Un anyet

Sense adonar-me'n, ha passat un anyet des que vaig començar a escriure aquest blog. Posts i més posts, línies i més línies.

Vaig començar una mica sense saber massa què feia. Vaig pensar que si hi havia altra gent que ho feia, per què no podia fer-ho jo? I així vaig començar a escriure.

Ara mirava, i una de les coses que m'han sorprés és el número de posts que he escrit en aquest any. No sé si el comptador del blogger estarà bé. No arribo als 300 posts (tot i que em falta molt poquet), i això m'ha sorprés. Perquè, sí, hi ha dies que no he dit res, però també hi ha hagut dies que he escrit dos o tres posts en un mateix dia. Tot i així, són molts posts, i tampoc són curts. Almenys, la majoria.

Són tants posts, que fins i tot la casa blogger em té a la llista de possibles spammers. Al principi, em va tocar una mica els nassos. Em vaig posar a escriure un post i vaig veure que per publicar-lo, havia d'escriure una paraula de verificació. Em vaig preguntar si era alguna cosa nova del blogger. I sí, era això. Però només ho fan amb els blogs que tenen marcats com a possible spam. Em vaig enfadar. Perquè això diu que és perquè escric molt i perquè més d'una persona ha marcat el "flag" que tinc a dalt. Però llavors m'ho vaig prendre amb alegria. Una de les coses que els fan als blogs marcats com a possible spam és que no són enllaçats a través del "next blog". I per què m'agrada això? Doncs molt fàcil! Perquè així els spammers no em troben a mi i no tinc comentaris d'aquests en anglès que he vist a d'altres blogs. O sigui, que la forma d'evitar l'spam ha sigut que em marquessin com a spam. Així els spammers ja no venen pel meu blog :-) De totes formes, avui he vist que tenia un munt de comentaris spam. Serà que he d'escriure més?

Ha estat un any de daltibaixos. De creure que era una bona idea, de creure que no, de pensar a esborrar-ho tot, de voler deixar-ho. Però s'ha convertit en una cosa mig necessària. Una manera d'evadir-me, de riure'm de mi mateixa. I de comunicar-me amb el món. Un món petit, però alhora molt gran.

Sou molts els que us heu passat per aquí en un moment o un altre. Aquí a la dreta hi ha un comptador que aviat arribarà a les 10000 visites (mira, gairebé tants dies com tinc jo!) Aquest comptador només compta les visites diàries i les meves no les compta. Així que, més o menys, en mitjana heu aparegut unes 27 persones cada dia, cosa que no és gens despreciable i que no em podia pas esperar el dia que vaig començar. És clar que hi ha molta gent que arriba aquí buscant per coses rares. Cada cop que miro el comptador em faig un fart de riure.

Però molts veniu per aquí i em doneu la vostra opinió. M'agrada sentir les vostres opinions, malgrat que jo no deixo massa comentaris pels altres blogs que llegeixo. És que, és clar, jo per resumir i posar una cosa en un comentari que tingui menys de 100 paraules... doncs és que no puc, no sé resumir :-) Us agraeixo de veritat els vostres comentaris, i als que soleu passar per aquí, us tinc aquí als enllaços de la dreta. Als que deixeu alguna pàgina, és clar.

Quan llegeixo altres blogs, sempre sé més o menys què m'hi trobaré. Cadascú té un estil. No sé si jo tinc un estil o no. Tampoc ho vull saber. Simplement, em poso a escriure, i no penso en si ho he d'escriure d'una forma o una altra.

Mirant una mica els posts antics, m'he arribat a espantar de totes les coses que he explicat i que no recordava haver explicat. Ara no escriuria molts dels posts. De fet, m'he quedat amb les ganes d'esborrar-ne algun. Però sé que si començo, no acabaré, i tindré un munt de posts esborrats i probablement només em quedaré amb dos o tres posts. O potser menys.

El que sí que vull és tornar una mica a com feia els posts del principi, quan m'inventava històries que tenien a veure amb el que em passava. O, simplement, no deia les coses gaire clares. De fet, aquesta setmana ja he escrit algun post més o menys així.

A vegades em pregunto com escriu els posts l'altra gent. Avui, per cel.lebrar el meu primer anyet, us explicaré el que faig jo (i ja callo, que ja és hora!) Durant el dia, passa alguna cosa. Fins fa temps, reia o m'enfadava i així es quedava tot. Ara sempre ric interiorment. Ric pensant en que d'aquí en sortirà un post i em guardo la idea del cap. La majoria de les vegades, aquestes idees no acaben en post. Per què? A vegades perquè hi ha una altra situació millor. D'altres vegades perquè me n'oblido. I d'altres començo el post i veig que no sortirà bé, o simplement no tinc humor d'escriure sobre allò. I el post no s'escriu.

