Fa un moment que he tancat la finestreta del messenger on hi havia una conversa. He mirat el rellotge. I la meva ment ha començat a pensar.
Fa aproximadament una hora i mitja que he iniciat la conversa. M'he connectat al messenger offline (sí, ho sento, jo a vegades també ho faig). Estava cansada i no tenia ganes de xerrar amb ningú. Però volia saber quants mails tenia i em feia mandra d'entrar al hotmail.
Quan he vist que només tenia un contacte connectat, i he vist qui era, m'he posat online. Tenia ganes de parlar-hi.
Hem estat parlant una bona estona. Jo em pensava que havíem parlat durant un quart d'hora o així. Però el rellotge m'ha tornat a la realitat: una hora i mitja. Una hora i mitja!
Durant tot aquest temps, m'he oblidat que estava cansada. M'he oblidat que havia vist que tenia un mail que volia llegir. M'he oblidat del que he de fer aquesta setmana i que em posava trista (sí, encara no ho he fet). M'he oblidat de les meves cabòries. Només ell i jo.
dilluns, 4 de juliol del 2005
La meva especialitat
Tothom és bo fent alguna cosa o alguna altra. La meva especialitat és ficar la pota :-) La veritat és que no sé pas com m'ho faig, però sempre acabo ficant la pota. A totes hores. En tots moments. A vegades és perquè no entenc el que em diuen, a vegades perquè estic a la lluna, a vegades perquè sóc massa lenta i no entenc alguna broma fins que ja he ficat la pota. En fi, com em deia algú "calladeta estàs més maca" (tot i que no sé com m'ho faig, però a l'hora d'escriure, ho faig pels descosits), o com diu un proverbi àrab, "no obris la boca si el que dius no ha de ser més bonic que el silenci" (o alguna cosa per l'estil). Però jo m'entesto a seguir xerrant i xerrant, escrivint i escrivint. I, és clar, ficant la pota i ficant la pota :-)
L'altre dia parlava de com em vaig trobar a un francès en un aeroport. Jo, amb la meva confiança en mi mateixa que em caracteritza, vaig pensar que no sabria qui era. Com que estàvem molt a prop de les pantalles que anunciaven els vols, ell va mirar (jo també, però anava sense ulleres i la meva miopia no em va permetre llegir ni una línia) i em va preguntar si agafava l'avió que anava a Madrid. Jo li vaig contestar que sí. I llavors em va preguntar que si d'allà tenia avió directe a Girona. Però, és clar, és difícil per un francès dir "Girona". Si algun dia us en trobeu algun, li podeu demanar que us pronuncii Girona, a veure què diu. Jo vaig entendre "Gijón", que ja veus de què m'havia de venir a mi pensar que em parlava de Gijón, i no adonar-me que el que realment passava és que pronunciava Girona a la francesa. Així que li vaig dir que no, que no anava a Gijón. Llavors ell es va quedar molt estranyat, i em va preguntar que si no era de Girona. El segon cop que ho va dir, vaig entendre que realment volia dir Girona, i llavors li vaig dir que sí, que anava a Girona. La seva cara va ser tot un poema. Es devia pensar que era idiota (vaja, jo ja començo a tenir els meus dubtes que no ho sigui realment). Així que, per "arreglar-ho" li vaig dir que estava entre Barcelona i França... a mitja frase em va contestar que ja sabia on era i em va dir que hi havia estat moltes vegades, que era una ciutat molt maca. Una simple busqueda al google quan vaig arribar a casa em va dir que vivia a la Catalunya nord. És que jo també...
Total, que no em feu massa cas. Jo sempre fico la pota. Dia, rere dia, rere dia. Només espero poder-me riure de les meves ficades de pota (com aquesta amb el francès) i no fer mal a ningú. Perquè, és clar, a vegades les meves ficades de pota acaben fent mal a algú, i això no és el que voldria.
