Jo sempre m'he sentit com una mosqueta morta, m'he vist així, i he cregut que la gent em veia així. Mai he cregut que tingués caràcter (mala llet, sí, però no un caràcter fort, si és que les dues coses poden anar separades). I sovint he vist gent a qui no queia bé. Però ho he vist i he pensat que era per això: perquè, simplement, sóc massa avorrida, massa callada, massa vergonyosa, massa el que se li vulgui dir.
Mai se'm passaria pel cap que no caigués bé a algú perquè jo fos una amenaça.
Per què hauria de ser una amenaça jo? O, més ben dit, per qui? Com deia l'altre dia, jo no sóc pas d'aquestes persones que ho tenen tot i fan tanta ràbia, sinó tot el contrari.
Però hi ha una frase, que m'ha fet pensar. Que a mi no se'm pot guanyar així com així.
D'acord, sóc una noia difícil. I quan dic que sóc una noia difícil, ho dic en tots els sentits. Però crec que ho dic sobretot en aquest: no, no se'm pot guanyar així com així.
Sempre he pensat que era una persona molt influenciable, que es podia fer amb mi el que es volgués. Però m'adono que és mentida. Bé, és mentida en part, però aquest "en part" fa que sigui mentida. Sóc molt influenciable, i deixo que l'entorn i les persones m'influeixin molt fàcilment... però jo trio les persones i el moment. Per tant, jo trio qui m'influeix i quan. I sí, és difícil que em deixi influir.
Però el post no anava d'això, i hi anava. Vull dir que, si no caic bé a algú, ha de ser per tot això, no? Perquè sóc com sóc. A mi mai se m'acudiria rebutjar algú perquè veig que no és influenciable. O sí?
De qualsevol manera, a mi, com a tothom, hi ha molta gent que no em cau bé. I què passa si alguna d'aquestes persones que no em cau bé té alguna amistat en comú amb mi? És políticament incorrecte dir-ho aquí, però la parella d'una persona propera (no, no parlo del meu cosí) em cau fatal. I suposo que jo li caic tan bé com ell a mi. I? Doncs res, que jo callo. No se m'acudiria anar punxant, ni dir que la parella en qüestió millor que no vingui, tot i que suposo que amb la cara ja pago. Però sé que és el meu problema, és a mi que no em cau bé, i és la seva elecció, així que callo. I prou.
Suposo que és més de dones ser més rebuscades i començar a pensar que si aquella persona té algun amic que no ens cau bé, millor que no tingui aquest amic. No ho sé, jo no sóc tan rebuscada, i això que em faig unes divagacions que ni explico!
Però no, tampoc anava per aquí. Anava per una cosa que sol sortir molt a les històries, a les pel.lícules i suposo que a les novel.letes romàntiques. La noia que vol deixar al nòvio i va cap a on és per deixar-lo, quan ell li diu que la deixa. I la noia vinga a plorar perquè el noi l'ha deixat. Home, no volies deixar-lo tu a ell?
Suposo que tots volem que ens acceptin, però no podem agradar a tothom. I sovint, hi ha gent que ens cau malament.
La pregunta és: si no caiem bé a una persona que no ens cau bé, què passa?
Jo diria que perfecte, no? Està bé agradar a tothom, però ja que no podem agradar a tothom, millor no agradar a algú que no ens agradi.
O, vist d'una altra manera: quan algú ens agrada i no li agradem, és xungo. I a la inversa, també. Per tant, si algú no ens agrada... millor que no li agradem, no?
Buf, com m'he embolicat! Si us plau! Que algú vingui a casa aquesta nit i me'l robi! Em fa pensar massa!!!
I el trosset on es veu el més interessant, o des del que es pot veure el que serà, ampliat:
Imatge gentilesa de la
8 comentaris:
Buf! A veure, crec que, de vegades, quan no caiem bé a algú que no ens cau bé, ens agrada. I de vegades, no sé perquè no és així, que voldríem caure bé fins i tot, a algú que no ens cau.
