Fa dues hores que escolto la mateixa cançó. Un cop darrere l'altre. Quan s'acaba, la torno a posar. I em dóna la impressió que estaré així molta estona més.
Per què aquesta cançó? No en tinc ni idea. L'he trobat. L'he escoltat un cop. Quan s'ha acabat, he tingut ganes de tornar-la a escoltar. I quan s'ha tornat a acabar, he tingut ganes de tornar-la a escoltar. I així fins ara, que he mirat el rellotge i he vist que ja fa dues hores que estic així. En dues hores deu haver sonat unes trenta o trenta-cinc vegades. Potser més.
La veritat és que em mereixo el costipat que tinc. Una pulmonia és el que hauria d'haver agafat. Ara vindrà algun anònim i em dirà que he d'anar al psiquiatre, però m'és igual. Divendres passat plovia. Jo ja estava mig tocada. I què se'm va ocórrer de fer? Doncs anar a caminar sota la pluja pel barri vell. Als cinc minuts ja estava xopa de dalt a baix. Vaig estar-me gairebé una hora donant volts. El dissabte gairebé no m'aguantava dreta, i la veritat ja m'ho hauria d'haver imaginat.
El principal problema va ser que no vaig trobar el que buscava. Bé, de fet sí que ho vaig trobar. Vaig trobar soledat. Però no em va ajudar el més mínim. Volia soledat, però quan vaig veure la quantitat de soledat que envolta la meva vida vaig voler fugir. Però, com es fuig de la soledat?
Vaig tenir el mòbil a la mà, a punt de trucar a algú a qui no hauria de trucar. Entre altres coses, només aconseguiria que m'expliqués les seves penes i ni tan sols em deixaria ni dir hola. Es posaria a parlar de la seva vida, continuaria parlant de la seva vida, i acabaria parlant de la seva vida, sense importar-li ni un sol moment res del que jo pogués dir. I si de cas respirés un moment, deixés de parlar i jo tingués ocasió de dir alguna cosa, simplement diria alguna cosa per fer-me veure que jo no sóc res, que no sé res i que no serveixo per res. I, francament, dubto que això sigui el que necessito.
No sé què és pitjor: si la sensació de soledat o la sensació de saber que em puc arribar a sentir tan sola que fins i tot podria trucar a qui no he de trucar.
dimecres, 30 de novembre del 2005
dimarts, 29 de novembre del 2005
Vacances :-)
La setmana que ve me’n vaig de vacances :-) i el meu cap ja només pensa en això. Ja no hi ha forma de concentrar-me en res més.
La veritat és que aquest cop me les mereixo, que porto uns mesos que només faig que anar d’una feina a una altra.
No me’n vaig massa lluny. La veritat és que me’n vaig molt a prop. I, de fet, tampoc són ben bé unes vacances. Però per mi seran com unes vacances, deixar-ho tot per una setmaneta.
Fins i tot li donaré una setmaneta de festa al portàtil. Després de més d’un any i mig d’acompanyar-me allà on he anat, el deixaré a casa i es quedarà una setmana sense que ningú el faci servir absolutament per res. Pobret, quan torni estarà el pobre ben avorrit.
Avui no seria el dia d’escriure aquest post, però com ja he dit, el meu cap només pensa en això. I entre això i que el refredat que tinc m’estima moltíssim, no estic massa per fer res de profit, tot i que ho intento.
Aquestes vacances, però, em porten algun que altre dilema. Ja ho he dit, no vaig lluny. De fet, vaig més a prop del que es podria pensar, malgrat que em sembla recordar que precisament a aquest lloc no hi he estat mai (que ja té delicte, la cosa). A prop de gent que conec i que no veig gaire sovint. Els dic que hi vaig? No els ho dic? Si ho dic, sembla que creo una espècie d’obligació de venir-me a veure o d’anar jo a veure algú. I no tinc ganes d’obligar a ningú que no em vulgui veure a quedar amb mi. Però, d’altra banda, hi vaig sola, i ja preveig que estaré bastant sola i avorrida. Aquella previsió que dóna l’experiència. Així que agrairia totes les visites que pogués tenir. També sé que si no dic res i algú que viu a prop se n’entera em dirà que per què no li he dit que hi anava. Però, no vull obligar a ningú... i ja l’hem liat, ja estic sense saber què fer.