En qualsevol cas, qui sigui que hagi arribat aquí per la raó que sigui... perdoneu a les pobres noies especialistes en ficar la pota. Nosaltres us ho agrairem :-)
L'altre dia parlava de com em vaig trobar a un francès en un aeroport. Jo, amb la meva confiança en mi mateixa que em caracteritza, vaig pensar que no sabria qui era. Com que estàvem molt a prop de les pantalles que anunciaven els vols, ell va mirar (jo també, però anava sense ulleres i la meva miopia no em va permetre llegir ni una línia) i em va preguntar si agafava l'avió que anava a Madrid. Jo li vaig contestar que sí. I llavors em va preguntar que si d'allà tenia avió directe a Girona. Però, és clar, és difícil per un francès dir "Girona". Si algun dia us en trobeu algun, li podeu demanar que us pronuncii Girona, a veure què diu. Jo vaig entendre "Gijón", que ja veus de què m'havia de venir a mi pensar que em parlava de Gijón, i no adonar-me que el que realment passava és que pronunciava Girona a la francesa. Així que li vaig dir que no, que no anava a Gijón. Llavors ell es va quedar molt estranyat, i em va preguntar que si no era de Girona. El segon cop que ho va dir, vaig entendre que realment volia dir Girona, i llavors li vaig dir que sí, que anava a Girona. La seva cara va ser tot un poema. Es devia pensar que era idiota (vaja, jo ja començo a tenir els meus dubtes que no ho sigui realment). Així que, per "arreglar-ho" li vaig dir que estava entre Barcelona i França... a mitja frase em va contestar que ja sabia on era i em va dir que hi havia estat moltes vegades, que era una ciutat molt maca. Una simple busqueda al google quan vaig arribar a casa em va dir que vivia a la Catalunya nord. És que jo també...
Total, que no em feu massa cas. Jo sempre fico la pota. Dia, rere dia, rere dia. Només espero poder-me riure de les meves ficades de pota (com aquesta amb el francès) i no fer mal a ningú. Perquè, és clar, a vegades les meves ficades de pota acaben fent mal a algú, i això no és el que voldria.
En qualsevol cas, qui sigui que hagi arribat aquí per la raó que sigui... perdoneu a les pobres noies especialistes en ficar la pota. Nosaltres us ho agrairem :-)
diumenge, 3 de juliol del 2005
I de cop, un dia...
No sap com. Ni per què. Ni quan. Només sap que, de cop, un dia, es va adonar que tot havia canviat.
Sense saber com ni quan, l'aneguet lleig s'havia convertit en un cigne. Sense saber com ni per què, allò que es pensava que era la seva pitjor arma, va acabar essent la seva millor arma.
Sense saber com havia passat, la vida li va picar l'ullet de la forma que menys s'esperava. De la forma que no havia pensat mai que seria, perquè pensava que no li agradaria. Però li va agradar, no sabia ni com, ni per què.
Aquella tarda va decidir que el món era per menjar-se'l, no per fer el que havia fet fins aleshores. Al cap i a la fi, sabia que el que anava a buscar encara li agradaria més.
Aquella tarda d'estiu, tot va semblar canviar. Però, les coses canviarien, realment?
Sense saber com ni quan, l'aneguet lleig s'havia convertit en un cigne. Sense saber com ni per què, allò que es pensava que era la seva pitjor arma, va acabar essent la seva millor arma.
Sense saber com havia passat, la vida li va picar l'ullet de la forma que menys s'esperava. De la forma que no havia pensat mai que seria, perquè pensava que no li agradaria. Però li va agradar, no sabia ni com, ni per què.
Aquella tarda va decidir que el món era per menjar-se'l, no per fer el que havia fet fins aleshores. Al cap i a la fi, sabia que el que anava a buscar encara li agradaria més.
Aquella tarda d'estiu, tot va semblar canviar. Però, les coses canviarien, realment?
Recorda que no t'agrada
A vegades em penso que visc en un altre món. La gent viu en el món normal i jo faig la meva, apartada del món on viu tothom.
Sempre em dic a mi mateixa: "Recorda que no t'agrada". Però de tant en tant, cada molt de temps, hi acabo caient per alguna raó o per alguna altra.
Ahir a la nit els meus pares estaven mirant les havaneres de Calella per la tele. Amb la tele massa alta perquè pogués dormir. No tenia ganes de treballar. No tenia ganes de mirar les havaneres (com coi pot la meva mare adormir-se a davant de la tele i jo, un pis més amunt, ser incapaç de tancar un ull perquè la tele té el volum massa alt?). Tampoc volia llegir, malgrat que el llibre que estic llegint m'està agradant tant com l'anterior llibre que vaig llegir de la mateixa autora.
No sé per què, vaig tenir la genial idea d'entrar en un xat. Mai m'han agradat. Mai m'hi he sentit a gust. Només m'ho passava bé, quan els vaig descobrir, el primer any de carrera, que ens posàvem 10 o 12 a la mateixa sala d'ordenadors i entràvem a la mateixa sala de xat. Però suposo que tampoc és com si fos un xat, perquè acabàvem amb converses entre nosaltres i la gent marxava de la sala, deixant-nos a nosaltres sols allà.
Quan entro en un xat, simplement m'avorreixo. Començo a veure converses que no m'interessen el més mínim, i en un temps màxim d'uns 5 minuts tenco la paradeta i em poso a fer alguna altra cosa. Això si entro amb un nick qualsevol...
