El "Gordo"

No, això no va de gordos i prims. Ja en vaig parlar un dia, de gordos i prims (més o menys...) Això avui va de loteries.



Jo no jugo a la loteria. Per principis. No sé quin tant per cent dels ingressos es queda l'estat, però és un tant per cent una mica gran. I sense necessitat de fer cap càlcul difícil, si l'estat es queda un tant per cent dels diners, doncs les persones que hi juguen, segur que en mitjana hi perden bastant. Fa un temps vaig interessar-me una mica per la teoria de jocs, i això no seria pas un joc de suma zero (no en sé massa, però un joc de suma zero vindria a ser un joc en el que hi ha les mateixes probabilitats de perdre que de guanyar).



El problema és que el que jo no jugo ho compensen amb escreix els meus pares. Juguen a totes les loteries possibles. I perquè no n'hi ha més, que sinó...



Total, que com que els meus pares juguen a tot això, jo sé una mica de què va la cosa. Avui el meu pare ha aparegut a casa amb uns fulletons sobre el nou sorteig del "gordo". I ja l'hem tinguda.



Comencem per l'anàlisi de la situació. Em ve i em diu que ho han canviat, però que ara el preu és igual i és més fàcil tenir premi. Que és més fàcil tenir premi? Anem-ho a comptar! He desenterrat els meus apunts de mates de COU, he buscat on hi havia la probabilitat, i m'he posat a fer càlculs. És probable que m'hagi equivocat en els càlculs (sempre ho faig) així que si algú veu algun error, que avisi...



Primer he calculat la possibilitat d'emportar-se el premi gros:



- "Gordo" antic: havies d'encertar 6 números d'un total de 49. Sóc molt dolenta a l'hora de saber si són combinacions o permutacions, o el que sigui. Però el nombre de combinacions possibles que es poden fer amb 6 números d'entre 49 són 49*48*47*46*45*44/(6*5*4*3*2*1). Per tant, hi ha una possibilitat d'emportar-se el premi gros d'entre els 13.983.816 de possibilitats. Sembla difícil? Doncs anem a mirar què passa amb el "gordo" nou...



- "Gordo" nou: hi ha dos tipus de caselles (algo així com a l'Euromillones, joc al que els meus pares també juguen). En una, hi ha una graella de 54 caselles, de les que se n'han d'escollir 5. A la segona casella hi ha els números del 0 al 9 i se n'ha d'escollir un. El premi gros d'abans ara és encertar els 5 números del casiller gros i el número del casiller petit. Anem a veure les possibilitats: pel casiller gros, hi ha 54*53*52*51*50/(5*4*3*2*1) possibilitats i pel casiller petit, 10. Com que són independents un de l'altre, les possibilitats són el producte dels dos números, o sigui 31.625.100.



Per tant, si abans hi havia uns 14 milions de possibilitats, ara n'hi ha 31 i mig. Més del doble! O sigui, que encara costarà més emportar-se'n el pot. El pot era d'una bestiesa de millons. I què se'n treu, dels càlculs? Doncs que si és més difícil emportar-se'n el pot, durarà més temps, i els diners del pot estaran més temps en mans de l'estat...



I bé, després hem continuat discutint sobre el tema. El meu pare va i diu: "però ara serà més fàcil que et donguin un premi". El seu raonament és que fins ara gairebé cada setmana feia un 2 al "gordo", i ara amb un 2 ja et tornen els diners (o algo, no sé què era). Li he intentat fer entendre que ara serà més difícil fer un 2. Per dues raons: perquè ara en comptes de tenir 49 possibilitats per cada número, ara n'hi ha 54; i perquè abans podies escollir 6 números, i ara només 5. Així que li he dit que li calcularia si era més fàcil treure un 2 ara o treure un 3 abans. I m'ha dit que matemàticament podria calcular el que volgués, però que a la pràctica era més fàcil treure un 2. He intentat fer-li entendre, però ja he vist que no ens entendríem. Així que ho he deixat estar per inútil i me n'he vingut a escriure un post :-)



- Un 3 amb el "gordo" antic: 6*5*4*43*42*41/(6*5*4*3*2*1) (crec que està bé, però no les tinc totes...) aquestes series les possibilitats de "guanyar". Per tant, es trauria un 3 en 12341 casos dels 13.983.816 casos possibles. Per tant, una probabilitat de 0.00088252 de treure un 3 en el "gordo" antic.



