Un entrepà

No és una situació còmica. Però avui l'he vist corrent per aquí i per allà. A sota del que sembla ser l'origen hi ha escrit el següent:

If you don’t get it don’t worry. If you do, you probably should. That fact that I laughed out loud says all you need to know about me.

Negaré, sota tot tipus de tortura, que jo, quan l'he vist, he rigut bastant.

Negaré, sota tot tipus de tortura, que jo he escrit aquest post tan xorra (d'acord, tenia ganes d'estrenar una nova categoria i no sabia com fer-ho).

Negaré, sota tot tipus de tortura, haver utilitzat la comanda en qüestió. Jo? Jo no ho faria mai, això!

Dret a equivocar-se

- T'has equivocat.
- Ho sé.
- No t'has portat bé, i ara et sap greu.
- És clar, ja ho sé, no cal que m'ho recordis.
- I possiblement ara et tornis a equivocar.
- Ho sé.
- Ja ets prou gran per fer aquestes tonteries.
- Ho sé.
- I aleshores, si ho saps, per què continues fent-ho?
- Perquè tinc massa mal geni.
- I no ho pots controlar?
- Em sembla que no.

- El problema és quan fiques la pota i cada cop ho fas pitjor.
- Home, si fiques la pota de manera pitjor és que no la fiques, i aleshores això és bo, no?
- No em vinguis amb jocs de paraules.
- D'acord.
- A vegades fiques la pota i cada cop que ho intentes arreglar encara és pitjor.
- Aleshores?
- Doncs que dius: "ara faré això, que segur que ho arreglo".
- I ho arregles?
- No, encara ho espatllo més.

- I ara, què?
- Doncs ara no sé si m'equivoco més o si ho estic arreglant.
- Però, si vas pel mateix camí, arribaràs allà mateix, no?
- Sí, però és que no penso anar pel mateix camí.
- Ah, no?
- No.
- I doncs, què estàs fent?
- Doncs una versió reduida de mi.
- Una versió reduida de tu?
- Exacte!
- I què reduiràs?
- Mmmmm... el pes?
- Veig que ja tornem a estar amb l'humor de les brometes fàcils...
- D'acord, no parlaré de mi.
- Que no parlaràs de tu? I vaig jo i m'ho crec.
- Bé, tindré un parell de categories i no em sortiré d'aquí. Ara que puc posar categories...
- D'acord. Només un parell?
- Bé, un parell és un dir.
- Un dir?
- Sí, és clar, com l'altre dia amb la mama.
- Amb la mama?
- Sí, tu ets la que em diu que sempre faig d'acudits fàcils i dolents, no?
- Sí.
- Em va dir: "Va, posa quatre plats, que soparem". I jo me la vaig mirar amb cara molt seriosa: "Qui ve a sopar?"
- Ja, ja! Cada dia ets més penosa.
- Ho sé, ho sé.
- I quines són, aquestes categories?
- Doncs, per començar, les "converses amb mi mateixa". Serà l'únic lloc on parlaré de mi. I ho faré amb tu, així que molt no explicaré.
- Què vols dir?
- No res, no res!
- I què més?
- Una de "llibres".
- Ah, és clar, això no ho podries deixar, no?
- No.
- Alguna altra?
- Sí. Una d'"històries inventades".
- Inventades?
- Sí, bé, ja saps que tot té alguna relació amb la realitat, però res serà com a la realitat. O almenys, la cosa estarà modificada. Com a la prehistòria, recordes? Quan només hi havia converses amb mi mateixa i històries que tenien a veure amb la meva vida, però que no eren històries del tot reals.
- Ah, i ja ho podràs posar tot aquí?
- No, tinc dues categories més.
- Dues de dues o dues del teu "només és un dir, ara et diré quinze categories més"?
- Dues de dues.
- I són?
- "Situacions còmiques".
- Situ... què? Mira, noia, aquest és l'acudit més bo que has explicat tota la tarda. Situacions còmiques!!! Tu, explicant situacions còmiques? No hauries de posar-hi situacions tràgiques? Calla, que aquesta deu ser la última categoria? Ara sí que m'has fet riure!
- D'acord, a situacions còmiques dubto que hi hagi gaire moviment. Però mai se sap.
- I la última?
- "Coses de criatures".
- Ostres, així vols dir que hi posaràs coses teves?
- Jaja. Mira la simpàtica!
- I ja podràs posar-ho tot aquí? Vull dir, que segur que no et sortiràs d'aquí?
- Espero que no. No em vull tornar a equivocar. I així, amb això marcat, crec que no em tornaré a sortir del camí.
- De quin camí?
- Del que porta a un lloc diferent del que he arribat ara.
- Ah, i com saps que el lloc diferent és millor?
- No ho sé, si és millor. Però aquí hi ha la gràcia de tot plegat.
- Saps que estàs malament del cap, veritat?
- Sí.
- Saps que no fa ni tres dies que vas dir que mai més, veritat?
- Sí.
- Saps que el que estàs fent té més pinta de criaturada que de res més, veritat?
- Sí.
- I aleshores?
- Aleshores, què?
- Aleshores, per què ho fas?
- No ho sé. Crec que em vaig equivocar. No sé si ara m'equivoco. Espero que no. Desitjo que no. Però suposo que tinc dret a equivocar-me.
- Sí, és clar, tothom té dret a equivocar-se.
- I algú em va donar una idea.
- Una idea?
- Sí.
- I?
- Doncs que ja saps què en faig jo, de les idees.
- Què en fas?
- Modificar-les. Convertir-les. Rebregar-les. I no parar de pensar-hi fins que les faig realitat.
- I si t'equivoques?
- No ho sé. Crec que correré el risc.
- Per què?
- Perquè no m'ha agradat el que he fet aquests dies.
- No?
- No.
- Així doncs, ho tires endavant?
- Bé, només he de prémer el botó.
- El botó?
- Sí. Tinc dues opcions: publish o delete.
- I què faràs?
- Home, ara que ja ho he escrit...

