I ja és juliol, és el que vaig pensar ahir (avui) quan tornava cap a casa. I em vaig espantar que ja fos juliol, que ja haguessin passat tants de dies (mesos) i ja tornés a ser juliol.
Ahir em van salvar dues coses. La primera, la Lluna, gairebé plena, que em saludava des del cel. La segona, una altra llumeta al cel.
Mentre observava i intentava lligar caps, de qui era qui, qui era família de qui, qui havia estudiat amb qui, i em preguntava què havia fet jo a unes quantes de les noies perquè fossin tan desagradables, que ni tan sols em tornessin resposta quan els vaig dir "hola, sóc la Lluna", vaig pensar en quatre paraules: cotxe, caravana, camió i bicicleta. Quina sobra?
Jo ahir era bicicleta, sense cap mena de dubte. I no només ahir, sinó en la majoria de coses que faig, per no dir en totes. Sempre he sigut bicicleta, i sempre ho seré.
I qui s'aixeca a les 8 del matí el dia després d'una despedida de soltera?
Doncs jo mateixa, que a les 8 tenia els ulls com plats i no podia tornar-me a dormir, perquè només feien que venir-me al cap pensaments. Pensaments de bicicletes, de gent desagradable (coi, que ja sé que totes es coneixien i jo era la que sobrava, però dir hola no costa gens, i si tens algú al cantó, costa més esforç ignorar-lo i fer veure que no hi és, com si fos invisible, que no pas aparentar que, com a mínim, hi ha un bulto en forma de persona que observa a la gent).
Així que, després d'haver marxat de casa ahir a primera hora del matí, i haver tornat unes 20 hores més tard, dormo poquet, m'aixeco, i em dic que, 24 hores més tard, segurament tindré amb què entretenir-me en la meva vida virtual.
Resum del que he trobat (des d'ahir al matí):
Número de mails: 0 (ni tan sols els spammers s'han recordat de mi, en les meves múltiples comptes de correu)
Número de posts nous, dels blogs que més o menys miro: 0
Número de comentaris: 1, amb un enllaç a la cançó de "los micrófonos". Gràcies, Lem, però molta gràcia no m'ha fet. Però almenys hi havia alguna cosa.
24 hores sense obrir l'ordenador, i torno, i com si no hagués passat ni un minut.
El millor que podria fer, ara mateix, és tancar l'ordenador, oblidar-me de la meva vida virtual durant bastant temps i anar a donar un volt amb... amb mi mateixa, perquè no hi ha ningú que m'aguanti.
diumenge, 1 de juliol del 2007
divendres, 29 de juny del 2007
Una abraçada
Em costa acomiadar-me. No, no em refereixo a dir adéu a algú que sé que no tornaré a veure en molt de temps, o que no tornaré a veure mai més. El que em costa és trobar una forma de dir adéu, fins després, fins ara, bona nit...
Em refereixo a dir adéu quan parles amb algú per telèfon. O quan parles amb algú que t'has trobat pel carrer. O quan despedeixes un mail.
En aquest últim cas, sovint em trobo mails que es despedeixen amb "una abraçada", o "un petó". I no em sembla malament, sovint ho agraeixo, perquè és una despedida amable. Però jo no puc.
Bé, si que puc. Algun cop m'he trobat davant de la pantalla, i m'he dit a mi mateixa: "posa-hi una abraçada, que no et costa res, dona!" I, realment, no costa res. S'escriu, i ja està. S'acaba el mail i es posa:
Una abraçada,
Lluna.
Ja està, no és tan difícil. I jo ho sé, que no ho és. Però no és aquesta, la raó per la que no ho és.
Aquesta expressió, una abraçada, l'he sentit tants cops, i l'he vist escrita a tants llocs, que sovint em sembla una expressió buida. No, ja sé que no és buida, però em refereixo a que és una expressió que jo no dic, així, només perquè sí, però que he trobat escrita a tort i a dret.
Sí, ja ho sé, és només una abraçada. I sí, ja ho sé, sóc una mica (o un molt) seca. Sí, ja ho sé, no costa massa, de dir-ho.
Però si jo faig servir l'expressió, ho faig de veritat. Hi ha molt poques persones de qui m'acomiadaria amb una abraçada o un petó. I són persones a qui els faria aquesta abraçada o aquest petó si les tingués al davant. I no hi ha massa gent que compleixi les característiques, perquè jo sempre he sigut bastant esquerpa, almenys amb la gent amb qui no tinc molta confiança.
