Estat:

Dos llibres-bíblia que vaig treure ahir de la biblioteca. Estat: al cotxe, esperant.

El llibre que vaig començar a l'avió. Estat: aquest vespre l'acabo.

L'endreça dels no sé quants mp3 que tenia a l'ordenador i que estaven tots allà mateix, perquè total tampoc en tinc tants, però llavors no trobava el que volia perquè estaven tots al mateix directori, i sense bon nom. Estat: començada, no crec que arribi al 10%.

La neteja de la bici. Estat: finalitzat.

La feina que volia fer aquest cap de setmana, perquè la setmana que ve serà molt dura i volia avançar, per poder avançar llavors una altra feina i... Estat: la carpeta encara és al cotxe. Prometo fer-ho demà.

El vent a les rodes de la bici. Estat: se n'hi ha pogut posar, però sense massa garanties, perquè no hi havia material adequat...

ITV de la bici. Estat: realitzada. Els frens semblen anar bé. El canvi sembla funcionar. El seient puja i baixa.

La petita prova de com va la bici. Estat: realitzada. Observació 1: falta vent a les rodes. Observació 2: anar amb bici no s'oblida, però frenar si no toques al terra...

Nina vestida perquè la nineta estigui contenta. Estat: realitzat 5 vegades a les últimes 3 hores (crec que la nineta em pren el pèl).

Conte d'abans d'anar a dormir. Estat: explicat. Tres persones a sobre un llit, i dues saltant. El llit ha aguantat. Però això d'anar a dormir...

Iogurt que s'ha quedat a mitges quan han aparegut nens, que en principi haurien d'estar dormint, dient "tinc pipi i caca". Estat: acabat. Bé, crec.

Nens que avui dormen a casa i que ja dormen. Estat: al 50%.

Ganes de continuar mirant les fotos que fa un moment ensenyava a la nineta. Estat: totes. Totes és un estat?

Ganes de mirar els vídeos. Estat: totes.

Ganes de pensar sobre la veu que he sentit, i per què m'ha fet gràcia. Estat: no en tinc. La veu ha de fugir del cervell. Però no tinc prou força de voluntat. Collons, que avui he somrigut prou, però és que després d'això... si no em marxa el somriure de la cara, i no sé per què.

Estat mental: crec que estic de psiquiàtric, directament. Tinc més energia que ahir, però resulta que la tinc perquè... per què la meva energia d'avui va en contra de l'energia d'ahir? I per què el meu cap es posa a pensar en una cosa impossible? I sap que és impossible. Però això no em treu energia i...

Crec que hauria de fer que el 50% restant anés a dormir, acabar les 100 pàgines que em queden del llibre i... intentar dormir sense somiar. O, almenys, sense recordar-ho.

I demà, al psiquiàtric! Vull dir... amb bici...

Doncs no ho sé

No sé d'on em surt l'energia, però em sobra per totes bandes. Com més energia gasto, més energia semblo tenir. Això sí, ahir vaig arribar a casa que ja era tard i vaig haver d'anar directa a dormir, que no m'aguantava dreta. Però, és clar, vaig arribar a l'hora que acostumo a anar a dormir, i després d'haver caminat entre dues hores i dues hores i mitja durant tot el dia.

Aquest matí, a les sis menys deu m'he despertat sense que sonés el despertador. Quan ma mare ha arribat de treballar, m'ha trobat ja esmorzada i vestida, a punt d'anar al gimnàs. Ella al.lucinava, i jo també. D'on surt, l'energia?

I llavors he tingut un dels millors moments dels últims temps, tot i que no sé si dir-ne un dels millors moments, perquè no sé per què, últimament tot són bons moments. Primer he vist la Lluna. Estava tan maca. I després Venus. I després Mart. Encara no havia sortit el Sol, i des del cotxe els anava veient, quan els arbres em deixaven.

No sé d'on surten l'energia, l'optimisme i la il.lusió. Però, per mi, ja es podrien quedar aquí per la resta dels dies. Perquè llavors arriba el vespre i estic feta caldo, però una cosa a dintre meu somriu. I a fora, per què m'hauria d'enganyar?

M'encanten les converses que duren hores. En un banc, mentre distrec a algú que hauria d'estar treballant. En una biblioteca buida, mentre algú m'explica la seva vida. O en una sala municipal, on recordem el passat. Converses de veritat, plenes de riure. Converses amb gent amb qui comparteixo determinades coses. Converses.

I m'adono que feia molt de temps que no estava així. Feliç de tenir el que tinc. Sense voler res que no tinc. Sense esperar res que no puc tenir. Sense esperar coses que sé que mai passaran. Controlant el que passa i el que deixa de passar.

