Borde o dolça?

Vinc de ca la Laia, on parlava dels petits detalls i no he pogut resistir la temptació de fer un Ooooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhh ben fet. El detall de la capseta de xocolata m'ha fet somriure, i m'ha fet pensar.

Fa dies que estic una mica borde. Sí, i què? Segurament ho hagi sigut tota la meva vida, de borde.

A mi mai ningú m'ha regalat una capseta de xocolata. Però no he pogut evitar pensar en algú que em regalava altres coses: em regalava problemes. Cada dia venia amb algun problema diferent. I què feia jo?

Sí, jo em dedicava a fer de persona esquerpa. Suposo que no, que no era borde. Només esquerpa. Com sempre.

Amb els anys he descobert que m'he tornat més borde. Però la gent em segueix dient que sóc bona persona. I jo que els vull portar la contrària. Em poso borde i acabo... Bé, millor no dic com acabo.

He entrat aquí. Estava decidida. Post borde. Em volia carregar algú. Em volia carregar alguna tradició. Em volia... em volia posar a escriure, però he vist el post de la Laia.

Ai, ja l'hem fotut.

I ara, què sóc? Ara sóc més dolça que la capsa de xocolata que li ha regalat l'amic a la Laia. I jo vull, eh! Jo vull ser borde. Vull carregar-me... què era el que em volia carregar?

Intento pensar en alguna cosa que em faci enfadar. Que em faci enfadar molt.

Però no puc. Ja no tinc xocolata al cap. No! Hi tinc problemes. Però problemes dels que em fan somriure.

- Mira què he trobat!
- Eh?
- A que no saps resoldre això?
- Va, deixa'm estar!
- Sí, mira, dibuixo això aquí, allò allà i... has de trobar quant val això!
- Coi, per què me l'expliques????????????
- :-)
- Ho saps, que ara no pararé fins trobar la solució, no?
- :-)
- I a sobre se'n fot. Va, deixa'm en pau, coi!

24 hores més tard:

- A que aquest no el saps resoldre?
- Para ja!
- Sí, mira, que és molt bo.
- Serà boníssim, però jo passo.
- Doncs mira, has de fer ...

Per què somric? Que jo vull ser borde, carai! M'agrada la Llum borde. Jo...

Jo estic fatal del cap. Mare meva!

I en Jack, què?

En aquests moments, a sobre de la taula hi ha 3 llibres. Tots del mateix autor.

Si he de ser sincera, no recordo res dels Pilars de la Terra. Res de res. Només que contruien una catedral. I que hi havia un dels protagonistes que era pèl-roig. Ah! I que me'l vaig llegir l'any 2001, quan anava cada dia fins a la gran ciutat en tren. Me'l van regalar per Reis, i vaig pensar que quin totxo de llibre, que encara que era edició de butxaca, ja els valia regalar-me un llibre així... Que jo l'havia de carregar cada dia!

No el vaig carregar gaires dies. El vaig començar un dilluns. A les 6 del matí, quan vaig agafar el tren. Em pensava que em serviria per dormir. Aquella setmana vaig dormir poc, al tren. I el dilluns següent ja portava un altre llibre.

Malgrat que si em posen un llibre qualsevol sóc capaç de llegir-me'l sense massa problemes, llegeixo perquè m'agrada. I llegeixo bàsicament tres temes. El primer de tots, ciència ficció. No podria ser de cap altra manera. El segon gran grup són els llibres fantàstics. Sí, està una mica barrejat amb la ciència ficció, depèn en quins casos. Elfs, criatures màgiques, móns impossibles, móns màgics, dracs, éssers mitològics. Tot el que es surti una mica del que es podria considerar un món que pot ser real. Que coi, per històries reals ja hi ha la vida, ja que ens inventem una història, que sigui del tot irreal, o fantàstica. I, finalment, queda el tercer grup de llibres, el que jo anomeno històries medievals. Llegendes artúriques (d'acord, aquí hi ha màgia), vida medieval, i totes aquestes coses que passaven a l'edat mitjana, amb màgia o sense.

Els pilars de la terra recordo que em va encantar. Suposo que tenia aquesta part d'època medieval que a mi tan m'agrada.

Així que quan vaig sentir que anunciaven una segona part, vaig dir que podria estar bé. Però, però... però coi, no em vaig mirar de què anava!