De totes formes, tothom que em coneix, si vol, pot saber on seré sense preguntar-m’ho. Així que tinc la consciència tranquil.la. Si algú em vol trobar, ja sap on trobar-me. I si no em vol trobar, no em trobarà ni que li digui on sóc.
Sé què m’emportaré. Una càmera de fotos. No, no me n’emportaré el portàtil. Sé que podré resistir la temptació i no fer més de 100 fotos en una setmana. No, no penso agafar el portàtil. També me n’emportaré el llibre que estic llegint i dos més. Així m’evito estones d’avorriment. Sabates còmodes per anar un dia a un dels meus llocs preferits, que no queda massa lluny d’on vaig. I llapis i paper per escriure les idees que em puguin venir durant aquest temps. Però només per escriure-les i ja hi pensaré algun altre dia, que estaré de vacances.
Una setmaneta de vacances per agafar aire per les dues últimes setmanes abans de les festes de Nadal. No, encara no me’n vaig. Però quan torni, tan pot ser que vingui carregada d’un munt d’idees com sense cap idea. Avorrida de no haver fet res o contenta d’haver fet molt. En fi, ja ho explicaré. O no.
La veritat és que aquest cop me les mereixo, que porto uns mesos que només faig que anar d’una feina a una altra.
No me’n vaig massa lluny. La veritat és que me’n vaig molt a prop. I, de fet, tampoc són ben bé unes vacances. Però per mi seran com unes vacances, deixar-ho tot per una setmaneta.
Fins i tot li donaré una setmaneta de festa al portàtil. Després de més d’un any i mig d’acompanyar-me allà on he anat, el deixaré a casa i es quedarà una setmana sense que ningú el faci servir absolutament per res. Pobret, quan torni estarà el pobre ben avorrit.
Avui no seria el dia d’escriure aquest post, però com ja he dit, el meu cap només pensa en això. I entre això i que el refredat que tinc m’estima moltíssim, no estic massa per fer res de profit, tot i que ho intento.
Aquestes vacances, però, em porten algun que altre dilema. Ja ho he dit, no vaig lluny. De fet, vaig més a prop del que es podria pensar, malgrat que em sembla recordar que precisament a aquest lloc no hi he estat mai (que ja té delicte, la cosa). A prop de gent que conec i que no veig gaire sovint. Els dic que hi vaig? No els ho dic? Si ho dic, sembla que creo una espècie d’obligació de venir-me a veure o d’anar jo a veure algú. I no tinc ganes d’obligar a ningú que no em vulgui veure a quedar amb mi. Però, d’altra banda, hi vaig sola, i ja preveig que estaré bastant sola i avorrida. Aquella previsió que dóna l’experiència. Així que agrairia totes les visites que pogués tenir. També sé que si no dic res i algú que viu a prop se n’entera em dirà que per què no li he dit que hi anava. Però, no vull obligar a ningú... i ja l’hem liat, ja estic sense saber què fer.
De totes formes, tothom que em coneix, si vol, pot saber on seré sense preguntar-m’ho. Així que tinc la consciència tranquil.la. Si algú em vol trobar, ja sap on trobar-me. I si no em vol trobar, no em trobarà ni que li digui on sóc.
Sé què m’emportaré. Una càmera de fotos. No, no me n’emportaré el portàtil. Sé que podré resistir la temptació i no fer més de 100 fotos en una setmana. No, no penso agafar el portàtil. També me n’emportaré el llibre que estic llegint i dos més. Així m’evito estones d’avorriment. Sabates còmodes per anar un dia a un dels meus llocs preferits, que no queda massa lluny d’on vaig. I llapis i paper per escriure les idees que em puguin venir durant aquest temps. Però només per escriure-les i ja hi pensaré algun altre dia, que estaré de vacances.
