni sé què fan, ni on viuen, ni on treballen, ni tan sols sé si les reconeixeria pel carrer... Simplement, és com si no existissin. I, si he de ser franca, no m'importa el més mínim ni on són, ni què fan, ni què deixen de fer.

La imatge que em ve al cap és la de mi mateixa, amb una goma i dues cadires. Fent el que m'era prohibit a l'escola: saltant amb la goma. Fent el que elles feien, però jo sola. Pujant la goma d'alçada, i vigilant no tocar-la (i sobretot no trepitjar-la) per no fer caure les cadires. Si queia una cadira, llavors la meva àvia em renyava.

Però jo... jo saltava a goma. I elles no ho sabien! I llavors, a l'hora del pati, me n'anava amb els nens a jugar a futbol, que ells sí que em volien.

Il.lusa

Sé que no hi ha una paraula que ens pugui definir, a cadascú. Tots som una barreja d'adjectius i cap d'ells ens defineix del tot.

Però hi ha un adjectiu que sí que em defineix bastant bé: il.lusa. I sí, ja ho sé, la gent del meu voltant segurament diria que no. O diria que sí, no ho sé.

La paraula il.lusa em recorda un professor de filosofia, que no era, ni molt menys, el meu professor preferit. Quan havia corregit algun examen, s'asseia a la cadira i començava a repartir-los. Deia el nom i la nota, i tu t'havies d'aixecar a buscar-lo. Fins aquí, res de nou. Molts professors ho feien, malgrat la gràcia que ens feia a alguns alumnes que diguessin la nostra nota en veu alta. Però ell, a més, era diferent. De tant en tant, amb tres o quatre exàmens per classe, abans de dir el nom i la nota, començava a llegir trossos de l'examen. I se'n reia. Llegia trossos fora de context, que feien gràcia, i els criticava i ridiculitzava fins que tota la classe, menys algun pobre desgraciat, reia. Llavors deia el nom i la nota i el pobre desgraciat havia d'anar a buscar l'examen.

Que com sé que eren trossos fora de context? Doncs perquè si no va ser en tots els exàmens, va ser en gairebé tots, jo era una de les pobres desgraciades que rebia les seves burles. Però quan estaves allà al davant, amb tota la classe mirant i rient, no et quedaven ganes de queixar-te i dir-li que no ho havia entès, que tu no volies dir aquella frase fora de context. Algú ho va intentar un dia, la seva primera víctima. I com que va continuar ridiculitzant i el pobre encara ho va passar pitjor, ja ningú més va tenir ganes de queixar-se. Anaves allà, arreplegaves l'examen, i amb el cap tocant a terra tornaves al teu seient.

No recordo pràcticament res del que ens va explicar, ni el seu nom. Però recordo una cosa que ens explicava sobre el món real i el món de les il.lusions. Pintava el terra, i ens deia que això era la realitat. Llavors posava núvols al cel, i ens deia que eren el món de les il.lusions. Deia que havíem de viure al terra, que era més dur, però que el més senzill era viure allà dalt, als núvols. Però que hi havia un perill: visquent als núvols, com més amunt, més bé s'hi estava. Però... com que no era real, al final algun dia podies acabar caient. I, de fet, qualsevol dia cauries. Com més amunt haguessis pujat amb el teu núvol, més forta seria la caiguda (i més grossa la castanya).

Em dóna la impressió que em passo gran part de la meva vida als núvols. A aquests núvols que ell en deia el món de les il.lusions. Inventant-me històries, somiant desperta. I després les castanyes són considerables.

Però no ho puc evitar. Em dic que no hi tornaré. Em dic que estic a terra i que no vull pujar als núvols. Però hi pujo. Un cop i un altre.

I ara em sento pujar als núvols. I em lligo una pedra al peu, perquè sé que els núvols no són res més que això, que fum, núvols. No són reals. Però pujo, i pujo, i pujo...

Què deixo?

No m'aguanto dreta, i això que aquest matí he treballat a mig gas. O sigui, que he intentat treballar, però el cap no em responia, i no he fet ni la quarta part de la feina que hagués fet en un matí normal (això vol dir que he treballat a un quart de gas?)

Ara l'únic que tinc ganes de fer és anar-me a estirar al sofà o al llit i dormir. Però... no sé per què, aquest sembla el cap de setmana més mogut de tot l'any. Si és que si algun dia enganxo en Murphy, el remato (perquè pobre, ja està mort, que sinó el matava).

Aquesta tarda tinc els nens. No puc deixar els nens. Els dic nens perquè són nens en una gran majoria. La seva edat mitjana deu voltar els 6 anys. Si és que hi arriba. Són tan macos... No, no els puc abandonar!