Mentrestant, em segueixo acomiadant amb un "adéu", que ja sé que és massa fred. O un "que vagi bé". Tot i que sé, perquè ho sé, que són fórmules massa seques, i que sovint, comparats amb la resta de gent, semblen molt més freds, tot i que potser no ho són.
Hi ha una classe de gent, a qui envejo i admiro a la vegada, que són just l'oposat a mi. No tenen cap problema a abraçar i fer petons a tothom que se'ls creui per davant, no pas com jo, que em costa molt més. Algun cop he pensat que si era jo la que ho feia, tenia molt més valor, perquè només ho faig amb determinada gent. Però suposo que no és més que una manera d'enganyar-me a mi mateixa. Al cap i a la fi, el que veu la gent no és res més que el que fa la persona amb un mateix, i no el que fa amb la resta de gent.
Però, a aquestes alçades, ja no crec que canvii mai. Em seguiré sentint malament per ser esquerpa, seguiré preguntant-me com puc acabar els mails, i seguiré envejant a tota aquesta gent que no tenen cap problema a anar repartint petons i abraçades a tort i a dret.
I això és tot. Que vagi molt bé!
Lluna.
Em refereixo a dir adéu quan parles amb algú per telèfon. O quan parles amb algú que t'has trobat pel carrer. O quan despedeixes un mail.
En aquest últim cas, sovint em trobo mails que es despedeixen amb "una abraçada", o "un petó". I no em sembla malament, sovint ho agraeixo, perquè és una despedida amable. Però jo no puc.
Bé, si que puc. Algun cop m'he trobat davant de la pantalla, i m'he dit a mi mateixa: "posa-hi una abraçada, que no et costa res, dona!" I, realment, no costa res. S'escriu, i ja està. S'acaba el mail i es posa:
Una abraçada,
Lluna.
Ja està, no és tan difícil. I jo ho sé, que no ho és. Però no és aquesta, la raó per la que no ho és.
Aquesta expressió, una abraçada, l'he sentit tants cops, i l'he vist escrita a tants llocs, que sovint em sembla una expressió buida. No, ja sé que no és buida, però em refereixo a que és una expressió que jo no dic, així, només perquè sí, però que he trobat escrita a tort i a dret.
Sí, ja ho sé, és només una abraçada. I sí, ja ho sé, sóc una mica (o un molt) seca. Sí, ja ho sé, no costa massa, de dir-ho.
Però si jo faig servir l'expressió, ho faig de veritat. Hi ha molt poques persones de qui m'acomiadaria amb una abraçada o un petó. I són persones a qui els faria aquesta abraçada o aquest petó si les tingués al davant. I no hi ha massa gent que compleixi les característiques, perquè jo sempre he sigut bastant esquerpa, almenys amb la gent amb qui no tinc molta confiança.
Mentrestant, em segueixo acomiadant amb un "adéu", que ja sé que és massa fred. O un "que vagi bé". Tot i que sé, perquè ho sé, que són fórmules massa seques, i que sovint, comparats amb la resta de gent, semblen molt més freds, tot i que potser no ho són.
Hi ha una classe de gent, a qui envejo i admiro a la vegada, que són just l'oposat a mi. No tenen cap problema a abraçar i fer petons a tothom que se'ls creui per davant, no pas com jo, que em costa molt més. Algun cop he pensat que si era jo la que ho feia, tenia molt més valor, perquè només ho faig amb determinada gent. Però suposo que no és més que una manera d'enganyar-me a mi mateixa. Al cap i a la fi, el que veu la gent no és res més que el que fa la persona amb un mateix, i no el que fa amb la resta de gent.
Però, a aquestes alçades, ja no crec que canvii mai. Em seguiré sentint malament per ser esquerpa, seguiré preguntant-me com puc acabar els mails, i seguiré envejant a tota aquesta gent que no tenen cap problema a anar repartint petons i abraçades a tort i a dret.
I això és tot. Que vagi molt bé!
Lluna.
Als propis, als estranys, a la posteritat
No puc dir aquest simple vers sense sentir una sensació d'alleugement. Una sensació de que ja he acabat, de que he aconseguit acabar una cosa molt llarga.
Recordo de dir-les. Recordo de patir mentre les deia. Però recordo que quan hi arribava, després de dir tota la resta, agafava aire, somreia, i ho deia molt a poc a poc, fent una pausa, gairebé com si les comes fossin punts (o punts i a part).
