Test

Avui és dilluns (uau, he fet un gran descobriment!)

Demà és dimarts, però és festa (segon descobriment del dia!)

Avui és un dia molt susceptible de fer pont. O, almenys, no és un dia en què hagi d'anar a treballar.

Així que:

a) He quedat amb un grup d'amics i ens n'anirem a algun lloc a fer alguna cosa.
b) Escric des de l'estranger, des d'on estic passant unes mini-vacances de quatre dies.
c) M'he aixecat, he anat a córrer, i ara em disposo a treballar. Treballar des de casa, amb un xàndal i amb tranquil.litat, però treballar igualment.
d) M'he aixecat amb un mal de coll horrible, amb ganes de vomitar, sóc incapaç d'ingerir cap tipus d'aliment, i a sobre m'acabo d'assabentar que avui vindrà a fer una visita la part de família que més m'agrada (òbviament, volia dir que MENYS m'agrada), que es presentaran aquí a mig matí i marxaran quan el sol ja s'hagi post (moment en què podrà sortir la Lluna).

Una piruleta a qui l'encerti! Però l'haureu de venir a buscar, que sinó hauria de fer molts de quilòmetres! Teniu el que queda de mes per venir-la a cobrar :-)

Paraules

L'altre dia, sortint del gimnàs, mentre la meva cara encara estava vermella, vaig sortir a fora al carrer i roinejava. Em queia l'aigua per sobre, estava fresqueta, i allò era com estar al cel. M'encanta el verb roinejar, i m'encanta que roinegi, tot i que no sempre en dic roinejar. La versió castellana que jo sempre he conegut també m'agrada molt. No és el verb, sinó la pluja en sí. Se'n diu orbayu. Que no s'escriu així (almenys jo no ho escriuria així), però es pronuncia així. Que ningú es perdi l'entrada de la uikipedia (sí, no m'he equivocat de lletra), que no té desperdici (i no me n'estic enfotent, eh, que jo sé parlar així!)

Però hi ha més paraules que m'agraden. Per exemple, el verb pul·lular. Sí, és molt maco, això de pul·lular :-) O el verb llucar. Sempre es pot llucar mentre pul·lules un dia que roineja. Jaja! Encara conservo la capacitat d'escriure frases curtes amb un parell o tres de paraules donades...

És clar que també hi podria afegir un brunyol pel mig (a què esperen a posar-lo al diccionari? I aleshores estaria llucant i menjant-me un brunyol, mentre pul·lulo un dia que roineja.

Tot i que... també puc llucar i endrapar un brunyol, mentre pul·lulo un dia que roineja.

I segurament, el millor que puc fer és finir el post, que ja començo a desvariejar.

Camí de...

Surto de casa i agafo la carretera de Palamós, dita així perquè curiosament arriba fins a Palamós. M'espera una estoneta de carretera, però no tanta com la setmana que ve. La setmana que ve sortiré de casa i aniré a agafar l'eix, i el recorreré d'una punta a l'altra.

Penso amb l'eix, i em recordo d'un acudit:
- Quina és la carretera més llarga del món?
- L'Eix transversal, perquè et porta de Lleida a la Luna.
Òbviament, no hi ha cap relació entre la Luna i el meu nom. És pura coincidència!

Quan fa un quart d'hora que he sortit de casa, passo per davant de casa de l'avi. Se la va vendre ara deu fer uns 10 anys. Quan l'ensenyo a algú, tothom es queda amb la boca oberta i em diu el mateix: "Aquesta casa era del teu avi?" Sí, era del meu avi. Sí, és una casa molt gran. Sí, té molt de terreny. Sí, està molt ben situada. Però sí, l'avi la va vendre fa deu anys per una quantitat que ara no serviria per comprar un pis de 30 metres quadrats a Vila-roja. En aquell moment eren cèntims, però ara... ara és res. He vist places de garatge més cares que el que ens van donar per la casa.

Començo a pensar que ja s'ha de ser idiota (o tenir molta mala sort) per vendre una gran casa, en un lloc immillorable, i un pis, també bo, just en el moment en què el preu de la vivenda va començar a pujar. D'haver-los conservat, jo ara tindria una casa valorada com a mínim en 100 milions de pessetes i un pis valorat (pels preus que es venen els seus similars) en 40 o 50 milions de pessetes.

I, és clar, jo ja fa temps que no vull comprar-me res, perquè si a sobre de vendre barat, llavors compro car i els preus tornen a baixar, em sentiré tan idiota... Perquè estic convençuda que els preus baixaran, però... De les ventes de les dues coses en vam treure uns 20 milions, que van servir per acabar de fer la casa on visc, però... vam canviar dues vivendes per mitja?