I aquí acaba tot

El Sol es pon i la Llum desapareix.

Tot té data de caducitat, i aquest bloc ha arribat a la seva. Sé que algun cop abans ja ho he dit, però aquest cop no hi ha marxa enrere. Tenco (no, no tanco, jo tenco, o millor, tencut) la paradeta per no tornar-la a obrir.

Les raons? Doncs són una cosa que em guardaré per mi. Sí, raons, en plural. N'hi ha més d'una, i més de dues. Qualsevol persona que m'ho pregunti només rebrà un somriure per resposta. O un trosset en blanc en un mail. I cap resposta als comentaris, perquè els he tancat.

Potser sigui un cop en calent. Ja feia dies que pensava que potser l'hauria de tancar, però no ho feia, perquè m'agradava aquest raconet. Però avui m'he quedat gelada un moment. Segurament només sigui un malentès. Però no vull tenir més malentesos com aquest.

He dit que les raons les guardava per mi. Però, per variar, seguiré fent allò que em caracteritza, que és contradir-me a mi mateixa. D'una banda, sempre hi ha hagut el tema de l'anonimat. Escriure amb la sinceritat que acostumo a escriure aquí és molt fàcil si ets anònim. Si no ets anònim ja és més difícil. Però és impossible ser anònim del tot. I no sóc una persona prou oberta com poder escriure coses com les que escric, publicar-les, i que algú que mig em conegui les llegeixi. D'altra banda, i això ja ho he dit moltes vegades, això dels blocs és una mica antisimètric, per dir-ho d'alguna forma: jo explico la meva vida, però sovint no sé què és de la vida de la gent que es passa per aquí. És com una porta oberta. Tothom que vulgui pot venir, però si jo vull anar a veure algú, a no ser que tingui un bloc, no podré saber com li va, què fa. I, a part de tot això, tot el temps dedicat a escriure el podré utilitzar per coses més interessants. Viure la vida, que en diuen.

He conegut a molt bona gent a través del bloc. I si em sap greu deixar-ho és per tota aquesta gent que he conegut virtualment. Seguiré llegint blocs, de tant en tant (o diàriament, no ho sé pas). Però em retiro de la vida escriptora de blocs. Vull explicar la meva vida, però no la vull explicar a una pantalla, a no ser que l'expliqui a algú conegut per mail. I encara.

I aquí acaba tot. Es pon el Sol i la Llum se'n va.

Cada dia...

Quan feia setè o vuitè, cada dia tenia la mateixa conversa amb la mateixa persona.

La persona era una noia de la meva edat. Havíem crescut porta per porta. Els nostres pares eren amics. Havíem de néixer més o menys el mateix dia (bé, jo havia de néixer una mica més tard que ella), però jo vaig néixer abans d'hora i ella després del que li tocava. Ens portàvem un meset.

