Sense veu

Sempre dic que xerro poc. I, realment, xerro poc. Però no m'havia adonat mai que en realitat sí que xerro bastant fins avui.

Aquest matí m'he aixecat i no hi havia forma d'articular paraula. Jo ja ho intentava, però no sortia cap fressa de les meves cordes vocals. Res. Zero.

Ja fa dies que estic bastant fotuda d'un coi de costipat, però mai m'havia passat això.

Tot i així, he pensat que total, tampoc era tan important. Si jo gairebé no dic res en tot el dia...

Però, és clar, m'ha passat el que passa sempre que et fas mal a algun lloc, que penses que total tampoc és tan important, perquè no fas servir tant aquella part del cos. I resulta que llavors només fas que ensopegar-hi o adonar-te que la fas servir més del que et pensaves.

Que malament que ho he passat tot el dia. Sense poder parlar, he descobert que parlo més del que em pensava. De fet, he descobert que em passo el dia diguent parides. Oh, que difícil que és estar escoltant una conversa i veure com et posen una parida "a huevo" i no poder-la dir! I el pitjor de tot, veure que ningú més s'ha adonat de la parida, i per tant la parida es queda perduda en el teu cervell, mentre et poses a riure sola i la gent es pensa que ja delires per la febre.

També m'he quedat amb les ganes de donar la meva opinió sobre alguna cosa. Però, sobretot, de dir alguna parida sobre l'opinió d'algú més.

Jo vull parlar! Jo vull dir parides! Sí, ja he après la lliçó, no diré més que xerro poc, que em podria quedar callada tot un dia i ningú se n'adonaria (bé, això de que ningú se n'adonaria potser és veritat, però no m'hi ficaré).

Encara sort que és diumenge. Esperem que demà pugui parlar, o ja riurem.

La formigueta

Se'm gira feina... Avui he dit que escriuria un post a algú (jo, que m'embolico tota sola), però ara estic com massa espessa per escriure sobre el tema. El cap de setmana, potser. A part, tinc un ésser mil.lenari que es passa tots els vespres dient-me que vol explicar la seva història, que a veure si paro d'explicar xorrades i el deixo parlar. De moment, però s'haurà d'esperar a que jo expliqui el que vull explicar. Al cap i a la fi vam fer un pacte: li deixava explicar la seva història quan jo no tingués res a dir.

Avui, no sé per què, m'he recordat de la formigueta. Que de què va això de la formigueta? Ah! Això donaria per tot un post, i m'hauria de remuntar a mitjans dels anys 80, i tampoc cal.

La formigueta ara sempre em recorda uns dies de fa tres o quatre anys. Havia de marxar de casa cap a mig matí, per agafar un tren. I com que a mig matí no hi ha qui aparqui, deixava el cotxe lluny, molt lluny. Normalment, a no ser que vagi molt aviat al matí, mai aparco el cotxe al mig de la ciutat. Sempre el deixo als afores (sigui per la banda que sigui) i vaig a peu fins on hagi d'anar. La ciutat no és tan gran. A vegades deixo el cotxe innecessàriament lluny i la gent se'm mira amb cara de "tu ets tonta o què?" i em donen idees per deixar el cotxe més a prop d'on vagi. Però no, jo prefereixo deixar el cotxe lluny i caminar.

Com sempre, me'n vaig de tema. Fa temps, deixava el cotxe bastant lluny d'on havia d'anar. Bé, no era tan lluny. Quan anava, trigava uns 20 minuts a bon pas, perquè solia anar amb el temps una mica just. No és lluny, però per una ciutat petita sí que ho és. Tornava al vespre, que ja era fosc, amb l'últim tren, que sol arribar cap a 3/4 d'11. Havia anat a Barcelona i, com que sóc una mica massoca, en comptes d'agafar el metro o qualsevol autobús, anava a peu. Mitja hora anar, mitja hora tornar. Per què dic que sóc massoca? Doncs perquè tenia unes sabates que em feien mal i no en tenia cap més a l'armari. N'havia d'anar a comprar unes altres, però anar a comprar sabates i jo som incompatibles. Pensava que les sabates ja s'adaptarien al meu peu.