Jo m'imaginava que la història continuaria, encara que no tinc ni idea de què anava la història. Però suposo que 200 anys no serviran per perdre el caràcter medieval, i per seguir transportant-nos a aquella època.

Avui ma mare ha comprat dos exemplars del llibre. Pobre dona, el que ha hagut de carregar! Una en català, per mi, i una en castellà, per regalar a un familiar. A sobre la taula, a més, hi ha els Pilars de la Terra, que el meu pare diu que no ha llegit, i que li he baixat de l'estanteria per si el vol llegir.

Només una curiositat: l'exemplar català i el castellà costen el mateix, però... el català és més gros (en les tres dimensions), i per descomptat, pesa molt més. Molt més que el castellà, que ja és dir. Ara m'he quedat amb les ganes de saber el perquè. Però ja se sap, els regals, i quan estan precintats...

I ara, a llegir-lo. Bé, ara no. Primer he d'acabar un llibre de ciència ficció que tinc a mitges. Després, un llibre fantàstic que he de tornar a la biblioteca d'aquí a 10 dies. I després... després ja veurem. Perquè, com deia la Boira, amb el pes que té, no el penso arrossegar enlloc. Així que l'hauré de llegir en paral.lel amb algun altre llibre.

Apa, ja sóc carn de best-seller, i això que no acostumen a agradar-me aquests llibres que agraden a tanta gent... Això sí, com m'agradi tant com El codi da Vinci, el puc deixar tan per terra com vaig deixar el codi da Vinci. I, si m'ho proposo, més i tot! I més ara, que estic guerrera!

Llum

Sempre he sigut la Llum. Malgrat canviar de nom, per dintre, sempre m'he sentit la Llum. La Llum del nom que em van donar de petita. La Llum que va deixar l'antic blog perquè... és igual, el perquè.

A la Lluna sempre li va costar fer-se dir Lluna. Sempre, en el seu interior, volia continuar essent la Llum.

La Llum que un dia va callar. Va callar perquè algú es va sentir ofès perquè va dir una cosa que no tenia a veure amb aquest algú, però que podia ser malinterpretada. Aquesta mateixa Llum que es va convertir en Lluna i va continuar callant.

Però, en honor a aquests ànims que tinc els últims dies, i perquè ja fa molt temps que volia tornar a ser Llum, aquí torno. La Llum. No canvio de blog, perquè ja he fet prous canvis, i no vull marejar a ningú. Però aquí estic. La Llum. Altre cop.

I aquest cop no callaré. Com em dic Llum que no callaré! Perquè la Llum era més jo, amb més mala llet, com aquella adolescent empipadora.

I mentre vaig fent algun canvi que necessita el blog, deixo el primer post de la Llum, que no el meu primer post. Canvio de nom, però no de persona. Canvio de nom, i em trec el que em feia callar. He tornat. I amb moltes ganes.

De petita (i de gran) em feia (em fa) molta vergonya dir quins eren (són) els meus altres noms, aquells que et posen quan et bategen, i que no sap ningú, només el capellà, algú proper de la família i poca gent més. Si fos de la família reial el meu nom hagués sortit a totes les revistes i probablement, en comptes de conèixer-me pel meu primer nom tothom em coneixeria per algun dels altres. Cosa que m'empiparia bastant.

Un dels meus segons noms em fa vergonya perquè em sona a dona gran, a iaia. I l'altre... l'altre em fa vergonya perquè és compost (de més de dos noms) i, a sobre, és en castellà. És un "tres en uno". Però jo m'he quedat només amb un dels tres noms. Li he tret el que li sobrava. L'he catalanitzat. Que, de fet, és el que hagués fet si aquest hagués sigut el meu primer nom. I m'ha quedat això: Llum. Un nom bonic, tret d'un nom que no m'agrada. Sóc jo, però no ho sóc.

I aquí (re)començo.

Qui ho ha decidit?

Ara que una gran majoria de gent està de festa, jo estic aquí, com cada dia. Com cada dia fins avui, demà qui sap què faré.

Vine a casa, m'han dit un parell de persones. Però jo he preferit quedar-me a casa meva.

Qui ha decidit que avui havia de passar-m'ho bé? Qui ha decidit que avui és un dia en el que tothom ha de passar-s'ho bé?

Tothom ha de passar-s'ho bé? Els últims dies només faig que sentir gent que diu que no li agrada el cap d'any, que no li agrada cel.lebrar-ho, que és un rotllo, i que no sé què més. Però cel.lebren que ahir era 2007 i avui 2008. I jo em pregunto: i què?

