Faig una prova...

Una petita prova, a veure si funciona

Segueix...


I deixo el post perquè em fa mandra esborrar-lo.

És que no em puc posar a tocar la plantilla, que m'emociono!

(Hauria d'esborrar el post, ho sé)

El meme del vuit

Les noies de Gossades em passen aquest meme del vuit, on representa que he d'explicar vuit coses que no sapigueu de mi. I, coi, amb els rotllos que foto, com puc explicar vuit coses que no sapigueu de mi? Que sí, que hi ha moltes coses que no sabeu de mi, però aquestes no les explicaré pas. I, de totes formes, crec que en sabeu més de les que no en sabeu.

1. No m'agrada el número vuit. Per què? No en tinc ni idea. Però m'agraden els números, i tots tenen algun que altre significat. Però el vuit... El vuit no m'agrada. El meu número preferit tota la vida ha sigut el... va, a veure si algú ho endevina :-) Donaré la solució quan el post s'hagi mort i vegi que ningú més vol participar. Ai, no havia d'explicar coses que no sabéssiu, en comptes de proposar algun enigma?

2. M'agraden les maduixes, però soles. Com a molt, amb suc de llimona. No m'agrada la nata (i podria començar a escriure tot de coses dolces que en principi agraden a tothom i que a mi no m'agraden, però no ho faré). Però, encara que m'agradin les maduixes, no m'agrada res de maduixa. Sóc incapaç de menjar-me un iogurt, un caramel, un gelat... res que tingui gust de maduixa!

3. Venint de Gossades, m'he passat una bona estona buscant com posar aquell calendari tan maco que tenen a la dreta, però no he trobat com fer-ho fàcilment al blogger. O com posar els posts i un "segueix", que no sé si faria, però que sempre em criden l'atenció i sempre vull saber com fer aquestes tonteries.

4. En general, sóc una persona que sé molt poques coses. Des de darrere la pantalla, puc escriure moltes coses com si les sabés, perquè el senyor google m'informa. Però en realitat, i mirant el post d'ahir, per exemple jo no sé de memòria quan va entrar en Saruman a la Comarca. Sé que aviat serà l'aniversari d'en Frodo i en Bilbo, i el meu calendari m'avisarà, però res més. I allò de la nova de Cygnus? També ho vaig trobar per casualitat.

5. Hi ha 3 coses de la meva vida, que per mi són força importants, almenys actualment, que no sortiran mai en aquest blog. Com a mínim directament. I que si surten, sortiran amagades dintre d'un ambient de misteri, i que només si algú sap de què van, sabrà exactament de què parlo.

6. Llegeixo més d'un blog des de l'anonimat. Mai hi deixo cap comentari, però en llegeixo tots els posts. Les raons són diverses, i podria trobar 3 blogs diferents d'aquest estil, amb 3 raons diferents per llegir i no deixar comentaris. I sé que potser en algun cas m'equivoco, però... és el que faig.

7. Em vaig aprendre primer la lletra de l'himne d'una altra comunitat autònoma abans que Els Segadors. La meva família d'allà me'l va fer aprendre, però quan vaig tenir mitjanament ús de raó, vaig aprendre'm els Segadors, ajudada de ma mare, que va estar ben contenta.

8. El meu nom és sagrat. Jo em dic com em dic, i punt. No m'agrada que l'escurcin, que el diguin en diminutiu o que li canviin alguna lletra. El meu nom és el meu nom, tal com és, i ningú me l'ha de canviar. Si algú me'l canvia, em mosquejo, i encara que sàpiga que em criden a mi, sóc capaç de no contestar, com si no m'adonés que em cridaven a mi. I si contesto, puc contestar de molt mala llet, sense cap motiu aparent, només perquè m'han canviat el nom, i qui m'ha cridat no sap per què estic de mal humor. Aquests dies ho he passat una mica malament, perquè no m'agrada com els americans pronuncien el meu nom. La majoria de noms m'agraden com sonen en anglès, però el meu, definitivament, no. Per sort, ja torno a sentir el meu nom a la catalana (a la castellana també em costa, però m'hi he hagut d'acostumar per força).

Hauria de passar el meme a vuit persones. Però ja he dit que no m'agrada el vuit. I com que sempre passo de memes i la majoria de la gent a qui jo li pugui passar ja li han passat... doncs el de sempre: si algú té ganes de fer-lo i encara no l'ha fet, que el faci!

Un anyet...