Una setmaneta de vacances per agafar aire per les dues últimes setmanes abans de les festes de Nadal. No, encara no me’n vaig. Però quan torni, tan pot ser que vingui carregada d’un munt d’idees com sense cap idea. Avorrida de no haver fet res o contenta d’haver fet molt. En fi, ja ho explicaré. O no.
dilluns, 28 de novembre del 2005
Una postal
Fa una estoneta que he arribat a casa. A sobre la taula m'hi esperava un regalet. Sí, sí, una postal que m'ha fet molta il.lusió.
Estava girada, de la part que pots llegir la lletra. No m'ha calgut acostar-m'hi per saber de qui era. Només per veure l'aspecte general de la lletra ja ho he sabut. Una lletra que només he vist en dues o tres postals, però que coneixeria a qualsevol lloc. És curiós, però aquesta lletra és inconfusible, però si veiés a la persona que ho ha escrit pel carrer, no la reconeixeria, perquè no li he vist mai la cara.
M'ha fet il.lusió que se n'anés de vacances per cel.lebrar una cosa i que pensés en mi, ni que fos els cinc minuts que li pot portar entre comprar la postal, escriure-la i tirar-la a una bústia.
No és aquesta, però, la única cosa que m'ha fet gràcia de la postal. No fa massa, vaig estar fent un puzzle d'una catedral. Un puzzle amb blanc i negre. I, precisament, la postal que m'ha enviat és d'aquest lloc. I no és casualitat, és clar. Està bé que la gent es recordi de tu i del que fas. És clar que... és clar que anava a fer un comentari, però millor me'l callo.
En fi, una sorpresa. Una bona sorpresa. Mira que n'és, de fàcil, fer-me feliç!
Estava girada, de la part que pots llegir la lletra. No m'ha calgut acostar-m'hi per saber de qui era. Només per veure l'aspecte general de la lletra ja ho he sabut. Una lletra que només he vist en dues o tres postals, però que coneixeria a qualsevol lloc. És curiós, però aquesta lletra és inconfusible, però si veiés a la persona que ho ha escrit pel carrer, no la reconeixeria, perquè no li he vist mai la cara.
M'ha fet il.lusió que se n'anés de vacances per cel.lebrar una cosa i que pensés en mi, ni que fos els cinc minuts que li pot portar entre comprar la postal, escriure-la i tirar-la a una bústia.
No és aquesta, però, la única cosa que m'ha fet gràcia de la postal. No fa massa, vaig estar fent un puzzle d'una catedral. Un puzzle amb blanc i negre. I, precisament, la postal que m'ha enviat és d'aquest lloc. I no és casualitat, és clar. Està bé que la gent es recordi de tu i del que fas. És clar que... és clar que anava a fer un comentari, però millor me'l callo.
En fi, una sorpresa. Una bona sorpresa. Mira que n'és, de fàcil, fer-me feliç!
diumenge, 27 de novembre del 2005
Una pregunta...
No és tan difícil. Només m'he de posar al davant d'una persona i fer una pregunta. O posar-me a davant d'una pantalla i escriure-la. Però em costa, i molt (i no perquè avui no pugui parlar, precisament).
No em costa preguntar les coses que no sé: per què funciona un aparell, com es fa per fer tal cosa o tal altra, què va passar tal any, qui va ser que va fer què sé què. Això és fàcil. No em sap greu reconèixer que no ho sé, i preguntant poso solució a la meva ignorància (o no, tot depèn de a qui pregunti).
El problema ve quan he de preguntar alguna altra cosa. Bé, no ho he de preguntar, però ho preguntaria. I aleshores no m'atreveixo. Per què? No ho sé, no m'agrada posar-me a la vida dels altres i no sé si a algú altre no li farà gràcia la pregunta.
Sí, ja ho sé, jo no em queixo de que em preguntin. Si vull contestar, contesto. I sinó, em surto per la tangent i llestos. Qualsevol altra persona podria fer el mateix, però em costa moltíssim preguntar.