És que avui toca, avui és obligat sortir i cel.lebrar-ho.

Obligat?

Obligat és anar a classe si ets menor o si passen llista, i això no vol dir que no t'agradi anar-hi.

Obligat és anar a treballar si tens un contracte que així ho diu, i això no vol dir que no n'hagis de tenir ganes.

Obligat és fer la declaració de la renta, d'aquí a poc. Ai, mare, algú em pot donar una màquina del temps? Prometo anar un parell de dies enrere i fer-me un compte habitatge o un pla de jubilació, que aquest any hauré de pagar gairebé el sou de tot un mes, em temo.

Obligat és renovar-se el carnet de conduir quan toca, cosa que hauré de fer aquest any (sí, me'l vaig treure amb 19 anys, i què? Hi ha molta gent que ha trigat molt més. I jo amb un parell o tres de setmanes ho vaig tenir llest).

Hi ha moltes coses obligatòries, en aquesta vida. Però sortir la nit de cap d'any, no. Raïm? M'encanten els raïms, i per això no penso fer l'estupidesa d'embotir-me'n una dotzena a la boca, per acabar regalimant suc de raïm per la boca, mentre dintre queda una pasta que no et pots acabar d'empassar fins al cap de cinc minuts.

Quan era petita i passava tots els estius a casa la meva àvia, a les Espanyes, ella em deia quan era hora de sortir. Ella manava, i quan ella creia que havia d'anar a donar volts amb la resta de les noies, jo hi havia d'anar obligada. Però ara ja no sóc menor d'edat. I si no em ve de gust anar a cel.lebrar que canviem d'any, per què hi he d'anar? Per què m'he d'anar a posar en alguna festa on no m'ho passaré bé? Per què he d'anar a sopar amb gent que ni fu ni fa? Aquests dies ja hi ha prous àpats obligatoris familiars. No tinc perquè anar a un altre més.

I em fa gràcia. Em fa gràcia perquè sóc jo la que he de justificar els meus actes. Bé, sempre he de ser jo la que justifica els seus actes, però per què he de donar explicacions jo per quedar-me a casa, fent el que vull fer, i algú que no té ganes de sortir, que sortirà, que acabarà que no s'hi veurà d'haver begut tant, que demà no podrà ni obrir els ulls, i que segurament tampoc no s'ho haurà passat tan bé com hauria d'haver-ho fet pels diners que hi haurà invertit, no ha de donar explicacions a ningú?

Jo sí que tinc un propòsit d'any nou. Bé, de propòsits d'any nou, o per millorar, en faig cada dia. Però aquest és diferent.

A tots ens agrada caure bé a la resta de la gent. Ens agrada?

Recordo una adolescent que anava al seu rotllo. No volia caure bé. No volia fer les coses que feien els altres, només perquè així els altres l'acceptarien. No volia comportar-se com els altres només per ser una més del grup. Era ella, i se li'n fotia que els altres parlessin d'una determinada manera, o fessin determinades activitats. Si ella no volia fer-ho, no ho feia. I si ella volia estudiar, estudiava. Si volia llegir, llegia. I si volia anar fent el friki pel món, anava fent el friki pel món.

Però, el més curiós de tot, és que aquesta adolescent tenia amics. No, no tenia un munt d'amics. No, no la trucaven dia sí, dia també. No, no es passava els caps de setmana sortint per aquí i per allà. Però tenia amics. Bons amics. O gent que en aquella època eren bons amics. Potser no ho eren tant, perquè es van perdre en el temps. Però va deixar l'adolescència i, en algun moment, va continuar fent amics. Amics que perduren. Amics que es poden comptar amb els dits de les mans.

I ara es pregunta què va canviar. Què és el que va ser diferent? Si en plena adolescència va poder resistir el fet marginal, sense importar-li caure bé, per què en determinat moment va voler deixar de ser ella mateixa per comportar-se com s'hauria de comportar? Per què justificava les seves opinions? Per què intentava que li agradessin les coses normals?

No, aquella noia no vol callar. Vol parlar. Vol parlar ben alt. Perquè la solució fàcil avui és anar a algun lloc, portar amics a casa, i fer veure que t'ho passes molt bé. Sortir, cel.lebrar, i fer veure que tot és fabulós. La solució difícil és quedar-se a casa. Quedar-se davant de l'ordenador, llegint, dormint. Tant li fa.