De petites, anàvem juntes a tot arreu. Sobretot, quan vam començar a anar al col.legi i les dues havíem anat a la guarderia a la ciutat. Guarderies diferents, però no havíem anat al poble.

Des de molt petita, cada dia, mitja hora abans que obrís el cole, jo anava a casa seva. En un principi era perquè els meus pares treballaven. Jo m'aixecava sola, amb el despertador, em vestia, esmorzava, i cada dia a l'hora en punt, trucava al timbre de casa seva. La seva mare vigilava que anés ben vestida i que portés la maleta del cole. Tenia una clau de casa, que no va haver de fer servir mai. Ja em vaig encarregar jo de que cada dia, a l'hora en punt estigués preparada per trucar a la seva porta. Si algun dia hagués hagut de venir a casa, jo me les hagués carregat.

Van passar els anys. Jo continuava anant a casa de la veïna. No recordo el perquè. Hi ha coses que se m'escapen, com ara per què jo acompanyava el seu germà al cole quan la seva mare anava a treballar i ella anava al cole tan tranquil.la, sense el seu germà.

Érem completament diferents. Ella havia repetit un curs i jo tenia penjada l'etiqueta d'"empollona". Ella anava amb les noies a xerrar, mentre jo me n'anava a jugar a futbol o qualsevol altra cosa que no fos asseure's a un banc a perdre el temps. Quan érem al cole, no ens déiem res.

Quan feia setè o vuitè, cada dia, quan jo entrava a casa seva, ell marxava. Cada dia, quan jo entrava a casa seva, començava a sentir les notes d'una cançó. Cada dia, quan entrava al menjador de casa seva, veia el mateix vídeo musical a la tele. Possiblement, el vídeo musical que més cops he vist a la meva vida. No sé si el tenia en vídeo o si és que a aquella hora el posaven a la tele. I cada dia, durant molt de temps, teníem la mateixa conversa.

- Hola.
- Hola.
- Jo ja me'n vaig.
- D'acord, adéu.
- Te la deixo o la paro?
- És igual.

No, no era igual. A mi ja m'agradava que la deixés.

Ella somreia.

- D'acord, doncs te la deixo. Adéu.
- Adéu.

Jo em quedava davant de la tele, esperant que s'acabés la cançó. Quan s'acabava la cançó, li deia al seu germà que vinga, que ja era tard, quan fins aquell moment jo no tenia cap pressa. L'agafava de la mà i el portava a la guarderia, mentre taral.lejava una bonica cançó...

Fent de cangur

Coneixes a la nena. Has estat molt de temps jugant amb ella. Viu a prop. La nena, quan et veu, ve corrent allà on ets tu per jugar. Però, és clar, li fas de tieta. Aquella sensació, com amb els avis, que els mimes, els malcries, i quan hi ha algun problema, la tornes als pares. Sí, és tenir molta cara, però és el que fan tots els tiets i els avis, no? És clar que, ser tieta sense tenir germans, és si més no, curiós.

Fins que un dia et diuen: "La nena no pot anar a la guarderia, perquè és festa, i nosaltres treballem. Et pots quedar amb ella al matí?"

I tu, és clar, dius que sí. Quin problema pot haver-hi?

Que quin problema pot haver-hi?

La nena es desperta a les 9 del matí. Tu estàs llegint un llibre a prop de la seva habitació. Al sentir-la, entres a l'habitació. La nena se't mira, com si fossis una cosa rara. Mig plorant, et diu: "I la mama?" Li dius que és a treballar. Ja plorant, et diu: "I el papa?" També li contestes que és a treballar. Es posa a plorar. Sembla que la matin. Plora desconsoladament, i no saps què fer-li perquè deixi de plorar.

L'agafes a coll. Amb les cames s'enganxa a la teva cintura i no es deixa anar. Li preguntes si té pipí. Et diu que no. Se t'arrapa i no vol deixar-se anar. Al cap d'una estona, comença a pesar una mica. Intentes fer-la esmorzar o posar-li la roba, però la nena continua arrapada a tu, i no pots desfer-te'n. Quan li dius d'anar a esmorzar o de vestir-se, et fa que no amb el cap i es mig posa a plorar.