En aquest sentit, hi ha una persona que em fa molta gràcia. Mai hi he tingut una conversa normal. De cop ve, se m'acosta, i em fa alguna pregunta. Com si portés molt estudiat el que ha de preguntar. Jo contesto. Però no segueix la conversa. Escolta el que li dic i desapareix. Al cap d'uns minuts (que poden ser ben bé mitja hora) torna a aparèixer i em pregunta alguna cosa del que li he contestat abans. Em fa molta gràcia i al mateix temps l'admiro, perquè jo seria incapaç. Jo també sóc una mica lenta de reflexes, i a vegades se m'acudeix alguna pregunta a fer, però ja crec que és massa tard, que la pregunta l'havia d'haver fet quan la conversa anava del tema, o fa dies, o fa setmanes, o fa mesos. I m'agradaria saber la resposta, però ara la pregunta no ve a "cuento" o simplement, em dóna la impressió que m'estic posant a la vida d'algú altre i no m'atreveixo a preguntar.
Sí, ja ho sé, de la mateixa manera que jo puc esquivar les preguntes que no vull contestar, l'altra gent també ho pot fer. I tampoc estic posant en un compromís a ningú, que em refereixo a preguntes innocents. Però, per què em costa tant?
No em costa preguntar les coses que no sé: per què funciona un aparell, com es fa per fer tal cosa o tal altra, què va passar tal any, qui va ser que va fer què sé què. Això és fàcil. No em sap greu reconèixer que no ho sé, i preguntant poso solució a la meva ignorància (o no, tot depèn de a qui pregunti).
El problema ve quan he de preguntar alguna altra cosa. Bé, no ho he de preguntar, però ho preguntaria. I aleshores no m'atreveixo. Per què? No ho sé, no m'agrada posar-me a la vida dels altres i no sé si a algú altre no li farà gràcia la pregunta.
Sí, ja ho sé, jo no em queixo de que em preguntin. Si vull contestar, contesto. I sinó, em surto per la tangent i llestos. Qualsevol altra persona podria fer el mateix, però em costa moltíssim preguntar.
En aquest sentit, hi ha una persona que em fa molta gràcia. Mai hi he tingut una conversa normal. De cop ve, se m'acosta, i em fa alguna pregunta. Com si portés molt estudiat el que ha de preguntar. Jo contesto. Però no segueix la conversa. Escolta el que li dic i desapareix. Al cap d'uns minuts (que poden ser ben bé mitja hora) torna a aparèixer i em pregunta alguna cosa del que li he contestat abans. Em fa molta gràcia i al mateix temps l'admiro, perquè jo seria incapaç. Jo també sóc una mica lenta de reflexes, i a vegades se m'acudeix alguna pregunta a fer, però ja crec que és massa tard, que la pregunta l'havia d'haver fet quan la conversa anava del tema, o fa dies, o fa setmanes, o fa mesos. I m'agradaria saber la resposta, però ara la pregunta no ve a "cuento" o simplement, em dóna la impressió que m'estic posant a la vida d'algú altre i no m'atreveixo a preguntar.
Sí, ja ho sé, de la mateixa manera que jo puc esquivar les preguntes que no vull contestar, l'altra gent també ho pot fer. I tampoc estic posant en un compromís a ningú, que em refereixo a preguntes innocents. Però, per què em costa tant?
Sense veu
Sempre dic que xerro poc. I, realment, xerro poc. Però no m'havia adonat mai que en realitat sí que xerro bastant fins avui.
Aquest matí m'he aixecat i no hi havia forma d'articular paraula. Jo ja ho intentava, però no sortia cap fressa de les meves cordes vocals. Res. Zero.
Ja fa dies que estic bastant fotuda d'un coi de costipat, però mai m'havia passat això.
Tot i així, he pensat que total, tampoc era tan important. Si jo gairebé no dic res en tot el dia...
Però, és clar, m'ha passat el que passa sempre que et fas mal a algun lloc, que penses que total tampoc és tan important, perquè no fas servir tant aquella part del cos. I resulta que llavors només fas que ensopegar-hi o adonar-te que la fas servir més del que et pensaves.
