Ja s'acaba

Pensava que en aquests dies batria el meu rècord de posts. 4 dies, 8 posts. Però, tècnicament, són 3 dies. Així que potser sí.

I això que estic ocupada. Ocupada i esgotada física i mentalment.

El que he vingut a fer m'ocupa unes 8 hores diàries, més tota la preparació, sobretot la psicològica. Els dinars i sopars m'ocupen una hora i mitja cadascun: mitja de cua per entrar i una hora de menjar. Bé, ahir dues hores de menjar i riure.

I ja em queda poc temps. Jo, il.lusa de mi, vaig portar un llibre de més per si de cas, però no arribo ni a la meitat del que llegia. Entre que tinc poc temps i que quan intento llegir la meva companya d'habitació o posa la tele altíssima o no para de dir-me coses...

És clar que, parlant de la meva companya d'habitació...

I res, ja s'acaba. S'han acabat els posts des d'aquí. Però n'hi haurà molts més...

De bon matí

M'aixeco. És aviat. Molt aviat. Somric. Ahir, a l'hora de dinar, d'una de les coses que réiem era de la meva costum d'aixecar-me aviat.

Em dutxo i fujo de l'habitació. Estic animada. He decidit que estic de vacances i tindré tranquil.litat.

Agafo el llibre i el mòbil i marxo. Fa fresqueta. S'està bé, a fora. I tranquil. No hi ha fresses, no hi ha gent. El menjador encara no ha obert. M'assec en una cadira i em quedo llegint. Encara no són les 8 del matí i la gent em mira com si fos un bitxo raro.

Tan bon punt obre el menjador, vaig a esmorzar. Està en silenci. Menjo en tranquil.litat. Quan es comença a omplir, marxo. Em torno a quedar llegint.

Quan vaig a pujar em trobo un noi. M'ha d'odiar, i a més se li veu a la mirada. Em vaig passar el dia d'ahir fent d'escut humà. És jovenet i persegueix a una noia. La noia que té nòvio (i, per cert, al final va aparèixer ahir al vespre). Però el noi no ho entèn. Ella i jo ens portem molt bé. És joveneta, però és la noia amb qui em porto millor. I... bé, algun dia en parlaré, que ara escriuria massa i després em fa mandra passar-ho.

Ahir la vaig deixar uns moments, em vaig posar a uns 3 o 4 metres d'ella, mentre ella anava a buscar una cosa. La imatge va ser... Ell estava a darrere, sense atrevir-se a dir res. Llavors vaig deixar-la i ell va posar-se a córrer com un desesperat per atrapar-la i poder parlar amb ella sense que jo hi fos al davant. Em van fer pena els dos. Ell, veient on ha hagut d'arribar. I ella, amb cara de desesperació. Per què a mi?, em va dir.

Aquest matí ell ha donat una llarga volta per evitar-me, ahir ella va venir a la meva habitació perquè ell no la trobés a la seva.

I, no sé com m'ho faig, ja tinc a una altra joveneta demanant-me consell...

7.5 Kg

M'acabo de pesar a la balança de casa, amb roba i tot. Millor no faig cap comentari...

M'he pesat després amb la maleta a la mà.

Resultat: la maleta pesa 7.5 Kg! 7.5 Kg!!! Però, com pot pesar tant la maleta?

Vaig pagar 30 euros per poder portar una maleta d'un màxim de 15 Kg. Fins aquí, perfecte. El problema és que... és que... és que només la puc omplir amb 7.5 Kg de coses!

I, és clar, les taxes de sobrepes no em fan cap il.lusió... 15 Kg per bossa? Buf!!! I ara puc pesar la maleta (més o menys), però... quan hagi de tornar, com sabré si pesa els 15 Kg? Com sabré si la motxilla arriba a 10 Kg?

Que vaja, comptant que la motxilla no pesa res, podré portar més pes a l'esquena que a la maleta! Ja té collons, la cosa!

Que, d'altra banda, qui m'impedeix portar coses a les butxaques? Si porto una jaqueta, per què no puc portar coses a les butxaques? Les coses més pesades? Si porto un paquet de pasta a una butxaca de la jaqueta, em poden dir alguna cosa?