La solució fàcil és dir que t'ho has passat molt bé en aquesta festa o aquella altra. Però, i si no t'agraden aquestes festes? Doncs si no t'agraden aquestes festes, la solució és no anar-hi. No anar-hi perquè no t'agraden. I punt.

Perquè potser no me n'adono i estic passant per la crisi dels 30 que venen. Però m'és igual. Estic farta de voler aparantar, i això que no ho faig gaire.

Un propòsit pel nou any? Ser jo mateixa. I dir-ho ben fort. Que em quedo sola? Doncs m'hi quedaré. Perquè jo sóc així.

I que consti que no he begut res, a part d'aigua. Perquè sóc abstèmia. Per què? Doncs perquè vaig decidir que ho seria. Per què? Perquè em va donar la gana. I per què me n'he d'avergonyir com molts cops he fet? Que no! És la meva decisió. I punt. Hi ha qui fuma, i hi ha qui decideix no fumar. I hi ha qui decideix beure alcohol, i hi ha qui no. Que una opció és molt més popular que l'altra? I què?

Aquí estic. Dimarts, 1 de gener de 2008. A casa. En xandal. I sabatilles. Sense una gota d'alcohol a la sang. Tota sola (bé, suposo que el gos, la Maia i el porquet groc discreparien, però estic sola si ens mirem només la raça humana). Però sóc feliç. I, en aquests moments, no em canviaria per ningú altre que estigués en una altra situació. Es pot dir més alt, però no més clar.

Començo l'any guerrera. I que duri!

Descobriment

Aquest final d'any m'ha portat una altra cosa: un altre descobriment.

Ja fa dies que m'ho ensumava, però no en feia gaire cas. Però, com sempre, un indici per aquí, un altre indici per allà, i un altre per més enllà.

No diré res. A ningú, perquè a ningú li importa, i a qui li importa, ja ho sap. I, encara que ningú m'hagi dit que és un secret, sé guardar un secret. D'acord, de vegades se m'escapen coses, però només amb la gent amb qui confio molt, i quan no tenen res a veure amb el secret. Bé, deixem-ho estar. Encara em pregunto per què la gent no em té prou confiança com per intentar-me amagar depèn de quines coses.

Al cap i a la fi, si no fas mal a ningú, per què t'amagues? Recordo quan una familiar meva, soltera i sense compromís, es va embolicar amb el seu cap, solter i sense compromís. A qui feien mal? D'acord, entenc que a la feina potser no ho volguessin dir. Però coi, jo no conec a ningú de la seva feina! I jo ho sabia. I ella sabia que jo ho sabia, perquè li vaig fer algun comentari que només vam entendre les dues, i ella sabia perfectament que jo ho sabia, i jo sabia perfectament que ella sabia que jo ho sabia.

Em pregunto el perquè de determinats secrets. Quan és obvi que el secret ja no fa mal a ningú, perquè tothom que hi està implicat ja sap de què va el secret.

I, no sé, només és una reflexió. Una reflexió sobre què es guanya amb determinats secrets. No, si ja ho sé, jo no sóc ningú, i a mi ningú havia de dir-me res. Això està clar. Però a vegades sap greu, que puguis parlar amb algú durant una estona i que t'amagui alguna cosa, alguna cosa bona. Per... per què?

Hi ha secrets que els entenc. I els respecto. I, d'entre aquests, només em sap greu haver-ne dit un. A dues persones. Dues persones amb qui pensava que podia confiar, però llavors he vist que no. I res no em sap més greu que haver dit que sí a aquestes persones quan van endevinar de què es tractava.

Però hi ha secrets que no. Secrets que es diuen a un grup reduit de gent. I aquest grup reduit sap de què va. I a la resta de la gent? Doncs a la resta de la gent no els importa més enllà del parell de segons que els costarà relacionar-ho i pensar en una altra cosa.

I no, no em sap greu estar fora d'aquest grup reduit de gent. De fet, he descobert que m'alegro d'estar-hi fora. Però em sorprèn. Em sorprèn tot aquest secretisme que no va enlloc. Hi ha moltes raons per guardar un secret. La més important, segurament, sigui per no fer mal a ningú. La resta, diria que són variacions d'aquest no fer mal a ningú. A la blogosfera, potser conservar cert anonimat, que perdre'l podria fer mal a algú. A la vida real, ara mateix no se m'acudeix res més que evitar fer mal a algú. O preparar alguna sorpresa, que farà molt feliç a algú.