Que malament que ho he passat tot el dia. Sense poder parlar, he descobert que parlo més del que em pensava. De fet, he descobert que em passo el dia diguent parides. Oh, que difícil que és estar escoltant una conversa i veure com et posen una parida "a huevo" i no poder-la dir! I el pitjor de tot, veure que ningú més s'ha adonat de la parida, i per tant la parida es queda perduda en el teu cervell, mentre et poses a riure sola i la gent es pensa que ja delires per la febre.
També m'he quedat amb les ganes de donar la meva opinió sobre alguna cosa. Però, sobretot, de dir alguna parida sobre l'opinió d'algú més.
Jo vull parlar! Jo vull dir parides! Sí, ja he après la lliçó, no diré més que xerro poc, que em podria quedar callada tot un dia i ningú se n'adonaria (bé, això de que ningú se n'adonaria potser és veritat, però no m'hi ficaré).
Encara sort que és diumenge. Esperem que demà pugui parlar, o ja riurem.
Aquest matí m'he aixecat i no hi havia forma d'articular paraula. Jo ja ho intentava, però no sortia cap fressa de les meves cordes vocals. Res. Zero.
Ja fa dies que estic bastant fotuda d'un coi de costipat, però mai m'havia passat això.
Tot i així, he pensat que total, tampoc era tan important. Si jo gairebé no dic res en tot el dia...
Però, és clar, m'ha passat el que passa sempre que et fas mal a algun lloc, que penses que total tampoc és tan important, perquè no fas servir tant aquella part del cos. I resulta que llavors només fas que ensopegar-hi o adonar-te que la fas servir més del que et pensaves.
Que malament que ho he passat tot el dia. Sense poder parlar, he descobert que parlo més del que em pensava. De fet, he descobert que em passo el dia diguent parides. Oh, que difícil que és estar escoltant una conversa i veure com et posen una parida "a huevo" i no poder-la dir! I el pitjor de tot, veure que ningú més s'ha adonat de la parida, i per tant la parida es queda perduda en el teu cervell, mentre et poses a riure sola i la gent es pensa que ja delires per la febre.
També m'he quedat amb les ganes de donar la meva opinió sobre alguna cosa. Però, sobretot, de dir alguna parida sobre l'opinió d'algú més.
Jo vull parlar! Jo vull dir parides! Sí, ja he après la lliçó, no diré més que xerro poc, que em podria quedar callada tot un dia i ningú se n'adonaria (bé, això de que ningú se n'adonaria potser és veritat, però no m'hi ficaré).
Encara sort que és diumenge. Esperem que demà pugui parlar, o ja riurem.
dijous, 24 de novembre del 2005
La formigueta
Se'm gira feina... Avui he dit que escriuria un post a algú (jo, que m'embolico tota sola), però ara estic com massa espessa per escriure sobre el tema. El cap de setmana, potser. A part, tinc un ésser mil.lenari que es passa tots els vespres dient-me que vol explicar la seva història, que a veure si paro d'explicar xorrades i el deixo parlar. De moment, però s'haurà d'esperar a que jo expliqui el que vull explicar. Al cap i a la fi vam fer un pacte: li deixava explicar la seva història quan jo no tingués res a dir.
Avui, no sé per què, m'he recordat de la formigueta. Que de què va això de la formigueta? Ah! Això donaria per tot un post, i m'hauria de remuntar a mitjans dels anys 80, i tampoc cal.
La formigueta ara sempre em recorda uns dies de fa tres o quatre anys. Havia de marxar de casa cap a mig matí, per agafar un tren. I com que a mig matí no hi ha qui aparqui, deixava el cotxe lluny, molt lluny. Normalment, a no ser que vagi molt aviat al matí, mai aparco el cotxe al mig de la ciutat. Sempre el deixo als afores (sigui per la banda que sigui) i vaig a peu fins on hagi d'anar. La ciutat no és tan gran. A vegades deixo el cotxe innecessàriament lluny i la gent se'm mira amb cara de "tu ets tonta o què?" i em donen idees per deixar el cotxe més a prop d'on vagi. Però no, jo prefereixo deixar el cotxe lluny i caminar.