I tinc una pregunta, com que ser de què va, sé que aquest no és el cas, però ara, imagina't que un amic et presenta a un amic seu (o parella) i espera que us caigueu bé i això no passa... No sé, si aquell amic té un amic que no et cau bé, potser, és que no val la pena com a amic. O potser sí, que val la pena, depèn. Em sembla que pots entendre que un amic teu tingui un amic que no et cau bé, si fa molt de temps que el té, però si fa poquet, què passa? S'han triat fa poc! Com pot haver triat a aquella persona?
I ara, sí que parlo d'amistats i no de parelles, perquè les parelles dels amics poden no caure't bé i això no invalida la vostra relació d'amistat, perquè les parelles és com si juguessin a una altra lliga (ui! que malament m'explico).
La resta l'acabem de parlar per correu. Gràcies per dir-me que no és que t'hagués posat trista, perquè el post sol, m'hauria fet dubtar.
Sabia que comentaries alguna cosa :-P Ja t'ho comento demà, però imagina't la situació:
Estic davant d'un puzzle, pensant. Pensant que no caic bé a algú (era això, no?) i m'adono que se me'n refot. Vull dir, que llegeixo que no vols que em posi trista, i em quedo pensant: i per què m'hi hauria de posar?
Total, que em ve al cap tot això. La necessitat aquesta de caure bé. I m'adono que ostres, que jo no necessito caure bé a aquesta persona a qui no caic bé. Per què? Doncs perquè és una persona molt diferent i ja sé que no ens farem l'una amb l'altra. I, per tant, no m'importa. No ho sé, m'ha fet il.lusió veure que podia veure que no queia bé a algú i m'era igual.
Ah! I home, Tirai, si un amic té un amic que no em cau bé, l'amic no té per què deixar de ser el meu amic. Ostres, quin embolic! Espero que ho hagis entès!
Si s'han triat fa poc? Bufa, no ho sé. Això són les tornes girades, no? :-D Jo diria que és el mateix. No tots som iguals, i els amics dels amics no tenen perquè caure'ns bé. No ho sé, potser jo sóc així (ja ho deia al post) i no sóc recargolada, però si un amic d'un amic no et cau bé, sempre pots quedar amb l'amic quan no hi hagi l'amic de l'amic, no? Vaja, dic jo.
Abans de res, un apunt: tot el que comentes, crec que als nois també ens passa; no és pas exclusiu de les dones! :)
Penso que és una bona conclusió, la que has extret. Per què caure bé a algú a qui no caiem bé? No cal forçar la situació, si no hi estem còmodes. Jo també tinc algun amic amb una parella que no m'agrada, però no li puc fer res, és la seva tria; quan quedem en grup la ignoro i no hi ha més problema (però això no treu que prefereixi que no sigui la parella del meu amic).
Un gat?
Em penso que cites la situació més fàcil, no tragar a algú que no et traga a tu. Simplement, passeu l'un de l'altre i ja està, o manteniu la cordialitat quan és necessari, però sense hipocresia. Crec que totes les altres combinacions són més complicades, i porten més conseqüències.
Uala! Molt bé, Jansy! Hi ha un gat! Molt bona vista!!! Hi ha un gat i una altra cosa, però l'orella és de gat! El primer regal-puzzle és per tu.
Ja ho sé, Jansy, que no ha de ser exclusiu de les dones, però... bé, nosaltres ens mengem més el coco, no? Ah! I això de la parella... doncs exactament el mateix que jo...
XeXu, la situació fàcil no seria que ens caiguessim tots bé? Perquè la situació de "tinc un amic amb un amic que no em cau bé i jo a ell tampoc" no sé si és massa fàcil...
Hi ha gent amb la que no ens caiem bé. És inevitable. Tot el que es pot fer és buscar maneres de tenir una convivència tan minsa com es pugui i procurant d'evitar conflictes que ho empitjorin.
A mi sí que em caus bé. Molt bé, jeje. Serà perquè encara no he tastat la teva cara rondinaire :-)
És clar, gripaublau. Però jo només volia dir això, que no m'afectava, i que me n'alegro.
Jordi!!! Quan de temps!!! Ja tornes a tenir internet? Se t'ha trobat a faltar!!!
Publica un comentari a l'entrada