Les coses clares

Em faig gran.

No, no em faig gran.

Bé, sí que em faig gran, però no em faig gran.

Avui he conegut algú.

I, no ho sé. Bé, sí que ho sé. Sé com són les coses. I sé que hi ha determinades coses que fan que la gent fugi per potes.

Sí, em faig gran.

Em faig gran, o em faig sàvia. O em faig sàvia perquè em faig gran. O era al revés?

Em conec. I sé que en algun moment, volent ser acceptada, hagués amagat algunes coses meves. El meu cantó més friki, potser. O alguna altra coseta.

Però em faig gran. Quants cops ho he dit, ja?

I he deixat anar un tros del meu cantó més friki. Ja he vist que la cosa no aniria bé. Llavors li he deixat anar que fa uns dies que es veuen Venus i Júpiter, gairebé alineats, i que estan preciosos.

I en aquest moment he vist com fugiria. Com fugiria corrents. Com ha fugit corrents.

I no he pogut fer res més que somriure.

Sí, somriure.

Perquè sé que jo no canviaré. Sé que, per més que em miri malament pel meu cantó friki, jo no el deixaré. Ja porto més de dues terceres parts de la meva vida dedicant-me al meu cantó friki. Això és molt. I no ho deixaré.

I tampoc deixaré de mirar cap al cel i informar-me.

Que per què he somrigut?

Doncs precisament per això. Perquè m'agraden les coses clares. No vull fer-me falses il.lusions.

No t'agrada el meu cantó friki, ni que miri el cel. Estem d'acord: el millor que pots fer és marxar. I com més ràpid marxis, millor!

PD: Sóc conscient que potser sembla un post dur, i que segurament una gran majoria de gent pensarà que no tinc raó. Però m'és igual. Jo sóc com sóc, i si algú ha de fugir en veure'm com sóc, val més que ho faci als 5 minuts de conèixer-me que als 5 mesos.

El mòbil

Porto una ratxa...

Fa 9 anys que tinc mòbil. Em vaig comprar el primer l'últim any de carrera, durant una vaga eterna de Renfe, per avisar a casa quan em deixava el tren tirada, quan no sortia, o quan hi havia algun problema.

El meu primer mòbil el va heretar el meu pare, un parell d'anys més tard. Un any després, el meu pare va xafar un altre mòbil, i va heretar el meu mòbil nou. D'això fa 6 anyets. Llavors jo em vaig comprar un mòbil, que ha funcionat perfectament tots aquests anys.

Bé, potser no tant. Des del setembre he notat que a vegades es penja. Si vull fer alguna cosa, a vegades es queda bloquejat i he d'esperar uns quants segons a que em faci cas. Però, a part d'això, funcionava força bé...

Però avui m'he trobat enmig d'una retenció. Quan ja portava 10 minuts parada, ni cap a davant ni cap a darrere, he escrit un sms per enviar-li a la meva mare, avisant que arribaria tard.

L'he escrit, i he pres les tecles per enviar-lo. "Missatge no enviat". Hi he tornat. "Missatge no enviat". I així, unes quantes vegades, perquè la retenció ha continuat durant una bona estona.

Quan he arribat a casa, ho he tornat a provar. He anat a un lloc on esperava tenir cobertura, i he vist que podia trucar, però quan intentava enviar un missatge... "Missatge no enviat".

Llavors l'he obert, he obert el de la meva mare, he posat la tarjeta al mòbil de ma mare, i m'he disposat a enviar un missatge. "Se m'ha escatxarrat el mòbil, pobret, ja li tocava".

La meva sorpresa ha arribat quan no he pogut enviar cap sms des del mòbil de ma mare amb ma tarjeta.

Llavors he obert el del meu pare, i he fet la mateixa operació, amb el mateix resultat: la meva tarjeta no deixava enviar sms!!!

He tornat a tancar els mòbils i he comprovat que tant un com l'altre, amb les respectives tarjetes, enviaven sms.

El meu, seguia sense voler enviar sms.

Ara, aprofitant que marxo a la ciutat, aniré a mirar què em diuen. L'experiència em diu que val més que em faci la tonta. Que els digui que no puc enviar sms, a veure què em diuen.