Com sempre, me'n vaig de tema. Fa temps, deixava el cotxe bastant lluny d'on havia d'anar. Bé, no era tan lluny. Quan anava, trigava uns 20 minuts a bon pas, perquè solia anar amb el temps una mica just. No és lluny, però per una ciutat petita sí que ho és. Tornava al vespre, que ja era fosc, amb l'últim tren, que sol arribar cap a 3/4 d'11. Havia anat a Barcelona i, com que sóc una mica massoca, en comptes d'agafar el metro o qualsevol autobús, anava a peu. Mitja hora anar, mitja hora tornar. Per què dic que sóc massoca? Doncs perquè tenia unes sabates que em feien mal i no en tenia cap més a l'armari. N'havia d'anar a comprar unes altres, però anar a comprar sabates i jo som incompatibles. Pensava que les sabates ja s'adaptarien al meu peu.
I així, tal com anava, arribava a quarts d'11 a la ciutat i tenia el cotxe lluny, molt lluny. Caminava una estona pel mig de la ciutat, però llavors tenia un llarg camí sense cap mena de distracció fins al cotxe. Jo aixecava el cap i veia on era el meu cotxe. No sóc gaire bona comptant distàncies, però un kilòmetre ben bo el tenia. Que vaja, no és massa, però havia estat tot el dia donant volts i les sabates m'estaven matant.
Què feia? Més d'un cop, havia aixecat el cap. Veure tota aquella distància fins a on representava que era el cotxe (que no podia veure fins que era gairebé allà) em desanimava. Ho veia un camí molt llarg. Així que feia el millor que podia fer: mirar el terra. Ara un pas, ara un altre. Quan aixecava el cap i mirava la llunyania, em desanimava. Cada cop que aixecava el cap, veia que la distància no s'havia reduit massa, i això desanima. Però si em centrava en els passos, en fer ara un pas, ara un altre, sense aixecar el cap, sense voler mirar l'horitzó, sense voler saber on arribaria, simplement centrant-me només en passets petits, el camí es feia molt més curt. Ni me n'adonava i ja era al cotxe.
Ara fa molt de temps que no em comporto com una formigueta. Tota la vida ho havia fet, i m'havia anat bé. Però de tant en tant em tempta això de mirar, a veure si queda massa camí per recórrer. I jo sé que no ho he de fer. Sé que m'he de centrar i esforçar-me a fer un passet i un altre passet. Per més que costi fer cada pas. Per més mal que facin les sabates. I l'horitzó? Doncs millor no mirar-lo. Quan hi arribi, ja m'hi toparé de nassos. De mentres, jo seguiré amb els meus passets. Constants. Sense excuses. Dia a dia. Pas a pas.
Avui, no sé per què, m'he recordat de la formigueta. Que de què va això de la formigueta? Ah! Això donaria per tot un post, i m'hauria de remuntar a mitjans dels anys 80, i tampoc cal.
La formigueta ara sempre em recorda uns dies de fa tres o quatre anys. Havia de marxar de casa cap a mig matí, per agafar un tren. I com que a mig matí no hi ha qui aparqui, deixava el cotxe lluny, molt lluny. Normalment, a no ser que vagi molt aviat al matí, mai aparco el cotxe al mig de la ciutat. Sempre el deixo als afores (sigui per la banda que sigui) i vaig a peu fins on hagi d'anar. La ciutat no és tan gran. A vegades deixo el cotxe innecessàriament lluny i la gent se'm mira amb cara de "tu ets tonta o què?" i em donen idees per deixar el cotxe més a prop d'on vagi. Però no, jo prefereixo deixar el cotxe lluny i caminar.
