El paper

Quan he d'anar a un lloc on he estat mai, acostumo a mirar on és i fer-me un plànol petit, en un paper de mida post-it, però de color blanc, que així no es veu tant. Hi marco l'estació de la Renfe, la parada del metro més propera (en cas de ser Barcelona) o la carretera per on he d'entrar. Hi poso tres o quatre carrers, per no perdre'm, per saber que realment vaig bé. Així evito el problema de perdre'm.

Barcelona no em suposa cap problema. Els plànols estan molt bé, ja sé per quina sortida he de sortir i si m'ho he mirat abans d'anar-hi, no tinc cap problema. Si, com m'ha passat més d'un cop, algú em truca mentre sóc a Barcelona i m'he d'espavilar a trobar el que sigui, llavors ja és una altra cosa.

Normalment, aquests plànols en miniatura es queden a dintre d'una butxaca i acaben a la rentadora, irreconeixibles. Algun sobreviu i va a la paperera. Molt pocs sobreviuen i els trobo al cap d'un temps.

Avui he trobat un paper d'aquests. Estava tot rebregat i m'he preguntat què era. L'he aplanat una mica. Per una cara només hi havia escrit: "Tren: 16:28". L'hora a la que havia d'agafar el tren per anar a on fos que anés. He girat el paper. A l'altra banda hi havia una adreça escrita. He vist l'adreça i he somrigut. Només de veure l'adreça he sabut de quan era el paper. A sota l'adreça hi havia dos o tres carrers dibuixats (amb el nom corresponent). Una R de Renfe i una inicial que indicava el nom del lloc on havia d'anar. He somrigut al recordar el servei que em va fer el plànol: al plànol on vaig mirar, l'estació de la Renfe estava una illa de cases més avall del que realment estava, i quan vaig arribar al primer encreuament de carrers, vaig pensar que ja m'havia equivocat. Però no, no m'havia equivocat. Vaig rebregar el paper, i per això es va conservar. Si no hagués sigut per això, hagués acabat a la butxaca dels texans, d'allà a la rentadora i d'allà, el que en sobrevisqués, a la paperera. Però no va ser així.

M'he mirat el paper i no he pogut fer res més que somriure. Un somriure idiota. Aquell dia ho vaig fer tot el més malament que ho podia haver fet, excepte trobar el lloc a la primera. M'agradaria tornar a aquell dia i perdre'm pel camí, però fer les coses bé. Però no puc tornar enrere en el temps, i no tindré una segona oportunitat.

He tornat a rebregar el paper i l'he tornat a deixar on estava. Sé que l'hauria de llançar a la paperera. O, millor, tirar-lo al foc. Que passi al món dels records. Però no he sigut capaç. Ara, a més de tenir un paper, que em tornaré a trobar qualsevol dia, i tornaré a pensar en aquell dia, tinc un post que qualsevol dia em trobaré, i que també m'ho recordarà. A vegades sembla que sigui una mica massoca.

Tot i així, crec que algun dia el paper rebregat em farà somriure. I no serà ni un somriure trist ni un somriure idiota. O, almenys, això espero.