Sense dependre de ningú, però depenent de 50 persones a la vegada. D'aquestes persones que em puc trobar pel carrer i que puc tenir una conversa d'hores.

Ja fa un temps que em vaig adonar que era així com volia estar. I m'encanta estar així. Vaig haver de recórrer molts quilòmetres per adonar-me'n. Avui pensava que potser sóc una mica cínica, perquè les coses que m'haurien d'haver afectat no m'afecten massa.

Però no sé per què, l'energia m'envaeix. I amb l'energia, el bon humor i l'optimisme. M'he adonat que determinades coses ja no m'importen el més mínim. I me n'alegro.

Però, del que més m'he adonat és de que sóc feliç així, que no canviaria la meva situació. Perquè el que compta ara sóc jo, i jo estic bé tal com estic.

I jo ja m'entenc.

La pregunta maleïda

L'altre dia vaig parlar de que tenia dos projectes. Dos projectes que, segurament, ja no haurien de ser els meus projectes. Però hi són, i ara són la meva prioritat. Només aquests dos projectes. La resta, si s'ha d'esperar, doncs s'haurà d'esperar. I la resta vol dir tota la resta. Els meus caps de setmana. Els mails. El temps que passo a internet. Primer hi ha les dues prioritats. Després, tota la resta.

El problema és que els dos projectes tenen una pregunta associada. Una pregunta diferent per cada projecte. La pregunta maleïda.

Pel primer projecte, el més important, el que té la prioritat més alta, hi ha una pregunta. Una pregunta que estic farta de sentir. Va començar com un degoteig. Un cop de tant en tant. Fins que va arribar un dia en concret. Aquell dia em van fer la pregunta maleïda més de 10 persones, una darrere l'altra. La última que em va fer la pregunta, quan em va veure la cara, em va dir que a la seva època havia pensat fer-se una samarreta amb la resposta. O una samarreta que posés directament "no pregunteu". Això era fa un parell de mesos. Hem coincidit bastant, i no ha tornat a preguntar, per sort. Però...

Però la pregunta cada cop és més insistent. No hi ha dia que ningú em faci la pregunta. Crec que em posa més nerviosa el fet que em preguntin que no pas la meva pròpia consciència. I cada dia apareix algú i pregunta. A vegades, més d'una persona. Avui m'han fet la pregunta maleïda 5 cops. 5 cops!!!

M'estic pensant seriosament el tema de la samarreta.

El segon projecte és secundari, però també molt necessari. També té una pregunta associada. Una pregunta que no sé si vull que em facin. D'una banda, vull que me la facin, perquè si me la fan és que la cosa va bé. El problema és que, quan la fan, la pregunta no m'agrada. Em sento incòmoda amb la pregunta. No tan incòmoda com amb la pregunta maleïda del primer projecte, però la pregunta va seguida per altres preguntes, que aquestes no m'agraden.

Encara falta temps perquè em facin aquesta segona pregunta maleïda. Temps i esforços. I, prometo que el primer dia que algú em faci la segona pregunta maleïda, faré un post. Però no vull dir de què es tracta aquest segon projecte, perquè si algú coneix el projecte, ja està amb més predisposició a fer la pregunta maleïda. I no vull que ningú em faci la pregunta maleïda per compromís.

Només espero que les dues preguntes maleïdes no coincideixin en el temps. Em posaria dels nervis, sobretot perquè segurament es poden lligar les dues preguntes maleïdes i fer una tercera pregunta maleïda que les englobi a totes dues.

Els projectes consisteixen, d'una forma o una altra, a que la gent em deixi de fer la pregunta maleïda del primer projecte (llavors segur que troben més preguntes maleïdes, però ja no serà LA pregunta maleïda) i que algú comenci a fer la pregunta maleïda del segon projecte.

Per sort, la pregunta maleïda del segon projecte només me la faran, com a molt, un cop per persona.

Això ho he escrit a mitja tarda, a la feina, després de que algú em fes la pregunta maleïda i volent detalls. Després d'escriure-ho, m'he quedat més descansada. Però m'hi quedaré més ara, abans de tornar a treballar.

NO VULL QUE NINGÚ MÉS EM TORNI A FER LA PREGUNTA MALEÏDA EN UN PARELL DE MESOS!!!!!!!!!!!!!!

(Innocent de mi).