Aquest vers, com el primer vers del tot que forma part, em ve a la memòria de tant en tant. Cíclicament. Sense que jo ho demani. De cop, algun dia, em trobo jo mateixa dient "Adéu siau, turons, per sempre adéu siau", sense saber com ni perquè. Simplement, em ve a la memòria ("E passe per ta veu son nom e sa memòria") i no sé per què.
Recordo quan anava al riu, amb el llibre a la mà, i anava recitant, per veure si me'n recordava.
Recordo que no sabia què volia dir "Muira" i que no ho trobava enlloc.
Per mi, encara no existien ni internet ni el google, i no trobava la parauleta a cap diccionari.
Recordo que en arribar a l'últim vers, tenia una sensació d'alleujament tan gran, que m'encantava. Però llavors, jo, la que havia corregut per acabar aviat, alentia la marxa de cop, i gaudia d'aquest últim vers. De fet, feia exactament el mateix quan tocava alguna cosa al piano i no tenia la professora a prop (que sinó em renyava!)
I, com si fos una espècie de somni-oda, ahir a la nit vaig anar-me'n a dormir amb una frase al cap:
Però aquest matí m'he aixecat amb una altra frase al cap:
Recordo de dir-les. Recordo de patir mentre les deia. Però recordo que quan hi arribava, després de dir tota la resta, agafava aire, somreia, i ho deia molt a poc a poc, fent una pausa, gairebé com si les comes fossin punts (o punts i a part).
Aquest vers, com el primer vers del tot que forma part, em ve a la memòria de tant en tant. Cíclicament. Sense que jo ho demani. De cop, algun dia, em trobo jo mateixa dient "Adéu siau, turons, per sempre adéu siau", sense saber com ni perquè. Simplement, em ve a la memòria ("E passe per ta veu son nom e sa memòria") i no sé per què.
Recordo quan anava al riu, amb el llibre a la mà, i anava recitant, per veure si me'n recordava.
Recordo que no sabia què volia dir "Muira" i que no ho trobava enlloc.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
Per mi, encara no existien ni internet ni el google, i no trobava la parauleta a cap diccionari.
Recordo que en arribar a l'últim vers, tenia una sensació d'alleujament tan gran, que m'encantava. Però llavors, jo, la que havia corregut per acabar aviat, alentia la marxa de cop, i gaudia d'aquest últim vers. De fet, feia exactament el mateix quan tocava alguna cosa al piano i no tenia la professora a prop (que sinó em renyava!)
I, com si fos una espècie de somni-oda, ahir a la nit vaig anar-me'n a dormir amb una frase al cap:
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Però aquest matí m'he aixecat amb una altra frase al cap:
Als propis, als estranys, a la posteritat.
dijous, 28 de juny del 2007
Les petites coses
Una petita cosa, aquest matí, m'ha fet somriure.
Una altra petita cosa, aquesta tarda, m'ha fet riure, i molt.
Les dues estaven lligades i venia cap a casa pensant que en faria un post, i que riuria molt, gràcies al post.
Però hi ha hagut una altra petita cosa.
He intentat mirar-la pel cantó positiu, com la del matí i la de la tarda. Però no he pogut.
He intentat no donar-li importància, perquè no n'hauria de tenir. Però no he pogut.
He intentat posar-me a escriure el post del matí i la tarda. Però no he pogut.
I, de cop, he tingut una sensació de deja vu. M'he recordat de fa un any. M'he recordat d'una idea que em va venir al cap, i que tenia raó.
I ho he vist tan clar com l'any passat.
No, no estic trista per la petita cosa. Sí, estic trista per la petita cosa, però estic trista de topar sempre amb la mateixa història.
I estic trista per ser com sóc. No hauria de ser així.
Avui odio les petites coses. Per més que digui, cinquanta vegades, o cent, que la felicitat està en les petites coses... avui he vist que la tristesa també hi pot ser, en les petites coses.
Una altra petita cosa, aquesta tarda, m'ha fet riure, i molt.
Les dues estaven lligades i venia cap a casa pensant que en faria un post, i que riuria molt, gràcies al post.
Però hi ha hagut una altra petita cosa.
He intentat mirar-la pel cantó positiu, com la del matí i la de la tarda. Però no he pogut.
He intentat no donar-li importància, perquè no n'hauria de tenir. Però no he pogut.
He intentat posar-me a escriure el post del matí i la tarda. Però no he pogut.
I, de cop, he tingut una sensació de deja vu. M'he recordat de fa un any. M'he recordat d'una idea que em va venir al cap, i que tenia raó.