Quan entro amb un nick de noia, aleshores hi estic una estoneta més. Perquè només fan que aparèixer-me privats. Fa uns dies una persona que té un blog em va dir que, malgrat que té el correu visible en el blog, ningú li havia escrit mai cap mail provinent del blog. I jo em pregunto, on és la diferència? Crec que la diferència es troba en el nom. Si entro amb un nom qualsevol al xat, encara que entri a la conversa general de la sala, no acostumo a tenir privats. Si entro amb un nom de noia, encara que no digui res, els privats surten de sota les pedres.
En aquest punt és quan recordo que no m'agrada entrar a xats i per què feia tantíssim que no entrava a un xat. Ja ni recordo l'últim cop que hi vaig entrar.
Que què hi té a veure amb tot això la primera frase del post? Bé, per dues converses que he tingut amb dues persones del xat. Curtes, de seguida els he tallat. Un ja ha començat a preguntar-me què portava de roba. Al mateix temps, l'altre em preguntava quina era la meva principal fantasia sexual (i reconec que després de posar això, em trobaré a gent que vindrà aquí a través del google buscant aquelles coses que tant m'agrada que vinguin a buscar aquí. Això sí, ahir em vaig fer un fart de riure quan em vaig trobar que algú m'havia trobat buscant per "noi xupa noia". En fi). En resum, que vaig tancar les finestretes del xat. No era això, el que jo buscava. D'aquí a molt, molt de temps, potser torno a fer una altra incursió al món dels xats. Però de moment, recordo que no m'agrada.
Sempre em dic a mi mateixa: "Recorda que no t'agrada". Però de tant en tant, cada molt de temps, hi acabo caient per alguna raó o per alguna altra.
Ahir a la nit els meus pares estaven mirant les havaneres de Calella per la tele. Amb la tele massa alta perquè pogués dormir. No tenia ganes de treballar. No tenia ganes de mirar les havaneres (com coi pot la meva mare adormir-se a davant de la tele i jo, un pis més amunt, ser incapaç de tancar un ull perquè la tele té el volum massa alt?). Tampoc volia llegir, malgrat que el llibre que estic llegint m'està agradant tant com l'anterior llibre que vaig llegir de la mateixa autora.
No sé per què, vaig tenir la genial idea d'entrar en un xat. Mai m'han agradat. Mai m'hi he sentit a gust. Només m'ho passava bé, quan els vaig descobrir, el primer any de carrera, que ens posàvem 10 o 12 a la mateixa sala d'ordenadors i entràvem a la mateixa sala de xat. Però suposo que tampoc és com si fos un xat, perquè acabàvem amb converses entre nosaltres i la gent marxava de la sala, deixant-nos a nosaltres sols allà.
Quan entro en un xat, simplement m'avorreixo. Començo a veure converses que no m'interessen el més mínim, i en un temps màxim d'uns 5 minuts tenco la paradeta i em poso a fer alguna altra cosa. Això si entro amb un nick qualsevol...
Quan entro amb un nick de noia, aleshores hi estic una estoneta més. Perquè només fan que aparèixer-me privats. Fa uns dies una persona que té un blog em va dir que, malgrat que té el correu visible en el blog, ningú li havia escrit mai cap mail provinent del blog. I jo em pregunto, on és la diferència? Crec que la diferència es troba en el nom. Si entro amb un nom qualsevol al xat, encara que entri a la conversa general de la sala, no acostumo a tenir privats. Si entro amb un nom de noia, encara que no digui res, els privats surten de sota les pedres.
En aquest punt és quan recordo que no m'agrada entrar a xats i per què feia tantíssim que no entrava a un xat. Ja ni recordo l'últim cop que hi vaig entrar.
Que què hi té a veure amb tot això la primera frase del post? Bé, per dues converses que he tingut amb dues persones del xat. Curtes, de seguida els he tallat. Un ja ha començat a preguntar-me què portava de roba. Al mateix temps, l'altre em preguntava quina era la meva principal fantasia sexual (i reconec que després de posar això, em trobaré a gent que vindrà aquí a través del google buscant aquelles coses que tant m'agrada que vinguin a buscar aquí. Això sí, ahir em vaig fer un fart de riure quan em vaig trobar que algú m'havia trobat buscant per "noi xupa noia". En fi). En resum, que vaig tancar les finestretes del xat. No era això, el que jo buscava. D'aquí a molt, molt de temps, potser torno a fer una altra incursió al món dels xats. Però de moment, recordo que no m'agrada.
dissabte, 2 de juliol del 2005
Contradiccions
A la cuina sóc un desastre. Sóc un desastre en tantes coses, que ja no sé per què m'estranya que sigui un desastre també a la cuina. A part, no m'agrada cuinar. I menys a l'estiu, que et mors de calor a la cuina, i amb una amanida n'hi ha prou. Almenys no passes calor a l'hora de fer-la.
