Estic cansada

Miro el calendari. 8 de desembre. Falten dues setmanes! Encara falten dues setmanes!

Estic cansada. Molt cansada. M'he passat dues setmanes en les que, quan arribava a casa, gairebé me n'anava a dormir de ple. Sense res més. Hi ha un llibre que suposo que hauré de tornar a començar perquè no recordaré res. Fa més d'una setmana que no llegeixo ni una pàgina.

Suposo que he estat més fotuda del que vull reconèixer. O potser és que la meva fortalesa física no és tan gran com em podia pensar.

Fa dos setmanes que no faig res d'esport. Si no puc amb la meva ànima, com aniré al gimnàs? Tot i així, la balança, i els pantalons, diuen que he perdut molt de pes. Que no dic que no em convingui, però... si no he fet d'esport, normalment em costa molt, i he perdut gairebé dos quilos en una setmana... I per qui s'ho pregunti, no m'he tornat a pesar fins haver menjat amb "normalitat" durant un parell de dies. Això de "normalitat" és perquè hi ha coses que encara sóc incapaç de menjar, però més o menys menjo normal...

Estic molt, molt cansada. Suposo que hagués hagut d'agafar la baixa, però vaig fer la valenta. I necessito un dia de pijama. No un dia d'estar tot el dia amb el pijama, però si un dia en el que no hagi d'anar enlloc, on sigui totalment lliure, on el despertador no soni, on ningú m'esperi perquè els expliqui alguna cosa... I és que no hi ha un sol dia que no hagi d'anar escopetejada d'un lloc a l'altre.

Normalment em recuperava més ràpid. Però ara no. M'està costant un munt, i ja hauria d'estar recuperada. Ja fa més d'una setmana i mitja...

Una tarda de diumenge

Alguns diumenges m'entra una sensació de tristesa. M'havia proposat fer moltes coses el cap de setmana, i he acabat no fent-ne pràcticament cap. I arriba el diumenge al vespre i veig que ja és dilluns i... buf!

D'altres diumenges m'entra una sensació de tristesa quan veig que m'he passat la tarda a casa, i penso que podria haver sortit, a fer el que fos. Però no, he estat a casa. Sense res a fer (és un dir).

Avui estic sola a casa, però no estic gens trista.

Potser és que començo a veure ja el final. El final de tot plegat. El Nadal, que portarà una parada de feina, i el 8 de desembre, el primer dia que podré aixecar-me sense despertador des del setembre. O... un munt de coses.

Però la meva alegria interior té una raó. Des de que va començar el setembre, tot ha sigut un no parar. I hi ha coses que m'agrada fer, però que s'anaven quedant pendents. I, encara que siguin coses que ningú m'obliga a fer, si estan pendents, generen una espècie de malestar. És com si et cridessin. Aquí! Sóc aquí! No t'oblidis de mi!

Avui n'he resolt unes quantes. Tota sola, a casa. Una part de la tarda a la cuina, davant de foc. I l'altra aquí on sóc ara.

Una d'elles eren els posts que vaig escriure a l'estiu. Aquells que tenia escrits i que havia de passar. Em feien una mandra! Però ara ja està. Ja està fet. Ja els he passat. I he de dir una cosa: aquests posts m'han fet molt feliç.

M'han fet molt feliç perquè hi havia coses que no recordava, però m'han fet feliç perquè m'han fet somriure. Jo m'he fet somriure a mi mateixa, amb aquella cosa que m'agrada. Amb aquella sensació que m'agrada rellegir al cap d'un temps aquells posts on estic bé, on em trobo bé amb mi mateixa, on m'agrada el que faig. O, com deia en un dels posts que apareixeran per aquí algun dia proper, on sóc jo.

M'agrada ser jo. M'agraden aquests posts.

I m'agrada aquesta tarda de diumenge.

Descobrint coses bones

L'altre dia vaig descobrir una cosa bona de mi.

Algú em va dir alguna cosa similar a allò que tothom acaba trobant-se el que es mereix. En negatiu. Que la gent que et fa una mala passada, o el que sigui, al final sempre acaben patint.

I em vaig adonar que no m'agradava.

Jo no vull que ningú ho passi malament. Miro dintre meu, i m'adono que això, que no vull mal a ningú. Ni tan sols aquelles petites coses. Ni tan sols desitjar-li a algú que li passi el mateix que a mi avui a l'hora de treure'm sang, que eren 2 i pensava que no podrien...

