Si em busques...

Sé que si em busques, em trobaràs. És tan fàcil!

He anat a dir una paraula rara, que buscada en el google, et portarà de dret cap aquí. Tres o quatre resultats, i tots porten aquí. Directament. I només d'entrar, sabràs que sóc jo.

No sé si ho faràs. Jo ho faria. És una paraula rara, i segurament jo tindria curiositat per saber què és. Segurament.

T'ho vull dir. T'ho vull dir jo. No vull que ho descobreixis, sense que t'ho hagi dit.

Perquè, d'alguna manera, crec que un 90% de les coses que hi ha aquí ja les saps. O potser més. I això són... molts posts. Moltes paraules.

T'ho diré. Perquè la pregunta no és si t'ho diré, sinó quan. I sé que serà molt aviat. Segur.

No vull que et piqui la curiositat. T'ho vull dir jo.

No faig res mal fet, ho sé. I, de fet, fa un parell de setmanes que aquest espai està mig mort.

Però t'ho vull dir. I t'ho diré.

Mama, papa...

Per què em costa tant? Per què?

Si és molt fàcil. "Mama, papa..." I ja està.

Ho dic. I punt.

Només cal que vagi, i ho digui.

Va, ara ho faig. "Mama, papa..."

I quan hi sóc al davant, no puc.

Coi, que són els meus pares! Fa més de 30 anys que vivim a sota el mateix sostre! Per què m'ha de costar tant?

Fa una setmana que dic: "D'avui no passa".

Però d'avui passa. I de demà. I de demà passat.

No, d'avui no passa.

Sé que quan ho faci, ja estarà. Jo deixaré de tenir nervis.

Però no em surten les paraules.

Tot i que, de fet, és molt fàcil.

"Mama, papa..."

Sí, és molt fàcil.

Com totes aquelles coses que visualitzes a la ment, però quan hi ets...

No, no hauria de ser tan difícil. Hauria de ser facilíssim.

"Mama, papa..."

I ja està.

D'avui ja no pot passar.

I, aquest cop, ho dic de veritat.

Per què és tan fàcil dir-ho a algú altre?

Però... "Mama, papa..." es fa tan complicat!

Tremolo

Tremolo.

No fa fred. Fa calor. Porto un jersei i un forro polar.

Però tremolo.

I somric.

Tremolo i somric.

I no sé què dir. O no sé com dir-ho. M'agradaria dir-ho, però no em surten les paraules.

Fa calor. Tremolo.

Una sensació. Calidesa. Tendresa.

Ja és divendres. Encara no és cap de setmana.

Ha vingut el cap de setmana. Un moment. I ha marxat. Fins demà.

Tremolo.

Somric.

Tinc fred i calor alhora.

La mà em deixa de tremolar. La mà està molt bé.

Tremolo.

No tinc paraules.

Puc avançar un dia, que sigui demà a aquesta hora?

El mòbil nou

Tinc un problema amb el mòbil nou. Un problema molt gros. Hauré de portar-lo a la botiga? M'entrarà a dintre la garantia?

Quan me'l vaig comprar, la bateria em va durar un parell de setmanes. Bé, potser no hi va arribar. Vaig fer moltes proves. Però la bateria... la bateria va durar molt!

Vaig carregar-la, i la bateria va tornar a durar molt. Fins aquí cap problema.

Fa un dia i mig que el vaig carregar. I, ara mateix, bateria: 47% Com pot ser que duri tan poc una bateria amb el mòbil nou?

Vale, ho reconec: el mòbil ja no dorm al cotxe. Però perquè és nou i em fa pena que hagi de passar la nit al cotxe, pobret.

Vale, ho reconec: ahir un company de feina em va mirar com raro quan va veure que el portava a la butxaca a l'hora de dinar (bé, el va sentir). Però és el mateix, és nou i em fa pena que es quedi solet..

I vale, ho reconec: vaig carregar el mòbil fa 3 setmanes. Amb el que el vaig carregar, normalment n'hagués tingut per 3 o 4 mesos.

Crec que aviat m'arribarà el missatge dient que no tinc saldo...

(Tornaré. Això només ha sigut un intent de tornar...)

I una setmana més tard...

El temps se m'escola entre els dits.

No sé què en faig, però a la vegada sóc molt conscient del que en faig.

I arriben les 11. Quarts de 12. Les 12. Quarts d'una...

I no me n'adono, i el temps passa. Però, a la vegada, me n'adono, i no m'importa.