Però si no és cap sorpresa, i dient-ho no es fa mal a ningú, perquè a tothom a qui podria fer mal ja ho sap, no entenc el per què del secretisme.

Això sí, jo sóc una tomba. Ni tan sols penso fer cap comentari amb doble sentit a les posem-hi tres persones que m'ho podrien haver dit.

Acabo l'any d'aquesta manera. Amb flaixos. Però aquest cop... aquest cop m'alegro d'haver tingut el flaix. Però les raons són un secret :-)

El verdader balanç de l'any 2007

Tenia mig escrita una carta als reis. Però, curiosament, només hi demanava salut per mi. Salut, que és el més important. I després demanava un munt de coses per un munt de gent que m'és propera. Gent d'aquí, i gent d'allà. Però aquest any no faré carta als Reis. Només tinc un desig: que el peu deixi de fer-me mal, i que no tingui cap més problema de salut. Que deixi els marejos que he tingut aquests últims dies, i que pugui tornar a fer esport. Fent esport estaré millor, em trobaré millor, i tot anirà rodat. De la resta de coses, no vull demanar res. No acostumo a demanar coses materials (tot i que si es marquen el detall d'un helicòpter teledirigit no faré pas un lleig). I, per la resta de coses, depenen de mi, i sé que les he d'aconseguir jo. No vull que ningú me les regali. Ja m'espavilaré tota soleta.

I, de tots els desitjos que tenia per l'altra gent, només en demano un. Perquè si es demanen poquetes coses, segurament sigui més fàcil que te les portin. O no, però mai se sap. Té a veure amb el meu cosí, i com que té a veure amb algú que no sóc jo, no explicaré les seves penes. Només diré que m'agradaria tornar-lo a veure somriure. M'agradaria tornar a parlar amb ell, durant hores. Bé, potser hores no, però almenys poder-hi parlar amb tranquil.litat. I jo ja m'entenc. Jo hi posaré de la meva part. Hi he posat una part molt gran amb el regal de Reis. Ja m'ho vaig fer venir bé (o sigui, directament em vaig canviar el paperet amb algú altre) perquè em toqués ell. I li vaig comprar una cosa que crec que li encantarà. Sé que em vaig passar, perquè el preu doblava el que havíem marcat, però a mi no m'importa. I sé que a mi el regal me'l compraran o ell o la seva dona, i segurament en comptes de valer el doble valgui la meitat del que havíem dit. Però no m'importa. Jo sóc feliç fent-li aquest regal. I no m'importa el que em puguin regalar. Tinc tot el que necessito, i més i tot, i això només és un símbol. El millor regal seria que tornés a ser ell. Però em sembla que aquest regal no el tindré pas.

I ja m'enrotllo massa. Perquè encara queda tot el balanç de l'any. I el faig perquè tinc ganes de fer-lo. Tinc ganes de fer un cop d'ull enrere. I pensar què m'ha portat aquest 2007. I ho faig per mi, així que serà tan llarg com el meu cap digui. I serà l'últim post de l'any, que no rellegiré, i no tornaré a escriure res fins... fins l'1 de gener...

El gener va començar amb un gran post. Sí, em tiro floretes a mi mateixa, què passa? M'ha agradat rellegir-lo, i m'han agradat les meves reflexions de fa un any. Realment, faria copy-paste d'uns quants paràgrafs, i al final acabaria copiant tot el post. Però avui m'ha fet somriure, perquè continuo essent jo. Jo podria haver escrit aquest post ahir, avui, demà o demà passat. I, no ho sé, em dóna la impressió que fa molt que no escric res així. Que hauria de parar. I pensar més les coses. I tornar a fer posts com aquest.

Gener no va tenir massa història. Però, després de tant de temps, he de dir que vaig descobrir el misteri dels untais. El principal problema és que em fa molta vergonya explicar què eren...