Demà al matí tinc les nenes. I en dic nenes perquè la majoria són nenes, tot i que hi ha algun nen. Dóno permís al gènere masculí per compadir-se dels pocs nens que hi ha. Les nenes tenen una edat mitjana d'uns 12-13 anys. Les he vist créixer, i de petites jugaven, però ara... Ara es dediquen a buscar-me nòvio. I a buscar-se'l entre elles. I és un secret, però una d'elles, que no ve, té un blog. I explica coses d'una altra que sí que ve... I l'altra es fa un fart de dir-me: "I tu com ho saps, això?" I jo somric, però callo. Mare meva, que dolenta que sóc!

Tot i que he de reconèixer que em fan molta gràcia. Encara que digui que no. Encara que les faci callar. M'ho passo tan bé jo com elles. O potser millor i tot. No, no puc deixar d'anar-hi demà!

I demà a la tarda... Demà a la tarda he d'anar amb ma mare a la ciutat. Ja li havia dit que hi aniria. I no puc deixar d'anar-hi, perquè ella i un parell de persones més compten amb què hi aniré...

Diumenge toca eix amunt, eix avall. I això sí que no ho puc pas deixar! Què va! Amb el temps que fa que ho espero! No, no, i no! Hauria d'estar molt fotuda per no anar-hi. No puc no anar-hi.

I em deixo en Peter. I això que vaig dir que hi aniria el primer cop que pogués. Haurà de ser la setmana que ve.

I més coses que em deixo. Però estic tan cansada que no les puc recordar.

I no en puc deixar cap!

Hora de tornar a treballar...

Si concentro massa l'atenció en una determinada cosa, em marejo. Sé que no he de tornar a treballar fins estar bé del tot, però... Crec que és hora de tornar a treballar.

Raó 1:

Matí. M'acabo d'aixecar. No puc parlar, a menys que faci servir la meva veu d'ultra-tomba dels costipats. No tinc ganes de parlar amb ningú, però a casa només hi ha una persona: el convidat. I el convidat no s'entreté amb res. No deu haver agafat un llibre des que va deixar l'escola, allà als anys 50. No mira la tele. No fa res, només observar i intentar-se fer el simpàtic.

Entro a la cuina. Veig que es posa a esmorzar. Dic hola. I em poso a llegir una revista.

Com que no deu saber què més dir, em deixa anar:

- ¿Qué, ya desayunaste?
Sí, no et fot, un cambrer molt mono m'ha portat l'esmorzar al llit fa una estona.
- No.

Es passa l'estona observant què faig i què deixo de fer. I NO M'AGRADA QUE M'OBSERVIN!!!!! Així que marxo. Me'n vaig al davant de la tele. Ell al darrere. Li dic que no vull mirar res i li dóno el comandament. Em diu que tampoc, i em segueix allà on vaig.

Agggghhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Raó 2:

Només són les 11 i ja he contestat cinquanta cops a la pregunta:

- ¿Qué tal te encuentras?
Doncs igual que fa cinc segons, coi!

Vale, ho sé, sóc esquerpa, no m'agrada que m'observin i no m'agrada tenir a ningú que estigui pendent de mi tot el dia. Però tampoc cal que m'ho ensenyin d'aquesta manera, que ja ho sé!

Raó 3:

Les 12 del matí (migdia?) M'adono que fa una setmana que no escolto els APM, que no miro les notícies, i que no sé què coi passa al món. Res important, ja tornaré a agafar el fil.

El gos crida. I com que el gos crida, jo surto a fora. Com que no tenia intenció de sortir a fora i em trobava fatal, ni m'he dutxat, ni m'he pentinat (tampoc hi ha massa diferència, però en fi) i porto la roba més vella i més gran que he trobat per casa.

A prop del gos hi ha un aparellador de molt bon veure, que segur que em coneix, i que em diu hola. Li pregunto si el gos està lligat (com si no sabés que si el gos no estigués lligat ja estaria saltant al seu voltant, o al meu) i em diu que no. Li dic que ah, vale, i desapareixo.

Raó 4:

Són les 12 i 10. Engego la tele. Per sort, al meu pare li agrada mirar la tele i tinc un fabulós Canal Satélite. Perquè no suportaria la tele normal a aquestes hores. Començo a fer zapping i m'adono que he vist la majoria de pelis fa temps i que les sèries... em sona haver vist el mateix capítol fa només unes hores...

Raó 5:

Sona el telèfon. Contesto. I com que la meva veu no és com la de ma mare (és veu d'ultratomba), l'amiga de ma mare no em coneix. I em deixa anar:

- Hola? Es que alguien me ha llamado y no sé a quién llamo. Quién vive en esta casa?
Mira, et contestarà ta mare. Ets tu la que has trucat!
- Ah, eres la hija de ...?
No em coneix per la veu i em coneix pel silenci? Anem bé...
- Sí.

I, ara que hi penso, per què si visc en un lloc on sembla que tothom és català (o això diuen) tot el meu entorn parla castellà?