Aconsegueixes portar-la al lavabo i li rentes la cara. La vols pentinar, però primer has de trobar la pinta. La nena que només fa que xerrar tot el dia es dedica a fer que sí i que no amb el cap i prou. Trobes la seva pinta (després d'uns quants intents ) i la pentines.

Finalment aconsegueixes vestir-la i que esmorzi. Però t'ha costat una bona estona. Ja són més de les 10, i finalment la nena ha deixat de plorar. Ara tens tot el matí per jugar amb ella, mimar-la, malcriar-la... i quan arribin els seus pares, els tornaràs a la nena. Ben contenta. Es passa la resta del matí enganxada a tu, volent jugar a això o allò altre. Et pregunta de tot i més. Et costa d'entendre-la. Encara no parla del tot bé. Ja fa frases, però encara, de tant en tant, costa d'entendre.

Seguiràs fent-li de tieta. Ara, el pròxim cop que l'hagis de despertar al matí, t'ho pensaràs dues vegades.

Nusos

Fa unes setmanes...

Una nena petita s'està barallant amb un penjoll. La nena té quatre o cinc anys i sembla trista.

- Què et passa?
- S'ha trencat!

El penjoll anava en un cordill amb un nus corredís (corredor? No sé com es diu i estic massa cansada com per buscar-ho) i s'havia desfet un tros de nus.

La nena em dóna el penjoll.

- M'ho arregles?

I jo somric. Mai he fet un nus corredís, que no sé si fer nusos corredissos és una cosa gaire normal, però jo no n'havia fet mai cap. Però penso que val més que ho intenti i li digui que no puc que no pas que li digui directament que no.

Tinc sort i el nus estava fet amb força i el cordill encara està amb la forma del nus, així que descobreixo com estava fet i li arreglo el penjoll a la nena.

La nena marxa tota contenta a ensenyar-li a la seva mare:

- La Llum m'ho ha arreglat!

La mare em somriu i em diu que ella no sabia fer el nus corredís.

Avui...

Hem quedat que cada dia sortirem a tres quarts de casa. Cada dia, a tres quarts, estic a la porta a punt de sortir. He d'esperar al meu pare, que cada dia triga, i no acabem sortint cap dia fins a menys cinc com a molt aviat.

Avui són menys 14 minuts. Avui sóc jo la que vaig tard. Si total, cada dia va tard... Sento com el meu pare arrenca el cotxe i a ma mare que em diu que tenqui la porta del garatge. Així que agafo el rellotge, els anells i un penjoll que em van regalar i penso que ja m'ho posaré al cotxe.

Entro al cotxe. Són menys 13. Em poso el rellotge. Em poso els anells. I... em trobo amb un penjoll que té un nus simple. Intento passar-me'l pel cap, però no m'entra. Així que desfaig el nus i ja estic disposada a fer-m'hi un nus normal al darrere quan em recordo de la nena del penjoll...

En un minutet transformo el cordill simple en un cordill amb dos nusos corredissos. A més, modèstia a part, m'han quedat perfectes. Si ho hagués de tornar a fer no sé si en seria capaç, però aquests en concret no podien ser millors. Tot i que encara no sé com els he fet.

Avui he après una cosa. Sí, potser algú es pensarà que és una xorrada. I segurament ho sigui. Però avui he après que, a vegades, ajudant als altres, t'ajudes a tu mateix.

Si tornés a néixer...

A vegades se me'n va una mica (o massa) l'olla. Ahir tornava cap a casa en el seient de darrere d'un cotxe. Al seient de davant, dues persones tenien una conversa avorrida sobre no sé què. I em va venir al cap una d'aquelles històries recurrents, que em venen al cap de tant en tant.

No sé quants anys fa que tinc la història al cap, però en deu fer més de 10 o 15. Una història derivada de la necessitat de coneixement. No sé com se'm va acudir, però un dia em vaig posar a pensar que seria molt interessant conèixer el que coneix tota la humanitat. Seria boníssim tenir una memòria extremadament bona i poder obtenir els coneixements de tota la humanitat.

Així que em vaig formar una imatge del que seria el meu cel. Una de tantes, però una imatge al cap i a la fi. Quan em morís, tornaria a viure la meva vida, però aniria apuntant en una llista totes les persones que haguessin tingut contacte amb mi. Aleshores, quan hagués acabat de viure la meva vida, començaria a reviure la vida de totes les persones que haguessin tingut contacte amb mi, i amb aquestes persones faria el mateix. I de cada persona n'assimilaria els coneixements. Així que m'aniria movent pel món i cada cop sabria més coses, perquè cada cop tindria una visió més àmplia del món.