Però sóc contradictòria, com no. M'agrada portar la contrària. I, sovint, m'acabo portant la contrària a mi mateixa. Tot va començar un dia en què ma mare em va fer una truita. Va posar massa oli a la paella. Jo em vaig queixar que hi havia massa oli (abans no l'hagués acabat de fer). Resposta: "Fes-te-la tu". Perfecte. Me la vaig fer jo, gairebé sense oli :-) Des d'aquell dia, ma mare no ha tornat a fer cap truita. Resulta que ara li agrada més com les faig jo i les truites a casa les faig jo, malgrat que sóc una cuinera pèssima. Algú ho entèn? Jo, la veritat és que no.
Fa uns dies (molt pocs, crec) deia que em penedia d'haver posat el meu correu electrònic al blog (bé, el correu de l'estranya). I com que m'agrada portar-me la contrària, acabo de posar el meu messenger (bé, el de l'estranya) al perfil. Gairebé no hi entro, però m'ha agradat portar-me la contrària a mi mateixa.
L'altre dia vaig dir que aniria a la platja el dissabte, que no em volia tancar tot el cap de setmana a casa treballant. He anat a la platja, però, és clar, a hores en les que el sol no em cremés (o sigui, que a les 10 del matí ja era a casa). La resta del dia me l'he passat a casa treballant (bé, i escrivint algun post, contestant algun mail...) No ho he de fer, això! Bé, sí que ho he de fer, que encara tinc molta feina a fer... Si és que ni jo em poso d'acord amb mi mateixa!
Però sóc contradictòria, com no. M'agrada portar la contrària. I, sovint, m'acabo portant la contrària a mi mateixa. Tot va començar un dia en què ma mare em va fer una truita. Va posar massa oli a la paella. Jo em vaig queixar que hi havia massa oli (abans no l'hagués acabat de fer). Resposta: "Fes-te-la tu". Perfecte. Me la vaig fer jo, gairebé sense oli :-) Des d'aquell dia, ma mare no ha tornat a fer cap truita. Resulta que ara li agrada més com les faig jo i les truites a casa les faig jo, malgrat que sóc una cuinera pèssima. Algú ho entèn? Jo, la veritat és que no.
Fa uns dies (molt pocs, crec) deia que em penedia d'haver posat el meu correu electrònic al blog (bé, el correu de l'estranya). I com que m'agrada portar-me la contrària, acabo de posar el meu messenger (bé, el de l'estranya) al perfil. Gairebé no hi entro, però m'ha agradat portar-me la contrària a mi mateixa.
L'altre dia vaig dir que aniria a la platja el dissabte, que no em volia tancar tot el cap de setmana a casa treballant. He anat a la platja, però, és clar, a hores en les que el sol no em cremés (o sigui, que a les 10 del matí ja era a casa). La resta del dia me l'he passat a casa treballant (bé, i escrivint algun post, contestant algun mail...) No ho he de fer, això! Bé, sí que ho he de fer, que encara tinc molta feina a fer... Si és que ni jo em poso d'acord amb mi mateixa!
Aunque la mona se vista de seda...
Hi ha gent que té una elegància natural. Altres, sempre semblem micos :-)
Ahir, no sé per què (bé, sí que ho sé, però és igual) em va venir al cap una escena que es va produir fa un cert temps. Va ser en un aeroport, bastant lluny d'aquí.
M'havia passat tota una setmana en una ciutat, que estava aproximadament a una hora de camí de l'aeroport on estava en aquell moment. A l'hora de tornar, tenia tres opcions: tornar en taxi (que em costaria bastant car), tornar en autobus (i arribar a l'aeroport 5 hores abans de que sortís l'avió) o tornar en cotxe (amb una persona que agafava un avió dues hores abans que jo, però que no parlava ni anglès, ni castellà, ni tan sols francès). Vaig quedar-me amb la última opció, que a part de ser la més barata :-) em permetia un temps a l'aeroport per acabar de gastar els diners que em quedaven i no haver-los de canviar (per coses de la vida, a l'hora de canviar havies de pagar una taxa fixa propera als 5 euros i vaig preferir que m'estafessin les botigues de l'aeroport que donar diners al banc del país).