Una reunió

A mitjans de juliol m'arriba un mail. Em convoca a una reunió, el dia 4 de setembre, a mig matí. Me'l miro (el mail), i penso que no té cap mena de sentit. Per què a la gent li agrada fer reunions que no serveixen per res? Però, en fi, ho deixo apuntat al meu cervell, i espero recordar-me'n. No tinc agenda. A vegades faig servir la del google, però mai penso a posar-hi les coses...

El mail tenia un remitent. Nom i cognom. Un nom i cognom que jo coneixia, però associat a una altra persona. Una altra raó per no posar Marc, Jordi, Josep o similar a un fill... Només de veure el nom ja em vaig posar de mala llet. El conegut que se suposa que era mig amic meu, que sempre ens havíem portat molt bé, i que el dia de sant Jordi em vaig trobar per la Rambla, i en veure'm li va dir a la seva nòvia que no volia passar per allà, perquè s'hagués creuat amb mi, pensant que jo estava despistada. Però vaig tornar al món dels vius just a temps de veure la maniobra i de veure-li la cara que va fer quan es va adonar que ho havia vist. Me'n vaig de tema. Però amb la de vegades que l'he ajudat a fer coses, el proper cop ja es pot esperar assegut a que l'ajudi. Ho sé, sóc una rancuniosa.

Em feia molta mandra, la reunió. Perquè m'havia de desplaçar considerablement del meu lloc de treball. No era anar a Barcelona, però sí perdre un quart d'hora d'anada i un quart d'hora de tornada. I, comptant que aquest matí he fet el vago i no he anat a gimnàs i he arribat aquí tard (o sigui, a l'hora que arribo quan no vaig a gimnàs), em quedaven tres quarts d'hora entre l'hora d'arribar i l'hora de la reunió. Resultat: que un cop he mirat el mail i quatre coses més ja només quedava mitja hora. I que per mitja hora, doncs he decidit que picava portes a veure si trobava algú i feia tota la feina d'aquest estil que tenia per fer.

Arribo a l'edifici, i com una idiota, pregunto on he d'anar. Per sort, la dona de la porta ja em coneix, i ja sap que sempre tinc problemes d'aquest tipus... És que cada cop m'envien a un lloc diferent, no és el meu lloc de treball, i no està indicat...

Arribo una mica abans de l'hora, i ja hi ha algú esperant. L'amo del nom. O sigui, qui convoca la reunió. A l'hora de començar no ha aparegut ningú (no sé de què m'estranyo). I llavors em deixa anar un comentari.

Odio la meva cara de nena. No, jo no veig que tingui cara de nena. La meva cara demostra l'edat que tinc. O això dic jo. Però la gent s'entesta a dir que no. Ahir en vaig parlar amb algú, i em va deixar anar un "em vas dir que en tenies vint-i-molts". I somric. Perquè això de vint-i-molts segur que ho he dit jo, però vint-i-molts em sona molt més jove que quasi-trenta, que és el que diria actualment. De fet, ja fa un temps que no dic vint-i-molts, sinó quasi-trenta. En fi, que li deixo anar a l'amo del nom que ja fa tres anys que em van passar aquest marrón. Ningú el volia, i em va tocar a mi... Compto mentalment els anys que fa que sóc aquí i m'espanto. A l'únic lloc on he passat més temps que aquí és a l'escola, i perquè hi vaig passar 8 anys. Als altres llocs hi he passat menys temps que aquí. I em recordo d'algú que em va dir que jo era un cul inquiet i que les feines no em durarien, perquè me'n cansaria massa ràpid. Però aquí estic, després de tants anys... Bé, no tants anys, però quan vaig aparèixer no pensava que estaria aquí tant de temps, sobretot perquè encara em queda algun any de contracte (sí, més d'un... quan vaig signar les cames em tremolaven, perquè no havia passat mai tant de temps seguit en un lloc, i em feia por, per això que em van dir un dia...)

Llavors apareix més gent. No sabia de què anava tot plegat, però em tranquil.litzo al veure que ells tampoc... Tots fan cara de "no sé què hi faig, aquí". Un arriba 5 minuts tard i es queixa de que és massa aviat del matí... Un altre arriba un quart d'hora tard, i no diu res sobre el retard. L'últim arriba uns 20 minuts tard. Ve de casa, directament aquí. Tampoc li sembla importar que hagi arribat 20 minuts tard...

Al final, tot pren sentit i en surto contenta. Si fins i tot he aconseguit parlar!

Retorn a la normalitat

Entro a l'edifici i saludo a la persona que hi ha a la porta. Es diu igual que ma mare.

- Bon dia!
- Bon dia! Ostres, tu tan vermelleta, ja vens del gimnàs... Jo també ho hauria de fer, però...
- Va, total, només costa al matí, quan sona el despertador...

