Avui no tocava...

Avui no tocava anar sola al cine. Però hi he anat. Sola.

No és que sigui massoca. M'agrada anar al cine. I des que vaig veure el tràiler que volia veure la pel.lícula. El problema és que la pel.lícula venia amb unes connotacions especials, no era una pel.lícula qualsevol. Significava alguna cosa. I per això sé que no hi hauria d'haver anat sola.

He arribat al cine una mica abans de l'hora. Sempre m'ho faig venir bé per arribar-hi uns 10 minuts abans de que comenci la peli. Així no escapço mai la pel.lícula i puc escollir seient. El problema que hi ha és que, al estar sola, llavors no sé què fer. A vegades me n'emporto un llibre per llegir (així que si algun dia aneu al cine i us trobeu a una noia sola que llegeix mentre espera que comenci la pel.lícula, potser sóc jo, tampoc crec que hi hagi tanta gent que ho fa). Últimament, però, des que tinc mòbil nou (tot i que no d'última generació) em poso a jugar a un joc dels que ja anaven incorporats, el wappo. No sé si és que vaig massa vegades sola al cine, o si és que sóc molt ràpida, però només jugo a aquest joc els 5-10 minuts que em solen faltar abans no comenci la peli, i avui he arribat al nivell 42. Espero no acabar-me el joc massa aviat, perquè realment m'agrada aquest tipus de joc, i no tinc ganes de baixar-me cap joc més...

Avui no hi ha hagut tràilers. No entenc perquè s'està perdent el costum. Ni anuncis ni res. Encara no havien tancat els llums, que ja començava la peli. Així que jo, tancant el joc com podia, parant el mòbil... ràpidament.

Només hi havia dues persones al cine: una altra noia i jo. Així no ens hem barallat ni ens hem fet nosa ;-)

El problema ha estat quan ha començat la peli. Només de començar ja he vist que no hi hauria d'haver anat sola. Sabia que la volia veure. Sabia que l'havia d'anar a veure. Però també sabia que no l'havia d'anar a veure sola. I això he fet. Però, en fi, ja se'm passarà.

No sabia si posar el títol de la pel.lícula. Però m'imagino que algú ho preguntarà. El dia de l'accident, quan vaig posar que estava cantant, vaig pensar que em preguntarien quina cançó escoltava. I fins i tot vaig encertar la persona que m'ho va preguntar. Aquell dia no tenia resposta. Avui sí. Només faltaria que no em recordés de la peli que he anat a veure avui mateix! I com que els divendres són dies estranys, el dissabte al matí li he promés a ma mare que l'acompanyaria a comprar-se roba i al vespre tinc un fabulós sopar, no crec que torni per aquí fins diumenge. Així que m'anticipo a la pregunta i ja responc. La peli era "La intérprete". Que per què era especial? Bé, això no ho contestaré ni als comentaris, així que si a algú li passa pel cap fer la pregunta, que sàpiga que no tindrà resposta.

El meu part va ser difícil. Va ser molt difícil. Coses que passen. Eren altres temps, no hi havia tants avenços mèdics. I els metges també s'equivoquen, a vegades. Tot i que no sé si el dia que jo vaig néixer es van equivocar o no. Només sé que la cosa va ser confusa. I que la meva mare en va sortir amb un aparell reproductor menys i gairebé un any de baixa. Jo vaig sortir bé, tot i que vaig necessitar un bon temps d'adaptació a aquest món. Però aquest no és el tema.

El tema és que ma mare va deixar de tenir la regla el dia que es va quedar embarassada de mi. Després de tenir-me a mi, ja no va tenir més ovaris, i per tant, no va tenir més la regla. És per això, que quan jo tenia 10 anys havia sentit a parlar de la regla, però mai ningú m'havia explicat què era. Fins i tot la meva cosina, que tenia 3 anys més que jo, no havia passat per aquest fabulós món. A ma mare no se li havia passat mai pel cap de parlar-me'n, perquè creia que jo era massa petita. Suposo que si ella hagués tingut la regla, me n'hagués parlat. Però jo només tenia la referència del mestre de l'escola. "Una mica de sang". I un ou! Jo em pensava que una mica de sang era una mica de sang, i quan vaig veure que allò no s'acabava en uns quants dies, em vaig emprenyar molt. Coi! Almenys podrien dir les coses clares, els mestres!