- Un 2 amb el "gordo" nou: Deixem de banda el segon casiller. Per tant, el número de possibilitats és de 3.162.510. Quantes tenen un 2? 5*4*49*48*47/(5*4*3*2*1) = 18424 possibilitats, amb una probabilitat de guanyar de 0.00582.



Bé, sembla que ell tenia raó. Segur que m'he equivocat en els càlculs... No pot ser que "Loterías y apuestas del estado" faci més premis. I sinó, seran més petits. Al cap i a la fi, sigui com sigui, en el fulletó hi posava que NOMÉS (bé, el només l'hi afegeixo jo) es repartiria un 55% de la recaudació en premis. És un pastón cada cap de setmana! (El gordo és als caps de setmana?)

Confiança

El primer dia que vaig escriure aquí vaig parlar sobre els meus millors amics. Faig un copy-paste del que vaig dir aleshores (fa 2 o 3 mesos):

Però devem ser unes de les poques persones que després de molt de temps sense veure'ns, continuem en contacte. Ens solem escriure uns 10 o 12 mails a la setmana, bastant llargs, i pràcticament ho sabem tot l'una de l'altra.

En fi, suposo que parlava per mi. El fet de que jo li expliqués el que pensava i el que em passava no vol dir que ella m'ho digués a mi.

Avui me n'he enterat que fa més d'un mes que té nòvio. Me n'he enterat per una altra persona, no per ella. M'ha sabut greu que no m'hagués dit res. M'ha sabut greu la cara d'idiota que se m'ha quedat quan m'ho han dit. Però, sobretot, m'ha sabut greu el fet de que no em tingui la suficient confiança com per dir-m'ho.

No m'he atrevit ni a trucar-la. Total, per què? Ella tampoc ha trucat. Total, per què? I si hagués trucat, no li hagués agafat el telèfon. Després de més d'un mes, ara tampoc cal que vagi amb presses.

M'ha enviat un mail. Com sempre. Ja és normal en nosaltres. M'ha dit que li sabia molt de greu i bla, bla, bla... Doncs, si et sap tan de greu, per què no m'ho deies?

L'excusa m'ha fet tanta gràcia com tot el demés. Venia a dir que ella no havia tingut nòvio en la seva vida i no sabia com dir-ho. Bé, de fet dir-ho no és massa difícil. I menys fer-ho per mail. S'obre un nou mail, on hi pots posar el subject que vulguis, per exemple "notícia" i a dintre hi poses: "Hola Estranya. Recordes aquell noi de qui et vaig parlar? Doncs és el meu nòvio." No cal posar-hi res més. Però no. Es veu que ho ha fet per mi. Per mi????????????????? Diu que com que jo no tinc nòvio, que es pensava que m'entristiria el fet de veure que ella en té. Però, si és la meva amiga, per què no me n'hauria d'alegrar per ella? Per què no m'ho podia dir?

En fi, que les coses no sempre són com esperàvem, i a vegades la gent ens decepciona. Ja s'ho farà.

Ell o ella?

Era diumenge a la tarda. Estava avorrit. No tenia res a fer i ningú a qui trucar. Va engegar l'ordenador. I va pensar que podria entrar a algun xat. Però el xat l'avorria. Sempre era el mateix. Va decidir entrar al xat. Es posaria un nom de noia. Va escollir Carla.

Només d'entrar, un munt de nois li van començar a parlar. Bufa! Ho hauria de provar més cops, això. Amb nom de noi o nom neutre, passava desaparcebut, i ara podia parlar amb qui volgués. Va riure una estona. Hi havia nois que eren molt patètics intentant lligar.