I, d'altra banda, per què puc portar jo la mateixa quantitat de quilos que algú altre? Per posar un exemple, si jo pujo a l'avió i hi puja la Tirai, que ja ha dit més d'una vegada que és molt petita, per què no pot portar més pes a la motxilla ella que jo? Ella pesa menys i ocupa menys espai, no? I si pujo jo a l'avió i, per exemple, hi puja en perdi, que un dia va posar el que pesava i era més que jo (és clar que també em treu un pam d'alçada... bé, un pam potser no, però se li acosta!), per què no hauria de poder portar més pes jo, que ocuparé menys volum a dintre l'avió? (Perdi, no em matis, si us plau! És que no sabia a qui posar!)

En resum: estic "castigada" a només portar 17.5 Kg d'equipatge entre tot plegat, i pagar 15 eurets per cada quilo de més. Que vaja, que jo em conec, i 6 dies menjant exclusivament pasta, pizza i gelats (dieta mediterrània, sí senyor!) faran que torni amb... 60 euros? Aquests també me'ls faran pagar? :-D

Ja començo a desvariar. O era desvariejar? Em fa mandra mirar-ho. Vaig a omplir la maleta de llibres, fins que pesi 15 quilos, maleta i llibres. I vaig a omplir la motxilla amb 10 quilos de llibres. I vaig a agafar la maleta i la motxilla unes quantes vegades, a veure si "aprenc" quin és el pes màxim.

Tot i que, ben pensat, el millor que pot pesar la maleta és 7.5 quilos. Així és molt fàcil! Agafo la maleta amb una mà i tot el que vulgui posar-hi amb l'altra. Si pesen igual... sí, però, com carai agafo tot el que vull posar a la maleta amb una sola mà?

La Mama i jo

La Mama i jo estem soles a casa. I ahir al vespre em diu: "Anem a dinar a ***, demà?"

Jo no hi he estat mai, i em convenç dient que és molt a prop de casa, que han arreglat la carretera, i que ara s'hi va molt bé.

Així que surto de la feina i vaig fins a casa. Carrego a ma mare al cotxe, i anem... fins al restaurant.

Mai més! No torno a passar per aquesta carretera MAI MÉS!

Estic acostumada a les carreteres estretes, i a les carreteres que van pel mig del bosc. El fet que ma mare digués que era una carretera "una mica estreta" ja m'hauria d'haver posat en guàrdia. Una mica estreta, dius? Si ho fos una mica més, aniria amb les quatre rodes a la cuneta! Dues a la banda dreta de la carretera i dues a la banda esquerra!

Quin quart d'hora més dolent, per la carretereta dels nassos, només pensant que, en qualsevol moment, podia venir un cotxe per davant i... i prefereixo més no pensar què hagués passat!

Però el lloc valia la pena. Bon menjar, barat, al mig del bosc, tranquil...

Hem tornat per l'altra banda, una carretera que va fins a la ciutat. Una carretera amplíssima comparada amb l'anterior, però que era de l'amplada d'una que hi ha prop de casa i que sempre recordaré una noia de la Catalunya interior que em va deixar anar: "I aquesta carretera és de doble sentit? Però si això té l'amplada d'un carril del meu poble!"

Quan ja gairebé érem a la ciutat, una urbanització de 5 o 6 cases. Si 5 o 6 cases es pot dir urbanització... Totes noves, al mig del bosc, però amb alguns veïns, no massa. 3 de les cases estaven en venda. A uns 300 metres del que és la ciutat, després d'un revolt. A fora de la ciutat, però a dintre.

Hem anat a la ciutat, he aprofitat per anar al caixer. La pregunta de sempre: quants diners me n'emporto? Pregunta difícil, com sempre.

Quan ja tornàvem cap a casa, hem passat per davant d'una d'aquestes botigues de bolsos de mira'm i no em toquis. Però hi he entrat. Necessitava una motxilla. No, no la necessitava, potser, però... bé, necessitava alguna cosa i podríem dir que anar amb la motxilla del portàtil ara no seria massa recomanable. Si és el que passa: si sempre vas amb el portàtil, el dia que no hi vas i necessites motxilla...