Total, que ma mare es va trobar amb la nena que tenia la regla i no li havia explicat mai res. Em va donar una compresa, em va dir com l'havia de posar, i apa, aire! Nena, vés a jugar. Suposo que va pensar que tampoc calia explicar-me gaire res, jo ja m'ho aniria trobant.

Així que jo em vaig introduir en aquest món sense que ningú m'expliqués res. I vaig pensar que tot el que em passava era normal. Fins el dia que la meva cosina va venir a dir-nos que estava embarassada. Ma mare li va preguntar que quants dies de retràs portava. No sé a qui va sobtar més la resposta, si a ma mare o a mi. La resposta va ser 2. 2 dies? Jo al.lucinava. De fet, jo sempre m'havia pres lo dels 28 dies com una aproximació. El 90 i tants per cent de vegades em ve entre els 25 i els 30 dies, i pensava que era el normal. De tant en tant es retarda una mica més... Però jo sempre havia pensat que el cos no és un rellotge, i que és normal que hi hagi dos o tres dies abans o després... La meva cosina va dir que a ella SEMPRE, des del primer dia que li va venir la regla, li venia cada 28 dies. Així que el primer cop que se li va retrassar un dia, va anar directa a comprar-se la prova d'embaràs i va donar positiu (jo em pensava que tan aviat no donava positiu, però sembla ser que sí) i al dia següent ja ens ho va venir a dir. Aquell dia, jo portava més o menys una setmana i mitja de retard...

Ahir la meva cosina va venir molt preocupada a casa. Resulta que la regla se li havia retrassat un dia. I així com el primer cop va buscar la criatura, ara la cosa és més complicada, perquè fa 2 mesos que es va separar. Quan es va separar va dir que no hi havia terceres persones. I dubtaria molt que hagués tornat amb l'ex-marit. Em vaig posar a riure. Però no em reia de la seva situació. Ella només està pendent del que la gent dirà d'ella, i ser divorciada als vint-i-tants ja és prou dolent per ella, però ser mare soltera... Reia perquè la situació em va fer molta gràcia. Ella estava preocupadíssima per un dia de retard. Jo en porto una setmana, però no em preocupa el més mínim. D'una banda, perquè és una cosa normal en mi, almenys de tant en tant. I d'altra, perquè com no fos de l'esperit sant (o d'algun extraterrestre que m'abduís algun dia d'aquests i no me'n recordés), no podria pas estar embarassada. Es va enfadar. Es va pensar que em reia d'ella. Va marxar ben enfadada i avui, quan ha vingut, continuava estant mosca. Ahir tampoc em va donar ocasió d'explicar-li de què reia.

Ha vingut a dir que era una falsa alarma. Però estava molt enfadada. Així que he pensat que, ja que s'havia d'enfadar amb mi, almenys que ho fes amb raó. Li he deixat anar un: "Bé, jo també tinc retard i no em preocupa. Si et preocupa és perquè pensaves que podies estar embarassada, i suposo que del teu ex-marit no ho és pas". No m'ha tornat contesta. Ja ho sé, tinc molt mala llet. Però quan va venir a dir que es divorciava va dir que no hi havia terceres persones. No ho sé, si no hi havia terceres persones, però ha trigat molt poc a trobar-ne un altre, no? Ja sé que és ella la meva cosina, però el seu ex-marit el conec des de gairebé tota la vida. I està bastant fotut. Ella va tan feliç per la vida. Jo no he de jutjar a ningú. Que faci el que vulgui. Però llavors, que no em vingui a plorar, que ja és prou grandeta!

Miro per la finestra. I em fan mal els ulls. El cel està entre rogenc i groc, el sol s'està ponent i m'enlluerna.

Miro per la finestra. I només veig dues coses: el verd de les fulles d'un noguer i el verd-blavós de les muntanyes (per què es veuen d'aquest color blavós?)

Miro per la finestra. I no hi veig cap núvol.

Miro per la finestra. I si m'aixeco, puc veure un poble petit a baix de les muntanyes.

Miro per la finestra. I passa un ocell.

Avui recordava els anys que vaig viure a Barcelona, almenys entre setmana. Els caps de setmana sempre em retornaven a la meva terra.

En aquells temps, des de la finestra no podia veure el sol.