- Va, vinga, nens, ajudeu a la Lluna a bufar l'espelma, que vosaltres sou més grans.
- Vinga, un... dos... tres...

- I ara una foto!
- Sí, una foto, tots plegats!
- Vinga, poseu a la Lluna a dalt de la cadira, així estareu a la mateixa alçada.
- Marc, cuida't d'agafar la cadira, que no caigui. Maria, aguanta a la Lluna, que no caigui de la cadira.
- Va, que us faig la foto. Rieu! Un... dos... tres... Vinga, ja està!

- PERÒ QUÈ FEEEEEEEEU??????????????????? NO DEIXEU A LA LLUNA SOLA A SOBRE DE LA...
- Pataxaf.

- Nena! Lluna!!!!

- Tira-li aigua.
- Sembla que respira.
- Però no fa res.
- Directa a l'hospital. Engega el cotxe!

- I, a sobre, l'entrada a la ciutat està plena de gent. No hi ha forma d'anar més ràpid????????

- Mama?
- Nena! Estàs bé?
- Set.
No, no és que comptés, és que tenia set...

Sempre hi ha alguna cosa a cel.lebrar. Si ens ho proposéssim, estic segura que cada dia trobaríem alguna cosa per cel.lebrar. Si ens ho proposéssim...

A vegades, però, aquestes coses que es podrien cel.lebrar ens passen desaparcebudes. No ens en recordem. Potser perquè no els donem prou importància. Segurament sigui això. Però sempre hi ha algú que se'n recorda. O jo, o algú altre, i llavors surt la parida de torn. Com per exemple que avui és el dia que en Saruman va entrar a la Comarca. O que fa 32 anys que va aparèixer la Nova Cygni 1975. Sempre hi ha coses a cel.lebrar, encara que siguin xorrades (i vaja, que això d'en Saruman no és massa per cel.lebrar, però... si es busca, sempre hi ha alguna cosa).

Així que res. Un anyet, que és més que un anyet. I que crec que no ho hauria de cel.lebrar. Perquè em nego a cel.lebrar-ho, per les circumstàncies, perquè no em va agradar.

Però algú m'ho ha recordat i he pensat que què carai! Un anyet és un anyet, i s'ha de cel.lebrar!

Què és això?

Què és això que hi ha a la foto?




Algú ho sap? Algú en té alguna idea? Algun suggeriment?

No sé per què, em penso que determinada persona farà un comentari.

Però no sigueu mal pensats, que sóc jo, la Lluna! Vaig comprar això que estava a dintre d'una capsa i no semblava el que sembla.

Quan ho vaig treure de la capsa, vaig veure que potser semblava el que no era. I ma mare em va deixar anar un: "això és una reproducció de l'edifici Agbar?" Per no dir alguna altra cosa...

Doncs això, això de la foto és... la meva làmpara que va a piles i que fa llumetes de colors :-)

Post xorra i innecessari, però és que... jo volia provar com anava això de pujar vídeos! Aquí teniu el vídeo de la meva làmpara. Amb la meva mà incorporada :-)

(Ejem... jo tan contenta amb el meu vídeo, i no me'l deixa pujar... Ho seguiré intentant. Si puc, sortirà. Sinó, aviso que això de pujar vídeos no funciona...)

22:39 Bé, com que sembla que això dels vídeos no funciona massa bé (explicacions de la Jo Mateixa als comentaris), penjo el vídeo del youtube. Ja que l'he fet...

1

Un pèndol de Newton. Feia molt que en volia un, i finalment me'l vaig anar a comprar lluny (com si no n'hi haguessin per aquí...)

Un llibre: Spin, d'en Robert Charles Wilson. Sembla que encara sense traduir al castellà (i, òbviament, al català).

Un puzzle d'una il.lusió òptica, que està a mig fer (el vaig intentar començar a fer ahir al vespre, quan estava mig caiguda de son, i no podia concentrar-me en res, però si no feia res, queia dormida).