Prefereixo més no seguir-hi pensant. Continuo el meu camí per la carretera de Palamós. I penso en la meva família. És complicat ser la part "pobra" d'una família "rica". I no em puc queixar de res, perquè com em deia algú ahir, "tu no et queixis, que la casa on vius un dia serà teva". Però no és això, que jo no vull viure tota la vida a casa. I tampoc vull fer fora els meus pares. El problema és que la casa està massa a prop de la família de ma mare, el meu pare està una mica fart de sogres i cunyats, i ja em diu que si he de marxar de lloguer, que com que la casa serà per mi, que ja marxaran ells i em deixaran a mi amb la casa... Però com puc fer jo fora als meus pares de casa seva? Vull dir que no vull idees, que jo no tinc dret a fer-los fora de casa.

Penso en la meva família. Per una banda, tinc la maledicció del fill petit. O sigui, que els meus avantpassats són tots el fill petit d'una família amb moltes possessions. I això vol dir que el fill petit es queda amb la casa més petita, o el que sigui, però el que ningú vol. Estic farta de veure les cases dels meus cosins. Ells, que tenen no sé quantes cases i no sé quants pisos aquí i allà, i que no volen anar-hi a viure perquè són "vells". Però no són vells. Jo hi aniria a viure sense cap problema.

I per l'altra part... Una part de la família és descendent d'una mare soltera. Una mare soltera que va tenir una filla que tothom sabia qui era el pare. Un home ric, de qui la filla era la seva imatge. Un home ric, que mentre va viure va procurar que a la nena no li faltés gaire de res, però que en morir va deixar una mare i una nena soles, mentre els seus fills legítims es quedaven tots els diners. Cosa totalment normal, de totes formes. La gent va créixer i tothom sabia que eren família, i anys més tard, els cosins es tractaven de cosins, sense ser-ho oficialment. Ara tinc una cosina, que no és cosina meva, però que sí que ho és, que és famosa. Fins i tot jo, que no conec als famosos, la conec. És impossible que hi hagi algú en aquest país que no la conegui o n'hagi sentit a parlar...

I l'altra part... Doncs em recordo d'un cosí del meu pare. I m'adono que també és famós. Dubto que ningú d'aquí li hagi vist la cara, però tothom ha sentit les seves paraules. En boca d'un altre, això sí. Però les seves paraules, al cap i a la fi. I em pregunto si ara haurà de preparar els discursos electorals. Està al servei d'un polític important, que no es diu Rajoy, ni Acebes, ni Zaplana, ni Aguirre, ni Gallardón, però que és d'aquesta òrbita. El problema és que la seva ideologia és anti-aquest partit. La persona que el mana és d'aquest partit i li ha d'escriure el que ha de dir. El proper cop que el vegi li preguntaré si li ha d'escriure també els discursos electorals, perquè ha de ser dur...

I no me n'adono i ja he arribat al meu destí. A vegades és pesat agafar el cotxe i anar sola fins on sigui. Aquest cop encara ha sigut lleu. El viatge de la setmana que ve, de la Luna a Lleida i de la Lleida a la Luna serà bastant més llarg... i pesat.

Fàcil

Vaig pel carrer i de cop em trobo algú conegut que em passa pel costat.

Jo, com sempre, saludo i somric.

I aleshores veig com li canvia la cara i es posa a somriure. No sé si no esperava que no saludés, o què.

M'adono que li ha canviat la cara, que abans de dir-li hola tenia cara trista, i llavors se'n va amb un somriure a la cara.

És tan fàcil fer somriure algú...

El nen, la mare i el venedor de l'Once

Vaig pel carrer i em trobo un nen petit, d'aproximadament un any i mig. Està a sobre d'un esglaó, mirant com baixar. Però l'esglaó és massa alt i no pot baixar.

Miro al voltant. Ningú està pendent del nen, i això que està a dos metres d'un carrer molt transitat, en el que els cotxes van bastant ràpid.

I aleshores veig una paradeta d'aquestes de l'Once, i una dona amb el cap gairebé a dintre, que està fent no sé què. Té un cotxet al cantó, però al cotxet no hi ha cap nen.

El nen, quan veu que miro cap allà, assenyala i diu: "Mama!"

El veig que continua volent baixar, però no pot. Li dic que l'ajudo, i li intento donar la mà, però el nen fa un gest com de que ja pot tot sol, que no cal que l'ajudi.

Mentrestant, la mare continua fent el que estigui fent, amb el venedor de l'Once, sense fer ni cas al nen.

El nen veu que no pot baixar, així que li dic que l'ajudo. L'agafo a coll i el baixo. Acte seguit, el nen torna a pujar i estira els braços perquè el torni a baixar. Sembla que li ha agradat, això que el baixés d'allà.

La mare continua sense fer ni cas al nen.

Passa una noia amb un gos, i el nen l'assenyala i em diu: "Guau!" I jo li contesto: "Sí, és un gos." El nen riu, i la mare no es gira.

Al final me'n vaig. He estat una estoneta jugant amb el nen, però em sento malament. Jo no he fet res mal fet, però igual sa mare, quan em veu jugar amb el nen, s'ho pren malament. Perquè no és normal que una completa desconeguda es posi a jugar amb el teu fill.