En aquells temps, des de la finestra no es veia cap arbre. Les muntanyes quedaven tapades pels edificis del voltant.

En aquell temps, des de la finestra no veia núvols, perquè, simplement, no podia veure el cel.

En aquells temps, des de la finestra només veia cases, i no intentava aixecar-me per veure algun senyal de civilització.

En aquells temps, des de la finestra no veia massa animals.

I, malgrat tot, sempre que recordo aquells temps somric.

El segon cognom

Avui parlava d'una venedora que ha trucat a casa i que, al demanar per mi, ho ha fet utilitzant el nom i els dos cognoms (i un "doña" a davant que no m'ha fet massa gràcia, però això ja són figues d'un altre paner).

Per aquí tots tenim dos cognoms. Alguns estan més contents dels seus cognoms que d'altres. A alguns no els agrada el nom que tenen. Alguns se'l voldrien canviar. A d'altres ens agrada, però per aquelles coses de l'anonimat ens fem dir d'una altra manera. Alguns tenim tres noms, però MAI direm quins són els altres noms, aquells que no surten al DNI, però que ens els van posar quan ens van batejar (algú sap per què serveixen?) i solen ser noms... com ho diria... recargolats? Antics? Que val més que ningú sàpiga?

En el meu cas, tinc 3 noms, i dos cognoms. Les persones que em coneixen saben el meu nom, però els meus altres dos noms són secret d'estat... Només els sap la meva família, per sort! I perquè se'n van enterar sense que jo els digués quins eren, perquè sinó ni tan sols ells ho sabrien (si fins i tot el capellà que em va batejar és família propera meva, així que el secret va quedar ben bé en família).

Pel que fa als cognoms, sóc una mica especial, a l'hora d'escriure el meu nom. El meu primer cognom és castellà. D'aquells que ho són sense cap mena de dubte. D'aquells que tothom coneix algú que s'ho diu. Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya és un dels 23 cognoms més freqüents a Catalunya. Si algú clica a l'enllaç (o si ja coneixia la pàgina) s'adonarà que d'aquests 23, podria ser qualsevol, perquè tots són castellans (tinc un cert dubte amb els Torres, però amb els altres, no). El meu segon cognom és diferent. No és massa comú. De fet, en el ranking de Catalunya, supera la posició 1000 amb escreix. De fet, només hi ha dues comarques en les que el ranking no és d'aquells que te'l miris i diguis: "però és que no hi ha ningú que es digui així en aquesta comarca o què?"

Degut a això, jo no poso mai el meu nom seguit del meu primer cognom i prou: o hi poso el nom sol (quan sé que es sobrentendrà qui sóc) o hi poso el nom i els dos cognoms. Mai he posat el nom en un examen sense posar-hi els dos cognoms. En el meu correu (el de veritat) hi tinc posat el nom i els dos cognoms. Posar nom i primer cognom, sense res més, em dóna la impressió que no sóc jo. Com quan algú em crida pel cognom. Em giro a mirar qui és aquella persona a qui criden, fins que m'adono que em criden a mi.

Però, com sempre, m'enrotllo massa. Quan he començat a parlar del segon cognom, no volia parlar de mi (sort que no volia parlar de mi, que sinó...) Volia parlar d'una altra persona. Perquè em fa gràcia com escriu el seu nom. Té un nom comú: és el quart nom en el ranking de la seva comarca i per la franja d'edat (nascuts entre el 1970 i el 1979). El seu primer cognom no és tan comú com el meu, però es troba significativament a totes les comarques. Però tampoc volia parlar d'això. Volia parlar de com escriu el seu nom. Em va fer gràcia. Escriu el nom, escriu el primer cognom i la inicial del segon cognom, seguida d'un punt. Sempre fa el mateix (bé, sempre que l'he vist escriure el seu nom, però han sigut unes quantes vegades). I sempre que ho veig, em fa gràcia. No he tingut ocasió de preguntar-li el perquè. Tampoc tinc la confiança suficient per preguntar-li. Penso que potser a l'escola eren dos nens amb el mateix nom i primer cognom i s'hi va acostumar. O potser li passa com a mi, que només posant el nom i el primer cognom no s'identifica amb el que hi ha escrit. Potser li passa com a mi, que s'identifica més només amb un nom que no pas amb el nom seguit del cognom. O, potser, simplement, li agrada posar "J." a darrere del seu primer cognom. Ara hi he pensat. No sé per què. I m'ha fet gràcia explicar-ho. Potser hi ha altra gent que fa el mateix a l'hora d'escriure el seu nom.