I ho he vist tan clar com l'any passat.
No, no estic trista per la petita cosa. Sí, estic trista per la petita cosa, però estic trista de topar sempre amb la mateixa història.
I estic trista per ser com sóc. No hauria de ser així.
Avui odio les petites coses. Per més que digui, cinquanta vegades, o cent, que la felicitat està en les petites coses... avui he vist que la tristesa també hi pot ser, en les petites coses.
dimecres, 27 de juny del 2007
Potser no sóc tan...
D'acord, avui he fet una cosa que és tan estúpida, que faria riure a molta gent durant molt de temps. O, més que res, us faria pena de mi. Però també he fet una altra cosa: he rebut notícies d'una persona que feia temps que no en sabia res. I una cosa ha portat a l'altra, i he acabat fent un test d'estupidesa. Sí, perquè em sentia molt estúpida, i necessitava un test que em digués que realment era molt estúpida. Però molt!
Així que he fet el test. I quan m'ha preguntat si em sentia estúpida, li he dit que sí. Quan he arribat als emoticons, he triat el ninotet que es dóna cops de cap a la paret. I quan m'ha preguntat que si em sortís que era realment estúpida, si penjaria els resultats, li he dit que sí.
La sorpresa ha arribat quan he vist els resultats, i em deien tot el contrari. Al principi he pensat que em deia que només hi havia un 4% de gent més estúpida que jo, però la imatge de l'Einstein i el que deia, m'ha fet pensar que potser, i només potser, no sóc tan estúpida com em pensava.
L'altre dia, per aquelles casualitats de la vida, vaig anar a parar a un lloc d'internet on hi ha penjada una entrevista que em van fer. Quan vaig veure l'entrevista en paper, em va agafar alguna cosa, perquè està tota plena d'errors. I jo sé que són errors, però qualsevol persona amb una mica de coneixement que ho llegeixi, sabrà que són errors. Perquè qui em va entrevistar no sabia de què parlava, va escriure quatre cosetes en un paper, que no ocupaven ni una cara d'un foli, i l'entrevista té 3 pàgines. Per sort, o per desgràcia, hi ha fotos. Fotos de quan era petita, i fotos de ja més gran. I, no sé per què, vaig anar-hi a petar i em vaig mirar les fotos. I, per sorpresa meva, vaig descobrir que potser, i només potser, no sóc tan lletja com dic (o com penso).
Avui m'he trobat a una persona. Una dona d'aquelles que imposen respecte, per com són elles en general. Feia molt que no la veia, i se m'ha acostat per fer-me un parell de petons (el tema fer un parell de petons donaria per un post, i dels llargs...). I, per sorpresa meva, he descobert que és més baixeta que jo! Però no una mica, sinó molt. Deu fer uns 10 centímetres menys que jo. El fet és que, quan creixes en una família on tothom és molt alt i tu ets l'excepció, al final t'acaba agafant complexe de baix. Però... crec que he arribat a la conclusió que potser, i només potser, no sóc tan baixeta com creia.
Així que he fet el test. I quan m'ha preguntat si em sentia estúpida, li he dit que sí. Quan he arribat als emoticons, he triat el ninotet que es dóna cops de cap a la paret. I quan m'ha preguntat que si em sortís que era realment estúpida, si penjaria els resultats, li he dit que sí.
La sorpresa ha arribat quan he vist els resultats, i em deien tot el contrari. Al principi he pensat que em deia que només hi havia un 4% de gent més estúpida que jo, però la imatge de l'Einstein i el que deia, m'ha fet pensar que potser, i només potser, no sóc tan estúpida com em pensava.
L'altre dia, per aquelles casualitats de la vida, vaig anar a parar a un lloc d'internet on hi ha penjada una entrevista que em van fer. Quan vaig veure l'entrevista en paper, em va agafar alguna cosa, perquè està tota plena d'errors. I jo sé que són errors, però qualsevol persona amb una mica de coneixement que ho llegeixi, sabrà que són errors. Perquè qui em va entrevistar no sabia de què parlava, va escriure quatre cosetes en un paper, que no ocupaven ni una cara d'un foli, i l'entrevista té 3 pàgines. Per sort, o per desgràcia, hi ha fotos. Fotos de quan era petita, i fotos de ja més gran. I, no sé per què, vaig anar-hi a petar i em vaig mirar les fotos. I, per sorpresa meva, vaig descobrir que potser, i només potser, no sóc tan lletja com dic (o com penso).