Però el diagnòstic és clar: amb la tarjeta de ma mare, el meu mòbil envia sms. Amb la meva tarjeta, el mòbil de ma mare no envia sms. El meu mòbil amb la meva tarjeta no envia sms. El mòbil de ma mare amb la seva tarjeta, envia sms.

I llavors me n'he recordat. Ahir em va arribar un mms. Em pensava que era d'un company que estava allà amb mi. El vaig obrir. I va sortir una cosa molt rara. I li dic: "m'has enviat una cosa molt rara, no?" I, com a resposta... "Jo? Jo no t'he enviat res!"

Cagum la *********!!!

Espero no haver de canviar de número. Perquè... coi! Fa 9 anys que tinc el mateix número i... ostres, ja no sé ni quanta gent el té!!! I bastanta gent només pot contactar amb mi a través d'aquest número i...

Quina ràbia!!!

Quina setmaneta que porto... a veure què es trenca properament!

Jo em pensava que les rodes ja no es punxaven...

Són les 9 del vespre i estic al poble on vaig créixer. Vaig a buscar el cotxe. És fosc, és de nit, i no veig res. Però noto que el cotxe fa coses rares. Segueixo conduint, fins que paro.

Roda punxada.

En els últims 3 anys, he punxat 4 rodes. 4 rodes!!! No diuen que els cotxes d'ara tenen unes rodes que gairebé mai es punxen? Estic entre pensar si sóc gafe o si...

Truco a casa. Truco el meu pare. El meu pare està a prop d'on sóc jo, i ve a ajudar-me a canviar la roda. Bé, matitzem: el meu pare ve a canviar-me la roda, mentre jo m'ho miro... Sí, què passa? Fins ara havia punxat 3 rodes però no n'havia vist canviar mai cap. Sempre venia el mecànic de la família, i la canviava quan jo ja no era a casa. Però avui ho he vist, i segurament el proper dia ja en sàpiga jo.

Ah! I he tornat a casa amb les mans ben negres. Així que alguna cosa també he fet.

He tornat a casa amb la roda aquella petita. A 60 per una carretera que fa 7 Km i per la que no baixo de 90 Km/h normalment. He creat una cua...

Però, mentre tornava cap a casa, amb el cotxe, a velocitat de cotxe d'autoescola, pensava en l'últim cop que se'm va punxar una roda. Aquell dia que havia donat unes notes el dia anterior. El dia que el mecànic em va dir preocupat que era molt probable que no hagués sigut una cosa que s'hagués clavat a la roda fortuïtament... I la segona roda que vaig punxar, també en circumstàncies similars. De la primera no me'n recordo, però sí que sé que, en circumstàncies similars em va desaparèixer l'antena del cotxe.

I penso en el post que hi ha just a sota d'aquest.

I em dic que no. Que no pot ser. Em repeteixo una vegada i una altra que no, que no i que no.

Però llavors ve el mecànic. "Ostres, és que ara ja ningú punxa les rodes". I el "ostres, és que tenies una cosa clavada a la roda i no sé pas com se't pot haver clavat si no és que te li ha clavat algú".

I penso que no. Que no pot ser. Que no. No ho vull.

Però d'altra banda...

Duresa

Si hi ha alguna cosa que sempre m'he retret a mi mateixa és que sóc massa tova. No, no em refereixo a físicament (que potser també), sinó de caràcter.

Tampoc estic dient que sigui massa tova amb mi mateixa. De fet, crec que sóc una mica dura amb mi mateixa, el problema ve quan sóc tova amb els altres.

D'acord, reconec que si algú em fa mal, puc ser dura. Però em costa, i hi ha dues possibilitats: o me n'oblido de que m'han fet mal i acabo no essent dura, o ho sóc i llavors em sap tant de greu, que a la pràctica prefereixo no haver-ho sigut, perquè em genera tant malestar que... Que no sé, que prefereixo no ser dura, però això faria que la gent em trepitgés un cop rere l'altre, no?

Bé, però no volia parlar d'aquest cas, i ja m'estic extenent massa. Volia parlar de la vida laboral.