El telèfon un altre cop!

Em sembla que el pròxim cop que soni el telèfon, deixaré que soni i no el contestaré. No, no ha tornat a trucar la meva àvia (de fet, sí que va trucar, va agafar el telèfon el meu pare, i li va dir que estava molt contenta d'haver parlat amb mi per sant Jordi). Ha trucat una venedora d'assegurances d'accident...

En fi, jo estava tan tranquil.la a casa, treballant (sí, de tant en tant treballo des de casa) quan sento el telèfon. Estava sola a casa. I no hi ha res que em faci posar més els nervis de punta que estar treballant, sola a casa, i que soni el telèfon. Coi! És que he de deixar la feina, m'he d'aixecar, he de caminar uns quants metres... I sempre acaba essent una d'aquestes possibilitats:

- Una de les meves dues àvies. Si és la catalana, és perquè vol que vagi a fer alguna cosa, "ja que estàs a casa i no tens res a fer...". Si és l'altra... bé, us remeto al post anterior a aquest.

- El meu pare, que truca des de la feina, per preguntar-me qualsevol xorrada (crec que ho fa per saber si sóc a casa o no).

- Algú que s'equivoca (i llavors sí que m'enfado de valent!)

- Algú que demana pels meus pares (no, no hi són...)

- Algú que em vol vendre alguna cosa (i em donen ganes de penjar el telèfon directament).

Avui ha tocat la última possibilitat. La conversa ha anat més o menys així:

- Hola, quería hablar con doña María Estranya.

Coi! Aquí ja han saltat totes les meves alarmes. Doña? Aix! Si ja no soporto quan algú em tracta de vostè... I, a sobre, el nom seguit dels dos cognoms. Ni que fos aquí algú de la família real, a qui han de dir tots els títols, un darrere l'altre! I en castellà? Per què coi em parlen en castellà? Per què no contracten dones (i dic dones perquè mai ha trucat cap home a casa intentant-me vendre alguna cosa) catalanes per trucar arreu de Catalunya? Perquè d'acord que el meu primer cognom és castellà (cosa que no vol dir res, però en fi...), però ja que m'has dit el segon cognom (per cert, t'hi podies haver fet una miqueta més, que tampoc és dels cognoms catalans més difícils de pronunciar!) almenys saps que sóc catalana (i si parlessis el català em podries parlar en català, si els jefes et deixen). En fi... En els dos segons abans de contestar, el que he pensat ha sigut "merda, merda, merda! Ja podrien demanar pels meus pares, així els diria que no hi són i acabaria més ràpid!" Però no he tingut aquesta sort.

- Sí, sóc jo.

Observi's l'idioma de la resposta... català. Era per si picava i s'adonava que em podia parlar en català. Ha trigat dos o tres segons a contestar. Crec que deu haver pensat "Vaya, una catalana". O potser és que ha sigut el temps que ha trigat a engegar la cinta...

- Mire, yo la llamo ...

Tampoc cal que escrigui tot el que ha dit. El primer que he pensat és: "Coi, aquesta dona parla molt a poc a poc". I parlava molt a poc a poc. Com si fos un robot. "Coi! Estic parlant amb una màquina?" Li he deixat que deixés anar el rotllo. No sé quanta estona s'hi ha estat. El meu cap ha anat del "sembla una màquina" al "sort que paga qui hagi trucat, perquè amb la parsimònia que va, si hagués de pagar jo, ja hauria penjat". Que maleducada que sóc... Però de seguida el meu cervell ha derivat cap a una altra banda: sí, avui ja tinc post! En consonància una mica amb el que deia en Jun ahir. Només que aquesta situació ha sigut meva, no de ningú que m'envolti.

Es veu que era una assegurança per si tenia un accident i em quedava paralítica. Li he dit que no m'interessava. I llavors m'ha començat a preguntar per què, si tenia alguna altra pòlissa (això m'ho pot preguntar? Això no és informació confidencial?), que si això, que si allò altre. Amb la veu pausada de tota l'estona.