Un caleidoscopi. Aquí podria dir que a l'aeroport m'avorria moltíssim i així podia fer alguna cosa, però la realitat és que m'encanten aquests trastos. De color groc, per suposat :-)

Una làmpara, que va a piles, que li la gires, llavors comença a fer llumetes de colors. No he provat si il.lumina quan és fosc. Aquesta nit ho provaré. Funcionalitat de la làmpara? Cap ni una. Però és xul.la, i a mi m'encanten aquestes coses. Vale, no ho he pogut resistir: he anat al sòtan i sí que il.lumina. Sembla una discoteca :-) I em recorda cert aeroport. Perfecte! :-)

Un doodle-mag. Vaig jugar-hi bastant a l'aeroport. És entretingut :-) I molt didàctic :-)

Una promesa a mi mateixa: no canviaré mai, i aquestes coses d'aquí a dalt m'encanten. No és cap vergonya que m'encantin. He de deixar d'amagar que m'encanten aquestes coses. Tampoc cal portar un cartellet dient que m'encanten, però puc perfectament dir que m'agraden i comprar-les quan estic envoltada de gent. He dit.

Un avió petit i cutre per creuar l'Atlàntic. La bona notícia: la fila F era finestreta.

Un sentiment d'enyorança. No hi ha pantalleta personal a l'avió. Enlloc posa on som, la velocitat, la temperatura, ni aquestes coses que m'agraden tant. Ningú al meu costat comentant que volem per sobre del no-res, o que vigila a veure quan els quilòmetres recorreguts són més que els que falten per recórrer, i abans que jo pugui dir res (que estava a punt), deixi anar un "ja hi som!"

Un parell d'hores dormides (no hi va arribar), des que tanquen els llums després de sopar fins que surt el sol.

Un mar de núvols sobre Groenlàndia. O Islàndia. O l'Atlàntic. O vés a saber què. Només es veien núvols. Hi hauré de tornar per veure Groenlàndia per fi! :-)

Una porta d'embarcament a 35 minuts de la porta d'on surto, segons la pantalla de l'aeroport (crec que no hi havia portes més lluny) i queda un quart d'hora perquè hagi d'embarcar al següent vol.

Una cua impressionant per passar el control de passaports. Curiosament, i comptant que porto els cabells d'un color completament diferent, d'una llargada completament diferent, i que a la foto hi ha una diferència d'uns 15 quilos amb la Lluna d'ara, l'únic lloc on es miren la foto, se'm miren a mi, i tornen a mirar la foto, se'm tornen a mirar a mi i penso que potser no em deixaran entrar és per entrar a Europa. He fet un fotimer de controls de passaport aquests dies, i ningú m'havia mirat tant com aquesta noia...

Una son que m'entra de cop esperant entrar a l'avió que em porta cap a Barcelona. He dormit dues hores, i segons el meu rellotge intern són les 5 del matí. Pujo a l'avió i no recordo res més. Ni que l'avió s'enlairés, ni que s'asseiés ningú al meu costat, ni res de res. Em desperto una hora més tard, quan reparteixen entrepans (ja no hi sóc a temps) i em bec una coca-cola, que no és qüestió de tornar-se a quedar ko.

Un passeig per Catalunya a vol d'ocell. Entrem pels Pirineus, pel cap de Creus. Veig Figueres. Estic a la finestra dolenta per veure casa meva. Busco l'estany de Banyoles (fàcil de trobar), però hi passem per sobre i no es veu. Baixem fins a Tarragona i pugem per tota la costa fins a Barcelona. Les platges estaven pleníssimes, per si a algú li interessa.

Una maleta que surt entre les altres. La meva maleta :-)

Un sol espaterrant a Barcelona, i jo amb un forro polar penjat del braç... (al poble de doctor en Alaska no em feia cap mena de nosa...)

Un mòbil que sona quan surto de l'avió. Però... si jo el portava parat! Ah, sí! És migdia a Barcelona (ja comença a ser mitja tarda...), però és el despertador, que sonava cada dia a aquella hora...

Uns papes que no apareixen i un mòbil sense bateria. Esperaven a la terminal que no era...

Un nen molt content amb la seva avioneta. I és que és una altra cosa de les que m'encanten. Jo també en tinc una. Ho he dit mai, que de petita tenia una col.lecció de cotxes envejable? I que les nines només les feia servir per ensenyar-los a sumar amb una pissarra que em van comprar?

Un cansanci impressionant. Incapacitat de llegir res, perquè les lletres em ballen. Parlo sense massa sentit. Ja no tinc edat per no dormir...

Una postal que gairebé no entenc. Mig en italià, mig en anglès. Aquest matí l'he mirat i sí que l'he entès. És tan maco! Sempre es recorda de mi.

I... un llit! El meu llit! Per fi! Una dormida de 14 hores seguides, sense aixecar-me per anar al lavabo ni despertar-me per res. I ja torno a ser jo. Ja torno a ser aquí. I sí, encara tinc edat per dormir 14 hores seguides i despertar-me com si no hagués passat res, com si no hagués anat enlloc, com si ahir no portés un cansanci a sobre que no m'aguantés dreta.