Avui m'he trobat a una persona. Una dona d'aquelles que imposen respecte, per com són elles en general. Feia molt que no la veia, i se m'ha acostat per fer-me un parell de petons (el tema fer un parell de petons donaria per un post, i dels llargs...). I, per sorpresa meva, he descobert que és més baixeta que jo! Però no una mica, sinó molt. Deu fer uns 10 centímetres menys que jo. El fet és que, quan creixes en una família on tothom és molt alt i tu ets l'excepció, al final t'acaba agafant complexe de baix. Però... crec que he arribat a la conclusió que potser, i només potser, no sóc tan baixeta com creia.
Sóc idiota
Hauria de crear una nova categoria que es digués "sóc idiota". Tindria molts missatges, això segur. I és que, realment, no crec que sigui idiota: sóc subnormal.
No sé quantes vegades m'havia dit a mi mateixa que no hi cauria. No, no hi cauré. No, tinc clar que això no em pot passar a mi.
El problema és que, quan dius una cosa d'aquestes, tens tots els números de caure-hi. I tots, vol dir tots. Almenys jo.
No, no penso dir què he fet. Em cau tant la cara de vergonya, i em sento tan subnormal, mongòlica, i no sé quantes coses més, que no ho aniré explicant més perquè ningú més em digui que sóc tonta, o, el que és molt pitjor, que no passa res, que això li pot passar a qualsevol. Que no, que jo m'havia dit a mi mateixa que no hi cauria i... patam! De quatre potes.
Ha sigut un moment baix, suposo. M'ha agafat desprevinguda. Però ni així m'hauria d'haver passat. A vegades (massa sovint) penso que no m'arriba prou sang al cervell.
He reaccionat més o menys ràpid. Primer, he trucat per telèfon. He sentit un esbufeg a l'altra banda del telèfon. Sí, ja ho sé, sóc idiota. Sí, ja ho sé, em cau la cara de vergonya. Sí, ja ho sé, hauria d'anar a P-3 d'una escola d'educació especial. Però ja ho he fet, i ara estic intentant arreglar-ho.
Després he hagut de desplaçar-me a la ciutat. A mig matí. Ole que bé! I he fet una cosa que vaig prometre'm que no tornaria a fer en ma vida: aparcar en un determinat pàrquing. D'acord, és el que més a prop em quedava d'allà on havia d'anar. D'acord, però és que havia promès que no hi tornaria. Un dia vaig arribar-hi i feia 50 minuts que havia deixat el cotxe. Comptant que tenen un marge de 5 minuts, que si te'ls passes, no et cobraven l'hora sencera, estava convençuda que pagaria una hora i prou. Però aquell home que hi ha sempre a la sortida és tan lent, que només tenia 4 cotxes al davant i quan vaig anar a pagar, feia una hora i 10 minuts que havia deixat el cotxe. Li vaig dir que no era just, i em va dir que m'havia passat de l'hora i em va fer uns quants comentaris desagradables. Li vaig dir que no hi tornaria més, i avui he faltat al que vaig dir... per estar només a dues illes de casa del meu destí.
Però, per què aquesta ciutat és tan refotudament petita? No, no n'he tingut prou a marxar amb cara d'espantada de la feina. No, no n'he tingut prou de trobar-me algú a la porta, que quan ha vist la cara que feia ha fet un "amago" de preguntar-me què em passava i jo he fugit... No, què va. Primera illa de cases: una persona dels que dina habitualment amb nosaltres. Ole!
Poc més tard, a l'altra banda de carrer, una dona en un semàfor. La mare d'una nena (bé, ara ja no és nena) amb qui entrenàvem juntes de petites, amiga del meu pare. Em saluda. Per què és tan refotudament petita, aquesta ciutat?
Segueixo el meu camí, fins al meu destí. Explico el meu problema, i quan el tio que hi ha allà comença a tractar-me d'idiota, la dona apareix. Em giro, em somriu i em diu: "Mira, anàvem allà mateix!" El tio em continua tractant d'idiota, i la dona s'entera de tot. Merda.
Després he de tractar amb un altre, més agradable. Es posa a parlar amb mi. I mentre va fent, em pregunta per la meva vida. Per què la gent és tan xafardera? Em pregunta què he estudiat i, mentre li dic, aixeca una cella. Encara em sento més idiota. Estic a punt de dir-li que el que hagi estudiat no m'impedeix ser idiota. Que fins i tot els premis nobel han de tenir algun moment idiota. Però m'ho callo.
