Torno de passejar el gos. Després li donaré el menjar. Ara no li dono, perquè està massa cansat del passeig. Avui hi hem estat una hora i mitja.

M'entretinc fent altres coses i m'oblido del gos. Em vaig a dutxar. Surto de la dutxa. He de marxar al cap d'un quart d'hora i tinc encara unes quantes coses a fer. Sento el gos com borda. Merda! Li he d'anar a donar el menjar. Em vesteixo i li vaig a donar el menjar.

El meu gos sempre té un budell buit. Li donis el que li donis de menjar, sempre deixa el que estigui fent per menjar. Sempre? Bé, sempre no.

El deixo lliure. Total, sempre que li dono de menjar ve mort de gana. Però s'escapa. Merda, merda, merda! Per què he deixat la porta oberta? He deixat la porta oberta perquè volia anar ràpid, així m'estalviava de tancar-lo. Però ara no, ara m'he de dedicar a perseguir el gos. Merda, merda, merda!

No és el primer cop que se m'escapa aquests dies. Sembla que ho olori. El dissabte passat havia quedat a les 10 amb una amiga. A les 8 el vaig treure, se'm va escapar, vaig córrer a darrere d'ell per tot el poble. Tots els gossos del poble ens van bordar, a mi i a ell, i vam despertat a tot el veïnat. Fins i tot una veïna va sortir a la finestra: "Que se t'ha escapat el gos?", enfotent-se'n de mi. Per què sempre s'escapa quan tinc pressa?

Total, que ahir el gos va córrer a darrere d'una gossa abandonada. Uns quants Km correguts darrere del gos, una baralla de gossos per culpa de la gossa abandonada (avui truco a la protectora) i un comentari sarcàstic d'un veí ("Què, ja se t'ha tornat a escapar el gos?") després, aconsegueixo atrapar-lo i me l'emporto a casa.

He de marxar al cap de 5 minuts. Tota jo faig olor a gos. Tot el barri m'ha vist córrer a darrere del gos. No volia que em veiessin marxar, perquè no tinc ganes que em comencin a preguntar. En fi.

Ho arreglo tot el més ràpid que puc. I just quan vaig per marxar... merda! Arriben uns dels veïns. No, no pot ser. Si surto ara em preguntaran on vaig. M'espero. Arribaré tardíssim.

Surto de casa. Encara arribaré a l'hora. Però no... em trobo el pastor amb les ovelles pel mig de la carretera. Això només em passa a mi!

Finalment no ha sigut tan greu. Quan estic a punt d'arribar, m'arriba un sms. Miro el rellotge. Coi, que no vaig tard! Arribo a lloc. Miro l'sms. No puc fer res més que riure: un avís que arribarà tard. Veus que bé? Al final arribo a temps.

Torno a casa al cap d'una estona. Està tronant. Una tempesta de les que fan història. Obro la porta del garatge i just quan vaig a entrar al cotxe per aparcar-lo, salten els fusibles. Per sort, amb la llum del cotxe puc arreglar-ho. És el que té de bo arribar tard a casa: així no he de buscar cap llanterna :-) Si hagués estat dormint, al matí, quan m'hagués aixecat, m'hagués enfadat bastant (i segur que hagués caigut per les escales o alguna cosa similar).

Penso que el més sensat és anar a dormir. Com se'n torni a anar la llum, no sé on és la llanterna. Però vaig a veure el gos. Unes hores abans m'ha fet enfadar (més aviat, m'ha fet posar dels nervis). Però ara està tan espantat, pobret! Em quedo una bona estona fent-li companyia, acaronant-li el cap. A cada tro, s'espanta una mica més. Pobret.

Per sort, la tempesta se'n va aviat. Deixo el gos i me'n vaig a dormir. A qui li interessi, ja es comencen a veure les Persèides. A finals de setmana hi haurà el pic. Però ahir, en poca estona (bé, no tan poca) en vaig veure cinc. És clar que per veure-les, haureu d'anar a algun d'aquests llocs on abandonen els gossos i hi ha ovelles pel mig de la carretera.