Por a volar?

No ha pogut ser. Aquí a l'aeroport sí que hi ha wifi... pagant. Així que res. No penso pagar 7 dòlars per pagar-me el vici d'escriure un post. I per mirar el correu. En menys de 18 hores seré a casa, si tot va bé. I si no va tot bé, doncs res, encara no seré a casa.

Mai he tingut por a volar. Les probabilitats diuen que és molt difícil que et passi res. Hi ha molt pocs accidents aeris i molts avions que corren pel món. És el mitjà de transport més segur, però...

Anava en un avió molt petit. Tornava a anar a la última fila. En aquest cas era la fila 10. Cada fila tenia 3 seients. L'avió gairebé era més petit que un autobús. Entre altres coses, jo que mai tinc problemes, tocava amb els genolls al seient de davant... Ens hem enlairat i hi havia moltes turbulències. Moltíssimes. I amb un avió tan petit... L'avió es movia que donava gust. Fins i tot jo he tingut una mica de por. La nena que estava asseguda al meu cantó ha vomitat i tot. Entre l'anada i la tornada, porto un viatge divertit, amb els nens...

I aquí l'espera. L'espera llarga. He vingut a poc a poquet fins a la porta d'embarcament. En 10 minuts hi he sigut. I això que he aprofitat per fer alguna foto que em va quedar pendent a l'anada. Llavors he començat a anar aeroport amunt, aeroport avall, mirant botigues. L'objectiu era doble: passar el temps i cansar-me. Cinc hores i mitja... M'he anat parant a les botigues de joguines i de gadgets. Faltaria més! Ara hi tornaré, crec.

Quan estava cansada de donar volts, he vist gent que embarcava. He mirat. Gent que anava al mateix aeroport que vaig jo, però l'avió surt 3 hores i mitja abans. He mirat el rellotge, i faltaven 3 hores i mitja perquè jo embarqui. Que divertit...

He mirat si tenia internet quan ja feia dues hores i mitja que caminava. Si camino molt, em cansaré i potser podré dormir a l'avió. A veure si ho aconsegueixo. Canviaria les no sé quantes hores que he de passar aquí per passar-ne una més a l'aeroport on vaig ara. Quin patir. Arribaré? I la maleta?

Estic molt lluny de la finestreta en el vol llarg. Això vol dir que no veuré Groenlandia :-( A més, si no m'equivoco, les F són passadís. M'agrada més anar al mig. Total, jo no m'aixeco en tot el vol, i al passadís passa gent pel cantó i has de deixar passar a qui tens al cantó si vol sortir. Amb aquesta frase em sento molt egoista, però venint anava al mig i vaig venir molt bé. I, com que sé que algú em farà algun comentari en privat, vaig venir molt bé perquè anava al mig, qui anés al meu costat no hi té veure amb el fet que vaig anar bé per anar al mig.

A la tornada a Barcelona, si arribo a temps a agafar l'avió, tindré finestreta. És un seient A :-)

M'he portat feina per fer, la tinc aquí a punt. Falten un parell d'hores perquè pugui embarcar. Però no tinc ganes de fer feina. Aquest aeroport no m'inspira massa... Massa gent anant i venint, i un coi de tren que passa cada dos o tres minuts. Tampoc em puc entretenir amb l'internet. Així que... crec que vaig a mirar si em compro algun gadget i jugo una miqueta. I sinó, llegiré. I demà (avui ja a caseta), quan arribi a casa, publicaré aquest post tal qual quedi aquí. I això voldrà dir que, almenys jo, he arribat.

Fa tants dies que no tinc internet regularment (tot i que no ho sembli), que he desconnectat bastant (excepte de fer posts). Tinc uns quants mails per contestar, alguns de llargs, altres de curts. La majoria de fa dues setmanes. I tot de gent que em pregunta coses per aquí i per allà. Els he de contestar, perquè jo sempre contesto, però, no sé, després d'un parell de setmanes no sé si té massa sentit. Qui em va dir alguna cosa gairebé ni es deu recordar que em va dir res, ni de què em va dir. O sí, jo què sé. El que em sap més greu és que començaré per les coses petites, tot i que els mails llargs són els millors. Però, és clar, els mails curtets es contesten molt més ràpidament. Ai, no sé, no sóc massa de fer mails múltiples. Potser ho hauria de fer, i enviar a tothom el mateix i ja estaria tot fet. Però no sé, m'agrada enviar mails a la gent, que qui els rep sàpiga que li estic explicant allò, no que ho estic explicant a 50 persones a la vegada. Potser són tonteries, però m'agrada ser més personal. Me'n vaig de tema.