El resultat? 110 euros carregats a la tarjeta, que ajuntant els que he tret del caixer, fan que hagi gastat més en un sol dia que en... què carai! Estic de vacances! No tinc fills ni hipoteques (i per això pago un colló a hisenda!) Si ho puc pagar a hisenda, també m'ho puc pagar a mi mateixa!

La motxilla m'ha recordat una de groga que tenia per anar a colònies. Ho he dit i a la venedora no li ha agradat massa... M'ha dit: "Però aquesta és més de disseny!"



Quan ja tornàvem, ma mare m'ha dit que li faltava anar a una administració de loteria per no sé què del meu pare. El preu eren 3 euros. Així que ha agafat i li ha dit al de l'administració que fes una euromillones.

Jo no jugo a la loteria. No hi crec. Crec que és una forma de perdre diners com qualsevol altra.

Però m'ha dit: "Aquest és a mitges, d'acord?"

Però ha acabat dient: "Bé, si toca podries mirar una d'aquelles cases tan maques!"

No tocarà. Però somiar encara és gratis.

El mateix cel

Des de la finestra de casa he vist un cel espectacular. He anat a buscar la càmera, però ja no hi he sigut a temps. Ara ja no queda res del vermell intens del principi, ni del vermell de la foto. Ara ja és tot de color blavós.



M'ha vingut un acudit al cap. Trenca amb el post, però sé que si no l'explico, em perseguirà.

- Papá, ¿qué está más lejos, la Luna o Sevilla?
- Hijo, pareces tonto: ¿es que tu ves Sevilla desde aquí?

I ara l'acudit m'ha portat uns quants posts al cap, però els deixaré, esperant que surti a dalt la frase aquella de per què s'assemblen tant la paraula simple i la paraula ximple.

És quan miro al cel que em sento més petita i més gran a la vegada. Miro al cel, i veig aquests núvols, i penso que hi ha tanta gent que està lluny que veu els mateixos núvols... però, és clar, amb aquests núvols no es pot arribar massa lluny.

Després miro més enllà i veig que tots, tots plegats, veiem la mateixa Lluna. Tot el món. La mateixa Lluna que veig jo la veu algú que estigui a Austràlia.

I?

I el Sol? El mateix Sol que nosaltres veiem tan gran, hi ha algú més que el vegi?

A vegades em pregunto per què ens hem de barallar, quan estem tots a sota el mateix cel. Quan tota la gent propera veu el mateix color vermell, que fa uns dies vaig llegir en algun lloc d'on venia. Però, tot i tenir una raó, i tot i mirar-lo i pensar en la raó, no deixa de ser maco.

Com les nits d'hivern on es veuen les estrelles. En aquelles nits que sé per l'avi (que era pagès) que farà molta fred, però que també sé el perquè. En aquelles nits que miro amunt i no puc deixar de pensar en les dues coses. Sota aquest cel que veiem tots pràcticament igual.

Quanta gent haurà vist els mateixos núvols que jo? Quanta gent haurà anat a buscar una càmera? I quanta gent haurà pensat en l'altra gent que mirava el mateix cel?

Tot té una explicació...

Tot té una explicació.

Fins i tot els meus posts curts dels últims dies.

Curts, concisos, i sense anar-me'n per les branques.

Com aquest post.

És que tinc el cap a uns 800 Km d'aquí.

Com si no hagués marxat mai.

Com si no tingués altres coses a fer.

Però és que he sentit la paraula "vacances" i... no recordo l'últim cop que vaig anar el que es diu de vacances, sense preocupacions, només pensant que puc fer el que vulgui tot el dia! Tot el dia! Sense haver de fer res! Anant a on jo vulgui! Sense patir perquè tinc alguna cosa pendent, perquè allà no podré fer res!

Bé, i hi ha un parell de raons més, que sortiran a la llum un dia d'aquests i després s'entendrà tot. O no.

Vaig a somiar! Primer desperta. Després, adormida.

Una cara somrient

Fa dies que et veig la cara. Una cara somrient.

Apareixes, somrius.

I ens riem de la vida. Del temps (del que ha passat). I de l'espai.

Perquè hi ha persones amb les que sempre es pot somriure, i riure's de la vida.

Estiguin on estiguin, i sigui el dia que sigui.