dilluns, 9 de febrer de 2009

I ja no sé quantes setmanes més tard...

Estic viva, jaja. Ahir em va donar per mirar les estadístiques. Mmmmm... algú deurà pensar que estic molt malalta, però feia un parell de setmanes que no les mirava.

Gràcies. Malgrat el meu silenci, hi vaig veure determinades persones que es van passant de tant en tant, suposo que a veure si dono senyals de vida, si respiro, si estic viva.

Estic viva. Sí.

L'altre dia tornava amb el tren i hi pensava. Pensava que potser només havia obert aquest espai per abocar-hi totes les coses dolentes que em passaven pel cap. Totes les coses que no m'agradaven. Un munt de coses dolentes.

Però, tot i servir-me moltes vegades de teràpia, vaig arribar a la conclusió de que no era així. Sí, sovint als vespres, no sabia què fer, em deprimia, i acabava escrivint coses que no hauria d'haver escrit. Però vull pensar que també hi escrivia coses bones. Coses que no eren depriments. Coses que no sortien d'estar-me davant de l'ordenador i sentir-me trista. Vull pensar que hi havia una mica de tot, i espero que hi hagués més coses bones que dolentes.

No vull tancar el blog. Res més lluny de la meva intenció. Només que...

No ho sé. Sé que aquest lloc, en algun temps, va ser un refugi. Un refugi on explicar coses que sabia que ningú escoltaria. Venia, les escrivia, les explicava. I, d'alguna manera, les explicava a algú. L'altre dia, al tren, vaig viure una situació que era post segur. I què vaig fer? Doncs vaig agafar el mòbil i vaig enviar un sms. I hagués arribat a casa i hagués pogut escriure el post. De fet, vaig estar a punt de fer-ho. Ja tenia el blogger obert. Però... l'ordenador em va avisar que algú em deia hola. Hola, hola. I quatre hores més tard vaig tancar l'ordenador perquè ja era hora d'anar a dormir, i el post es va quedar... doncs en un intent de post. De totes formes, tampoc crec que la comunitat blocaire perdés massa res perquè jo no publiqués aquest post.

Altres posts sortien de les meves caminades. Caminava. I somiava. O pensava. I sortien posts que... acabava escrivint. Però... tot canvia. He dit mai que no m'agrada parlar per telèfon? Si no ho he dit, ho dic ara. Però, és clar, ara sovint em passo les meves caminades per les ciutats parlant per telèfon. I m'encanta, jaja. Tinc companyia. Vaig sola, però a la vegada estic acompanyada. És genial.

No vull deixar que aquest blog es mori. I ja fa dies que volia publicar aquest post. No ho faré. Però he aprofitat que avui m'he despertat inusualment aviat per escriure'l. Ja no passo estones trista a casa, davant de l'ordenador.

Quan va arribar el setembre, em vaig apuntar a un parell de cursos. Ho vaig fer, entre altres coses, perquè volia que almenys, els dos dies a la setmana que vaig als cursos, no em quedés sola a casa, davant de l'ordenador, trista. El ritme de publicació va baixar. Jo vaig voler que ho fes. I ara...

Doncs ara el ritme ha baixat més encara. Però no vull abandonar el blog. Ni vull abandonar a la gent que hi ha per aquí. És clar que prefereixo fer altres coses i no tinc massa temps. I m'agrada no tenir temps. Com al setembre, que vaig voler ocupar el meu temps en altres coses.

I aquí ho deixo per avui, que ja és hora d'aixecar-se. Tornaré. I és una amenaça!!!

6 comentaris:

Dan ha dit...

Ei noia!! Ja era hora. però no pateixis gaire pel blog. Hi ha una vida més enllà dels blogs i l'ordinador. Si es poden combinar, perfecte, i si no, doncs perfecte també. L'important es que t'ho passis be!

Tirai ha dit...

Doncs no sé, si és perquè ets feliç i estàs ocupada, benvinguda aquesta "desaparició"!

Carquinyol ha dit...

Doncs mira, crec que no només estàs viva, sinó que et sents una mica més viva que en altres moments, i això és per celebrar-ho no?

No et preocupis tampoc massa pel bloc, pensa que sempre el tens aquí per a quan et vingui de gust contar alguna cosa. I pensa que haurà d'altres, com jo, que quan pengis alguna novetat ens avisarà el senyor Google Reader o similar i estarem encantats de llegir històries cada vegada més alegres.

Salutacions !!

Llum ha dit...

Jaja, Dan. Ja era hora que escrivís, o ja era hora que desaparegués? :-P Sempre ho he sabut, que hi ha una vida més enllà dels ordenadors, eh! Jo crec que es poden combinar, però amb tranquil.litat.

Jaja, Tirai. I tant que benvinguda!

Ei, Carquinyol, sí, ja ho sé, el blog sempre serà aquí i els lectors sempre avisen! Però no voldria tornar a deixar passar... més d'un parell de setmanes? Ja ni ho sé...

gripaublau ha dit...

De desaparegut a desapareguda i somric perquè em toca... :-) M'agrada molt llegir-te així :-)

Llum ha dit...

Gràcies, gripaublau. El teu comentari m'ha fet somriure :-)