Està clar que la teoria va anar canviant. Al principi, aquest contacte simplement era conèixer una persona. Però, és clar, això em portava a que acabaria vivint primer la vida dels famosos i això tampoc és que m'interessés massa. Després vaig canviar, i la idea era que entressin a la llista la gent amb qui hagués tingut una conversa, o algun tipus de contacte físic, com ara donar-se la mà. Però després em vaig adonar que això podia ser molt avorrit, perquè podria acabar vivint, una darrere l'altra, persones que haguessin viscut juntes molt de temps, i sense alguna altra persona pel mig, podria ser avorrit. Així que vaig posar una altra regla: per poder viure la vida d'una persona, no podria haver viscut a la mateixa casa que la persona de qui acabava de viure la vida. Si era així, la persona baixava a baix de tot de la llista.

Amb els anys, les històries que he anat imaginant han sigut variades i tampoc val la pena explicar-les totes. Va arribar un moment en què vaig pensar que tampoc volia quedar-me en la meva època, sinó que em faria gràcia viure també el passat i el futur. Veure com era la vida anteriorment i veure com serà la vida en un futur. Així que vaig decidir que les persones que entraven a la llista serien els pares i fills de la persona de qui estigués visquent la vida. Una forma ràpida d'anar al passat i al futur. Però la idea tampoc m'acabava de convèncer, perquè els pares mai són segurs. Així que l'últim cop que hi vaig pensar, vaig decidir que per entrar a la llista, s'havia de ser la mare de la persona o els fills, en cas de que la persona fos mare. I aleshores em va assaltar un dubte: fent això, quan de temps arribaria a viure la vida del meu pare? I del meu avi per part de pare? Suposo que em costaria vides i vides trobar-los.

És clar que hi ha un problema en tota aquesta teoria. Si tingués memòria per viure tot el que he de viure, com aguantaria el fet de llegir El codi da Vinci no sé quants milers de vegades? És per posar un exemple de llibre que no m'agrada però que s'ha llegit un munt de gent. O com suportaria reviure una guerra milers i milers de vegades? O com suportaria veure com els nens d'Àfrica es moren de fam un rere l'altre? Bé, potser aquesta idea meva no és tan bona. Però ningú em negarà que així acabaria coneixent un munt de coses.

I ara torno al cotxe. Ahir. Tornant cap a casa. Em va venir la història al cap, altre cop. I vaig pensar que cada cop que s'acabés una vida el que faria seria tornar a néixer i viure la vida d'algú altre. Se'm va acudir que no fos una llista tal, sinó que simplement fos un conjunt de noms i que jo pogués escollir de la llista la persona de qui volgués viure la vida. Perquè tingués ganes de saber com va ser la seva vida, perquè tingués curiositat sobre les coses que no sé, o simplement, perquè volgués aprendre tot el que la persona sap.

I em vaig plantejar quina vida voldria viure. Si pogués triar, si tornés a néixer, la vida de qui m'agradaria viure?

I, sota la meva sorpresa, em vaig adonar que si tornés a néixer, si pogués triar quina vida vull viure, amb totes les implicacions que això comporta, m'agradaria tornar a ser jo, tornar a ser la Llum. Perquè sí, sovint veig coses en l'altra gent que penso que m'agradaria tenir a mi. Perquè sí, sovint m'enfado amb mi mateixa per ser d'aquesta forma o d'aquella altra. Però per res del món renunciaria a la meva vida, al que faig. I sí, segurament hi ha moltes coses que les podria fer millor. I sí, segurament m'agradaria tenir la intel.ligència de no sé qui, la simpatia de no sé qui més, l'alegria de no sé qui, la bellesa de no sé qui... però sé que, si guanyés això, perderia moltes altres coses. Les coses que fan que jo sigui jo. Coses que potser no agraden a l'altra gent, però que a mi m'han acabat agradant. Potser és el que diuen aquí, al país del cantó, que "el roce hace el cariño", i jo ja fa molts anys que tinc "roce" amb mi mateixa. Deu ser això.

Però si tornés a néixer... demanaria tornar a ser jo.