Al final me l'he tret de sobre... i he vingut directa a escriure el post. Ja ho sabeu, si us truca algú amb veu pausada demanant per vosaltres, no hi sou! O aguantareu el rotllo...

Sant Jordi

"I el dia que tingui alguna història per explicar, alguna anècdota divertida o que, simplement, ja estigui millor, tornaré."

No he pogut resistir la temptació de fer brometa sobre el meu sant Jordi. No sé si és bo o dolent, en fi.



5:59:40 Sento una musiqueta. Merda! Avui és dissabte! Per què em vaig descuidar de parar la radio, que cada dia sona a la mateixa hora? Obro un ull. Obro l'altre. Ahir vaig anar a dormir massa tard, per aixecar-me avui a les 6. Faig un esforç per arribar a la radio i parar-la. Mentre faig l'esforç, sonen els senyals horaris de les 6 del matí. Almenys avui no ha tocat el despertador, amb la seva puntualitat anglesa. Comencen a dir les notícies abans de que jo arribi a la radio. La primera notícia és: "Avui es vendran 5 milions i mig de roses". Tenco la radio. Però ja és massa tard. El meu cap comença a pensar... 5 milions i mig? Considerant que aproximadament el 50% de la població catalana són dones, això ve a dir que, en mitjana, cada dona rebrà una mica menys de dues roses (això si no hi ha homes que en reben). Començo a pensar en la de dones que no tindran rosa, perquè la majoria en reben més d'una. Començo a pensar...

6:05 Tinc els ulls oberts com dues taronges. Avui ja serà impossible tornar-se a dormir. Però qui coi s'aixeca a les 6 del matí un dissabte sense haver d'anar enlloc i havent anat a dormir fa... val més que no compti les poques hores que fa que vaig anar a dormir!

9:00 Quan la major part de Catalunya (excepte els pringats que venen roses o llibres) encara està dormint, per mi ja és mig matí. Ja he esmorzat, m'he dutxat, m'he vestit, he llegit una mica, he fet una mica de feina... Així que agafo els trastos i me'n vaig a la ciutat, a passejar per la Rambla. Encara tindré sort i, anant-hi aviat, no trobaré gaire gent i podré triar i remenar.

10:00 Arribo a la Rambla. Tinc sort. No hi ha massa gent! Em disposo a comprar algun llibre. Cada any m'autoregalo algun llibre. De fet, cada any me n'autoregalo un mínim de 3. Aquest any no he estat massa inspirada, així que només n'han caigut 3. I de roses de les que s'han de posar en aigua i que al cap de dos dies es panseixen? Bé, d'aquestes sempre tinc només la del meu pare, així que tampoc me'n preocupo.

Escullo els llibres. El primer, serà una novel.la. Com sempre. Una novel.la que el meu pare no critiqui, i que sé que acabarà llegint. Per tant, ha de ser alguna cosa que li agradi a ell, però també m'ha d'agradar a mi. Difícil? Bé, s'ha de buscar alguna cosa amb una mica de misteri, o el meu pare no el llegirà. És més un llibre pel meu pare que no pas un llibre per mi. Al final m'he decidit per L'enigma del quatre. A veure què tal (tot i que està a darrere d'uns quants, suposo que se'l llegirà el meu pare abans que jo). Per comprar aquest fabulós llibre, a la parada on l'he comprat, m'han regalat una rosa. El primer que he pensat ha sigut: "I aquestes roses que regalen per comprar un llibre, o per qualsevol altre cosa, també les inclouen entre els 5 milions i mig que es vendran avui? Perquè, si és així, les dades no són massa reals." He suposat que sí, que les incloien. Així doncs, on ens deixa això? A mi me n'han regalat una, com a mitja Catalunya. Això vol dir que encara hi ha més dones de les que em pensava que es queden sense cap rosa. Perquè, al cap i a la fi, jo ja havia sobrepassat la mitjana, amb dues roses (comptant amb que mon pare es recordés de mi). És clar que llavors m'he posat a pensar que vés quina tonteria! Per què han d'anar regalant roses per comprar llibres (o qualsevol altra cosa), per anar a posar gasolina (això també és comprar, no?), o fins i tot per dir hola? Al final, això fa que ni tan sols valorem el que tenim. Al cap i a la fi, aquesta rosa que m'han regalat per comprar el llibre per mi ha sigut només un "mira, ets una més de les no sé quantes persones vindran avui a comprar, i per això et regalem una rosa". Molt bé. I què?