Com sempre, me'n vaig de tema. Fa temps, deixava el cotxe bastant lluny d'on havia d'anar. Bé, no era tan lluny. Quan anava, trigava uns 20 minuts a bon pas, perquè solia anar amb el temps una mica just. No és lluny, però per una ciutat petita sí que ho és. Tornava al vespre, que ja era fosc, amb l'últim tren, que sol arribar cap a 3/4 d'11. Havia anat a Barcelona i, com que sóc una mica massoca, en comptes d'agafar el metro o qualsevol autobús, anava a peu. Mitja hora anar, mitja hora tornar. Per què dic que sóc massoca? Doncs perquè tenia unes sabates que em feien mal i no en tenia cap més a l'armari. N'havia d'anar a comprar unes altres, però anar a comprar sabates i jo som incompatibles. Pensava que les sabates ja s'adaptarien al meu peu.
I així, tal com anava, arribava a quarts d'11 a la ciutat i tenia el cotxe lluny, molt lluny. Caminava una estona pel mig de la ciutat, però llavors tenia un llarg camí sense cap mena de distracció fins al cotxe. Jo aixecava el cap i veia on era el meu cotxe. No sóc gaire bona comptant distàncies, però un kilòmetre ben bo el tenia. Que vaja, no és massa, però havia estat tot el dia donant volts i les sabates m'estaven matant.
Què feia? Més d'un cop, havia aixecat el cap. Veure tota aquella distància fins a on representava que era el cotxe (que no podia veure fins que era gairebé allà) em desanimava. Ho veia un camí molt llarg. Així que feia el millor que podia fer: mirar el terra. Ara un pas, ara un altre. Quan aixecava el cap i mirava la llunyania, em desanimava. Cada cop que aixecava el cap, veia que la distància no s'havia reduit massa, i això desanima. Però si em centrava en els passos, en fer ara un pas, ara un altre, sense aixecar el cap, sense voler mirar l'horitzó, sense voler saber on arribaria, simplement centrant-me només en passets petits, el camí es feia molt més curt. Ni me n'adonava i ja era al cotxe.
Ara fa molt de temps que no em comporto com una formigueta. Tota la vida ho havia fet, i m'havia anat bé. Però de tant en tant em tempta això de mirar, a veure si queda massa camí per recórrer. I jo sé que no ho he de fer. Sé que m'he de centrar i esforçar-me a fer un passet i un altre passet. Per més que costi fer cada pas. Per més mal que facin les sabates. I l'horitzó? Doncs millor no mirar-lo. Quan hi arribi, ja m'hi toparé de nassos. De mentres, jo seguiré amb els meus passets. Constants. Sense excuses. Dia a dia. Pas a pas.
dimecres, 23 de novembre del 2005
Fred
M'encanta que hagi començat a fer fred... però només a estones!
Em desperto al matí. Ja ahir al vespre em feia mal al coll. Mareig. Mal de coll. Gairebé no puc parlar.
Esmorzo. Bec un got de llet i una aspirina. Inevitablement, em porta records. Però aquests records me'ls guardaré per mi.
Fa fred. M'encanta, però gairebé no m'aguanto dreta.
Marxo de casa, i arriba el moment més divertit del dia. Bé, en aquell moment no m'ha semblat gaire divertit, però ara... Vaig amb cotxe, en mig d'un embús, i m'agafa un atac d'esternuts al cotxe. Els he començat comptant, però m'he descomptat. 15? 20? Potser més. I vinga a fer esternuts. Un darrere l'altre. I darrere un altre.
Fa fred. M'encanta. Però les cames em tremolen i estic marejada. Si no fos pel fred, segur que no estaria així.
Passa el dia. Ni m'entero que fa fred. Del que sí que me n'entero és del costipat que porto a sobre.
Surto. Només de sortir, m'adono que passa massa aire al voltant del meu cap. Sembla mentida com poden arribar a escalfar (o a protegir del fred) els cabells llargs. I, és clar, si no hi són, es nota.
Entro al cotxe. El termòmetre marca 2 graus. M'encanta. Els vidres encara no estan entelats. M'encanta agafar el volant i que estigui fred. Està tan fred que fins i tot em poso a tremolar. Però m'encanta.