I, com diu a la cançó, m'adono que tots fem mal alguna vegada, encara que sigui sense voler. I em poso a pensar si hi ha algú que em vol mal.

Però llavors penso que val més no pensar-hi.

Jo no vull mal a ningú. I reconec que m'agrada haver-ho vist. I...

No ho sé, tots tenim preferits, persones de qui volem més bé que d'altres. Per exemple, a mi en Federer em cau molt bé, però en Nadal no massa. El proper dia que tornin a jugar, si guanya en Federer me n'alegraré molt. Però no perquè hagi perdut en Nadal. Sinó perquè ha guanyat en Federer. Que és el mateix? No, no ben bé.

Tot i que reconec que hi ha hagut etapes a la vida que me n'hagués alegrat perquè perdia en Nadal. Però ara no.

I m'agrada.

Un herpes al llavi

Els humans sou molt estranys! Resulta que quan necessiteu treure substàncies de consistència diversa pel nas, només ho podeu fer prement-lo. Fins aquí, encara us puc entendre. Però és que... és que quan ho feu, llavors us surten unes coses molt rares que us impossibiliten la feina.

La Llum fa por. Sí, por! Sembla que tingui alguna malaltia contagiosa o jo que sé què. Té trossos de la cara que se li han quedat vermells i amb butllofes, i diu que li fan mal. I, com que li fan mal, no pot treure's coses pel nas. I es posa unes cremes molt rares, que diu que són cares, i que caduquen molt ràpid, i que venen en un pot groc i lila.

Ella en diu herpes. I en pot dir el que vulgui, però jo, per si de cas, no m'acosto massa. Coi, que la gent que l'envolta se la mira amb una cara... jo crec que ningú se li acosta, per això. I si s'encomana?

Doncs això, que en té 3. Tres! Com si un no fos prou i dos ja fossin molts... ella en té tres!!!

Un li comença una mica a sota el nas i li entra cap a dintre el nas. Ella diu que no veu el final, i jo prefereixo no mirar. Comptant que diu que fa mal, això ha de ser difícil de compaginar amb el treure coses del nas.

El segon li volta l'altra part de nas. És el més gros de tots. És més gran que una de les ungles de la mà de la Llum...

I jo volia parlar del tercer. El tercer li ocupa bona part del llavi superior. I això fa que tot el llavi estigui inflat. L'hauríeu de veure menjar o beure. Jo em faig uns farts de riure! De fet, sembla aquelles noies que s'inflen els llavis amb silicona. Que no veuen que estan molt lletges? A la propera que es vulgui inflar els llavis, jo li enviaria una foto de la Llum en aquesta situació i segur que se'ls passen les ganes de cop!

Diu la Llum que sempre li havien voltat el nas (per dintre o per fora), fins que fa un any o així, un li va tocar una mica el llavi. Des de llavors, que tenia un parell de marques al llavi. Marques que li van quedar on li havia sortit l'herpes. És clar que també era perquè, quan ja estava gairebé curat, se'l va tocar...

Ara em té vigilant tot el dia. Perquè li pica, i les mans se li'n van. M'he de passar el dia dient-li que no s'ho toqui.

El problema és que com ara li torni a deixar marca, no serà una marqueta, com l'últim cop...

Però que estranys que sou els humans!

No et canses mai?

Tornava amb el cotxe i estava segura que escriuria aquest post. El post es titulava "No et canses mai?" i anava dedicat a tu. A tu, que avui m'has fet la vida impossible. A tu, que fas que hagi de quedar malament davant d'un grup de gent. A tu, que després, quan he vist que no tenies raó, t'ho he tornat a preguntar. A tu, que has vist que no tenies raó, i per no baixar de burro, per no haver de reconéixer que t'havies equivocat, has donat voltes a coses que no eren, i no només m'obligues a dir que m'he equivocat davant d'un grup de gent quan saps que no ho he fet, sinó que a sobre em faràs dir una cosa que les dues sabem que està malament. Només per no baixar del burro.

Però estic cansada. Avui estic molt cansada. Fa dies que ni menjo ni dormo bé. Això per no parlar del mal de cap, i altres coses. Però, tot i així, no vull fer aquest post. No vull deixar anar tot el que podria deixar anar, perquè... perquè és molt cansat, estar enfadat. A vegades em pregunto com és que no estàs més cansada, perquè voler fer quedar malament a tothom (no és el primer cop que m'ho fas), voler passar per sobre els altres, voler tantes coses... ha de ser cansat per força.