Un d'ells li va cridar l'atenció. Es deia Albert. Però qui coi es posa el seu nom en un xat????? Pensant-ho fredament, ell també s'havia posat Carla. Així que, bé, potser també podria ser un nom fals.

Van parlar una bona estona. El tal Albert era diferent de la resta de nois que es posaven a parlar amb ell. Va ser l'únic que no li va preguntar com era físicament. Així que no li va donar la resposta que donava a tots: "rossa, ulls blaus, metre vuitanta, prima, cabells llargs". Després de la descripció, la majoria de nois deixaven de parlar perquè no s'ho creien. Però l'Albert no li ho va preguntar. Només parlaven de la vida. Ell tampoc li va preguntar com era físicament. Total, tampoc li interessaven els nois.

Al cap d'uns dies, es va tornar a trobar avorrit a casa seva. I va tornar a entrar al xat. Quan li van demanar l'àlies, no s'ho va pensar dos cops: Carla. L'altre dia s'ho havia passat bé. Només d'entrar, un tal Albert li va dir hola. Va somriure. Ostres! Ja he lligat! Així que li va demanar si es podrien trobar en algun lloc. Així sortiria de casa i riuria una estona al veure el noi plantat en el bar, esperant a una Carla que no apareixeria. L'Albert va accedir de pressa. De fet, li va dir que si ella no li hagués preguntat, li hauria preguntat ell. Quedarien el diumenge següent. L'Albert portaria una bufanda vermella i la Carla un jersei lila.

Va arribar el dia. Ell va arribar abans d'hora. Tenia ganes de veure entrar l'Albert, veure com buscava la noia que no apareixeria. Va entrar al bar. Va veure una noia guapa i es va asseure prop d'ella. "Mira, potser fins i tot matarem dos ocells d'un tret".

Va esperar molta estona. Però no va entrar cap noi amb una bufanda vermella. Ja feia 20 minuts de l'hora que havien quedat. Però com s'atrevia a deixar-lo penjat??????????? Aquell noi era un penques!!!

Es va fixar en la noia. Ella també esperava algú. I qui havia quedat amb ella tampoc havia aparescut.

- Si jo hagués quedat amb tu, no t'hagués deixat plantada.

Ella se'l va mirar.

- A tu sembla que també t'han deixat plantat.
- Doncs sí. Hola, em dic Carles.
- Hola, jo em dic Berta.

Un pensament li va creuar el cap. Carles, Berta? Carla, Albert? No, no pot ser. O potser sí?

Tramuntana

Sembla que finalment ha parat. Però ja no em crec res. Ahir al vespre també semblava que havia parat, però va bufar tota la nit i avui ho ha fet tot el dia.

La tramuntana i jo no tenim gaire bona relació. Ens aguantem, però per força. Bé, jo l'aguanto per força, i ella m'empeny perquè me'n vagi cap al sud. Però jo no sóc com els pals de la llum de l'Empordà, i em quedo allà on estic, a veure quina de les dues pot més.

Tot i així, ella intenta guanyar la batalla, i ho fa amb molta força, sobretot a on visc jo. I lluita amb moltes armes, però suporto una gran quantitat d'atacs que m'envia:

Suporto la sensació de fred que em provoca quan he de sortir al carrer. Avui m'he deixat els guants a casa i després de fer un camí d'uns 50 metres del cotxe a la feina, les mans m'han quedat inservibles durant uns 10 minuts. Però ara ja poden teclejar perfectament :-)

Acabo suportant la fressa que fa. Arriba un moment, quan fa uns dos dies que bufa, que em comença a posar nerviosa. I és que la meva habitació dóna a la banda nord de la casa i encara es sent més com bufa. Però posant la música ben forta, es resol el problema :-)

No em fa res trobar contenidors circulant per la carretera. Total, només els he d'esquivar. Pateixo una mica, perquè algun dia algun contenidor es tirarà a sobre del meu cotxe, però mentre es puguin anar esquivant, cap problema.