Normalment sempre estic a la mateixa habitació. Escolto la radio. Si no és massa tard, amb l'equip de música dels meus pares. Si és tard, amb la meva radio. El portàtil a sobre la falda (per això es diu laptop, no?) i la meva indumentària d'anar per casa: un jersei de xandal o una samarreta que em van 3 o 4 talles grans i uns pantalons de xandal que em van una o dues talles grans.

Si la idea sobreviu, obro el compte del blogger. Li dóno a crear un nou post. Començo a escriure. La major part de les vegades tinc un munt d'idees voltant pel cap i no sé per on començar. Així que començo a escriure i m'embolico jo sola. Molt, m'embolico. La major part de les vegades, el post no s'assembla ni per casualitat al que volia escriure en un principi.

Vaig escrivint, i mentre vaig escrivint, vaig alternant l'escriure amb el "preview" que hi ha aquí dalt. Vaig llegint com queda i veient si em deixo alguna cosa o si he de canviar l'ordre.

Un cop acabat el post, me'n vaig un moment a fer alguna altra cosa. O contestar algun mail, o mirar alguna cosa, o... és igual, el que sigui. Llavors li dóno al preview i em llegeixo tot el post. Faig els canvis necessaris i li dóno a "Publish post". Acte seguit vaig a catapings a fer ping. Em torno a llegir el post, ja des del blog, per comprovar que estigui tot bé. I aleshores deixo el post per acabat.

Mama, por!

Això dels blogs és un entreteniment, veritat? Quan em canso de treballar, em poso a escriure el que em passa pel cap. O al vespre escric alguna cosa. Llavors ve altra gent i ho llegeix. Però és per passar el temps. No ho sé, jo em miro altres blogs una mica per xafarderisme, una mica perquè al final acabes coneixent la gent i arriba un moment en el que t'agrada saber què fa la gent, com els van les coses, encara que sigui gent que no has vist en la vida, ni tan sols sàpigues qui són, o que potser són completament diferents del que t'imagines.

Per això hi ha coses que em fan por. Fa un temps algú em va trobar perquè estava fent un treball sobre la felicitat, sobre els diferents punts de vista que tenia la gent (sí, ets tu). I em vaig espantar. Perquè jo simplement un dia vaig escriure sobre la felicitat, però jo només sóc una noia senzilla que de tant en tant (o sovint, és igual) es posa davant la pantalla a escriure el que li passa pel cap. Però no se m'hauria de fer gaire cas.

Per què escric això avui? Doncs perquè he descansat un moment de la feina, i com que no tenia cap mail, he pensat: "A veure com estan les estadístiques del blog?" I m'he trobat una cosa que m'ha sorprés i m'ha espantat a la vegada. M'he trobat a algú que ha arribat al blog a través de: /C:/Mis documentos/nom(que no revelaré, perquè no surt a les estadístiques públiques i no he demanat permís)/treballs de l'institut/Estranya.htm

Avui no tenia intenció d'escriure cap post. Però m'he espantat. Algú ha fet un treball per l'institut sobre aquest blog? Realment em fa por. No sé quin deuria ser el tema del treball, però... m'espanta. Perquè, no ho sé, jo intento escriure les coses que em passen pel cap, però sense fer-ho massa seriosament (sí, ja sé que em repeteixo). Però, no sé, una persona que va a l'institut segur que tindria molts altres blogs més ben escrits i amb més contingut per fer un treball que no pas aquest (ei, ara no et vull tirar la nota del treball per terra! Si ets el professor i apareixes per aquí, posa-li bona nota, que si s'ha llegit tot el que he escrit s'ho mereix, ni que sigui perquè ha llegit molt!)

De totes formes, em fa por. Només la idea de que algú hagi pogut fer un treball, ni que sigui petit, basant-se en això... ai, mama, por!

Visc al cantó del cementiri. És una cosa que no puc evitar, a no ser que em mudi. I, de moment, ni jo tinc diners per mudar-me, ni els meus pares tenen intenció de deixar casa seva. Així que seguiré vivint al cantó del cementiri durant un bon temps.

Viure al cantó del cementiri fa que de petita hi anés moltes vegades a jugar. Encara recordo quan encara no l'havien reformat i a la gent encara l'enterraven a sota terra, no en nínxols. Els meus cosins, més grans que jo, es dedicaven a intentar fer-me venir por ensenyant-me els ossos que es veien. Realment, una mica tètric sí que era: a mida que passaven els anys, la terra on estava al cementiri, que estava més alta que la carretera, anava desapareixent i es veien perfectament els ossos de la gent que hi havia allà enterrada.