Idiota

- Sóc idiota.
- Ja hi tornem?
- Sí, és clar, perquè és veritat.
- I ara què ha passat?
- Res, simplement, que sóc idiota.
- Però què has fet?
- L'idiota.
- D'acord, idiota, quina és la raó per la que creus ara que ets idiota?
- Perquè ho sóc.
- Et puc demostrar que no ets idiota.
- No, no pots.
- Ah, no?
- No, no pots demostrar una cosa que és falsa.
- Vés al google.
- No.
- Per què no?
- Perquè ja sé on em vols portar.
- Llavors ja saps per què no ets idiota.
- Però saps que no hauria de ser jo.
- Però ets tu.
- Sí, i què? Va ser un rebot, m'hi vaig trobar pel mig, sense saber per què ni com. Jo no hauria de ser-ho.
- Però ho ets.
- Però encara que ho sigui, no treu que sigui idiota.
- Una persona idiota seria incapaç de fer-ho.
- Doncs jo sóc idiota i ho vaig fer.
- Bé, tu vés mirant...
- Ostres, hi ha una cosa nova!
- Ah, sí?
- En francès.
- En francès?
- Sí, això sembla.
- Coi! Diuen que sóc sympathique.
- Veus?
- Què veig? Es deurien equivocar.
- Per què?
- Jo no diria que sóc sympathique. Bé, comptant que sympathique sigui la traducció de simpàtica. Sinó, em pensaré si ho sóc.
- I tu què hi haguessis posat, doncs?
- Idiota?
- Va, no diguis tonteries.
- No ho sé, és que no calia que hi posessin res. I se m'acudeixen uns quants adjectius per posar, abans que sympathique.
- Per exemple? I ara no em diguis idiota, que et deixaré per inútil!
- Borde?
- Va, digues-ho en francès!
- No en sé... mira, un altre: ignorant.
- Que no sàpigues dir borde en francès no vol dir que siguis ignorant.
- Ignoro això com a mínim. Això no vol dir que sigui ignorant?
- No tens remei.
- Més adjectius: callada?
- Ara no ho sembla pas.
- Vaig a dies. Ara en sèrio, el que deuria escriure això deuria estar begut...
- Per què?
- Perquè jo no sóc simpàtica.
- Però si ho ha posat, serà per algo, no?
- Home, què volies, que hi posés idiota? No hagués quedat massa bé...
- Hi podria haver posat alguna altra cosa.
- Sí, què? Belle? Encara hagués dit més mentides que amb sympathique.
- Ja hi tornem?
- És igual. Ara m'ha fet il.lusió això de sympathique. Ja no diré que sóc idiota... almenys fins d'aquí a 10 minuts :-)

Tu no ho faries...

Començo amb un tros de mail que em va enviar algú fa pocs dies (espero que no et sàpiga greu):

La veritat es que els que entren al meu blog son gent que conec i que per mi son de tota confiança, moltissima. Si es gent que no conec no m'importa que vegin, pero si son gent que conec.... no se a base d'hosties la vida ha fet que no deixi veure a tothom el que porto dintre.

Fa dies que hi penso. Tinc temps, ara que no puc dormir. Hauria de fer altres coses, però ja m'està bé pensar. Entre les nits que no puc dormir i els llargs passejos que faig amb el gos, tinc temps de pensar. A part de que el meu gos deu pensar que m'estic tornant boja. Cada dia el porto a passeig com a mínim dos cops, i anem pel mig del bosc, com a mínim una hora cada passeig. I, de cop, em poso a xerrar amb ell. Per què xerro més amb els animals i amb el teclat que amb les persones?

En fi, es tracta d'una amiga meva. Ja n'he parlat més d'un cop, per aquí. De fet, ara mateix la tinc al messenger i es deu estar preguntant per què m'he mig despedit d'ella si continuo connectada. Es deu estar preguntant què estic fent. De fet, suposo que es deu estar preguntant amb qui coi parlo. Segur que en uns minuts em pregunta a veure amb qui parlo. O potser no. Potser està farta de mi, perquè ahir al vespre me la vaig trobar i feia molt que no me la trobava i vam parlar com dues hores i mitja.