A mi m'agrada ensenyar. M'agrada explicar les coses. M'agrada intentar fer entendre el que jo sé a la gent que vol aprendre. Sí, a la gent que vol aprendre, que normalment no és tota la gent que van a aprendre. Per això tinc les classes particulars reduides. Aquest any les he reduit a una única persona: la única que els seus pares no els obligaven. La única que ho va demanar. La única que, quan hi vaig, té una llista amb totes les coses que no sap fer, i ens dediquem a fer allò que ella no ha sabut fer sola. Com hauria de ser, no?

El problema quan et dediques a ensenyar és que no només has d'ensenyar. A part d'ensenyar, has de comprovar que allò que has intentat explicar s'hagi ficat al cap dels que en principi venen a aprendre. I aquí entra la duresa.

No, tampoc parlaré de la gent que veus que s'hi han esforçat, que els has vist treballar, i llavors corregint veus que no arriben a un mínim. D'aquests no en parlaré. També té a veure amb la meva duresa (o falta de duresa), però no és el tema d'avui.

Quan he d'anar a vigilar algun examen, sempre tinc problemes. Problemes personals. Problemes d'angoixa. Em provoca molta angoixa trobar algú que estigui copiant. Gairebé preferiria no veure algú que copia que no pas veure'l.

Sé que és una part de la meva feina, però em costa molt.

I, un cop descobert l'engany, un cop descobert que algú ha estat copiant... aleshores què? Si hi ha proves, proves que són reveladores del tot, aleshores, què? Sí, la resposta és clara: un 0. D'això no en tinc dubte.

Però, si malgrat les proves, la persona continua dient que allò no és seu? Si diu que no ha copiat?

No és agradable trobar algú que ha copiat. I aleshores hi ha dues reaccions. La reacció del que ho reconeix, i et deixa una mica de malestar, però te n'oblides aviat. Sabia què s'hi jugava, sabia el preu per copiar, i l'ha acabat rebent.

Però també hi ha aquell que ho nega. I ho torna a negar. Malgrat les proves. I troba una explicació a les proves. I tu saps que és mentida. Saps que allò s'ho està inventant, que està jugant amb tu, que sap que ets massa tova, i està provant a veure si funciona.

I tu no ho dius, però pagues amb la cara. Saps que ha copiat, però et crea un dubte. I no saps què fer. I saps que ets massa tova. Però, tot i així, li dius que no, que ha copiat. I et guardes una segona prova a la màniga, per si les coses es posen lletges. I una tercera per si encara s'hi posen més. I quan li mostres la segona i s'inventa una altra cosa, ja no saps si mostrar la tercera o no.

I et queda un malestar a dintre. La sensació de que has fet el que havies de fer, perquè estàs convençuda al 100% que ha copiat. Però les súpliques, les mentides, i tot plegat, et deixen una sensació a dintre que no et deixa concentrar. Una sensació que fa que t'estiguis unes hores sense poder fer més feina, perquè només tens aquella situació al cap.

I no pots fer res més que pensar que ets massa tova. Que no t'hauries de preocupar tant. Que l'altra gent al cap d'un moment ja no se'n recordaria i no tindria remordiments de consciència. Remordiments per què? Si has fet el que havies de fer! Però, tot i així, et sents fatal. I no hi ha manera de concentrar-se.

I llavors ets dura. Dura amb tu mateixa per no ser prou dura amb la resta de la gent. Però ni així. I et poses a escriure un post, perquè ho has de treure d'alguna manera. I penses que no ho hauries de fer, que la feina et surt per les orelles. Però és que potser ets massa tova per fer aquesta feina. No pot ser que t'afecti tant. Massa tova.

I massa dura amb tu a la vegada. Perquè hauries d'estar treballant.

I el peix es va mossegant la cua, i tu continues amb aquella sensació de malestar.

La gamba mediterrània

Jo vaig néixer amb la pell fosca, els ulls marrons foscos i els cabells ben negres.

Fins que vaig fer el canvi, allà als 10-11 anys, jo era una nena de la família de ma mare. Morena, tant de pell com de cabell.

Però vaig canviar.

La meva pell es va tornar blanca i em vaig convertir en una gamba. Una gamba mediterrània.

Ahir estava una mica vermella, així que aquest matí buscava protector solar. Les farmàcies estaven tancades, així que he esperat.