En fi, quan arribi a casa miraré el mail ràpid, publicaré això, i directa a dormir. O directa a dormir, i quan m'aixequi publicaré això i miraré el mail. O... a saber. Me'n vaig a comprar algun gadget!

Doctor en Alaska (3)

El resum seria: ooooooooohhhhhhhhh!!!!!!!!! Ploraré i tot!

Arribo a l'aeroport. 5 minuts a peu des de l'hotel. Algú coneix un aeroport en el que s'hi pugui anar caminant, des d'algun lloc, i triguis menys de cinc minuts a anar de l'hotel als mostradors de facturació? Un hotel que no estigui a dintre l'aeroport, és clar, que he hagut de travessar aquella carretera tan bonica!

Sort que anava amb temps. Una hora per facturar! Una hora!!! I això que només hi havia dues dones a davant meu... i hi havia dues persones atenent...

Però llavors he anat a donar un volt. Dones la volta a l'aeroport en un parell de minuts. I resulta que... hi ha una botiga! I he trobat el que volia. Coses pels nens, barates. És bo, perquè hi ha 2 nens i 2 nenes. Els nens són tots de cotxes i avions. Les nenes, sempre van vestides de color rosa, volen portar fandilletes, i sempre amb nines. Dos avions pels dos nens (vale, tres, que n'he comprat un per mi!) i dues nines petites per les nenes. Això, un parell de coses que em vaig comprar per mi i una cosa pels meus pares és tot el que portaré. Bé, i una pedreta que vaig "robar" d'una platja de l'illa, recordant els vells temps, quan cada cop que anava a la riera tornava amb una pedreta.

I... un restaurant! Bé, un bar cutre, que fan menjars. És hora de dinar. Intento menjar. La carta. Amanides. Estic farta d'amanides. Pizza. Un altre cop pizza? Hamburgueses. Em sembla que ja no puc menjar més hamburgueses. Ostres! Què és això?????? Espaguetis? Espaguetis!

Quan m'han portat el plat, juro que per poc em poso a plorar. Espaguetis. Carn. Tomata (però de veritat, no de pot). I pa. Pa de veritat! Un parell de trossos de barra. Torrats. I amb unes herbetes per sobre, però pa de veritat. Sublims. Per poc em poso a plorar. Oooooooohhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!! Menjar normal!!!!!!!!!!!

Engego l'ordenador, així, sense esperar que hi hagi wifi. Però... tinc wifi!!! Ohhhhhhhhhh!!!!!!! Per poc em poso a plorar!

Tinc un problema, que és que l'hora a la que l'avió transoceànic toqui a terra, jo ja hauria de fer 5 minuts que hauria d'haver embarcat en el que em portarà a Barcelona. Mmmmm..... Tinc por! Molta por! No em vull quedar allà penjada. Arribaré a temps??? I a sobre, he d'anar sola. Si almenys tingués algú amb qui parlar... Però no podré...

I bé, ara deixaré d'entrar al meu blog amb la bandereta aquesta. Em fa gràcia, perquè entro a les estadístiques i veig una bandera que no és la de sempre, i llavors m'adono que sóc jo, és una sensació rara.

En fi, ara ja deixo doctor en Alaska. En una hora embarco. Però suposo que tancaré l'ordenador. Aquesta gent tenen la meva maleta oberta (me l'han fet obrir) i l'estan mirant. Les miren totes. Ho he posat tot de qualsevol manera. Ai, quina vergonya. Roba bruta, roba arrugada, tot posat de qualsevol manera. I ja veurem si són capaços de tancar-la altre cop. Però em fa una mica de cosa que l'obrin d'aquesta manera i remenin... Hi porto dos llibres. I si me'ls roben? :-) Vale, hi porto també altres cosetes. No m'agrada gens!

En fi, suposo que encara estaré una estoneta més connectada, i llavors 24 hores de no connexió. Aquest deu ser el tercer post del dia, encara que un el vaig escriure ahir, no? Un dia productiu, en quant a posts... I si tinc connexió al proper aeroport, encara en podria fer 4. Però ja no serà doctor en Alaska.