Quan torno, m'he d'esperar 10 minuts fent cua a la sortida del pàrquing. Per sort, ara ja cobren per minuts. Tot i així, em cobren 2.10. La gràcia que em fa...
Torno a dinar i estic sola. M'hagués anat molt bé algú xerrant, dient tonteries, explicant qualsevol xorrada... però no, no hi són. No hi ha ningú i he de dinar sola, mentre em dic idiota per enèssima vegada.
I com que dino en 10 minuts, vinc aquí i escric això. Ara ja estic una mica més tranquil.la. Només una mica. Sé que arribaré a casa i ho hauré d'explicar al meu pare, perquè sinó qualsevol dia es troba a la mare d'aquella noia i li explicarà. I sé que em dirà d'idiota cap amunt. A vegades odio que aquesta ciutat sigui tan petita.
I després d'escriure-ho, em quedo una mica més descansada. Segueixo essent idiota. Segueixo essent mongòlica. I penso que mai més diré que mai cauré en una tonteria. Perquè tots tenim moments baixos. Ni tan sols diré que mai més tornaré a caure en el mateix error que avui, perquè no en puc estar segura. Mai, com sempre, és molt de temps.
No sé quantes vegades m'havia dit a mi mateixa que no hi cauria. No, no hi cauré. No, tinc clar que això no em pot passar a mi.
El problema és que, quan dius una cosa d'aquestes, tens tots els números de caure-hi. I tots, vol dir tots. Almenys jo.
No, no penso dir què he fet. Em cau tant la cara de vergonya, i em sento tan subnormal, mongòlica, i no sé quantes coses més, que no ho aniré explicant més perquè ningú més em digui que sóc tonta, o, el que és molt pitjor, que no passa res, que això li pot passar a qualsevol. Que no, que jo m'havia dit a mi mateixa que no hi cauria i... patam! De quatre potes.
Ha sigut un moment baix, suposo. M'ha agafat desprevinguda. Però ni així m'hauria d'haver passat. A vegades (massa sovint) penso que no m'arriba prou sang al cervell.
He reaccionat més o menys ràpid. Primer, he trucat per telèfon. He sentit un esbufeg a l'altra banda del telèfon. Sí, ja ho sé, sóc idiota. Sí, ja ho sé, em cau la cara de vergonya. Sí, ja ho sé, hauria d'anar a P-3 d'una escola d'educació especial. Però ja ho he fet, i ara estic intentant arreglar-ho.
Després he hagut de desplaçar-me a la ciutat. A mig matí. Ole que bé! I he fet una cosa que vaig prometre'm que no tornaria a fer en ma vida: aparcar en un determinat pàrquing. D'acord, és el que més a prop em quedava d'allà on havia d'anar. D'acord, però és que havia promès que no hi tornaria. Un dia vaig arribar-hi i feia 50 minuts que havia deixat el cotxe. Comptant que tenen un marge de 5 minuts, que si te'ls passes, no et cobraven l'hora sencera, estava convençuda que pagaria una hora i prou. Però aquell home que hi ha sempre a la sortida és tan lent, que només tenia 4 cotxes al davant i quan vaig anar a pagar, feia una hora i 10 minuts que havia deixat el cotxe. Li vaig dir que no era just, i em va dir que m'havia passat de l'hora i em va fer uns quants comentaris desagradables. Li vaig dir que no hi tornaria més, i avui he faltat al que vaig dir... per estar només a dues illes de casa del meu destí.
Però, per què aquesta ciutat és tan refotudament petita? No, no n'he tingut prou a marxar amb cara d'espantada de la feina. No, no n'he tingut prou de trobar-me algú a la porta, que quan ha vist la cara que feia ha fet un "amago" de preguntar-me què em passava i jo he fugit... No, què va. Primera illa de cases: una persona dels que dina habitualment amb nosaltres. Ole!
Poc més tard, a l'altra banda de carrer, una dona en un semàfor. La mare d'una nena (bé, ara ja no és nena) amb qui entrenàvem juntes de petites, amiga del meu pare. Em saluda. Per què és tan refotudament petita, aquesta ciutat?
Segueixo el meu camí, fins al meu destí. Explico el meu problema, i quan el tio que hi ha allà comença a tractar-me d'idiota, la dona apareix. Em giro, em somriu i em diu: "Mira, anàvem allà mateix!" El tio em continua tractant d'idiota, i la dona s'entera de tot. Merda.
