Campana

En aquests moments, estic fent campana d'un curs.

Breu moment de reflexió.

Jo no sóc campanera.

Breu segon moment de reflexió.

Em trobo malament: em fa mal el coll i estic xafada.

Breu tercer moment de reflexió.

Tinc son, aniré a dormir.

Jo sóc (era?) una bestiola. I forçava la màquina. I si s'ha d'anar al curs, es va al curs. Coi, que jo no sóc (era?) de fer campana.

Al final he acabat caient. Al final he agafat el costipat. Tot i que... era estrany que no l'hagués agafat abans. Perquè jo sempre ho agafo tot. Excepte ara, que no sé per què he trigat a agafar-lo.

He dubtat si anar al curs. I tant. La bestioleta que porto a dintre em deia "vés-hi, vés-hi".

Però l'altra personeta que porto a dintre em deia: "Com li pots dir a algú que es quedi a casa si es troba malament, que no vagi a treballar, i llavors tu anar a treballar i al curs, quan no et trobes bé?"

No, la personeta ha acabat guanyant. Està clar, no? La personeta té més lògica que la bestioleta.

O potser és que té raó?

El meme del 7...

M'ha arribat el meme del 7, que no té massa sentit, però... 7 són els dies de la setmana, no? Així que... 7 coses que faig que no tenen massa sentit (o sí que en tenen, dins el seu context). Una per cada dia de la setmana.

Els dilluns m'enfango les sabates.

Els dimarts em reuneixo amb un grup de dones grans, amb edat de ser les meves mares, o potser àvies.

Els dimecres em converteixo en un personatge de dibuixos animats.

Els dijous surto aviat de la feina, però arribo tard a casa.

Els divendres lluito amb espases làser.

Els dissabtes em dedico a esperrucar un nen pre-adolescent (o potser ja adolescent).

I els diumenges em converteixo en la jefa d'un conjunt de gent.

Tot veritat. Ho prometo :-)

I ja no sé quantes setmanes més tard...

Estic viva, jaja. Ahir em va donar per mirar les estadístiques. Mmmmm... algú deurà pensar que estic molt malalta, però feia un parell de setmanes que no les mirava.

Gràcies. Malgrat el meu silenci, hi vaig veure determinades persones que es van passant de tant en tant, suposo que a veure si dono senyals de vida, si respiro, si estic viva.

Estic viva. Sí.

L'altre dia tornava amb el tren i hi pensava. Pensava que potser només havia obert aquest espai per abocar-hi totes les coses dolentes que em passaven pel cap. Totes les coses que no m'agradaven. Un munt de coses dolentes.

Però, tot i servir-me moltes vegades de teràpia, vaig arribar a la conclusió de que no era així. Sí, sovint als vespres, no sabia què fer, em deprimia, i acabava escrivint coses que no hauria d'haver escrit. Però vull pensar que també hi escrivia coses bones. Coses que no eren depriments. Coses que no sortien d'estar-me davant de l'ordenador i sentir-me trista. Vull pensar que hi havia una mica de tot, i espero que hi hagués més coses bones que dolentes.

No vull tancar el blog. Res més lluny de la meva intenció. Només que...

No ho sé. Sé que aquest lloc, en algun temps, va ser un refugi. Un refugi on explicar coses que sabia que ningú escoltaria. Venia, les escrivia, les explicava. I, d'alguna manera, les explicava a algú. L'altre dia, al tren, vaig viure una situació que era post segur. I què vaig fer? Doncs vaig agafar el mòbil i vaig enviar un sms. I hagués arribat a casa i hagués pogut escriure el post. De fet, vaig estar a punt de fer-ho. Ja tenia el blogger obert. Però... l'ordenador em va avisar que algú em deia hola. Hola, hola. I quatre hores més tard vaig tancar l'ordenador perquè ja era hora d'anar a dormir, i el post es va quedar... doncs en un intent de post. De totes formes, tampoc crec que la comunitat blocaire perdés massa res perquè jo no publiqués aquest post.

Altres posts sortien de les meves caminades. Caminava. I somiava. O pensava. I sortien posts que... acabava escrivint. Però... tot canvia. He dit mai que no m'agrada parlar per telèfon? Si no ho he dit, ho dic ara. Però, és clar, ara sovint em passo les meves caminades per les ciutats parlant per telèfon. I m'encanta, jaja. Tinc companyia. Vaig sola, però a la vegada estic acompanyada. És genial.

No vull deixar que aquest blog es mori. I ja fa dies que volia publicar aquest post. No ho faré. Però he aprofitat que avui m'he despertat inusualment aviat per escriure'l. Ja no passo estones trista a casa, davant de l'ordenador.