No em va fer mai por. Quin mal em podia fer aquella gent?

Em vaig fer gran i van transformar el cementiri en un cementiri més normal. Van posar una paret de pedra de forma que la terra on abans s'havia enterrat la gent va quedar tapada. També hi van posar nínxols. Alguna cosa no em quadra, perquè els meus besavis, que es van morir molt abans que jo nasqués, ja estan enterrats en nínxols. En fi, tampoc ho preguntaré.

Em vaig fer adolescent i els meus companys de classe també. Durant la festa del poble, el cementiri de nit era una atracció per tota la gent de la meva edat. No féiem res de dolent. Només feien apostes a veure qui aguantava més al cementiri, sense llum. I sense morir-se de por. Les noies no s'atrevien. Els nois ho passaven malament. Jo simplement, anava i m'hi podia estar tota l'estona que volgués. Al cap i a la fi, qui em podia fer mal en un lloc on no hi havia ningú viu?

Bé, de fet tenia un secret: aquelles fresses que es sentien normalment era la meva àvia que, des de casa, feia fressa per evitar que la gent anés al cementiri. Així que jo ni tan sols tenia por de les fresses.

En aquella època, gairebé no coneixia ningú dels que estaven enterrats al cementiri. Hi havia els meus besavis, que es van morir a mitjans dels anys 60, i que no havia conegut. L'avi d'algú que anava al cole amb mi. Però ningú que hagués conegut personalment.

Ho he dit abans: el cementiri està al cantó de casa. Però ara sóc incapaç d'anar-hi. Simplement, no puc. Només de pensar en anar-hi, sóc incapaç. Ahir vaig passar-hi per davant, a peu, com sempre, i vaig ser incapaç de mirar cap allà. Ja no parlem d'entrar-hi. I, per descomptat, no em veig capaç d'anar fins aquell nínxol que van obrir fa tan poc.

Ni tan sols sóc capaç d'entrar a casa seva. Diumenge passat la meva mare m'hi va fer entrar. I ho vaig passar molt malament.

Sé que negar-ho no és la solució. Per més que em negui a entrar a casa seva, perquè no puc suportar el lloc on solia estar buit, i per més que em negui a entrar al cementiri, perquè em nego a pensar que és allà dins, tan a prop de casa, ficat en aquella caixa (per què em vau fer-lo mirar a dintre la caixa?), per més que negui totes aquestes coses, no tornarà.

El meu cervell encara pensa que qualsevol dia me'l trobaré per fora i em dirà que el porti al banc a buscar la pensió. O em dirà que si he llegit tal notícia o tal altra al diari. O ens posarem a riure fins a plorar en una partida de cartes. Sempre que jugàvem per parelles, ell era la meva parella. Simplement, érem iguals: tant li feia haver perdut 10 partides seguides, que si aconseguíem guanyar una partida per pallissa, ens posàvem a riure i féiem broma als altres, fins acabar plorant. Ah, i el parchís! Feia el mateix que jo. O jo el mateix que ell: véiem que podíem matar. I tant que ho véiem. Abans de tirar, ja sabíem què havíem de treure i a qui ens carregaríem! Quan sortia algun dau amb el que podíem matar algú, començàvem a comptar amb totes les fitxes menys amb aquella, mentre véiem la cara de pànic de qui li podíem matar una fitxa. I quan ja havíem mirat amb les altres déiem: "a veure aquesta?" i començàvem a comptar. "Ostres! Me la puc menjar!" I ens posàvem a riure fins que saltaven les llàgrimes.

Però no, no tornarà. I algun dia hauré de superar-ho. Algun dia hauré de tornar a entrar a casa seva sense que m'hi obliguin. Algun dia hauré d'anar al cementiri.

De moment, però, no em veig amb cor de fer-ho.

Si cau un arbre...?

Si cau un arbre al mig del bosc i ningú és a prop, l'arbre fa fressa al caure? Sí que fa fressa (vaja, crec jo), però a qui li importa? A mi m'importarà que l'arbre hagi caigut, però si no he sentit la fressa, no m'importarà la quantitat de fressa que hagi fet al caure.

Si cau un arbre al mig del bosc i ningú és a prop, l'arbre fa fressa al caure? O, el que és el mateix, si tens una alegria i no tens ningú a qui explicar-la, és realment una alegria? Potser sí, però a qui li importa?

Per què les alegries, si són compartides, són més alegries i, en canvi, les tristeses compartides són menys tristeses?

Si tens una tristesa i no li expliques a ningú, pots aconseguir que no importi a ningú, com la fressa de l'arbre? O només pots fer que només t'importi a tu? Però si a ningú li importa, existeix realment? (I tant que existeix, què coi estic dient!)