Quan, esperant un autobus, una dona nòrdica ha tret el protector solar i m'ha dit si en volia abans de donar-ne a la seva filla-gamba, m'he espantat. Perquè sé per experiència que la gent ho sol veure abans que tu.

Eren les 10 del matí.

A la tarda, quan després de posar-me crema durant tot el dia, he començat a sentir l'escalfor pròpia de la cremada, he tornat a entrar en una farmàcia.

Quan la farmacèutica m'ha preguntat si l'after sun el volia pel cos o en volia un altre per la cara també, m'he tornat a espantar.

I quan he anat a pagar, he vist que tenia les mans cremades. Les mans!!! Algú s'ha cremat mai les mans? Vull dir, amb el Sol. Res de planxes ni forns. Amb el Sol!

Em fa mal tot.

I ara, qui podrà dormir?

Comparativa

Demà es publicarà un post que vaig escriure la setmana passada sobre el que volia que fos el meu primer dia aquí. Crec que...

Després de 2 hores d'autobús, he arribat aquí que era el principi de la tarda. Feia molta, molta calor. He deixat la maleta a l'hotel i he anat deliberadament en direcció contrària al turisme.

He arribat a un parc, on uns avis jugaven a cartes. Després he anat a comprar el meu primer gelat, de llimona. Estava boníssim!

Al cap d'una estona he entrat en una llibreria. Tot, però tot, estava en italià. Però ha sigut estrany veure tot de llibres catalans o castellans en italià. La catedral del mar, la trilogia de la guerra de les bruixes, l'ombra del vent...

Però m'he rendit. El sol picava tant i feia tanta calor que només he aguantat dues hores caminant. I sort! Perquè, ara mateix, tinc l'escot a l'estil gamba, i això que buscava l'ombra.

He trobat el que volia trobar, tot i que no del tot. El primer, d'Svarovski. No he ni mirat el preu. El segon, com qualsevol que trobaria a Catalunya. 110 euros. Passo.

I, finalment, m'he rendit. He demanat informació sobre el bus turístic. Puc agafar un abonament per 2 dies. I és que... no vaig preparar res i amb aquesta calor em nego a recórrer els llocs que vull anar a veure a peu.

Per cert, mentre sopava he vist a la tele que en Ronaldinho ha fitxat pel Milan. Li he dit algo al cambrer. Ell ha anat a la barra: "La ragatza demanda per Ronaldinho!" Em sembla que trigaré a tornar a donar conversa a un italià!

Estic cansada

Miro el calendari. 8 de desembre. Falten dues setmanes! Encara falten dues setmanes!

Estic cansada. Molt cansada. M'he passat dues setmanes en les que, quan arribava a casa, gairebé me n'anava a dormir de ple. Sense res més. Hi ha un llibre que suposo que hauré de tornar a començar perquè no recordaré res. Fa més d'una setmana que no llegeixo ni una pàgina.

Suposo que he estat més fotuda del que vull reconèixer. O potser és que la meva fortalesa física no és tan gran com em podia pensar.

Fa dos setmanes que no faig res d'esport. Si no puc amb la meva ànima, com aniré al gimnàs? Tot i així, la balança, i els pantalons, diuen que he perdut molt de pes. Que no dic que no em convingui, però... si no he fet d'esport, normalment em costa molt, i he perdut gairebé dos quilos en una setmana... I per qui s'ho pregunti, no m'he tornat a pesar fins haver menjat amb "normalitat" durant un parell de dies. Això de "normalitat" és perquè hi ha coses que encara sóc incapaç de menjar, però més o menys menjo normal...

Estic molt, molt cansada. Suposo que hagués hagut d'agafar la baixa, però vaig fer la valenta. I necessito un dia de pijama. No un dia d'estar tot el dia amb el pijama, però si un dia en el que no hagi d'anar enlloc, on sigui totalment lliure, on el despertador no soni, on ningú m'esperi perquè els expliqui alguna cosa... I és que no hi ha un sol dia que no hagi d'anar escopetejada d'un lloc a l'altre.

Normalment em recuperava més ràpid. Però ara no. M'està costant un munt, i ja hauria d'estar recuperada. Ja fa més d'una setmana i mitja...