Febrer i març van ser polèmics. Ara ho miro i em fa gràcia, però en aquell moment no me'n va fer massa. Vaig tenir un parell d'incidents amb dues persones diferents en una competició esportiva. Fa anys i panys que participo i mai havia tingut problemes amb ningú. I, de cop, vaig a topar amb dos elements problemàtics i començo a tenir problemes. He de reconéixer que ho vaig passar malament. Ja no sabia què fer. No volia tenir més problemes, i vaig estar a punt de prendre'm un descans per no tenir més problemes. Per sort, els meus companys em van recolzar, i vaig superar-ho. Pensava que no ho superaria, però després de tots aquests mesos, m'adono que ja ni me'n recordava. I això és bo. Vol dir que està superat del tot :-) Ara, aquest any em tornaré a trobar amb els dos elements i... que com em busquin les pessigolles, m'hi tornaré. I tant que sí! Com em dic Lluna que a mi aquests dos elements no em trepitgen!

Oh! I em van donar carbasses. Cinc persones seguides!!! D'això se'n diu poder de convocatòria :-) Amb una de les persones vam acabar essent mig amics, però m'hi dec haver portat molt malament, perquè ara mateix no em dirigeix la paraula. I si em veu, gira i va cap a un altre lloc per no trobar-se amb mi. Però... doncs la veritat és que no m'importa. I no m'importa perquè fa menys de dos dies que m'he trobat en la mateixa situació. I la primera persona a qui ho he demanat m'ha dit que sí. I sense fer-se pregar massa :-)

I aquest any també va fer 30 anys que es van casar els meus pares, cosa que jo vaig cel.lebrar uns mesos abans amb un relat força nyonyo. Aquest any que comença aviat em toca a mi, fer els 30. I no, no penso fer cap balanç. No sóc, ni de bon tros, la persona que de petita volia ser als 30. He dit moltes vegades que la meva jo adolescent es sentiria molt decepcionada amb la meva jo de 30 anys. Però, i què? Jo faig el que puc, jo ho intento, i la vida està a les meves mans. Jo decideixo, i aquest 2008 serà l'any d'aconseguir moltes coses. No perquè faci 30 anys, no! Serà perquè treballaré, i m'ho guanyaré. I potser no, que no hi arribi. Però sóc conscient que, quan treballo dur, estic molt contenta amb mi mateixa, encara que no aconsegueixi el que volia. I ja me n'he anat de tema...

També m'he proposat alguns reptes físics. Reptes que, malauradament, no he pogut aconseguir. El rècord de la meva volta corrent ja no l'aconseguiré. Tinc prohibit córrer sobre asfalt, fins i tot quan estigui del tot recuperada. I la volta era tota sobre asfalt :-( Això sí, a la mínima que pugui, tornaré a agafar la bici i... segur que supero molts reptes!

I m'entristeix recordar per què tinc problemes comunicatius amb el meu cosí. Però, tot i no fer propòsits d'any nou, aquest any (em refereixo al 2008) he d'arreglar les coses amb ell. I hem de mantenir contacte. Ni que sigui per mail (o sigui, lloc on la seva dona no hi pot posar els nassos).

Però bé, aquest any ha sigut l'any en el que he adoptat a la Maia i al porquet groc. Que, per cert, tots dos han escrit una carta als reis més llarga que aquest post meu (que ja és dir...). El que m'ha fet més gràcia és que el porquet groc demana una trujeta groga. Hauré de buscar algú que la dibuixi...

I m'adono que sí, que la Tirai té raó, i que ens hem de fiar de les primeres impressions. De fet, aquest any he tingut dues primeres impressions. Una, al maig. Vaig decidir que aquella persona no era de fiar, amb la primera impressió. Però li vaig donar una oportunitat. I dos. I tres. I quatre. I... I, finalment, he arribat a la conclusió que, després de la primera oportunitat, ja no n'hagués hagut de donar cap més. I punt. I hagués patit molt menys tot aquest any.

Amb la segona persona va ser diferent. De bon principi vaig pensar que s'hi podia confiar. I llavors vaig pensar que no. Però sí que s'hi pot confiar. I... doncs queda tot un any per davant per confiar-hi. O no. O per sortir de dubtes. O... a saber!

I es va casar una bona amiga. Tot i que em sembla que jo no vaig anar al casament: vaig anar a no sé quants llocs. I em vaig sentir trista per ella. Sí, per ella. I ara entenc moltes coses, i m'agrada que sigui aquí, m'agrada que ens seguim trucant i m'agrada ser la única amiga que té que no era amiga del seu home abans de ser amiga seva...

També vaig descobrir unes coincidències. Em van fer gràcia :-)

I de l'agost no en penso parlar. Ni per les coses bones, ni per les dolentes.