Fa un temps, li vaig passar les adreces de dos o tres blogs (o quatre o cinc...). Estava a punt d'explicar-li l'existència d'aquest blog. De fet, aquí no hi ha res que ella no sàpiga, i ella en sol tenir la versió ampliada (i que s'entèn). Així que un dia em vaig decidir a dir-li, i quan estava a punt de fer-ho, em deixa anar que aquells blogs estaven molt bé, però que a ella no l'enganxaria llegir blogs. I un comentari del tipus: "No, si ja sé que tu no ho faries, d'escriure un blog". No sé, em vaig tirar enrere. Ho va dir tan convençuda... Tenia tan clar que amb el meu caràcter jo era incapaç d'escriure un blog, que vaig pensar que seria millor no dir-li res.

Però ara crec que li hauria de dir. Potser m'equivoco. Potser hauria de continuar tot com fins ara. Però, no ho sé, crec que li hauria de dir. Només em sap greu per ella, perquè la conec, i es posarà a llegir tot el que hi ha escrit aquí (hola!!!) i llegir-se tot això és un bon pal. Perquè si jo escrivís posts curts o escrivís només un o dos cops a la setmana, estaria bé, però així la pobre es cansarà de mi (més del que ho deu estar ja). Però, què carai, està de vacances! Si té ganes, que llegeixi! (No em matis per lo d'en S, eh! Ja saps que a vegades exagero una mica...)

El que més por em fa és dir-li que fa tant de temps que estic escrivint aquí i no haver-li dit mai que escrivia. En fi, suposo que ho entendrà. Al cap i a la fi, qualsevol dia el google la porta per aquí i estic convençuda que llegint un sol post sabria exactament que jo sóc jo.

La setmana que ve hem quedat un dia per anar al Cosmocaixa. No, no diré quin dia. M'agradaria que sabés per mi l'existència d'aquest blog. Dubto que hi anés ningú, però no voldria trobar algú que em preguntés (o li preguntés a ella) si sóc l'Estranya, abans que jo li digués res del blog. Anem al Cosmocaixa perquè em deu una entrada :-) Vam fer una aposta i vaig guanyar. Encara no sé per què aposta amb mi. Jo només aposto quan tinc la seguretat que guanyaré. Però va ser ella la que va voler apostar. I jo hi vaig posar el que ens jugàvem. Així que di* anirem al Cosmocaixa.

Amb una mica de sort, no em quedaré callada com sempre i li parlaré de l'Estranya. No siguis massa dura amb mi, eh! I deixa algun comentari... Aquí et dic Anna, així que posa el nom que vulguis.

En fi, vaig a passejar el gos. Tornaré per aquí d'aquí a una hora i mitja. Això si no es cansa d'escoltar-me.

Tornem-hi, que no ha estat res!

No sé què coi em passa. Ja m'havia quedat altres cops sola a casa i mai havia fet malbé res. Però aquests dies m'ho estic carregant tot. És com si no m'arribés prou sang al cervell. I ja podria ser, ja. Fa cosa d'una setmana i mitja o així, que cada dia, entre les 4 i les 5 em desperto i ja no puc tornar a tancar els ulls. He provat d'anar a dormir més aviat, d'anar a dormir més tard, he deixat de beure/menjar substàncies que puguin alterar el son mínimament, he intentat fer migdiades per compensar (i no hi ha forma d'aclucar els ulls). Aquesta matinada he arribat a la conclusió que o les meves neurones es moren a una velocitat més gran de l'habitual o això de no dormir té a veure amb les meves ficades de pota (i aquest cop, mai més ben dit).

Ahir al vespre, quan ja era fosc, em vaig posar a regar les plantes. Però ja era fosc, i el cel es veia molt bé. Així que vaig dirigir la mirada cap al nord-est, a veure si uns dies abans ja podia veure alguna de les Persèides. Però no. No vaig veure res. Només vaig sentir un "crec". Seguit d'un "merda" de la meva boca. No hi havia llum, així que no vaig poder veure les destrosses. I no tenia esma d'anar a buscar una llanterna.

Aquest matí, quan ha començat a clarejar, el primer que he fet ha sigut anar a mirar i avaluar les destrosses... El "crec" el va fer un roser petit de ma mare, que té les roses taronges. Em sembla que el pobre no té remei (vaja, com jo). I ara jo què li dic a ma mare? Li dic que m'estic carregant totes les coses que m'han deixat que cuidi? Bé, si no m'equivoco el gos encara viu, però em queda una setmana.

La pregunta d'avui no és si em carregaré alguna cosa. No, no, no. La pregunta és: què em carregaré avui?