I així, tal com anava, arribava a quarts d'11 a la ciutat i tenia el cotxe lluny, molt lluny. Caminava una estona pel mig de la ciutat, però llavors tenia un llarg camí sense cap mena de distracció fins al cotxe. Jo aixecava el cap i veia on era el meu cotxe. No sóc gaire bona comptant distàncies, però un kilòmetre ben bo el tenia. Que vaja, no és massa, però havia estat tot el dia donant volts i les sabates m'estaven matant.

Què feia? Més d'un cop, havia aixecat el cap. Veure tota aquella distància fins a on representava que era el cotxe (que no podia veure fins que era gairebé allà) em desanimava. Ho veia un camí molt llarg. Així que feia el millor que podia fer: mirar el terra. Ara un pas, ara un altre. Quan aixecava el cap i mirava la llunyania, em desanimava. Cada cop que aixecava el cap, veia que la distància no s'havia reduit massa, i això desanima. Però si em centrava en els passos, en fer ara un pas, ara un altre, sense aixecar el cap, sense voler mirar l'horitzó, sense voler saber on arribaria, simplement centrant-me només en passets petits, el camí es feia molt més curt. Ni me n'adonava i ja era al cotxe.

Ara fa molt de temps que no em comporto com una formigueta. Tota la vida ho havia fet, i m'havia anat bé. Però de tant en tant em tempta això de mirar, a veure si queda massa camí per recórrer. I jo sé que no ho he de fer. Sé que m'he de centrar i esforçar-me a fer un passet i un altre passet. Per més que costi fer cada pas. Per més mal que facin les sabates. I l'horitzó? Doncs millor no mirar-lo. Quan hi arribi, ja m'hi toparé de nassos. De mentres, jo seguiré amb els meus passets. Constants. Sense excuses. Dia a dia. Pas a pas.

Fred

M'encanta que hagi començat a fer fred... però només a estones!

Em desperto al matí. Ja ahir al vespre em feia mal al coll. Mareig. Mal de coll. Gairebé no puc parlar.

Esmorzo. Bec un got de llet i una aspirina. Inevitablement, em porta records. Però aquests records me'ls guardaré per mi.

Fa fred. M'encanta, però gairebé no m'aguanto dreta.

Marxo de casa, i arriba el moment més divertit del dia. Bé, en aquell moment no m'ha semblat gaire divertit, però ara... Vaig amb cotxe, en mig d'un embús, i m'agafa un atac d'esternuts al cotxe. Els he començat comptant, però m'he descomptat. 15? 20? Potser més. I vinga a fer esternuts. Un darrere l'altre. I darrere un altre.

Fa fred. M'encanta. Però les cames em tremolen i estic marejada. Si no fos pel fred, segur que no estaria així.

Passa el dia. Ni m'entero que fa fred. Del que sí que me n'entero és del costipat que porto a sobre.

Surto. Només de sortir, m'adono que passa massa aire al voltant del meu cap. Sembla mentida com poden arribar a escalfar (o a protegir del fred) els cabells llargs. I, és clar, si no hi són, es nota.

Entro al cotxe. El termòmetre marca 2 graus. M'encanta. Els vidres encara no estan entelats. M'encanta agafar el volant i que estigui fred. Està tan fred que fins i tot em poso a tremolar. Però m'encanta.

Vaig per la ciutat. M'espera una bona estona de trànsit fins que no en pugui sortir. Poso la radio. Em poso a cantar, però al cap de dos segons ja m'adono que no podré, perquè estic sense veu.

Vaig cap a casa. Una carretera buida. M'encanta conduir a l'hivern i de nit. Pots veure si ve algú només pels llums i no hi ha animals que et puguin sortir a la carretera. És que jo des del dia que vaig veure una mare senglar amb dues cries que tinc por d'anar per la carretera a plena nit. Que et surt un "animalet" d'aquests i adéu cotxe (i adéu tu, si anaves massa ràpid).