La meva versió dels fets

Passi el que passi, qui llegeixi això només sabrà la meva versió dels fets.

La meva versió és correcta?

Jo podria dir que dic la veritat i no dir-la. De fet, però, sí que la dic, la veritat. És clar que aquesta és la meva versió dels fets. I podria estar enganyant a qui ho llegeixi.

De totes formes, encara que jo vulgui dir la veritat, dic realment la veritat? Dic la meva veritat, el que jo he vist. Però aquesta veritat, explicada per algú altre, no podria seguir essent veritat i ser completament diferent?

Em fas mal

Em fas mal, i ni tan sols te n'adones.

Un petit gest, em fa mal, i ni tan sols et deus adonar que ho fas.

Allò que no fas, ni tan sols t'adones que no ho fas. Però em fa mal.

Cada cop que m'ignores, em fas mal.

Però aleshores tornes. I encara és pitjor.

No, no vull que desapareguis de la meva vida. Em tornaria boja pensant què he fet malament aquest cop.

No, no vull que et quedis. Quedant-te em fas mal. Però no suportaria veure com marxes.

No sé què vull. No sé si vull que marxis o si vull que et quedis.

No vull res de l'altre món. En tinc prou amb què m'expliquis com et va tot.

Però m'ignores, i em fa mal.

M'agradaria escoltar-te. Però, simplement, evites parlar amb mi.

Em fas mal, i ni tan sols te n'adones.

Ulleres

Un matí d'un dia de festa. Esmorzo mentre faig els mots encreuats del diari de diumenge passat i miro les notícies. Bé, les notícies no les miro. Entre altres coses perquè la tele està lluny de la taula i sense ulleres no la veig. Només veig unes imatges borroses que es van movent. Fa molt que no veig el que fan a la tele. Si ho vull veure, m'he d'aixecar a buscar les ulleres o acostar-me a la pantalla.

Quan em van dir que necessitava ulleres (com si no ho sabés ja!) tant a l'òptica com l'oculista em van dir que tenia molt poca graduació, i que jo en realitat no les necessitava. Però sí que les necessitava. Si vaig anar a l'oculista era precisament perquè no m'hi veia. No veia la pissarra. No veig els senyals de tràfic si no les porto posades, malgrat el que digui el meu carnet. No entenc com l'oculista que em va fer passar la revisió del carnet de conduir em va dir que no necessitava ulleres. Si vaig anar a passar la revisió amb les ulleres i sense elles només vaig poder llegir la primera línia de lletres! Tampoc entenc com el professor de pràctiques em va recomanar no portar les ulleres el dia de l'examen. "És que sinó t'ho posaran al carnet de conduir". Però jo no havia passat ja la revisió? I ell ja sabia que sense ulleres jo no veia els senyals. Sort que no em van fer sortir de la ciutat.

Entre uns i altres em van fer creure que no les havia de portar, les ulleres. I, malgrat que quan les porto ho veig tot molt més clar, sempre me les descuido a dintre el cotxe. Ara pràcticament només les porto per conduir. I per anar al cine, que sinó no veig la pantalla.

Sé que les hauria de portar sempre. M'hi veuria millor. No em passaria el dia posant els ulls mig clucs com fan (fem) tots els miops. Però s'ha convertit en un costum. A part que les ulleres que tinc... només estan bé les de sol. Les de recanvi del cotxe són les primeres que vaig tenir, i tenen 10 anys. L'altre dia me les vaig mirar. Són molt grosses i es veu que tenen molts anys. Les altres, les que porto més sovint, tenen 8 anys. Tampoc es salven gaire.

De totes formes, jo no volia escriure un post parlant d'ulleres. O d'"orelles", que diu la nineta dels meus ulls. Ahir em vaig passar una bona estona intentant que digués "ulleres". Crec que al final ja em prenia el pèl, perquè no va passar de les "orelles". Però m'enrotllo, com sempre. Bé, com sempre que escric. Si ho hagués de dir de paraula això seria una cosa semblant a "sí, tinc miopia". I callaria. Però tampoc volia parlar d'això, i el post ja se m'està fent molt llarg.

Volia parlar de les notícies. M'he aixecat i estava bé, animada. De cop, he sentit una notícia. Feia referència a una cosa. I ja està, ja m'he recordat d'una cosa. No, de les ulleres no. Sembla mentida les poques coses que en sé, i que dia rere dia, alguna cosa m'ho recordi. Potser és per això, perquè en sé tan poques coses. Però no, en sé més de les que em penso. I sempre trobo alguna cosa que m'ho recorda. Una cançó, una notícia, un anunci... qualsevol cosa hi té relació.

En fi, crec que és millor que parli de les ulleres.