Sí, només costa al matí, quan sona el despertador, però aquest matí m'ha costat horrors. Estava ben blanca i amb unes ulleres de pam i mig. I això que ahir no vaig anar a dormir massa tard.

M'he despertat de cop quan he posat la tele. La tele m'ha retornat una veu, tot just engegar-la: "El Real Madrid ya es líder en solitario después de ganar por 0-5..." Sort que encara no portava les ulleres posades i no he vist la cara d'alegria del presentador i els gols del Madrid...

Una estona més tard, quan ja havia esmorzat, ha arribat ma mare de treballar, amb pa del dia.

- Oh, ja he fet tard!
- Tranquil.la.
- Però podries haver menjat pa del dia.
- Bé, a mi m'agrada més el pa quan fa uns quants dies que està fet.

Sí, ho deia de veritat. M'agrada més el pa una mica sec.

Ma mare ha somrigut, i m'ha dit que és el mateix que deia sempre l'avi, que mai volia pa del dia.

Al cotxe he passat tota l'estona buscant emisores que fessin música, i de cop m'he adonat que, després de tots els rotllos que he arribat a dir-li, encara m'he oblidat de parlar-li a l'Anna sobre algú que ha estudiat (crec) més música que ella (ja no dic més que jo, que no és massa difícil). Algú que em va veure avorrida, escoltant una cançó que havia tocat jo amb el piano, i que no vaig poder evitar tocar-la a sobre de les cames. Poc després em va fer un comentari parlant-me de música, donant per sentat que jo havia estudiat música...

A les 7 del matí, just quan obria el gimnàs, jo era davant la porta, a punt per entrar. Poquet a poquet, avui, que feia 3 o 4 setmanes que només feia pànxing. 5 quilòmetres i 30 metres. Una distància estranya, però té el seu sentit.

- Sí, però s'ha de fer l'esforç d'aixecar-se aviat.
- Tampoc és tan greu. Només és acostumar-s'hi.

Entro i miro el correu. El de veritat. I hi trobo una nòmina i un regalet. Havia tingut un flaix, sobre el regalet, però no era gaire difícil. Abans de mirar, ja m'imaginava que hi seria, i què hi hauria. Però això no vol dir que no em faci gràcia. I altre cop dic: moltes gràcies!!!

I després tot un dia de feina. Amb molta energia. L'energia que em donen els 5 quilòmetres del matí. L'energia que em dóna aquesta felicitat que tinc que no sé d'on surt. O potser sí. L'energia que em donen dos projectes, dues il.lusions, dues coses que seran la meva prioritat els propers mesos. I és que ho tinc molt clar: per ser feliç, sempre he necessitat projectes, feina a fer, coses que vagin prenent forma dia a dia. I ara en tinc dos! I sé que no hauria de tenir aquestes dues coses, perquè ja haurien d'estar solucionades. Però les solucionaré els propers mesos. I tant que sí!

Quan torno a casa, 14 hores més tard d'haver-ne sortit, estic contenta. Però no només estic contenta. Sé que és el meu moment. El moment de la Lluna. El moment de preocupar-me de mi mateixa. El moment d'aconseguir aquests dos propòsits. I ara per ara, això és el més important.

Diumenge

M'encanta aquesta peli. Per què he acabat davant la tele mirant-la? Per què m'està distraient? Per què no he pogut fer el que volia fer i m'he hagut de quedar aquí mirant com acaba, encara que ja ho sé?

Per què el timbre, que acaba de sonar, em molesta tant? Faré veure que no l'he sentit...

Havia oblidat els diumenges.

El diumenge al matí, ma mare baixa al poble i compra un parell de diaris.

Era la nineta. La meva nineta. Ha aparegut a la porta amb uns fils, perquè li faci un braçalet. Algú recorda aquells braçalets que féiem quan érem petits? Jo en vaig fer moltíssims! I ara, a la meva nineta li agrada que li faci braçalets.

Com m'encanta aquesta peli! Podria estar fent el braçalet mentre miro la peli, però he d'acabar el post.

Què deia? Ah, això, els diumenges. Ma mare compra els diaris.

Altre cop el timbre...

La nineta ha trucat al timbre i ha sortit corrents.

Si eres lista, aprendes de tus errores.

Realment, jo dec ser molt poc llesta...

Diumenge. Diaris. No acabaré mai el post.

Una estona abans de dinar, agafo els diaris i em poso davant de la tele. El meu pare es mira el futbol de segona, o les motos, o el que sigui que facin a la tele. I jo em poso a fer els entreteniments del diari.