Després he de tractar amb un altre, més agradable. Es posa a parlar amb mi. I mentre va fent, em pregunta per la meva vida. Per què la gent és tan xafardera? Em pregunta què he estudiat i, mentre li dic, aixeca una cella. Encara em sento més idiota. Estic a punt de dir-li que el que hagi estudiat no m'impedeix ser idiota. Que fins i tot els premis nobel han de tenir algun moment idiota. Però m'ho callo.
Quan torno, m'he d'esperar 10 minuts fent cua a la sortida del pàrquing. Per sort, ara ja cobren per minuts. Tot i així, em cobren 2.10. La gràcia que em fa...
Torno a dinar i estic sola. M'hagués anat molt bé algú xerrant, dient tonteries, explicant qualsevol xorrada... però no, no hi són. No hi ha ningú i he de dinar sola, mentre em dic idiota per enèssima vegada.
I com que dino en 10 minuts, vinc aquí i escric això. Ara ja estic una mica més tranquil.la. Només una mica. Sé que arribaré a casa i ho hauré d'explicar al meu pare, perquè sinó qualsevol dia es troba a la mare d'aquella noia i li explicarà. I sé que em dirà d'idiota cap amunt. A vegades odio que aquesta ciutat sigui tan petita.
I després d'escriure-ho, em quedo una mica més descansada. Segueixo essent idiota. Segueixo essent mongòlica. I penso que mai més diré que mai cauré en una tonteria. Perquè tots tenim moments baixos. Ni tan sols diré que mai més tornaré a caure en el mateix error que avui, perquè no en puc estar segura. Mai, com sempre, és molt de temps.
dimarts, 26 de juny del 2007
Les coses importants
Dec ser una persona accessible. Quan algú ha d'anar a veure algú, sempre em queixo perquè normalment sóc jo l'escollida. Bé, em queixo, però d'altra banda em fa il.lusió que em vinguin a veure a mi i no a d'altra gent. Suposo que això diu alguna cosa a favor meu. I sinó, ja m'ho dic jo, què carai!
No els fa res venir a preguntar-me coses. Potser perquè sóc com sóc, potser perquè sempre ric, potser perquè sempre que apareix algú, li dic hola amb un somriure a la cara, i per més feina que tingui, no els faig mai fora (cosa que he vist fer a d'altra gent).
Altres cops m'he trobat que era jo la que anava a algun lloc, a trucar alguna porta. I sovint em trobava que em deien que m'esperés un moment, que fes alguna cosa més tard, que... Però jo no m'havia trobat mai en la posició del que feia esperar per alguna tonteria... fins avui.
Ha vingut a veure'm la noia que es casa. Feia dies que no ens véiem i teníem xerrera. I algú ha vingut a preguntar-me alguna cosa. No havia d'haver-m'ho vingut a preguntar a mi: tenia dues persones a qui havia de preguntar abans de venir a mi, però ha vingut a preguntar-m'ho.
I l'he fet esperar. No, no estava treballant: estava fent safareig. No, no estava fent alguna cosa súper-mega-important, que hagués de revolucionar el món: estava parlant amb una pobre noia que es casa i que la perruquera de tota la vida estarà de vacances, com si no hagués tingut ja prous contratemps.
I m'he sorprès a mi mateixa, dient-li a qui ha vingut que s'esperés. Sé que si hagués sigut jo, m'hagués enfadat, o m'hagués sabut greu. Perquè si algú et fa esperar perquè treballa, o perquè està atenent a algú altre... però he fet esperar al pobre noi 10 minuts llargs, mentre parlàvem de despedides de soltera, perruqueries i llunes de mel. A més, tinc la seguretat que el noi ha sentit tota la conversa.
Almenys, però, no ens ha enganxat rient-nos d'una de les cançons de l'estiu (passat? Jo no l'havia sentit mai fins avui). No, la d'en Georgie Dan, no, tot i que també té tela. La cançó es diu "Tiene nombres mil" i no la penso enllaçar, tot i que es troba molt fàcilment al google. Això sí, recomano NO mirar el vídeo de youtube. Si algú el mira, és sota la seva responsabilitat i si llavors té malsons, que no em vingui a buscar!
Per sort, tampoc ens ha trobat intentant fer arribar l'AVE a Madrid. Fer arribar l'AVE a Madrid és fàcil, però si algú aconsegueix arribar-hi sense incidències tindrà el meu reconeixement. Ara, que no sé perquè tempto a la sort, rient-me de la Renfe. Després de la gracieta del divendres passat, i comptant que aquest divendres jo hauré de tornar cap a la meva ciutat, entre mitja tarda i començament del vespre, i que hi haurà moltíssima gent al tren, i que l'últim cop que el vaig agafar vaig patir un "lleu" retard de només mitja hora... Vaja, que si algú aconsegueix arribar a Madrid sense incidències, amb l'AVE, que m'acompanyi divendres a la ciutat, a veure si aconsegueixo arribar sense incidències!