- Què fas, donant-te cops de cap a la paret?
- És que sóc un desastre!
- Què has fet, ara?
- No preguntis què he fet, sinó què he tornat a fer.
- Què has tornat a fer?
- M'he comprat un llibre que tenia a la llista de llibres per llegir. No, no riguis. Prou de catxondejar-se de mi, que això només ho puc fer jo!
- Però, no fa massa que et va passar el mateix, no?
- Sí, i ara que ja tenia els llibres col.locats, torno a fer el mateix. No tinc remei. I ara, què en faig, del llibre?
- Col.locar-lo a la mateixa persona?
- Ui, no.
- Per què, no?
- Perquè el comentari que em va fer quan li vaig donar els llibres em va desesperar bastant.
- Per què?
- És igual, val més deixar-ho estar.
- Per què no m'ho vols dir?
- Perquè la va dir tan grossa que si ho posés aquí i per casualitat ho trobés, sabria que va ser ell qui la va dir.
- Ah. Tan grossa, la va dir?
- Bastant... Bé, potser tampoc tant. Però sí, la va dir bastant grossa.
- I aquest llibre que has comprat repetit de què va?
- Més o menys del mateix. A sobre, sóc tan burra que he comprat la mateixa edició i tot! Amb la mateixa portada, tot i igual.
- Així te'l pots llegir dues vegades.
- Vés quina gràcia que fas! No has trobat cap broma més graciosa?
- El verdader problema no és que t'hagis tornat a comprar un llibre dues vegades, veritat?
- Eh?
- No parlaries per mi només pel llibre que t'has comprat dues vegades, veritat?
- Per què ho dius?
- T'importa gaire, això del llibre?
- Quan ho he vist, m'he empipat bastant amb mi mateixa. Per idiota. Però ara ja està. Quan pugui, li donaré a algú. Espero que amb més encert que l'altra vegada. I això serà tot. No és greu. L'únic problema serà trobar algú a qui li pugui interessar el llibre, que ja veig que és difícil. Però no és res que em preocupi excessivament.
- I aleshores, on és el problema?
- En la meva memòria? És una mica preocupant que faci aquestes coses un cop rere l'altre. Un dia em deixaré el cap o me'l compraré dos cops!
- Però amb la pila de llibres que tens per llegir, és normal que et passin aquestes coses.
- Ui, no ho sé pas.
- Repeteixo: aquest no és el problema, veritat?
- Crec que no. Però... ja te l'explicaré algun altre dia!
- I em deixes així sense explicar-m'ho?
- Doncs sí.
- Doncs ja veurem si el pròxim dia que vulguis consell apareixo...

Ha tornat a sortir el Sol

No, que ningú miri per la finestra (a no ser que llegeixi això uns dies més tard del dia que ho he escrit). A fora segueix plovent. I ara ja m'està bé. El post anterior l'he escrit aquest matí, però no el podia penjar, perquè tenia ordenador, però no internet. I ja que estava escrit, doncs l'he publicat. Així hi ha el contrast entre el matí i el vespre.

Avui parlava amb una companya. M'he deprimit bastant. Un d'aquells moments en els que no saps per què, acabes parlant d'alguna cosa. I això m'ha recordat que ja tinc vint-i-forces anys i continuo tenint una vida com si en tingués 10 o 12. Bé, potser 10 o 12 no, però 15 o 16 sí. Vaja, que ja podria créixer d'una vegada, començar-me a comportar com algú amb una mica de sentit i no com una adolescent. Fa deu anys, pensava en el que hauria de ser la vida deu anys després i no m'esperava algú amb un treball temporal, vivint a casa dels pares, sense cap pla de marxar de casa dels pares o de buscar-me una feina "de veritat". Amb tranquil.litat. Sense cap responsabilitat, a part de la que em dóna la feina. Sense problemes. Vaja, com quan anava a l'institut, però cobrant un sou. És bastant patètic.

O sigui, que a part de tot, a sobre m'he començat a posar jo problemes i dubtes a sobre. Dubtes que jo sé que seguiran aquí, però que tampoc calia que vinguessin ara. Aleshores, per què ha sortit el Sol? Perquè la perspectiva no era massa bona.