El segon llibre és un llibre dels que el meu pare en sol dir "cosas raras". Aquest any ha tocat Eragon, de Christopher Paolini. Ja us explicaré.

I el tercer llibre sempre és el llibre freak de la jornada. És que jo, si no compro coses "rares" no estic contenta. Avui ha tocat El món en jocs, d'Oriol Comas i Coma (perdó per l'enllaç, no he trobat res millor). Es tracta d'un llibre on s'explica com es juga a diferents jocs de tauler d'arreu del món. És que a mi m'encanten... L'he fullejat una miqueta i hi he trobat a faltar el mític "parchís". Però m'ha semblat bastant interessant.

14:00 Arribo a casa. Estic morta. M'he passat el matí donant volts. I aquesta tarda li he d'anar a donar a la piloteta. A veure si guanyo...

20:30 Sona el telèfon. Ma mare no és a casa. És impensable que mon pare l'agafi havent-hi més gent a casa. Així que em toca a mi. Despenjo. Una veu em parla en castellà. Merda. La meva àvia. No és que no me l'estimi. És que no ens entendrem mai. I sé que hi haurà discussió amb mon pare, perquè acabaré contestant només amb monosíl.labs.
- ¿Qué tal estás?
- Bien.
- ¿Mucho trabajo?
- Sí. - Tampoc és qüestió de dir-li que no, perquè llavors em dirà que sóc una vaga, que ja ens coneixem.
- ¿Ha hecho buen día hoy?
- Sí.
- Por aquí también.
Pos que bé.
- ¿Vas a salir hoy?
- No, hoy no. - Sort que aquesta dona només té una néta, que sinó es faria un embolic dels grossos. No li he dit una mentida, però li he dit la veritat mal explicada. No, avui no sortiré. I, molt probablement, no ho faci en els pròxims mesos. Tan li costa a aquesta bona dona entendre que a la seva ÚNICA néta no li agrada sortir? Que no li agrada anar a discoteques? Que com a molt va a alguna despedida de soltera quan no se'n pot estar i que, quan va a un sopar, marxa ràpid? Quants cops li he explicat? Al final, ja ho he deixat per inútil.

La conversa continua. Tampoc fa falta que l'expliqui fins al final. Moltes preguntes tipus la última, però cap sobre si he guanyat o no, cap sobre com em va la feina, cap sobre res important per mi. Només coses importants per la resta de gent, i que a mi se me n'enfoten. Llavors mon pare em pregunta que per què la contesto amb monosíl.labs... Doncs no ho sé. Serà perquè igualment no m'escolta? Serà perquè, digui el que digui, el pròxim cop ella em preguntarà un altre cop si sortiré de festa? Ho sento, no té res a veure amb sant Jordi, però em treu de polleguera!

I bé, he tornat. I torno amb 3 sorpreses (per mi). Les 3 són bones.

Sorpresa número 1: M'han renovat el contracte (només de paraula, però amb això ja en tinc prou) i tindré feina durant un any més! Sé que per una persona que als 25 anys ja ha rebutjat dos contractes indefinits, alegrar-se perquè li renovin el contracte d'una feina en la que el contracte s'ha de renovar cada any i que les condicions econòmiques no són tan bones com en els que ha rebutjat sembla una bojeria. Però tinc les meves raons (o no, però aquesta feina ja m'està bé). Així que tindré un any més de tranquil.litat.

Sorpresa número 2: Quan he arribat de jugar, els meus pares acabaven d'arribar de la Rambla. Com sempre, la rosa me l'ha donat ma mare, el meu pare passa d'aquestes coses. Ma mare m'ha confessat que les roses els les han regalat per comprar llibres, a la mateixa parada que m'han regalat a mi la que portava jo. Però la sorpresa no era aquesta. La sorpresa és que, per primer cop a la vida, els meus pares s'han adonat que m'agraden més els llibres que les roses. I mon pare m'ha comprat un llibre. La nit de l'oracle, de Paul Auster. Veurem què tal. Sembla ser de l'estil dels llibres que agraden a mon pare (un llibre que no li agradés a ell però a mi sí suposo que ja seria massa demanar). Tot i així, l'ha comprat en català. Això vol dir que no se'l pensa llegir. Ell no llegeix cap llibre que estigui escrit en català. Així que el llibre és només per mi...