Vaig per la ciutat. M'espera una bona estona de trànsit fins que no en pugui sortir. Poso la radio. Em poso a cantar, però al cap de dos segons ja m'adono que no podré, perquè estic sense veu.
Vaig cap a casa. Una carretera buida. M'encanta conduir a l'hivern i de nit. Pots veure si ve algú només pels llums i no hi ha animals que et puguin sortir a la carretera. És que jo des del dia que vaig veure una mare senglar amb dues cries que tinc por d'anar per la carretera a plena nit. Que et surt un "animalet" d'aquests i adéu cotxe (i adéu tu, si anaves massa ràpid).
Avui no se m'ha de fer massa cas. Quan se'm marxi el costipat, ja tornaré a ser jo.
Això sí, avui he fet una cosa que m'ha fet il.lusió de fer. De fet, crec que ja feia molt de temps que havia decidit que un dia la faria. De fet (estic malament, ja vaig repetint...) fa un temps ja havia començat a fer-ho. Jeje, sí, és el que et penses. Al cap i a la fi, no ha estat tan difícil.
Tot i que el sentir-me bé per això no farà que se'm tregui el mal moment que he passat avui, amb una conversa que es repeteix i repeteix dins del meu cap. I que seguirà temps i temps aquí.
Me'n vaig a delirar una estoneta, a veure si demà m'aixeco millor.
Em desperto al matí. Ja ahir al vespre em feia mal al coll. Mareig. Mal de coll. Gairebé no puc parlar.
Esmorzo. Bec un got de llet i una aspirina. Inevitablement, em porta records. Però aquests records me'ls guardaré per mi.
Fa fred. M'encanta, però gairebé no m'aguanto dreta.
Marxo de casa, i arriba el moment més divertit del dia. Bé, en aquell moment no m'ha semblat gaire divertit, però ara... Vaig amb cotxe, en mig d'un embús, i m'agafa un atac d'esternuts al cotxe. Els he començat comptant, però m'he descomptat. 15? 20? Potser més. I vinga a fer esternuts. Un darrere l'altre. I darrere un altre.
Fa fred. M'encanta. Però les cames em tremolen i estic marejada. Si no fos pel fred, segur que no estaria així.
Passa el dia. Ni m'entero que fa fred. Del que sí que me n'entero és del costipat que porto a sobre.
Surto. Només de sortir, m'adono que passa massa aire al voltant del meu cap. Sembla mentida com poden arribar a escalfar (o a protegir del fred) els cabells llargs. I, és clar, si no hi són, es nota.
Entro al cotxe. El termòmetre marca 2 graus. M'encanta. Els vidres encara no estan entelats. M'encanta agafar el volant i que estigui fred. Està tan fred que fins i tot em poso a tremolar. Però m'encanta.
Vaig per la ciutat. M'espera una bona estona de trànsit fins que no en pugui sortir. Poso la radio. Em poso a cantar, però al cap de dos segons ja m'adono que no podré, perquè estic sense veu.
Vaig cap a casa. Una carretera buida. M'encanta conduir a l'hivern i de nit. Pots veure si ve algú només pels llums i no hi ha animals que et puguin sortir a la carretera. És que jo des del dia que vaig veure una mare senglar amb dues cries que tinc por d'anar per la carretera a plena nit. Que et surt un "animalet" d'aquests i adéu cotxe (i adéu tu, si anaves massa ràpid).
Avui no se m'ha de fer massa cas. Quan se'm marxi el costipat, ja tornaré a ser jo.
Això sí, avui he fet una cosa que m'ha fet il.lusió de fer. De fet, crec que ja feia molt de temps que havia decidit que un dia la faria. De fet (estic malament, ja vaig repetint...) fa un temps ja havia començat a fer-ho. Jeje, sí, és el que et penses. Al cap i a la fi, no ha estat tan difícil.
Tot i que el sentir-me bé per això no farà que se'm tregui el mal moment que he passat avui, amb una conversa que es repeteix i repeteix dins del meu cap. I que seguirà temps i temps aquí.
Me'n vaig a delirar una estoneta, a veure si demà m'aixeco millor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la