El Sol ha tornat a sortir aquesta tarda. He rebut un mail. Un mail en el que hi havia una pregunta (gràcies Anna!) Una pregunta que m'ha fet pensar. Una pregunta que volia contestar amb un monosíl.lab. Però no he sigut capaç. M'he hagut de posar a explicar-ho tot. No ho he sabut resumir i ara algú s'haurà de llegir tot el rotllo (altre cop, gràcies Anna per aguantar-me els rotllos!) Però m'ha anat bé. M'he posat a pensar en algunes coses (com si no tingués feina!) i m'he animat. No sé per què, perquè al cap i a la fi tampoc és res que millori la meva situació. Ni la situació de la pluja ni la del complexe de Peter Pan. Però m'ha recordat una il.lusió que vaig tenir fa temps. Una il.lusió per una cosa que sé que no es complirà. No tindré aquesta sort. Jo mai tinc aquesta sort. Però, almenys, m'ha donat una cosa que perseguir. Una cosa per intentar. Un impossible, com sempre. Però amb una mica de paciència, i una canya, potser fins i tot aconsegueixo avançar una mica. I si no ho aconsegueixo, és igual. No vindrà d'aquí. Així, almenys durant un temps, no pensaré en un impossible encara més gran, en una cosa que sé que no podria arribar a aconseguir, però que tot i així em fa entristir.

Ha tornat a sortir el Sol. No, a fora no. Però això m'és igual. Ha tornat a sortir el Sol a dintre del meu cap. Aquesta tarda per poc se m'escapen les llàgrimes quan una persona m'ha dit que dijous passat no vaig donar senyals de vida. Tampoc li he dit el perquè. Tampoc calia. I ara... doncs ara he sigut capaç de somriure, que ja és molt. Gràcies, Anna, encara que no ho fessis expressament. De fet, ho has pogut fer perquè eres aquí. Si no haguessis sigut aquí, no haguessis pogut fer aquesta pregunta que m'ha fet tornar a veure el Sol. Suposo que si no haguessis sigut tu, hagués sigut algú altre. Però, qui? Suposo que ningú.

Així que plou. Però fa Sol. I les bruixes es pentinen :-)

Plou

Sempre m'ha agradat que plogui. M'agrada quan plou i sóc a casa, mirant per la finestra, veient com cau l'aigua. M'agrada quan plou a la nit i estic al llit, sentint la fressa de la pluja. M'agrada quan sóc al carrer i no porto res de valor a sobre, i camino per sota la pluja, mentre em mullo (llavors em queixo que em costa poc de costipar-me). M'agrada veure com trona i llampega des de casa, com en un moment es passa de la foscor absoluta a una llum encegadora que ho il.lumina tot per un segon, i com torna la foscor al moment.

Feia molt que no plovia. Però aquests dies no m'agrada que plogui. La primera nit que va ploure, que va portar tants problemes a la costa, me la vaig passar sense poder aclucar els ulls. No em feia gens de gràcia que plogués. Des de llavors, gairebé no ha parat de ploure. La meva mare, a qui també li agrada molt la pluja, aquest matí es queixava del mateix. Avui (com els últims dies) les dues ens hem aixecat tard. No és normal. Ni que ella ni jo dormim massa. Però és el que hi ha.

Quan anava cap a la feina, plovia. Com no. Però no plovia massa. En el meu estat de mig zombie (o de zombie del tot), anava mirant el neteja-parabrises (es diu així?) Té tres moviments: un que és molt ràpid, per quan cau una cortina d'aigua, i que gairebé no utilitzo mai. Els altres dos són els que més utilitzo: un de seguit, per quan plou bastant, i un d'intermitent, per quan cauen quatre gotes. El problema és quan cauen més de quatre gotes, però no plou gaire. M'he entretingut a comptar quant de temps trigava l'intermitent: s'està sis segons parat. El temps suficient perquè ja no t'hi vegis si plou una mica. Però quan no plou massa, el seguit em posa nerviosa, perquè no cal. Només hi ha 3 posicions, però jo trobo a faltar una posició intermitja, que sigui intermitent i que es pari uns 3 o 4 segons només. No m'estranyaria que el temps es pogués canviar d'alguna forma, però si és que es pot, jo no ho sé fer. Quan venia cap aquí, pensant en tot això, m'ha vingut al cap un "trabalenguas" (avui tinc el dia per buscar al diccionari, però no tinc esma de fer-ho, així que ho deixo tal qual). Té moltes variants, però la que més he sentit és:

Plou, però plou poc,
però per lo poc que plou
plou prou.