Tampoc em molesta que em despentini. És una batalla que té perduda amb mi. Porto els cabells molt curts, així que no em pot pas despentinar massa. Era diferent quan era petita i portava els cabells gairebé fins a la cintura. Cada cop que hi havia tramuntana, llavors hi havia sessió de crits a l'hora de pentinar...

Però hi ha una cosa que sí que no suporto de la tramuntana: l'electricitat estàtica. Sí, sí, l'electricitat estàtica. Cada cop que bufa la tramuntana, m'enrampo amb tot. I no només una enrampadeta petita, com li passa a la majoria de la gent. Les enrampades que faig jo a vegades fins i tot treuen "xispes". Literalment. No sé què fer-hi. No sé si hi ha alguna solució o si m'he de conformar. Si algú sap alguna solució (que no sigui quedar-me a casa), serà benvinguda. I és que m'enrampo amb el cotxe, amb les portes, amb les persones,... amb tot el que toco. Cada cop que fa tramuntana i he de tocar alguna cosa, ja em veus acostant-me sigilosament, preguntant-me si m'enramparé o no. Intentant tocar les coses amb la màniga primer, i així l'enrampada no és tan gran. O acostant-me lateralment a les coses, no sé per què, però sembla que funciona. O tocant primer alguna part de l'edifici que no sigui metàl.lica. Però, és clar, per fer tot això he de fer coses rares. I això quan me'n recordo que em puc enrampar. De tant en tant, m'agafa desprevinguda i llavors sembla que estigui ballant break dance. A vegades la gent se'm mira malament. Fins que els explico el que passa. O els toco, així ho comproven personalment :-)

Però la tramuntana també té coses bones. La millor és la calma quan deixa de bufar. M'encanta. Fa molta fred, la que ha deixat la tramuntana. Però el cel es queda sense cap núvol. Si és de dia, es veu un cel com mai. Si és de nit, et pots dedicar a mirar el cel, perquè es veu perfecte. L'aire està com més net, no sabria com explicar-ho. El problema és que amb tanta claretat de cel i tanta fred, al final fa unes glaçades, que fa més por anar amb el cotxe que quan els contenidors circulen per la carretera!

L'explicació més senzilla

L'hivern passat em pensava que m'estava tornant majara.

Feia poc que tenia el cotxe. Un cotxe nou, el primer que era tot meu, que l'havia pagat jo de dalt a baix (bé, jo n'havia pagat una part i el banc, una altra). Fins llavors havia portat el cotxe del meu pare i no acostumava a conduir de nit. El meu pare el necessitava per anar a treballar i jo sempre estava trucant per si em podien venir a buscar aquí o allà. Així que quan em vaig comprar el cotxe, vaig començar a conduir de nit.

No ho feia per gust. Acabava de treballar a les 6. I fins que no tornava cap a casa, gairebé cada dia eren les 7. I a l'hivern, a les 7, ja és de nit.

L'últim tram de carretera abans d'arribar a casa és una carretera d'aquelles que els de Barcelona en diuen "carretera de muntanya". Jo, simplement, en dic "la carretera de casa". Alguna amiga de Barcelona m'ha arribat a preguntar que si la carretera és de doble sentit... cosa que m'ha fet riure de veritat! Sí, encara que no hi hagin pintat els carrils, és de doble sentit. Si no ho fos, un cop arribessis a casa meva, com tornaries?

Així doncs, un dia, a les 7 de la tarda em disposo a tornar cap a casa. Entro a la carretera de casa, una carretera estreta, sense cases, sense llum, tota voltada d'arbres. I, de cop, veig una llum que m'il.lumina el cotxe. El primer que penso és que tinc un cotxe a darrere fent l'idiota amb les llargues. Miro pel retrovisor. No porto cap cotxe a darrere. I just quan miro pel retrovisor, la llum se'n va. Penso que seran imaginacions meves. Però no. Al cap d'un moment torna a venir la llum. Cap cotxe a darrere. Penso que m'he carregat alguna cosa del cotxe. Seguríssim. Sóc jo. Arribo a casa. No dic res. Demà potser veuré les coses més clares.