Quan va arribar el setembre, em vaig apuntar a un parell de cursos. Ho vaig fer, entre altres coses, perquè volia que almenys, els dos dies a la setmana que vaig als cursos, no em quedés sola a casa, davant de l'ordenador, trista. El ritme de publicació va baixar. Jo vaig voler que ho fes. I ara...

Doncs ara el ritme ha baixat més encara. Però no vull abandonar el blog. Ni vull abandonar a la gent que hi ha per aquí. És clar que prefereixo fer altres coses i no tinc massa temps. I m'agrada no tenir temps. Com al setembre, que vaig voler ocupar el meu temps en altres coses.

I aquí ho deixo per avui, que ja és hora d'aixecar-se. Tornaré. I és una amenaça!!!

Si em busques...

Sé que si em busques, em trobaràs. És tan fàcil!

He anat a dir una paraula rara, que buscada en el google, et portarà de dret cap aquí. Tres o quatre resultats, i tots porten aquí. Directament. I només d'entrar, sabràs que sóc jo.

No sé si ho faràs. Jo ho faria. És una paraula rara, i segurament jo tindria curiositat per saber què és. Segurament.

T'ho vull dir. T'ho vull dir jo. No vull que ho descobreixis, sense que t'ho hagi dit.

Perquè, d'alguna manera, crec que un 90% de les coses que hi ha aquí ja les saps. O potser més. I això són... molts posts. Moltes paraules.

T'ho diré. Perquè la pregunta no és si t'ho diré, sinó quan. I sé que serà molt aviat. Segur.

No vull que et piqui la curiositat. T'ho vull dir jo.

No faig res mal fet, ho sé. I, de fet, fa un parell de setmanes que aquest espai està mig mort.

Però t'ho vull dir. I t'ho diré.

Mama, papa...

Per què em costa tant? Per què?

Si és molt fàcil. "Mama, papa..." I ja està.

Ho dic. I punt.

Només cal que vagi, i ho digui.

Va, ara ho faig. "Mama, papa..."

I quan hi sóc al davant, no puc.

Coi, que són els meus pares! Fa més de 30 anys que vivim a sota el mateix sostre! Per què m'ha de costar tant?

Fa una setmana que dic: "D'avui no passa".

Però d'avui passa. I de demà. I de demà passat.

No, d'avui no passa.

Sé que quan ho faci, ja estarà. Jo deixaré de tenir nervis.

Però no em surten les paraules.

Tot i que, de fet, és molt fàcil.

"Mama, papa..."

Sí, és molt fàcil.

Com totes aquelles coses que visualitzes a la ment, però quan hi ets...

No, no hauria de ser tan difícil. Hauria de ser facilíssim.

"Mama, papa..."

I ja està.

D'avui ja no pot passar.

I, aquest cop, ho dic de veritat.

Per què és tan fàcil dir-ho a algú altre?

Però... "Mama, papa..." es fa tan complicat!

Tremolo

Tremolo.

No fa fred. Fa calor. Porto un jersei i un forro polar.

Però tremolo.

I somric.

Tremolo i somric.

I no sé què dir. O no sé com dir-ho. M'agradaria dir-ho, però no em surten les paraules.

Fa calor. Tremolo.

Una sensació. Calidesa. Tendresa.

Ja és divendres. Encara no és cap de setmana.

Ha vingut el cap de setmana. Un moment. I ha marxat. Fins demà.

Tremolo.

Somric.

Tinc fred i calor alhora.

La mà em deixa de tremolar. La mà està molt bé.

Tremolo.

No tinc paraules.

Puc avançar un dia, que sigui demà a aquesta hora?

El mòbil nou

Tinc un problema amb el mòbil nou. Un problema molt gros. Hauré de portar-lo a la botiga? M'entrarà a dintre la garantia?

Quan me'l vaig comprar, la bateria em va durar un parell de setmanes. Bé, potser no hi va arribar. Vaig fer moltes proves. Però la bateria... la bateria va durar molt!

Vaig carregar-la, i la bateria va tornar a durar molt. Fins aquí cap problema.

Fa un dia i mig que el vaig carregar. I, ara mateix, bateria: 47% Com pot ser que duri tan poc una bateria amb el mòbil nou?

Vale, ho reconec: el mòbil ja no dorm al cotxe. Però perquè és nou i em fa pena que hagi de passar la nit al cotxe, pobret.

Vale, ho reconec: ahir un company de feina em va mirar com raro quan va veure que el portava a la butxaca a l'hora de dinar (bé, el va sentir). Però és el mateix, és nou i em fa pena que es quedi solet..

I vale, ho reconec: vaig carregar el mòbil fa 3 setmanes. Amb el que el vaig carregar, normalment n'hagués tingut per 3 o 4 mesos.

Crec que aviat m'arribarà el missatge dient que no tinc saldo...

(Tornaré. Això només ha sigut un intent de tornar...)