Sóc un desastre

La veritat, no m'estranya que ma mare em deixés menjar congelat fins el dia que han de tornar. Bé, de fet la major part del menjar s'ha de fer, però si no me l'hagués deixat, no sé pas què seria capaç de fer. Tampoc m'estranya que avui m'hagin convidat a dinar 4 vegades. Coi! No totes les invitacions eren per avui, però entre el menjar de ma mare i el que em porten, tampoc cal que em convidin a dinar. Bé, això és el que dic jo, jo dic que m'espavilo sola, però no ho sé pas... Porto un dia i mig sola a casa i si poguessin, els meus pares ja m'haurien matat. És clar que no tenen perquè enterar-se'n...

Ahir, quan marxaven, ma mare em va assenyalar una conca plena de roba: "Mira, aquí hi ha la roba d'una rentadora i la rentadora en marxa. T'enrecordaràs d'estendre la roba?" "Sí, mama." I sí, me'n vaig enrecordar. 10 minuts abans de l'hora que havia de marxar per anar-me a guanyar una miqueta de salari, em vaig recordar que encara no havia estès la roba. Així que me les vaig haver d'apanyar a estendre la roba de dues rentadores en 10 minuts. Cap problema, encara em va sobrar temps :-) Vaig anar a treballar. Vaig tornar. Vaig donar el dinar als avis. Vaig dinar jo. I me'n vaig anar al cine. Vaig tornar del cine. Vaig deixar anar el gos, perquè m'acompanyés fins a l'estenedor. I quan vaig arribar, em vaig quedar de tots colors. La conca no era enlloc. Vaig començar a mirar pels voltants. Enlloc. Ai, ma mare, que em matarà! I on coi s'ha posat la conca ara? Al final, la va trobar el gos a sota el noguer, a uns 50 metres d'on l'havia deixat jo. Fa uns dies, a ma mare li va caure a terra i se li va trencar una mica. Ara ho està una mica més. Bastant més, per ser exactes. I ara què coi li dic jo a ma mare? Que em deixa uns dies sola i el primer dia em carrego la conca? Com si no hagués anat mai a estendre la roba... Per què s'ha de trencar just quan estic sola a casa? Com continui així, no em tornaran a deixar sola a casa!

Avui l'he fet més grossa. Durant tot el dia, he deixat la porta falsa oberta. Jo era a casa i quan hi sóc, ho acostumo a fer. El problema ha sigut que al principi de la tarda, me n'he anat a córrer. I jo, que tinc una intel.ligència superior, he comprovat més de deu vegades que portava les claus de casa a sobre, no fos cas que em tornés a quedar tancada a fora. I me n'he anat tan feliç, a córrer. Quan feia mitja hora que era fora i estava més o menys a mig camí del que acostumo a fer, m'he recordat que havia deixat la porta falsa oberta (i no me'n podia haver recordat abans?) Ha sigut just en el moment en què les piles de la radio s'han acabat (i no podria haver mirat abans de marxar que la radio tingués prou piles?) Llavors sí que he corregut, i ràpid que ho he fet! Però com se m'acudeix marxar tanta estona deixant la casa oberta? Bé, segons sembla, no ha entrat ningú a casa. O ha entrat algú que és tan bo saltant casetes i barbacoes com jo... Ai, mare! Amb lo patosa que sóc jo, podria haver entrat qualsevol! En fi, ometrem aquest "detallet" o el meu pare em matarà.

Em sembla que avui ja he fet la tonteria diària que em tocaria fer. Veurem quina una en faig demà. Em queda una setmana per fer tonteries. Tot i que no descarto fer-ne més d'una diària. Ara vaig a passejar el gos (intentaré recordar-me de tancar les portes i agafar les claus!)

El despertador (segona part)

Fa temps us vaig parlar del meu despertador super-mega-fashion.

El dia que a ma mare li va caure el despertador a terra, no li va passar res. Vaig tornar a col.locar la pila i vaig tenir una gran decepció quan vaig descobrir que funcionava.

Uns dies més tard, vaig notar com els números del despertador començaven a fer figa. Va ser una cosa progressiva. Al principi ni me n'adonava, perquè mai mirava al despertador quina hora era (entre altres coses, perquè me l'havia d'acostar a dos dits de la cara i era més còmode mirar la ràdio, que malgrat que també marca l'hora en digital, els números eren més grans). Tampoc mirava l'hora a la que posava que toqués, perquè cada dia el posava a la mateixa hora.