Saps? Gairebé tenim la mateixa edat, i reconec que algun dia he sentit enveja. He sentit enveja de la teva posició, de la teva feina amb contracte indefinit, de la teva casa (teva, no dels teus pares, i sense hipoteca!), de la teva vida personal. Tens la vida encarrilada, segura, o no sabria com dir-ho.

Però no, avui no et tinc enveja. No. Perquè no vull ser com tu. No va amb el meu tarannà. Estar enfadat sempre ha de ser molt cansat. A mi, estar enfadada, em costa molta energia. Imagina't si ho hagués d'estar sempre!

Saps? L'altre dia tenia un post pendent. Em trobava malament. No sabia què tenia, però em trobava malament. I el dia anterior m'havia marejat de cop, i estava preocupada. Però no feia mala cara, suposo. Simplement, no somreia, com faig sempre. I una dona es va girar i em va dir que estava molt seriosa. El noi que hi havia entre ella i jo, es va girar cap a mi. "La Llum, seriosa? Si la Llum sempre riu!" Em va fer somriure. Llavors es va girar cap a la dona i li va dir: "Veus? Sempre riu!"

No, no sempre ric. Tinc alts i baixos, com tothom. Però em va agradar aquesta conversa. Em va agradar, perquè em va fer adonar de com em veu la gent. "La noia que sempre riu". M'agrada. M'agrada ser la noia que sempre riu.

I saps? L'altre dia, el diumenge, vaig dir alguna cosa a algú. Sobre algú altre, a qui considero que no caic bé. I es va girar, com mig indignat: "Però com vols no caure bé a alguna d'aquestes persones que hi ha aquí? Va, no diguis tonteries!"

I ahir vaig fer servir una cosa semblant al "mal de muchos, consuelo de tontos" (algú sap dir-ho en català?) Hi havia algú que estava trist, i per intentar animar-lo, li vaig dir que si li servia de consol, jo estava igual. La resposta va venir al moment. "No me n'alegro pas, de que tu també estiguis així! Coi, que hagués preferit que tu no!"

I saps? Crec que no t'he vist riure mai. Bé, t'he vist riure fent la pilota a jefes diversos. I prou. Però això, per mi, no és riure. Això és fer la pilota. I per res del món et canviaria el meu "la noia que sempre riu" per un "no t'he vist riure mai, excepte fent la pilota".

I sí, jo tinc molts defectes. Segurament més que tu. Molts més que tu. Tu ets la perfecta. Jo només somric. Tu et guanyes la gent de qui pots treure alguna cosa, els altres els trepitges. Jo no em vull guanyar a ningú. Mai ho he volgut. Jo només somric quan em surt de dintre.

I, afortunadament, això és gairebé sempre.

I ara em recordo del post aquell de la gent optimista i pessimista. El dia que ens vam conèixer, tu reies i jo plorava. Era normal. Tu havies tingut una gran alegria, i jo una gran tristesa.

Des de llavors, i ja fa temps, no t'he tornat a veure riure. Jo he tornat a plorar. Però mirant enrere, he rigut molt més que plorat.

M'alegro de ser jo, i no tu.

I el post s'està fent llarguíssim i ja no és per tu, ni per qui llegeix. És per mi. Per MI. I m'adono que fa molt, moltíssim, que havia d'haver escrit alguna cosa semblant. Però no ha sigut fins avui que me n'he adonat, fins que m'he posat davant d'aquesta pantalla i he deixat que el meu cap anés divagant.

I no, no penso rellegir el post abans de publicar.

I saps què faré demà? El primer que faré quan et vegi? Dir-te hola amb un somriure.

Ho sé, ho sé. Et trencaré tots els esquemes. Si jo t'hagués fet tot el que m'has fet avui a mi (que al cap del dia han acabat essent 3 coses, i crec que només n'he explicat una), ja em podria considerar morta.

Però no. Demà, quan et vegi, et somriuré. Et somriuré i et diré hola amb un somriure d'orella a orella. Que per què?

No, no et pensis pas que sóc hipòcrita. Ni que et prenc el pèl. Ni res que se li assembli.

Avui, gràcies a tu, he descobert que m'agrada ser qui sóc i que no em canviaria per tu per res del món.

I la millor manera que tinc d'agrair-t'ho és amb un somriure.

Encara que no ho entenguis.

Boniques anàlisis

Avui me n'he recordat. Aquesta setmana em toca anar-me a fer unes anàlisis d'aquelles que fan de tant en tant, i que representa que m'he de mirar si estan bé.