Raó 6:

No és normal que jo em dediqui a fer comentaris irònics d'aquest tipus. O sí?

Raó 7:

Vull trobar més raons. Perquè demà he de marxar.

Perquè encara que gairebé no pugui parlar, encara que si em concentro en alguna cosa em maregi, encara que no tingui gaires forces... ja no aguanto més a casa!

I coi, que encara m'enganxaré a les sèries... Avui n'he descobert una que es diu Kyle XY i m'ha deixat ben intrigada. Això per no parlar de les de sempre, com els Siete días o Edición anterior. Estic fatal, ho sé. La qüestió és: per què aquestes sèries només les miro quan estic malalta? I, per què sempre enganxo capítols que ja he vist? Serà que ja els he vist tots?

En fi, vaig a mirar la tele i a veure si puc evitar contestar la pregunta "qué tal estás?" en els propers cinc minuts...

Doctor, doctor!

Doncs sí, al final he anat al metge. Un metge que no em coneixeria de res, si no fos perquè el seu nen és alumne meu. I sí, he dit nen, perquè el nen és petit. De fet, ni ell em coneix, ni l'anterior metge, ni el d'abans de l'anterior...

Són coincidències que fan gràcia, com el dia que vaig conèixer a la mare d'un noi a qui dóno classes particulars i vaig descobrir que havia sigut infermera del meu dentista... És clar que en els llocs on hi ha poca gent, aquestes coses són molt normals.

M'ha fet gràcia que encara hi hagués el mateix quadre a la paret. Aquell quadre que estava penjat allà quan hi anava que era petita i el metge que hi havia quatre metges abans que aquest feia el mateix que ha fet aquest: fer-me obrir la boca a veure si tenia angines.

No ha canviat res a la consulta en tots aquests anys. Només que ara hi ha un ordenador...

M'ha mirat i ha dit que res, que això que em costipi tan fàcilment només són ratxes. Ratxes????? Em vaig passar tota la setmana santa xunga! I ja és el tercer d'aquest any, només que no n'hi havia hagut cap de tan gran fort fins ara.

I que apa, que és la grip, que m'estigui uns dies al llit (com si fos tan fàcil!) i que si no se'm passa, que hi torni.

I és que jo, al llit, no m'hi sé estar...

Apa, vaig al sofà a mirar la tele. Acabo de descobrir una de sèries que no havia vist mai... Però com que en sento parlar, gairebé ja sé de què van totes.

Tornaré per aquí. I és que encara que no em pugui concentrar, si no faig res, m'avorreixo... I si faig algo, em marejo, com ara.

En fi...

Febre

M'acabo de quedar sola a casa. Vinga, muntem una festa! Jaja! Com no sigui una festa en la que jo dormi...

Feia molt de temps que no tenia tanta febre com avui (o com ahir). No acostumo a tenir febre, i quan en tinc... doncs quan en tinc és que estic molt malament.

Sóc incapaç de fixar l'atenció en alguna cosa més d'una estona seguida. Em canso. El cap em roda.

Ma mare m'ha dit que quan tornessin, si tenia febre, m'enviarien al metge. I jo que aquest matí ja m'he aixecat amb febre... aquesta tarda tocarà metge. Seguríssim.

Per què he d'anar al metge si és un simple costipat? Bé, costipat amb una mica de febre...

Ma mare no em volia deixar sola, però total, si m'acabaré quedant adormida per aquí o per allà. Aquesta nit no he dormit massa. Però m'ha fet gràcia, perquè m'anava despertant, i mirava quina hora era a la radio despertador. Entre d'altres, he vist la 1:11, les 2:22 i les 3:34 (quasi!) i les 4:44. Hi ha hagut un moment en què m'he dit: "M'hi jugo alguna cosa a que són les 5:55". He aixecat el cap i... premi! Les 5:55. Ni fet a posta.

Estic feta una merda, ho he dit ja?

Però m'ha agradat quedar-me sola... Tenim un convidat a casa. De les Espanyes. Crida molt. Com tots. Sembla que no sap parlar sense cridar. I entre això i la febre em fa agafar un mal de cap... Aquest matí s'ha indignat moltíssim, quan li hem dit que a la ciutat no hi havia cap xurreria. "Pero como puede ser que no haya ninguna xurrería en toda la ciudad?", anava repetint. I jo callada. Perquè qualsevol cosa que hagués dit, l'hagués fet cridar més. I perquè són així. Si jo he sentit, per boca del meu pare, que el vídeo de tele Madrid sobre el català tenia tota la raó, i ell viu aquí, i sap que no és veritat...

Desvariejo. Millor me'n vaig a fer la migdiada. Ai, no, que encara no he dinat!

Algú s'apunta a la festa? Puc convidar a arròs bullit.

Repeteixo, me'n vaig a dormir. I aquest post... com si no existís! Fora!