Avui no se m'ha de fer massa cas. Quan se'm marxi el costipat, ja tornaré a ser jo.

Això sí, avui he fet una cosa que m'ha fet il.lusió de fer. De fet, crec que ja feia molt de temps que havia decidit que un dia la faria. De fet (estic malament, ja vaig repetint...) fa un temps ja havia començat a fer-ho. Jeje, sí, és el que et penses. Al cap i a la fi, no ha estat tan difícil.

Tot i que el sentir-me bé per això no farà que se'm tregui el mal moment que he passat avui, amb una conversa que es repeteix i repeteix dins del meu cap. I que seguirà temps i temps aquí.

Me'n vaig a delirar una estoneta, a veure si demà m'aixeco millor.

D'il.lusions també es viu

Oh gran déu dels lectors de blogs, fes que aquelles persones a qui no els agraden els posts críptics deixin de llegir ara mateix. I si continuen llegint, que es converteixin en granotes per la resta de la seva vida (em sembla que estic embolicant històries). Doncs això, que és un missatge per mi, així que serà...

Sempre em passa el mateix. Ja em va dir la Tracy fa uns dies que no he de pensar que tothom actuarà com jo. Però sóc incapaç. Tot va començar amb una idea que em va venir al cap fa uns quants dies. Una situació en la que jo no em trobaré, però que una altra persona s’hi trobarà. I si jo em trobés en aquesta situació... bé, si jo em trobés en aquesta situació faria una cosa. I com sempre, la meva imaginació va començar a volar. Fins al punt que vaig començar a pensar en cinc possibles coses que m’agradaria que passessin. Coses que no passaran. Perquè la probabilitat que passin és molt baixa. Però... hi ha una petita possibilitat. I el fet que hi hagi una possibilitat, encara que sigui petita, fa que el meu cervell ja les etiqueti com a possibles, malgrat que la consciència em digui que cap d’elles es produirà.

És una mateixa acció, que poden fer 5 persones, que per ser original, els diré A, B, C, D i E. Està clar que els podria dir pel nom, que totes tenen un nom diferent i bastant comú. Però no ho faré (bàsicament perquè no em dóna la gana, i jo ja m’entenc).

A és la que em faria més il.lusió de totes. És clar que també és gairebé la més improbable que ho faci. Per començar, perquè no deu saber ni que hi ha l’opció de fer-ho. Té una forma molt fàcil de saber-ho, però no ho farà. I, en cas de que arribés a saber que té la possibilitat de fer-ho, dubto que se li hagi passat ni tan sols pel cap la idea. I si se li hagués passat pel cap, tampoc ho faria. Per què? Això no sóc jo qui ho ha de contestar, perquè tampoc en tinc la resposta.

La persona B és la que em va portar a pensar en la idea. Aquesta persona sabrà la possibilitat, perquè li diré jo. És la persona més probable que ho faci. Realment em faria il.lusió que ho fes. Però té molta feina i dubto que pugui trobar uns moments per fer-ho. Jo al seu lloc ho faria, però sóc conscient que el més probable que no ho faci.

La persona C també pot saber que té la possibilitat, si vol. El problema és que encara que ho sàpiga i vulgui fer-ho, dubto que ho faci. Si es dóna el cas, no ho farà perquè es pensarà que em pot molestar que ho faci. Però no em molestaria. Li podria dir, és clar, però llavors crearia com una espècie d’obligació de fer-ho, i no és el que vull. Es tracta que ho faci si vol, no l’he d’obligar a fer res.

La persona D és la menys probable que ho faci. Perquè no sabrà que en té la possibilitat. Li podria dir, és clar. Però es crearia una obligació, i jo no ho vull. Però, és clar, si no ho sap, doncs tampoc pot fer res. Almenys que la persona D no ho faci no em sabrà greu, simplement perquè és impossible que ho faci.