Perquè al setembre em vaig convertir en en Bilbo :-)

Però a mitjans d'octubre va començar el mal de peu. Un mal que va marcar un parell de mesos, i que quan ja pensava que estava curat, ha tornat a venir. I ara no sé què representa que he de fer. Fer el tractament que havia d'haver fet fa un mes? Tornar al metge sense haver fet el tractament? Buf...

Tot i que, i vosaltres no ho sabeu, aquest any els posts han estat molt dedicats. És que els llegeixo i en un munt de posts hi veig la mateixa persona. Una persona del passat. Per què em refugio en el passat? Per què no miro al futur? Per què no visc el present?

Però va arribar desembre, i amb ell, la platja. Aquests dies han estat massa productius bloguísticament parlant i encara tinc 8 posts escrits en paper, que guardaré per la setmana que ve, o per quan sigui, que no tingui post. Estaran passats de data, i no tindran cap sentit per ningú, però en tindran per mi, que és el que importa.

I altre cop s'acaba un any. M'he passat amb el post. És llarguíiiiiiiiiiiissim. I segur que està ple de faltes i de coses mal escrites, però no el penso tornar a llegir. Aquí es queda. M'ha agradat llegir tot el que he escrit durant l'any, ni que sigui en diagonal. He somrigut, i no he plorat. He somrigut, més que res. I l'any que ve...

L'any que ve serà un altre any. Amb aquest post tanco oficialment l'any. Que no és que demà me'n vagi de festa, però és que després del balanç, ja no em sembla que hagi de fer cap post més.

I sóc conscient que això no ho llegiré ni jo. Però m'ha servit, i molt, tot aquest resum.

Bon any a tota la bona gent que hagi tingut la santa paciència d'arribar fins aquí (o de llegir l'últim paràgraf per veure com acaba el post...)

Avui és el demà pel que paties tant ahir

Entre altres llocs, el dia abans de Nadal vaig anar a parar a una botiga on tenien tarjetetes amb frases. No sé per què, últimament m'he aficionat a les frases. Ja se'm passarà, suposo.

N'hi havia un munt, però avui recordo aquesta:

Avui és el demà pel que paties tant ahir.

La raó que m'ha fet pensar en això no té importància. Bé, per mi té importància, però per la resta de la humanitat, no en té.

El que hagi de passar, passarà. Tant si ho volem com si no. És una mica aquella frase (una altra frase? Ai, mare!) que diu:

Si el teu problema té solució, per què et preocupes? I si no en té, per què et preocupes per buscar-ne una?

D'acord, no és ben bé així, però és igual. L'essència de la frase ja s'entèn. O almenys crec que s'entèn.

Fa dies estava segura que passaria una cosa. I estava contenta per això. Si fins i tot m'havia posat un comptador a la pàgina del google! Anava comptant els dies, hores i minuts que faltaven perquè passés.

Però em vaig voler assegurar que passaria així. Així que m'ho vaig fer venir bé per punxar i assegurar-me que passaria.

Llavors em vaig adonar que la cosa no havia d'haver passat perquè... perquè hi havia coses amb les que no comptava que ho feien impossible.

I que havia ficat la pota, perquè algú es podia sentir malament, perquè l'havien ignorat.

Però llavors ve la part bona. O no.

Resulta que com que jo vaig voler-me assegurar que la cosa passaria així, vaig provocar que algú s'adonés que havia ignorat a algú altre.

I això que he provocat ha fet que allò que jo em pensava que passaria, que em vaig voler assegurar de que passaria i que no havia de passar, ara resulta que passarà, perquè jo ho he embolicat tot, sense saber que ho estava embolicant.

D'acord. Fins i tot jo m'he perdut.

Bé, jo no m'he perdut, però reconec que m'explico fatal.

El demà arriba. I arriba amb el que ha d'arribar. No cal que ens preocupem per les coses. El que hagi de ser, serà. I no cal forçar res. Si una cosa ha de passar, passarà. I ja es cuidarà el destí, les casualitats o les meigas de que succeeixi :-)

I parlo tant de coses bones com de dolentes. El que hagi de passar, passarà. De mentres, deixo una frase (sí, una altra, què passa?) de les que he posat al meu mail. I com que no la recordo en anglès, en faig una traducció cutre. Però l'esperit queda, que és el més important, no?

Viu com si avui fos el teu últim dia, però aprèn com si haguessis de viure 100 anys més.