Arriba l'endemà. Entro al cotxe. Vaig a treballar. És al matí i encara està fosc. No veig cap llum sospitós. En fi, seran imaginacions meves.

Però torna a arribar el vespre. Pujo al cotxe. I quan arribo a la carretera de casa, torno a veure la llum. No pot ser! Ja estic paranoica total. Començo a mirar pel retrovisor. M'imagino un cotxe que em ve al darrere i em fa llums de tant en tant i de tant en tant apaga les llums (quan veu que jo miro pel retrovisor... com si ho pogués veure!) No trobo cap explicació al que em passa. Què està passant? Què és aquesta llum?

Arribo a casa. No dic res. Em prendrien per boja. Segur que hi ha d'haver alguna explicació.

Van passant els dies i no em torno a trobar amb la llum. Fins que un dia, quan ja gairebé no em recordava de la història de la llum, torno a veure la llum. I ara què? D'aquí, al manicomi! Miro a banda i banda, per un retrovisor, per l'altre, endavant, endarrere... I no veig res.

Arribo a casa molt nerviosa. Deixo el cotxe just davant de la porta i quan surto del cotxe per obrir la porta del garatge, la veig. Em mira descarada. La llumeta que tan m'havia fet patir: la Lluna plena!

Per poc m'agafa un atac de riure! Com és possible que no se m'hagués acudit abans! La Lluna!!! La Lluna m'il.luminava pel camí, però de tant en tant els arbres em feien ombra. Per això feia... doncs sí, feia gairebé un mes del primer cop que em vaig trobar amb "la llum".

A vegades, per no dir que sempre, hi ha una explicació senzilla a la majoria de coses que ens passen. El difícil és trobar una explicació que sigui prou senzilla, però que a la vegada sigui suficientment complicada per explicar-nos la situació.

En dies com avui, quan torno a casa tard de treballar i la Lluna m'il.lumina, somric només de pensar en la història de la llum, en tot el que em vaig arribar a imaginar, i en la senzillesa de la realitat.

El noi que no em parla

La setmana passada em vaig creuar pel carrer amb el noi que no em parla i que encara no sé què li he fet. Tot i així, com que el conec, quan va estar a prop, li vaig fer un somriure i li vaig dir hola. Ell no em va dir res.



Aquest matí me l'he tornat a trobar. No estava de gaire bon humor, i com que l'altre dia no em va saludar, doncs no l'he saludat. Total, que quan passava pel meu cantó he sentit un "adéu". Quina vergonya! Ja podia haver saludat, jo!



Així que, com que no tenia massa pressa, m'he girat i l'he atrapat.



- Mira, tu i jo tenim un problema.



Se m'ha quedat mirant amb una cara que era tot un poema. Venia a dir: I ara què coi em diu aquesta? Així que he continuat parlant:



- Mira, no sé què et passa, què t'he fet. Suposo que no et caic bé, perquè no em saludes pel carrer i ...

- Ep! Jo t'acabo de saludar i tu no m'has dit res.

- Sí, avui sí, però l'altre dia va ser al revés. I com que em pensava que no em saludaves, doncs no t'he saludat.

- És el que vaig fer jo l'altre dia.



La meva cara devia ser un poema, perquè s'ha explicat.



- Un dia et vaig veure, et vaig saludar i no em vas dir res.

- No ho recordo. És probable que anés despistada. Sempre vaig despistada. I per això et vas enfadar?

- És que m'ho vas fer més d'un dia.

- Segur que era jo?

- Doncs sí.

- Doncs ho sento, però no et vaig veure. I és per això que no em dirigies la paraula?

- Doncs sí.