I ja fa una setmana que vaig publicar l'últim post. I no n'he publicat cap més. No ho sé. No m'ha calgut? No he volgut fer-ho?

No ho sé, ni tan sols se m'ha passat pel cap d'escriure'n cap.

Sí, ni se m'ha passat pel cap!

Estic cansada. I tinc son. No dormo les hores que hauria de dormir. I què? I quan dormo, no dormo d'una tirada, com feia... fins fa una setmana?

I ara robo temps al temps. Tenia 5 minuts. 5 minuts i prou.

Ja em criden per marxar.

I torno a un lloc al que ara no voldria haver d'anar. Fa una setmana era bona idea, però ara... buf! Em fa una mandra!

I tot el dia una paraula rondant-me pel cap. Una paraula. No me la puc treure del cap. Crec que m'he espantat.

I em sap greu. Em sap greu, perquè fa dies que no passo per casa de ningú. Els correus s'acumulen. I em sap greu per la gent que m'ha fet costat tot aquest temps! Perquè sento com si els abandonés.

Però el temps se m'escola. I demano perdó. I publico això ja, sense rellegir, que em deixaran.

I intento no pensar en la paraula.

Què carai, hi vull pensar.

Tinc ganes que torni a ser la nit.

I que se'm facin les 11. Quarts de 12. Les 12...

I si fos tan fàcil?

Em tremolen les cames. I això que estic asseguda!

No, no pot ser, penso.

Però una altra veu em diu: i si fos tan fàcil? I si hagués estat sempre aquí?

A la vegada estic il.lusionada (per què? Hauria de tenir els peus al terra!), però em fa molta por (per què? Pel que pensi la gent? Si jo no faig res dolent!)

Espero que no t'hagis espantat, em diu.

I jo somric.

A cada paraula, m'espantava menys i somreia més.

Sempre he pensat que algú així havia d'estar a prop.

Però, tan a prop?

Tan a prop fa por. Massa por. Perquè aquest tan a prop és... aquest tan a prop és massa a prop.

És un tan a prop de veure's cada dia, encara que no et vulguis veure.

O de no veure't mai, però passar-te el dia a menys de 100 metres de distància, sovint menys.

Recordo el meu regal de Reis de l'any passat i somric.

Però baixo a terra. Hauria de tenir els peus a terra. Que sóc massa propensa a somiar.

Si no hi hagués tanta proximitat... buf, no em tremolarien les cames ni res.

Però la proximitat em fa por.

Sóc una cagada.

No sóc gens valenta.

Sí, i què?

Doncs que, és clar, l'i què podria ser demà.

O demà passat.

O...

I això és el que em fa pànic!

No, no he de publicar aquest post. No, no ho he de fer.

Estic com una xota, i ho sé.

I, a la vegada tinc pànic i il.lusió. Tot i que sé que tot s'esvairà. Segur.

I ara què faig?

Lucecita

L'altre dia es va morir un amic del meu pare. Havien treballat junts, i jo havia sigut amiga d'una de les seves filles. La seva filla es deia com jo, i era un any més gran que jo. En aquella època, jo era molt baixeta per la meva edat (com si ara no ho fos...), i ella em treia un pam, o potser més.

El seu pare, castellà, sempre em va dir Lucecita.

N'he parlat algun cop. Era la única persona del món a qui permetia dir-me un nom que no fos el meu. Lucecita. Crec que he dit alguna vegada la ràbia que em fa que em cridin pel cognom. Però és que encara em fa més ràbia que em canviin el nom. Jo em dic com em dic, i punt. Sense diminutius. Sense res més. Que el meu nom no és prou maco com perquè hagi de venir algú a canviar-me'l?

Recordo que podia anar pel carrer, i quan sentia algú que deia: "Hombre, Lucecita, qué tal estás?", doncs ja sabia que anava per mi. I, curiosament, mai em va fer enfadar ni el Lucecita, ni el que després de portar més de 40 anys a Catalunya, em seguís parlant en castellà. Ara, que ningú no ho provi, perquè no en responc...

De cop, però, m'ha vingut una cosa al cap. Ja mai més em trobaré a ningú pel carrer que em cridi per Lucecita. Ja mai més ningú que vagi amb mi em mirarà de forma estranya per deixar-me dir Lucecita.

Amb ell, també se n'ha anat una altra cosa. Ara ja tothom em dirà Llum. Tothom. I m'agrada, que em diguin Llum. És el meu nom. No m'agrada que em diguin d'una altra manera.

Però trobaré a faltar que algú em digui Lucecita.