Sembla que el meu neteja-parabrises diu el mateix: plou massa per la posició 1, però massa poc per la posició 2.

Per sort, els anuncis del combo encara em fan riure. Jo no jugo a la loteria. Va en contra dels meus principis. He tingut moltes discusions sobre aquest tema amb la família. Perquè, al cap i a la fi, no és més que una forma per enriquir el govern. És clar que si la gent juga, millor. Quants més diners recaudi l'estat per la loteria, menys impostos pagaré jo. Això sí, els anuncis del Combo són boníssims. Ja ho diuen: compte amb el que desitges!

Seguint amb els anuncis, avui he sentit un anunci d'una òptica de Girona, en el que deia una cosa semblant a: "Oi que no tens només un bolso? Oi que no tens només unes sabates? Llavors, per què tens només unes ulleres?" Anava amb el cotxe, comptant els segons que trigava el neteja-parabrises a tornar a netejar i m'he posat a riure. Jo només tinc unes sabates (i feina que em va costar trobar-ne unes!), només tinc un bolso (a veure, si en tens dos, llavors sempre has d'anar fent trasllats de coses i te'n deixes la meitat pel camí... jo passo). Però tinc... 3 ulleres! Les que porto sempre, les de recanvi al cotxe, i les de Sol, que també estan graduades. Em sembla que jo no estic feta pels anuncis esteorotipats.

Continua plovent. O ploguent, com dic jo. Algun dia sortirà el Sol. Tot i que em sembla que no vull que surti, almenys no encara. Per què ni jo mateixa sé el que vull?

Cal·ligrafia

No sóc bona jutjant a les persones el primer cop que les veig. Però hi ha una cosa en la que, si puc, em fixo: la lletra que fan. De fet, un cop he vist la lletra d'algú, és bastant difícil que me n'oblidi i que al veure alguna cosa escrita per aquesta persona no sàpiga que és escrit seu. Abans que res, ja aclareixo que no en veig poques, de coses escrites a mà, tot i que ara és difícil que algú escrigui a mà.

No és que jo sàpiga de grafologia. De fet, no en tinc ni idea. Bé, suposo que en sé el que en sap més o menys tothom: que si la lletra tira cap amunt, que si tira cap avall... I aquí s’acaba el que jo en sé de grafologia.

Tot i així, m’agrada mirar la lletra de la gent. No sé com m’ho faig, però normalment l’encerto. Quan una lletra m’agrada, la persona m’agrada, i a l’inversa. M’equivoco molt poques vegades. Fins i tot quan algú diu "mira quina lletra més maca!", jo puc ser capaç de que no m'agradi (i a la inversa). No a tots ens han d'agradar les mateixes lletres, ni les que tinguin millor cal·ligrafia, ni les que estiguin menys tatxades.

Que això ho dic perquè ja sé abans de mirar la lletra com és la persona? Doncs no. Fa uns mesos vaig conèixer una persona. De seguida em va caure bé. Fa poc, vaig veure una cosa escrita per aquesta persona. El primer que vaig pensar va ser: “com m’agrada aquesta lletra!” Llavors vaig saber que era seva.

Una lletra pot dir moltes coses d’una persona, sense pensar en grafologia. Hi ha aquella lletra de la gent gran, tan recargolada. Els van ensenyar a fer-la així. També hi ha la lletra dels nens, una mica tremolosa (i ben tatxada, en alguns casos). Lletres grans, lletres petites. Lletres arrodonides, lletres allargassades, lletres anguloses. Escrits nets, escrits tatxats. Línies rectes, línies que van de tort. Escrits amb ganes, escrits sense ganes. Gent que escriu amb negre, blau, verd, vermell, taronja...

