Rastre

Fa un cert temps, un dia vaig obrir el messenger i algú em va saludar. No tenia ni idea de qui era. Em va explicar que era un noi de Madrid, que encara no sé com el vaig conéixer, però que l'havia ajudat a fer no sé què feia temps, i que m'estava molt agraït, i no sé quantes coses més.

En una nit d'insomni es pensen moltes coses. Més de les que voldries pensar. Més de les que s'haurien de pensar, i això ho diu algú que normalment ja pensa més del compte.

He pensat en la gent del col.legi. Mai ens vam portar bé, almenys amb les noies. Xocàvem massa, i em sembla que em van fer agafar al.lèrgia al rosa, a la gent pilota, a la gent pija i a tots aquests prejudicis. Però han passat els anys, i de tota aquella gent, només conservo contacte amb un noi, el que podríem anomenar el meu amic friki. De fet, mai ha sigut el meu amic, si per amic s'entèn algú amb qui hagis sortit com a mínim a algun lloc a fer alguna cosa. Però és aquí, i sap que jo també sóc aquí, a un truc de telèfon. Una trucada i qualsevol dels dos agafa el cotxe al moment encara que, com ara, faci mesos que no sapiguem l'un de l'altre.

He pensat en la gent de l'institut. Amb ells, amb alguns almenys, m'hi portava bé. Però jo vaig marxar a estudiar a Barcelona, i la majoria es van quedar. Bé, el cervellet no es va quedar, i estudiava a la facultat del cantó de la meva. Però ja no ens vam tornar a veure més, ni amb ell, ni amb ningú més.

He pensat en la gent de la universitat. Jo vaig tornar a casa i cada cop els vaig anar veient menys. Sí, l'Anna segueix aquí, a darrere d'una pantalla, i dues o tres persones més també hi segueixen, de tant en tant. Són com el meu amic friki, que sé que hi són, i suposo que saben que hi sóc, però tampoc pensarien en mi, en cas de necessitar ajuda.

I he pensat en el rastre que he anat deixant a la vida, i m'adono que aquest rastre gairebé no existeix. Jo sóc la que desapareix, la que no deixa rastre, aquella de qui, segur, ningú es recorda. Aquella persona que, quan em trobo algú, sempre se m'apareixen amb un somriure i em diuen que els vaig ajudar molt amb això o amb allò altre. Llavors es giren, diuen adéu, i desapareixo, com sempre.

M'agradaria que no fos així, però tinc la sensació que serà així tota la vida. I que, d'una forma o una altra, és culpa meva.

I sempre desapareixo i no deixo cap rastre.

Insomni

Si fa més de mitja hora (o més d'una hora?) que intento dormir i no puc, em sembla que el més sensat és no intentar-ho més durant una estona. I com que fa dies que estic sola a casa, només parlant amb el gos (d'aquí al psiquiàtric), crec que el millor que puc fer és obrir aquesta finestra que tinc al món exterior.

Pensar massa és dolent, com ja m'han recordat avui (si no ho he dit abans, quina mala llet! De bon rotllo, eh, però això d'utitzar les meves pròpies frases en contra meva...)

Avui ja és 12 d'agost i segueixo sense saber què passa el 12 d'agost, a part de que no puc dormir, i que penso massa.

I el fet que demà (avui?) m'he de tornar a afrontar amb un passeig amb el gos. L'altre dia vaig recordar el campanar (que no pugui dormir no vol dir que no estigui escrivint a raig i que passi de buscar l'enllaç, de totes formes està un parell de posts més avall) i avui m'he recordat del cervellet. El cervellet era jo, però això no importa. Les tornes han d'haver canviat, amb tota probabilitat. Aquí ve quan l'Anna em pregunta: i què t'ha dit el senyor google? Doncs el senyor google no m'ha dit res, perquè no li he preguntat res. Perquè no vull un conjunt de dades buides, que no serveixen de res. De fet, ni tan sols vull un conjunt de dades interessants. És un record, i queda en el cervellet, com a record.

Potser són remordiments, potser sóc massa mala persona. Durant quatre anys, dia sí, dia també, apareixia amb un nou problema, amb un nou enigma, amb alguna cosa per fer-me provar si ho sabia resoldre. Però mai li vaig fer més cas que el de resoldre els problemes que em proposava, que eren bons, ho he de reconéixer.

Però es va perdre en el record, com tanta altra gent. Segurament el problema sigui meu, m'aïllo massa. O canso massa. O penso massa. Avui pensava que no conservo contacte amb cap d'aquella gent. No sé què se n'ha fet de cap, i crec que tampoc m'importa massa, a part de casos puntuals, com el del cervellet. Segur que li han anat les coses molt bé. Però tampoc em dedicaré a preguntar-li al senyor google.