- Doncs ho sento. Intentaré no anar tan despistada per la vida.

- Quina hora és?



Miro el rellotge. Per què coi em pregunta quina hora és? Són les 6 i 9 de la tarda. Però no era al matí?



- Són les 6 i 9.

- I quina hora ve després de les 6 i 9?

- Les 6 i ...

- Titititit tititit titititit TITITIT TITITIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIT!!!!!!!!!!!!!!!!



Coi de despertador!!!



En fi... Ens aixecarem. Estava clar que era un somni. Si no hagués sigut un somni, no m'hagués girat a preguntar-li què coi passava, per què no em dirigia la paraula. A la vida real m'hagués passat els 5 minuts següents dient-me a mi mateixa que sóc idiota. Parlant sola pel carrer. I la gent se'm miraria com si estigués boja. Potser ho estic. Així que el proper cop que me'l trobi pel carrer el saludaré, encara que tingui un mal dia i l'últim cop no em saludés. No fos cas que ell em saludés, jo em comencés a dir idiota, algun psicòleg em veiés i em tanquessin al manicomi.

Et molesta que fumi?

Jo no fumo. I no m'importa que la resta de la gent fumi... si ho fa lluny de mi. El fum em molesta molt. I no és que tingui ganes de tocar la pera als fumadors. Simplement, quan algú fuma a prop meu en algun local tancat i el fum ve cap a mi, els ulls se'm comencen a posar vermells, fins a arribar a plorar si hi ha massa fum, i se'm fa com un tap a la gola que em fa tossir. I no només és això. Hi ha gent que no es creu els estudis sobre fumadors passius. Jo sí. Quan algú ha fumat al meu cantó (i no em refereixo només a un cigar, sinó a 3 o 4 cigars, un puro o algú que fumi en pipa) estic un dia o així en el que em costa respirar, em sento els pulmons carregats. Potser sóc massa sensible? Potser sí. Però si estic en un lloc destinat a no fumadors, crec que tinc el dret de no respirar fum.



L'altre dia, al tren, va pujar una noia i es va posar a fumar. Ara no es pot fumar, als trens. Hi ha uns cartells molt macos que ho indiquen. Si vols fumar, te'n pots anar a l'espai que hi ha entre vagons. Et fumes el que vulguis, i llavors tornes a l'espai tancat i sense fum. Però aquella noia sembla que no ho sabia, això, o no ho volia saber. El tren anava força buit, i a prop només em tenia a mi (sembla que tingui un imant pels fumadors). No li vaig dir res. La noia havia entrat cridant al tren, mostrant la seva mala educació, i s'havia ficat amb mig vagó. Vaig pensar que encara que li digués alguna cosa, ella fumaria igualment. Així que em vaig posar a tossir, a veure si es donava per aludida. Però la meva tos només va fer que en comptes de tirar el fum cap a no sé on, me'l tirés a la cara.



Tot i així, almenys a aquella noia li podia maleir els ossos. El problema ve quan algú et pregunta: "Et molesta que fumi?" Normalment, si hi ha 4 o 5 persones al voltant, no ho pregunten a l'altra gent. M'ho pregunten a mi, perquè saben que em molesta. A veure, si ja saps que em molesta, per què m'ho preguntes? I quan m'ho preguntes, què representa que he de contestar, jo? Algun dia provaré de dir que sí, que em molesta, que prefereixo més que no fumin. A veure quina cara se li queda a qui m'ho ha preguntat. Perquè jo sempre dic el mateix: "No, cap problema." I jo sé que és mentida. I el fumador sap que és mentida. Però té ganes de fumar. I qui sóc jo per impedir a algú que fumi en un restaurant o similar? Doncs no sóc ningú. El problema és que llavors ho passo malament. Tinc moltes ganes de tossir i em piquen els ulls. I tusso. Però intento contenir-me. I no puc maleir els ossos a ningú, perquè, al cap i a la fi, jo he donat permís al fumador perquè fumés.