I així, què eren les coses importants? Doncs una conversa sobre perruqueries, riure quan em pregunten si ens passarem molt a la despedida de soltera (i jo que no sé res, i no tinc el telèfon de qui ho organitza, i només sé que serà aquest cap de setmana!), parlar d'un viatge que farem molt semblant aquest estiu, però en situacions completament diferents, però ja té gràcia que gairebé coincidim a l'altra punta de món (bé, tampoc a l'altra punta de món!). I, sobretot, deixar aparcada la feina una estoneta per riure!
D'acord, jo no necessito aparcar la feina per riure...
No els fa res venir a preguntar-me coses. Potser perquè sóc com sóc, potser perquè sempre ric, potser perquè sempre que apareix algú, li dic hola amb un somriure a la cara, i per més feina que tingui, no els faig mai fora (cosa que he vist fer a d'altra gent).
Altres cops m'he trobat que era jo la que anava a algun lloc, a trucar alguna porta. I sovint em trobava que em deien que m'esperés un moment, que fes alguna cosa més tard, que... Però jo no m'havia trobat mai en la posició del que feia esperar per alguna tonteria... fins avui.
Ha vingut a veure'm la noia que es casa. Feia dies que no ens véiem i teníem xerrera. I algú ha vingut a preguntar-me alguna cosa. No havia d'haver-m'ho vingut a preguntar a mi: tenia dues persones a qui havia de preguntar abans de venir a mi, però ha vingut a preguntar-m'ho.
I l'he fet esperar. No, no estava treballant: estava fent safareig. No, no estava fent alguna cosa súper-mega-important, que hagués de revolucionar el món: estava parlant amb una pobre noia que es casa i que la perruquera de tota la vida estarà de vacances, com si no hagués tingut ja prous contratemps.
I m'he sorprès a mi mateixa, dient-li a qui ha vingut que s'esperés. Sé que si hagués sigut jo, m'hagués enfadat, o m'hagués sabut greu. Perquè si algú et fa esperar perquè treballa, o perquè està atenent a algú altre... però he fet esperar al pobre noi 10 minuts llargs, mentre parlàvem de despedides de soltera, perruqueries i llunes de mel. A més, tinc la seguretat que el noi ha sentit tota la conversa.
Almenys, però, no ens ha enganxat rient-nos d'una de les cançons de l'estiu (passat? Jo no l'havia sentit mai fins avui). No, la d'en Georgie Dan, no, tot i que també té tela. La cançó es diu "Tiene nombres mil" i no la penso enllaçar, tot i que es troba molt fàcilment al google. Això sí, recomano NO mirar el vídeo de youtube. Si algú el mira, és sota la seva responsabilitat i si llavors té malsons, que no em vingui a buscar!
Per sort, tampoc ens ha trobat intentant fer arribar l'AVE a Madrid. Fer arribar l'AVE a Madrid és fàcil, però si algú aconsegueix arribar-hi sense incidències tindrà el meu reconeixement. Ara, que no sé perquè tempto a la sort, rient-me de la Renfe. Després de la gracieta del divendres passat, i comptant que aquest divendres jo hauré de tornar cap a la meva ciutat, entre mitja tarda i començament del vespre, i que hi haurà moltíssima gent al tren, i que l'últim cop que el vaig agafar vaig patir un "lleu" retard de només mitja hora... Vaja, que si algú aconsegueix arribar a Madrid sense incidències, amb l'AVE, que m'acompanyi divendres a la ciutat, a veure si aconsegueixo arribar sense incidències!
I així, què eren les coses importants? Doncs una conversa sobre perruqueries, riure quan em pregunten si ens passarem molt a la despedida de soltera (i jo que no sé res, i no tinc el telèfon de qui ho organitza, i només sé que serà aquest cap de setmana!), parlar d'un viatge que farem molt semblant aquest estiu, però en situacions completament diferents, però ja té gràcia que gairebé coincidim a l'altra punta de món (bé, tampoc a l'altra punta de món!). I, sobretot, deixar aparcada la feina una estoneta per riure!
D'acord, jo no necessito aparcar la feina per riure...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la