Sorpresa número 3: Quan marxava de la Rambla m'he trobat un noi que feia temps que no veia. L'últim cop que me'l vaig trobar va ser al tren, i em va obrir els ulls sobre un tema. Em sembla que mai li podré agrair prou com se'm va plantar al davant i em va dir quatre veritats. Quan me l'he trobat, anava amb la nòvia, molt arrambladets. Només li he dit adéu, jo no volia molestar. Però m'ha fet parar i m'ha dit que feia uns dies que volia parlar amb mi. Molt bé, parlem. La nòvia hi ha fet bona cara, així que suposo que ja estava en antecedents. M'ha donat una bona notícia. De fet, suposo que no sap lo bona notícia que ha sigut per mi. O potser sí, que ho sap. M'ha alegrat el dia.

M'agradaria tornar a ser l'estranya del principi. Vull dir, l'estranya que va començar a escriure en aquest dip (bitàcola, bloc, o com se'n vulgui dir). Normalment, quan li passava alguna cosa, feia córrer la imaginació i s'inventava alguna història que tenia com a rerefons el que li havia passat, però no era tota l'estona "jo, jo i més jo". Però, últimament, només tinc esma d'escriure en primera persona, no se m'acudeixen històries, ni tampoc tinc massa cosa a dir. De fet, ni tan sols se m'acut un títol per posar al post (i no és el primer dia).

M'agradaria escriure alguna cosa alegre, per variar. Però últimament en sóc incapaç.

Fa com una o dues setmanes que vaig zombie pel món, sense ganes de res. Al principi, em pensava que tot es devia al sopar de vuitè i a l'stress per saber que hauria de veure a tota aquella gent. Però no crec que sigui això. Ja fa molt de temps que vaig deixar de preocupar-me pel que deien, feien i pensaven.

I, enllaçant amb el post d'ahir, aquest estat només se'n va quan estic treballant amb els nens. Suposo que com que necessito molta energia, al final m'oblido de tot el que sigui que em passi, sigui el que sigui.

També em pensava que el meu estat tenia a veure amb l'Anna. Simplement, ha desaparegut. No, ella no ha desaparegut. Però aquest cap de setmana que havia de venir per aquí no ha vingut (ella sabrà per què, no em va donar cap raó). L'altre dia ens vam trobar pel Messenger. Li vaig dir no sé què del cotxe i em va canviar de tema. Li vaig dir que li havia enviat un mail i em va dir que ja el llegiria i em contestaria. Li vaig dir com estava i em va canviar de tema. I com que només feia que canviar-me de tema, i després de parlar de les seves coses durant no sé quanta estona, ja en vaig tenir prou i li vaig dir que tenia pressa. Vaig tencar el messenger sense donar-li ni l'oportunitat de dir-me adéu. Estava emprenyada. Però sempre em fa el mateix i n'estic ben farta. D'això ja en fa 3 dies i no sé si s'haurà llegit el mail, però contestar no ho ha pas fet. Ni ho farà. Coneixent-la, no dirà res fins que jo no li envii un mail preguntant-li si està bé, que fa molt que no diu res. Però aquest cop no ho penso fer. Ella està bé. Massa bé. Sóc jo la que estic fotuda, i estic farta d'anar al seu darrere. Si vol alguna cosa, ja ho dirà. Però, tot i així, cada cop que obro el correu i veig que no hi ha cap mail seu m'entristeixo (una mica més del que ja ho estic).

Però crec que la resposta ve d'una altra banda. Crec que l'he trobat en els dips (bitàcoles, blogs...) Simplement, d'una bona reflexió que feia ahir l'Imma, i sobretot d'una cosa que he llegit avui. Em sembla que tot va començar quan vaig dir que deixava estar en Jordi, que si volia alguna cosa, que ja ho diria. Potser m'equivoco.

De moment, però, no vull continuar deprimint al personal. Intentaré buscar què és el que em passa. Intentaré animar-me. I el dia que tingui alguna història per explicar, alguna anècdota divertida o que, simplement, ja estigui millor, tornaré. I serà el dia que menys s'esperi. Potser serà demà, o potser serà d'aquí a un mes. Mai se sap.