Que quines lletres m’agraden i quines no? Bé, això no ho diré pas. Perquè, sabent que em miro la lletra de la gent, i sabent quin tipus de lletra m'agrada (i, sobretot, no m'agrada) algú podria manipular la lletra, per tirar-me la teoria per terra. Però el que sí puc dir és com és la meva lletra: petita, arrodonida, inclinada cap a l’esquerra, les línies inclinades cap a dalt (no diu la grafologia que això ho fan les persones optimistes? Ara resultarà que sóc optimista i tot!)

Que si m'agrada la meva lletra? Sí, sí que m'agrada. Això vol dir que el meu caràcter m'agrada? Ai, que ja em torno a embolicar sola...

Tard

Sempre m'adono de les coses quan ja és massa tard. Per què no em puc adonar de les coses abans de ficar la pota? Per què no puc, per un sol dia, tenir la ment una mica clara i no semblar retrassada mental? Per què no puc pensar amb una mica de rapidesa, per no ficar la pota?

Preferiria no adonar-me'n, ser feliç en la meva ignorància. Però no, m'he d'adonar que he ficat la pota massa tard. O m'he d'adonar d'alguna cosa quan ja no hi ha remei, quan ja no s'hi pot fer res.

Avui he fet plorar algú. No era la meva intenció. Jo només volia que rigués, fer-li una brometa. Però just després de dir el que he dit, ja m'he adonat que no ho hauria d'haver dit. Callada estic més maca. De fet, ja no sé ni per què obro la boca. En aquell moment hi havia quatre persones a prop meu. Hauria d'haver fet com sempre: callar i escoltar el que deia la gent. Observar, pensar i guardar-me les brometes i el que penso per mi. Així no faria plorar a ningú. Així no faria enfadar a ningú.

Això és el que feia ell. Sempre estava assegut a una cadira, mirant al voltant, sense dir res a ningú. Ningú li feia cas. Tothom es pensava que no escoltava, que no participava en la conversa, que li era igual el que es fes o es digués. Però jo sé que és mentida. Ell ens observava. Sabia el que li agradava a cadascú i quan es trobava a soles amb algú, li parlava del que li havia sentit parlar, dels temes que volia parlar. De què em sonarà, això? Lamentablement, m'ha sonat massa tard.

Quan anava a segon de BUP, a classe de català ens van fer recitar una poesia a cadascú. Jo sabia que la meva memòria era dolenta, i que davant de la classe em quedaria en blanc. Així que vaig triar una poesia llarga, difícil, perquè sabia que si em quedava encallada en algun moment, tothom ho entendria i passaria més desaparcebut.

Al final, ho vaig passar molt malament, però no em vaig entrebancar. No sé quanta estona em vaig passar xerrant. Jo només recordo una columna del final de tot de la classe, on vaig tenir fixada la vista tota l'estona.

Si hagués pogut, aquell dia m'hagués quedat a casa. Però finalment no ho vaig fer tan malament. De fet, quan vaig acabar, tota la classe em va aplaudir l'esforç. Vaig ser la única persona de tota la classe a qui van aplaudir.

Però ahir no em vaig atrevir. Tothom em va preguntar si ho faria jo. Tothom donava per sentat que ho havia de fer jo. A ell li hagués agradat que ho hagués fet jo. Però vaig amagar el cap a sota l'ala. Vaig dir que no podia. I, de fet, no em veia amb cor de fer-ho. Però no era tan difícil. Segur que me'n penediré tota la vida. O, com a mínim, durant molt de temps.

El primer (i últim) assaig del poema el vaig fer davant seu. Bé, davant de dues persones. Però l'altra persona ni tan sols se'm va escoltar. "Ai, quines coses més rares", em va dir. Ell va somriure i em va dir que molt bé. Com sempre que em sentia parlar davant de molta gent. Encara que ho fes malament. Encara que m'entrebanqués.

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.