I E... E sap que té la possibilitat de fer-ho, encara que jo no li digui res. Però tampoc ho farà. Per què ho sé? Per la seguretat que dóna l’experiència.

En fi, ho sento per qui m’hagi aguantat el rotllo. És un missatge per mi. Si alguna d’aquestes persones fa el que jo faria si estigués en la seva situació, segur que ho explico. Tot i que dubto que ho faci.

M'has penjat el telèfon!

Aquesta frase me la deia avui una persona bastant enfadada quan l'he trucat. Sí, t'he penjat el telèfon, però no perquè fossis tu: sempre ho faig.

El telèfon mòbil i jo no ens portem massa bé. De fet, sí que ens portem bé, només que l'abandono, pobret. I no li dóno de menjar (entengui's, el carrego de tant en tant) i aleshores es queda sense bateria. Pobret!

Si algú m'ha de trucar, que s'ho prengui amb calma, perquè jo gairebé mai contesto al mòbil. I això, la gent que sap el meu número de mòbil, ja ho sap.

Quan em truca algú, poden passar tres coses: que el mòbil estigui abandonat en alguna banda (al cotxe, normalment) i aleshores, quan s'ha cansat de sonar, surt aquella dona tan simpàtica dient "Ha llamado al 6..." i 8 numerets més :-) La segona opció és que soni i no el senti o no m'enteri que m'està sonant a mi. És clar, com que sona tan poc, quan sona no m'adono que em sona a mi. Aquesta opció és exactament igual que la primera per qui em truca. I la tercera opció és que soni, que jo estigui a prop del mòbil, que el senti i que no hi hagi ningú més al voltant, amb el que acabi deduint que aquella musiqueta surt d'un aparell que es diu mòbil. I això només passa quan vaig amb cotxe. I com que no tinc mans lliures (per què?), doncs no l'agafo. Com a molt, si estic parada en un semàfor, penjo el telèfon...

Avui anava en cotxe pel mig de Salt. D'alguna manera m'he de guanyar els diners. Anava com boja buscant algun tipus d'aparcament per poder anar a treballar quan en un carrer amb un sol carril un camió estava aturat descarregant vés a saber quina mercaderia. Jo escoltava la radio. Al cap de poc, la música de la radio s'ha vist eclipsada per la música que feien els cotxes que tenia al darrere. I, en aquell moment, sento una altra música. Què coi serà? Doncs sí, exacte! El meu mòbil! El miro, veig qui em truca, i el penjo. Ja tenia prou musiqueta. Trobo aparcament i truco. Sí, sempre truco. Com que mai agafo el telèfon, sempre acabo trucant jo a qui m'ha trucat i li he penjat el telèfon o simplement no l'he agafat. De fet, gasto tan poc de mòbil que sempre m'arriba aquell missatge de que fa no sé quants mesos que no faig una recàrrega i que si no el recarrego en un mes me'l donaran de baixa. Així que bé, ja em va bé trucar de tant en tant.

Avui, però, una veu a l'altra banda m'ha dit:

- M'has penjat el telèfon.

Era una veu enfadada.

Coi, que no era perquè fossis tu, que ho faig amb tothom!

Li he explicat, però no feia veu d'haver-se convençut.

En fi, quan em trobi aquesta persona li hauré de demanar perdó, que sembla que la meva història sobre els telèfons no l'ha convençut. Però què més vols? T'he trucat als cinc minuts per veure què volies!

Si li ha estranyat que pengés deu ser perquè no havia trucat mai. Tot i que com li continui penjant el telèfon em sembla que no em tornarà a trucar més.

El síndrome del diumenge a la tarda

Els diumenges a la tarda són... no sabria dir com són. Tristos. Solitaris. Plens de feina. Feina que no es fa fins que ja és massa tard.