Suposo que hauria de tornar intentar dormir. Però molt em temo que el meu cervellet i les seves divagacions no em deixaran.

Have a guess

'And you knew this? You knew - all along?'
'I guessed. But my guesses have, usually, been good,' said Dumbledore happily, and they sat in silence for what seemed like a long time, while the creature behind them continued to whimper and tremble.
'There's more,' said Harry. 'There's more to it. Why did my wand break the wand he borrowed?'
'As to that, I cannot be sure.'
'Have a guess, then,' said Harry, and Dumbledore laughed.

Paraules d'altra gent, que no voldria fer malbé amb les meves.

Paraules d'altra gent, que m'han fet pensar, i molt.

Paraules d'altra gent, que era una categoria que només tenia un post i feia gairebé un any que no feia servir.

Podria continuar escrivint, però no penso fer malbé les paraules de la Rowling. Aquest tema ja el vaig tocar no fa massa. La pregunta és: què faré el dia que tingui una intuició i no sigui correcta?

Pors idiotes, pors innecessàries

El dia del campanar de l'esglèsia, jo era la nena que no volia entrar. Sempre fer-ho tot bé, mai portar-se malament, mai fer res que no toqués. Mai llençar-me, si em podia quedar enrere, veient-les passar.

I aquí estic, com sempre, plena de pors.

Sempre em dic el mateix, que el proper cop no tindré por, que el proper cop faré un pas endavant. Però mai ho faig. A la mínima que puc, em quedo enrere, i les veig passar.

Llavors me'n penedeixo. Llavors penso que hauria d'haver fet un pas endavant, però ja és tard.

A vegades, només em pregunto si ja és tard, i el sol fet de preguntar-me si ja és tard em fa quedar-me enrere. Ja és tard?

I penso que em volta una cosa pel cap, però... sóc incapaç de fer-la. Em quedo enrere. Por, sempre por.

Però llavors penso que tampoc tinc perquè ser jo, la que dóna un pas endavant. Podria ser jo, però podria no ser jo.

I si aquest pas endavant no es dóna, potser és que no té tant d'interès.

Llavors tiro enrere, i em quedo amb les meves pors, fins que un dia me'n penedeixo, dic que el proper cop seré més valenta... i el proper cop encara tinc més por, encara tiro més enrere.

El campanar de l'esglèsia

És un dia de l'estiu, pels volts de l'any 1990. Tres nens corren davant d'una casa de pagès. Bé, de fet un ja és gairebé adult i una altra està en plena adolescència. Els grans estan fent sobretaula i ells s'avorreixen. I no hi ha res pitjor que tres nens avorrits.

- Tinc una idea!

És el més gran de tots, però que ell tingui una idea és un perill.

Els tres nens pugen a la casa en silenci. El més gran agafa una clau, sense que el vegin, i diu als grans que se'n van al bosc.

Però els nens no arriben al bosc. Es paren a mig camí, a davant de l'esglèsia. El noi agafa la clau i obre la porta de l'esglèsia. Les nenes el segueixen.

- No hauríem d'entrar.
- Au va, ja veuràs que no passa res.

Els nens entren a l'esglèsia i pugen cap al campanar.

- Ecs, una teranyina!
- Doncs vés amb compte amb l'aranya!
- Ah!!! Que em fan por les aranyes!
- Va, no siguis burra, què vols que et facin?

Els nens arriben al campanar. I què fan, una colla de nens, en un campanar?

- Ei, i si toquem les campanes?

Una estona més tard, estan tots a la cuina de la casa de pagès, amb el cap cot.

- Però què us heu cregut, animals! Pujar tots sols al campanar! I posar-vos a tocar la campana! I a sobre, no se us acudeix res més que tocar a mort. Animals!

Durant molt, molt de temps, la família d'aquella casa va continuar guardant la clau de l'esglèsia, com es fa a molts pobles on no hi ha capellà. Però la clau mai més va estar a la vista, i cap dels tres nens va saber on s'amagava fins que es van fer grans.

En busca dels llibres perduts (segona part)

No puc parlar de tots els llibres que hi havia al sòtan. Si ho fes, a les 12 de la nit encara estaria parlant. Això sí que és un retorn al passat, i un gran retorn, que m'ha fet recordar moltíssimes coses.

El zoo d'en Pitus ja l'he mencionat abans. Per cert, algú em pot explicar com acaba? :-)

Podria continuar amb un munt de llibres del Vaixell de Vapor. Ja no recordava que de petita era una lectora compulsiva. Però tots els títols em sonaven. Tots em feien somriure. Tots em deien alguna cosa. I tots, tenien unes dates que no eren les que tocaven, sempre els llegia abans de l'edat que el llibre posava recomanada... Però tots són tan llunyans... Aquests són els llibres que llegia fa exactament 20 anys, aquells que posaven "a partir de 12 anys", però que jo em llegia com si res.