Sí, els entreteniments. No em miro res més del diari. Sí, sóc molt adulta, jo. Faig el mateix que feia quan tenia 12 anys: agafar el diari i passar de tot, excepte dels entreteniments.

Oh! Com m'encanta aquesta peli! Sé que no seria una peli que ningú es pensés que jo miraria, però... m'encanta! Els guionistes es mereixen un premi. O dos. Sí, és una merdeta de pel.lícula, però a mi m'encanta. No té per què ser una peli bona, perquè m'agradi.

Estic més per la peli que pel post, mare meva, no sé què sortirà...

Feia moltíssim que no feia els entreteniments del diari. Ja no ho recordava. Entre els dies que vaig estar sola i no vaig anar a comprar el diari, i els dies que vaig estar fora...

Ooooooohhhhh!!!

Tot i saber-ho, m'encanta.

També feia molt que no veia la peli, però tot i així ho recordava.

Crec que hauria de publicar el post i començar a fer el braçalet per la nineta. Publico sense rellegir. Això no ho entendré ni jo!

Nois, bicis i ja no sé què més

Ahir al vespre, quan vaig anar a dormir, tenia clar que avui m'aixecaria i faria un post. Hagués sigut divertit, fer aquell post. Però ja no el vull fer.

Però hagués sigut divertit. La situació: una familiar meva, a qui agrada moltíssim xafardejar, i per la que el més important és l'aparença i l'aspecte físic de les persones, està a fora casa. Arriba un cotxe. Un cotxàs. Un d'aquests cotxes que dubto que baixin de 40000 euros, d'una gran marca, però no un monovolum, sinó un gran cotxe. En surt un noi. Diguem que el noi que en surt va a conjunt amb el cotxe. Vestit impecablement, tot de negre, amb pantalons de marca i una camisa. Entre metre vuitanta i metre noranta d'alçada, i fart d'anar al gimnàs, però sense ser del tipus porter de discoteca. Una edat aparent d'entre 25 i 30 anys. M'he deixat alguna cosa? Em sembla que no. La veig a ella, mirant-se'l de dalt i baix i tornant-se de tots colors. D'una banda, morint-se per preguntar qui és aquest noi, i per què em saluda somrient i entra a casa, quan no hi ha els meus pares. I d'altra banda, verda d'enveja de veure aquest noi amb aquesta aparença. No cal ni dir que vaig gaudir del moment, rient per mi mateixa! I que quan va arribar ma mare, el primer que va fer va ser interrogar-la...

Però les coses han canviat aquest matí. És setembre i sóc feliç, tot i que no sé per què. Miro a banda i banda, i veig que les coses no van tan bé com haurien d'anar. Totes les coses. Però tinc energia, i ganes, i m'és igual que tot no vagi com ha d'anar, perquè... no sé ben bé per què. Hi ha gent que està trista, t'ho mires des de fora i no hi veus raó. I jo...

Perseguint el gos per casa els avis, he anat a parar a un lloc i he hagut de riure. Ara ja sé on és la meva bici! Estava perduda, sabia que havia d'estar a casa els avis, però mai se m'hagués acudit buscar-la allà, al lloc on l'avi es canviava quan arribava de l'hort.

He somrigut. És una coincidència que, després de tant de temps, trobi la bici just aquesta setmana. Just quan fa una setmana vaig pensar que l'havia de tornar a agafar. Lluny queden aquelles èpoques en les que els meus companys anaven en moto i a mi no em deixaven, i em passejava pels pobles del municipi (i dels municipis propers) en bici. I, no ens enganyem, visc en zona muntanyosa, o sigui que em feia molta gràcia.

Però feia... buf, no recordo quants anys (sí, anys!) feia que no agafava una bici. La tonteria de l'spinning no compta, que allò no és una bici ni és res. Per això, quan fa una setmana algú em va dir que per què no agafàvem una bici i anàvem a donar un volt...

He de dir que allò que diuen de l'anar amb bici és ben cert. Ja em teniu a mi, a sobre d'una bici amb la que no tocava de peus a terra (i em faltava bastant) i bastant cutre, pensant si encara sabria anar-hi. Però... miraculosament, encara sabia anar-hi. D'acord, tenia algun problema per frenar, però és que no tocava al terra, i no parlo del seient, sinó de la barra. A part de que la bici estava defectuosa i...

Però ric. Em ric de mi mateixa. I veig la bici. La meva bici. Sé on és. Segurament no tingui vent a les rodes. Però estic segura que molt aviat l'agafaré. I ara ja tinc cotxe, però tornaré a recórrer els pobles de la vall, de la meva vall, amb ella. I tant que sí!