Fa uns anys, els diumenges a la tarda eren el dia en què agafava el cotxe dels meus pares (l'únic dia en tota la setmana que agafava el cotxe) i me n'anava a una estació solitària, sense llum, sense sostre per quan plovia, sense estació, sense cap lloc on picar el bitllet, sense... sense gairebé res, a buscar un tren que acabaria ple de gent. Un tren ple de gent que anava acompanyada d'algú altre, que xerrava amb algú, que coneixia algú. Jo pujava solitària a la meva estació. Era la única persona que pujava allà. De tant en tant pujàvem dues persones. Però només de tant en tant. La típica estació que tant molesta a la gent que va en el tren: "si no puja ningú, per què para aquí?"

Arribava a Barcelona on ningú m'esperava. Havia sopat abans de marxar (a això de les 6 de la tarda...) El pis estava buit. Entrava. Obria la maleta. Posava la roba a l'armari. Obria la carpeta. Estudiava una mica. I em posava a dormir. Sense haver parlat amb ningú des de feia un munt d'hores. Tota sola al pis.

Crec que des de llavors els diumenges a la tarda es van convertir en uns dies tristos. Solitaris.

No hi té res a veure el fet d'haver d'anar a treballar el dia següent després de dos dies de festa. De fet, últimament prefereixo els dies de cada dia que els dies de festa. Qualsevol moment de la setmana és millor que els diumenges a la tarda.

No sé com explicar el síndrome del diumenge a la tarda. Normalment, tinc bastanta feina per fer. Per sort, aviat arribarà Nadal i se n'anirà tota aquesta feina. Em quedo a casa, perquè he de fer la feina. Però és diumenge a la tarda. I penso que tindré temps de fer-ho tot. Al meu cap hi ha la feina que he de fer. Però... vaig pensant que ja ho faré ara, que primer faig no sé què i després no sé què més.

I arriba aquesta hora. El vespre. I és quan el síndrome del diumenge a la tarda es fa gran i més gran. Quan penso que ho faig tot malament. Perquè són les 9 o les 10 del vespre. En realitat, no he fet res de bo en tota la tarda. La feina encara està per fer. Podria haver fet la feina i ara ja la tindria feta. Podria haver mirat alguna peli i això que tindria de més. Podria haver-me dedicat a llegir un d'aquests llibres que tinc esperant i que tantes ganes tinc de llegir. Podria haver fet moltes coses a casa. O podria haver marxat i anar a fer alguna cosa. Podria haver anat a donar un volt. Podria haver anat al cine. Podria haver anat a veure algú (a qui? Bé, millor no em deprimeixo amb això). Podria haver fet moltes coses. Però m'he quedat a casa. M'he quedat a casa per fer una feina. Una feina que encara no he fet. Una feina que he de fer avui. Una feina que em tindrà aquí fins vés a saber quina hora.

En aquests moments és quan penso que sóc realment idiota. Perquè, si m'he de quedar fins a les tantes fent la feina, doncs almenys podria haver aprofitat el temps i anar a fer alguna cosa de profit. Però no, m'he quedat a casa fent... el problema és que intento pensar què he fet i sóc incapaç de dir què he fet de profit. Crec recordar que avui he parlat una estoneta amb l'imma. Crec que he visitat algun blog. I... què més he fet? He estat tota la tarda a casa, alguna cosa he d'haver fet!

També em recordo d'alguna cosa... Alguna cosa que fa temps que em porta de cap. I és que la persona que hi ha darrere l'estranya a vegades té una mica d'enveja de l'estranya. Ara ja gairebé no em connecto mai al messenger amb el meu messenger. Total, per què? Gairebé mai hi ha ningú. I si, per casualitat hi ha algú, tampoc hi xerro. Xerro més amb la gent que coneix l'estranya que no pas amb la gent que conec en persona. Curiós? Preocupant? Ho deixaré estar, que encara he de fer la feina.