Però cada dia els números es veien menys. Fins que vaig tenir verdaders problemes per veure'ls. Fins aquí, cap problema. Total, tampoc els mirava...

El problema va arribar divendres a la nit. Sense que jo li digués res, ell es va prendre la llibertat de sonar a la 1 de la nit en comptes de fer-ho a les 6 del matí. El cap de setmana va estar parat, però aquesta nit ha tornat a fer el mateix. I com que no sona precisament fluix, doncs no és qüestió que cada dia es desperti tota la família a l'hora que al despertador li dóna la gana.

En resum: aquesta tarda m'he anat a comprar un altre despertador. Un despertador amb broques (s'ha acabat la feina de traduir les 5:20 per 1/4 i 5 de 6, per exemple), gran (sí, això és el millor! Ara el podré veure des del llit sense necessitat de fer sobreesforços i posar els ulls mig clucs com una xineta), té llum (i s'engega amb un botó gran), les broques són fluorescents (així tampoc cal engegar el llum), no està controlat per satèl.lit (i ja està posat 6 minuts avançat, demà em podré aixecar a les 6 i 6 :-) ), no sona massa fort (m'estalvio de despertar als meus pares quan m'aixeco, si és que per alguna casualitat encara dormen) i, sobretot, a mi m'agrada!

He arribat a casa. El meu pare se l'ha mirat. No ha dit res. Al cap d'una estona ha dit: "Es guapo, pero a mi casi que me gustaba más el otro". Traducció: "El despertador que vaig comprar era més bo que aquest". Però, al cap i a la fi, la que s'ha de barallar amb el despertador cada matí sóc jo, no ell. I si a mi el despertador que m'agrada és aquest, per què m'he de quedar amb un altre, només perquè algú es creu que és millor?

Sola a casa

Amb el començament de l'agost, la major part de la meva família s'ha agafat vacances. D'una banda, em posa una mica dels nervis tenir a casa tot el dia algú que no sap què fer i que tot el dia pregunta què estic fent. D'altra banda, em posa dels nervis algú que només fa que dir: "hem de fer...", "hauries de fer...", "m'ajudaràs a fer...".

Però això s'acaba. Avui m'han dit que en dos dies em quedo sola a casa :-) Ja sabia que m'hi quedaria, però no m'esperava que fos fins el cap de setmana, o potser fins a principis de la setmana que ve. Així que de seguida em quedo soleta :-)

Tot i així, m'he començat a pensar què significa quedar-me sola a casa i m'he començat a espantar. Per començar, tindré els veïns que vigilaran tots els meus movients: quan sóc a casa, quan marxo, quan arribo, a quines hores tinc els llums oberts, a quines hores m'aixeco... i llavors n'informaran als meus pares. No, no és perquè els meus pares els ho demanin, és perquè són així de xafarders. El pitjor de tot és que llavors ells treuen les seves pròpies conclusions i l'Estranya ha de desfer els malsentesos.

I el tema menjar... Que ja no tinc 10 anys i encara que sigui un desastre, ja m'espavilo sola! Ma mare em deixa menjar cuinat i congelat per tots els dies que seran fora (em sap greu i tot, que jo ja m'espavilo!) Però això no és el pitjor. El pitjor serà quan comencin a venir els veïns amb menjar. "Com que estàs sola a casa, et porto una mica de menjar per dinar o per sopar". O sinó em convidaran a dinar o a sopar a casa seva. Vaja, que en poc més d'una setmana em convidaran a dinar més vegades que a la resta de l'any!

I ja val més que no em vegin gaire per casa. Perquè llavors començaran a venir a fer-me visites. "Com que estàs sola i t'avorreixes..." No, no m'avorreixo estant sola a casa! No, no cal que vingueu a portar-me menjar! No, no cal que em vigileu, que em sé vigilar sola! No, no cal que em porteu menjar, que ja estic prou ben alimentada!

En fi, em sembla que intentaré estar el mínim temps possible a casa. I no, no puc estar a casa i no obrir la porta quan truquen... perquè saben quan sóc a casa!