Les anàlisis sortiran de pena.

Entre el mal d'esquena, el mareig-que-quasi-caic-i-crido-l'atenció-sense-voler-ho-fer i això que tinc ara, ja no recordo quin va ser l'últim dia que vaig anar a córrer. Les anàlisis es trobaran una sang que no ha corregut prou, i que està, a més, molt dopada i plena de coses que fan que em trobi malament.

Si no n'hi hagués prou amb tot això, jo, que normalment menjo bé, fa 4 dies que no menjo res de verdura. Ni d'amanida. Ni res que provingui de l'hort, excepte ahir que em vaig menjar una taronja, i aquest matí, que m'he begut un suc de taronja. Que per què no menjo verdura? Només de veure-la, em fa venir ganes de vomitar. Que em posen un plat d'espinacs (i a mi que m'encanten!) a davant, i tinc ganes de vomitar. Pastanaga? Vomito.

I, ja que no menjo res verd... doncs tampoc menjo ni carn, ni peix, ni ous (ni truita, ni res que estigui fet d'ous). La raó? La mateixa que al paràgraf anterior.

Llet? Iogurts? Altres lactis? Res de res. Només de veure'ls, vomito. No, no he vomitat, però si me'ls posés a la boca, vomitaria.

O sigui que les anàlisis sortiran de pena. Perquè... ja m'explicarà algú com poden sortir bé sense menjar res de tot això. Bé, com a mínim tinc el consol que el colesterol, aquest cop, no pot sortir alt.

Que què menjo? Sopa de menta, pa, arròs bullit. I crec que aquí s'acaba el meu repertori. Bé, i les taronges.

Podria fer una porra, a veure qui encerta més coses de les barbaritats que sortiran a les anàlisis. Algú s'atreveix?

Moments de lucidesa

Sovint, quan tinc febre, tinc moments de lucidesa. Pensaments que em venen al cap, i que no sé d'on surten, però que tenen molt de sentit.

Encara recordo quan era petita i feia coses com les que faig ara, i al vespre em mirava unes coses, i durant la nit, em despertava amb dubtes que no m'havien sortit quan ho havia pensat abans. I els dubtes solien ser bons.

Ahir, ja ho deia, no sabia comptar fins a 7. Havia de comptar una cosa, i era incapaç. N'hi havia 7, però els comptava i em descomptava, i a vegades en comptava sis, a vegades, set. I és greu. Perquè si no puc comptar fins a set...

Però, també ahir, mentre tornava, vaig tenir un moment de lucidesa. Llàstima que no el recordi :-( És una llàstima, perquè recordo que el que vaig pensar tenia molt de sentit, tot i que sóc incapaç de recordar-ho. És clar que ahir (i avui) ja en tenia prou amb mantenir-me dreta i no fer ni dir cap tonteria...

Tot i així, avui he entrat al correu i he vist la resposta a un post de la Tirai. I, de cop, ho he vist clar. Era la història! Sí, la història de la roba pel casament! Havia d'explicar aquesta història, perquè és ben bé això.

La primera idea, ha sigut fer un post. Idea lúcida? Després ho he deixat com a comentari. I ara torno. Potser demà em sembla una idea tonteria. Potser sí. Però ara, suant, amb els ulls botits, però tenint fred, el nas (i tot el seu voltant) vermell, sense poder dir res (per això escric, ja que no puc parlar...), em sembla una bona comparació...

Imagina que has de comprar-te una cosa de roba per un casament (o pel que sigui, normalment sol ser un casament). Vas a una botiga i hi veus coses, i algunes et convencen, però saps que no és el que estaves buscant. Però alguna t'agrada, i te la quedes, perquè t'agrada, i perquè tenies un nombre finit de peces de roba per comprar-te. I has escollit, de totes les que tenien, la millor.

Surts de la botiga i, un parell de carrers més enllà, anant cap a casa, en un aparador hi trobes exactament el que estaves buscant. Suposem que no tens hipoteca i t'ho compres.

La primera l'has escollit d'un grup finit, i no et desagrada, però d'alguna manera, has hagut d'escollir. La segona t'ha trobat per casualitat i és la que estaves buscant.

No saps per quin carrer has de passar perquè això passi. Però, de tant en tant, passa. A alguns no ens passa mai. A d'altres els passa.

I, no ho sé, si entres a la segona botiga i t'ho compres, segur que és una bona decisió. Per això mateix que deies!


Per cert, ahir gairebé tenia gat...



... i avui ja el tinc!