Ignorància

Avui és un d'aquells dies en els que sento que realment sóc una ignorant. Hi ha tantes coses que hauria de saber i que no sé! Em refereixo a coses que representa que hauria de saber, però que jo ni tan sols en tinc ni idea. I això per no parlar de les coses que no representa (per la societat, que per mi ja és una altra cosa) que hauria de saber i tampoc sé. I la de coses que ni tan sols sé que no sé!

I és que de cop algú et fa una pregunta i et quedes de tots colors. Vas pensant: "Coi, això jo ho hauria de saber". Però no ho saps.

O simplement algú dóna per sentat que tu domines un tema que tu ni tan sols saps ni de què va. Ja no en parlem ni de saber una mica del tema. Amb una mica de sort, pots arribar a haver sentit que existia, però no en tens ni una idea vaga.

Realment, penso que hauria de llegir més. O d'estudiar més. O de fer alguna cosa per aprendre una mica més de coses. Perquè sóc una ignorant. La major part de les vegades no sé ni una quarta part de les coses que hauria de saber. Bé, de fet, si en pogués saber una quarta part ja seria un gran què, en el meu cas!

El problema és que la gent que m'envolta es pensa que jo realment sé. I no sé pas per què. Els tinc a tots enganyats. Dubto que sigui per les grans parrafades que faig a la gent explicant coses. Perquè, la veritat, jo només parlo quan se'm pregunta o si estic en grups molt reduïts de gent. I si algú altre sap alguna cosa, prefereixo que ho expliqui aquest algú altre que no pas jo. Més de quatre ulls (dos, si no porten ulleres) escoltant-me mentre explico alguna cosa em posen nerviosa. Exceptuant, és clar, les classes que pugui haver donat a la meva vida, perquè està clar que quan dones una classe no t'escolta amb atenció ni aquell alumne que seu a primera fila, amb les ulleres molt graduades i que no parla amb ningú. Només t'escolten quan et cau l'esborrador a sobre el peu i dius alguna paraula que no hauries de dir. O quan parles de la reproducció d'alguns animals i dius una frase tan intel.ligent com: "Comencem amb un animal". Aleshores ja comences a veure com riuen i algú et fa el comentari que un animal sol, pobret, no podrà pas tenir descendència. Aquests són els únics moments en què escolten. Un, degut a la fressa que ha fet l'esborrador al caure a sobre el peu. I l'altre, al sentir la paraula "reproducció". Però, en fi, jo avui no anava a parlar d'això.

Estava parlant de la meva ignorància, i de que no sé per què la gent que m'envolta es pensa que jo realment sé coses. Tampoc sé per què la gent es pensa que sóc intel.ligent. No dóno jo prou senyals de que la meva intel.ligència no és massa gran? No dóno jo prou senyals que realment no sé ni la meitat de les coses que hauria de saber? Aleshores, per què la gent es pensa que jo sé les coses, si realment no les sé? Per què la gent es pensa que jo sóc intel.ligent, si realment tinc la intel.ligència d'una persona normal? Per què sóc tan ignorant i la gent s'entesta a creure que jo realment no ho sóc? Perquè quan em venen amb alguna pregunta del tipus "tu segur que ho saps" i jo no en tinc ni idea, encara em sento més ignorant per no saber el que representa que hauria de saber. O quan sento algun "ostres, no ho sabies?" amb cara d'escepticisme, em sento malament per no saber-ho, si és que realment és una cosa que està tan clar que jo hauria de saber.

D'altra banda, però, hi ha gent a qui tinc enganyada i tampoc sé per què. Gent que no em coneix. Gent que només tenen un nick d'internet. Gent que em pregunten alguna cosa i quan contesto em diuen coses de l'estil de "ets una noia? Ostres!" Sí, sóc una noia. I sóc una ignorant. El que passa és que no sé per què et penses que sé alguna cosa. Però, de totes formes, per què no puc ser una noia? Per què si sé (o et penses que sé) una cosa concreta, no puc ser una noia? Per què si trec un tema i algú no em veu la cara es pensa que no sóc una noia? Reflexionaré sobre el tema, perquè aquesta és una altra de les coses que ignoro.