Però em queda una cosa a dins. I si jo fos una persona a qui se li haguessin creuat els cables i m'hagués emportat el nen? Vull dir que jo no ho faria, però... la mare se n'hagués adonat? Hagués tret el cap de la parada del venedor de l'Once?

O, el que és pitjor, i si el nen hagués anat cap a la carretera, en comptes d'anar cap a l'esglaó? O si al nen li dóna per marxar?

Muntanyes russes

L'altre dia en parlava amb una amiga, d'això de les muntanyes russes. És bastant empipador. Un dia estàs eufòrica, i al dia següent tot va malament. Fins i tot pot canviar del matí al vespre. I sí, d'acord, jo tendeixo a tenir més dies dolents que bons, almenys últimament (i per últimament em refereixo als últims dos o tres anys), però és que, coi, ja podria ser tot una mica més homogeni. És que ni jo mateixa sé com m'he de tractar, perquè ja no sé quan estic a dalt i quan estic a baix! D'acord, d'acord, no és ben bé això, però gairebé.

De cop estic molt bé, passo un gran dia, però... passa alguna cosa, que segurament sigui una xorrada, i pam, ja he tornat a caure. I al revés. A vegades sembla que estigui en un pou, que no en puc sortir (tot imaginacions meves) i, de cop, ja torno a estar a dalt, ben contenta.

Però no, avui no tocaven altibaixos, segons la teoria de la meva amiga. I segons la meva (que bàsicament és la mateixa que la seva), tampoc.

Dec estar enganxada a això de córrer... Ja passa, ja, que a la que t'acostumes a fer esport, el dia que no en fas, la moral està més baixa. Tot i que... avui no n'he fet perquè he sigut massa mandrosa i al matí no he aconseguit aixecar-me. Bé, que sí que m'he aixecat, però no a l'hora que tocava, sinó que una bona estona més tard.

Malgrat tot, he agafat i he dit que avui havia de ser un bon dia. I m'he posat una samarreta especial (mare meva, que n'arribo a ser, de superficial!) De fet, no és que la samarreta sigui especial, és que me la vaig posar un dia que recordo, i la samarreta em recorda el dia. El problema és que me l'he posat tantes vegades que ja està tan gastada que aviat transparentarà i tot. I llavors m'he posat a pensar que ja no m'hauria de recordar d'aquell dia i... ja tornava a estar a baix de tot de les muntanyes russes.

Però m'he negat a això, i he marxat tota contenta, fins que he tingut dues converses post-sant Jordi. La meva pregunta (preguntes?) és: per què tothom té la dèria de preguntar quantes roses t'han regalat? Per què no es fica la gent en els seus assuntus i deixen de fer el xafarder? Per què no puc dir una mentida? I per què tothom em mira amb cara rara quan dic el nombre de llibres que he comprat?

Després veig que la meva samarreta vella està acompanyada per uns pantalons que em van grossos. Des de quan em van grossos?

I ja no sé què em dic. No sé com he pujat i ja torno a estar a dalt de tot, esperant la baixada.

Això sí, ara tenco la paradeta. A llegir una estona, i demà... a córrer, que sempre va bé! (Suposo que si ho escric i dic que ho faré, demà no seré capaç de fer-me enrere a l'últim moment...)

El sofà

Tenco l'ordenador. No és tard per la gent normal, però a casa sí que ho és. La major part dels dies, a aquesta hora ja tothom és a dormir.

Veig llum a baix, així que trec el cap per l'habitació de mons pares, on hi ha el meu pare llegint. És el que anava a fer jo al cap d'una estona. Ma mare no hi és, i això em sobta, perquè ella sempre és la primera d'anar a dormir. De totes formes, ja pot, que aquesta setmana s'aixeca a quarts de cinc. Si jo, que m'aixeco a les sis, quan m'aixeco ja em trobo la casa buida!

Em trobo a ma mare al sofà. Dormint. La tele engegada. No sé què mira (mirava?). Miro què hi fan, però com que no miro mai la tele, no distingeixo què és. Té un llibre a la falda, a punt de caure.

I em venen dues coses al cap. La primera, el perquè ma mare mai beu cafè al sofà. I és que les tasses són prou cares com per trencar-ne una cada dia.

La segona, és una d'aquelles històries que els pares expliquen a la gent quan ve algú a casa i que preferiries que no expliquessin. Una història que no va passar ni un cop, ni dos, ni tres. Va passar molts més cops.

Jo era petita, encara anava a la guarderia. Al vespre em quedava amb el meu pare, mentre ma mare treballava. Ma mare arribava a casa quan ja feia un parell d'hores que jo dormia... excepte uns quants dies, que arribava a casa i només d'obrir la porta, una nena, asseguda a sobre d'una manta al menjador, jugant, la mirava, es posava un dit a davant de la boca, i li deia: "Shhhhhht! Que el papa dorm!"