I tots els llibres que vaig heretar del meu tiet. El del llibre de loteria dins del Silmarillion. El meu tiet més jove, que em solia passar els llibres just després d'haver-los llegit ell, quan anava a l'estiu a casa seva.

I En Jim Botó i en Lluc el maquinista.

I el Tirant lo Blanc i la profe de català que sempre em feia llegir en veu alta (els trossos que ella escollia, està clar).

I una contradicció a la meva memòria. Jo sempre havia pensat que de petita, en aquelles caixes, no hi havia llibres com els que m'agrada llegir ara. Però sí. Hi havia La princesa de los elfos. I Els astronautes del Mussol, que m'ha recordat que jo també sóc una lladre de llibres: a davant hi ha escrit el nom de la meva cosina, però em sembla que, després de tants anys, no li tornaré pas... I un llibre que havia buscat en el meu record fa molt de temps: Els colors de l'espai, un llibre d'una col.lecció que tenen a la portada una teranyina blava, i que sabia que n'havia llegit algun, perquè recordava la teranyina, però no sabia quin. I la trilogia de El ciclo de las Tierras, d'en Serra i Fabra.

I la trilogia de la Tessa Duder sobre aquella noia nedadora (que obvi, mare meva!)

I, negaré haver-ho dit, tots els llibres de la Puck, que me'ls vaig llegir tots, un darrere l'altre.

I un llibre, heretat del meu tiet, que em va fer plorar moltíssim (bleda que sóc), Los muchachos de la calle Pal.

I l'Illa del tresor, que no fa ni una setmana li deia a mon pare que sí, que jo el tenia, però no sabia on. També ha sortit d'una de les caixes.

Però hi ha hagut sis llibres que no han tornat a les caixes. Sis que no crec que vinguin amb mi de viatge, però que queden a la llista per rellegir-los.

El primer, quan he vist la portada, m'he preguntat què hi feia la Lluna de 10 o 12 anys a la portada d'un llibre. I no, no era jo, però la foto de la nena que hi ha allà podria ser la meva, la podria haver trobat per casa, i podria haver dit que era jo. La nena es diu Zlata, vivia a Sarajevo i ara té 26 anys. El llibre és el seu diari, des del setembre el 91 a l'octubre del 93. Comença essent un diari normal, fins que el comença a dirigir a una amiga imaginària Mimmy. I em sembla que no cal que expliqui res més. Algun dia em compraré el de la noia que la va inspirar, perquè l'Anna, com jo amb els astronautes del mussol, ja no me'l tornarà mai.

El segon, un llibre de contes. Cuentos del futuro, d'en Ray Bradbury. M'ha cridat l'atenció.

El tercer i el quart no necessiten presentació. Un és El petit príncep. L'altre, Colmillo Blanco.

I, finalment, el cinquè i el sisè estaven cantats: Momo i la història interminable.

En busca dels llibres perduts (primera part)

Encara que no ho sembli, jo tinc feina...

Però, ara mateix, estic ben suada, i tota blanca de dalt a baix. Pensava que no ho aconseguiria. He baixat al sòtan, i he començat a mirar caixes.

Millor no explico la de coses que m'he trobat. A sota d'un parell de dits de pols, és clar.

I els llibres no eren enlloc. He començat a trobar caixes de llibres del cole, caixes de revistes del meu pare, caixes de nines, caixes de contes (meus, però ara mateix no buscava contes de 10 pàgines), caixes de jocs, caixes de llibretes de cole,... I els llibres, enlloc.

Fins que he vist dues caixes que no tenien cap etiqueta. I, curiosament, estaven a la part de dalt de l'estanteria. Faltaria més. A sobre, estaven ben tancades i no podia mirar què hi havia.

He baixat la primera. Pesava un ou. L'he obert, i el primer que m'ha saludat ha sigut El zoo d'en Pitus. Encara no recordo com s'acaba. I tot una colla de llibres del Vaixell de Vapor i dels Hollister, que només veient-los d'esquitllada ja els he reconegut.

Ara dubto si dinar, tornar-me a posar a sota la dutxa, intentar baixar l'altra caixa, o posar-me a mirar a dintre d'aquesta caixa a veure què trobo...

Tinc moltes ganes de mirar què hi trobo, però potser millor dino... Prometo fer un post amb els llibres que hagi trobat, aquells llibres que llegia fa 10 anys. O 15. O 20...