En aquell país era estiu. Aquí era hivern. Hi feia una calor de mil dimonis i el que portava el cotxe, que no parlava cap llengua amb la que ens poguessim entendre mínimament, va obrir les finestretes del cotxe fins a baix de tot. Anàvem per autopista, i no anàvem precisament a poc a poc. L'aire que entrava per la finestreta em molestava bastant, però jo no li vaig dir res. Entre altres coses, tampoc ens enteníem i no volia començar a molestar diguent coses per signes a algú que està conduint.
Quan vaig arribar a l'aeroport, em vaig afanyar a facturar la maleta (una cosa menys per portar a sobre). Vaig anar a comprar unes quantes coses. Finalment, vaig entrar a la zona d'embarcament. Encara em sobrava l'equivalent a uns 5 o 6 euros. Me'ls havia de gastar en alguna cosa, perquè llavors ja sí que no tenia cap mena de sentit canviar-los perquè em donessin uns quants cèntims...
De cop, quan anava a entrar a una botiga, despistada com sempre, vaig mig xocar amb algú que sortia. De fet, si no fos perquè media dos pams més que jo, podria haver dit que gairebé me l'emporto pel davant, perquè ell es va parar i jo continuava caminant, mirant cap a una altra banda, sense adonar-me'n que anava a xocar amb ell. A sobre, jo el coneixia...
Era una de les persones que havien estat al mateix lloc que jo la setmana anterior. Una de les persones importants. La típica persona que sempre va elegant. Li esperaven pràcticament les mateixes hores d'avió que a mi. Ell anava fins a París, i d'allà a no sé quina ciutat francesa, i jo fins a Madrid, i llavors fins a Barcelona (bé, i llavors tren i més tren, fins a casa). Anava ben vestit, amb un "traje", crec que fins i tot portava corbata, amb una americana penjada del braç (em vaig preguntar si quan arribés a París no tindria fred, només amb allò, i amb la fred que hauria de fer a París) i un maletí petitó.
En aquell moment em vaig mirar de dalt a baix i vaig pensar que deuria semblar un coi de boja. Sense mirar cap a on anava, xocant amb la gent. Havia passat una hora en un cotxe amb la finestreta a baix de tot, i tenia tots els cabells enredats i semblava un dels Jackson five. Gràcies al fabulós Sol de sota l'equador a l'estiu, un dels meus braços (només un!) estava vermell gamba, a punt de sortir-hi bombolletes d'aquelles que surten quan t'has fet la cremada del segle. La meva cara estava de forma similar: al tros que li havia tocat l'aire del cotxe estava gamba total i l'altre mig gamba, mig normal. Portava una motxilla amb el portàtil i no sé quantes coses a dintre, que en feia gairebé dos com jo. A sobre, de mi penjaven una càmera de fotos (que hauria d'estar a dintre de la motxilla, però que l'acabava de treure per fer alguna foto a alguna xorrada) i un bolso, del qual només se'n veia el cordill que el lligava, perquè penjat d'ell hi portava un jersei i una jaqueta, que gairebé tocaven al terra. A sobre, portava dues o tres bosses amb coses que havia comprat. Simplement, patètic.
No parlaré de la conversa de dos minuts que vam tenir, on jo vaig ficar la pota un mínim de 3 vegades. I és que jo sóc l'especialista número 1 en ficar la pota. Tota la història ve perquè hi ha persones, com aquesta que em vaig trobar, que sempre fan bona pinta. Estic segura que me'l trobo l'endemà al matí, després d'haver passat tota la nit a l'avió, i que seguiria fent la mateixa cara, donant bona impressió. D'altres, en canvi, sempre semblem una espècie de micos, sempre sembla que anem desgabellats. No sabria com explicar-ho. Una mica com en Roberto Dueñas (amb tots els respectes per ell). Fem el que fem, ens posem com ens posem, sempre anem de la mateixa forma. I és que ja ho diuen els castellans, "aunque la mona se vista de seda, mona se queda".
Ahir, no sé per què (bé, sí que ho sé, però és igual) em va venir al cap una escena que es va produir fa un cert temps. Va ser en un aeroport, bastant lluny d'aquí.
M'havia passat tota una setmana en una ciutat, que estava aproximadament a una hora de camí de l'aeroport on estava en aquell moment. A l'hora de tornar, tenia tres opcions: tornar en taxi (que em costaria bastant car), tornar en autobus (i arribar a l'aeroport 5 hores abans de que sortís l'avió) o tornar en cotxe (amb una persona que agafava un avió dues hores abans que jo, però que no parlava ni anglès, ni castellà, ni tan sols francès). Vaig quedar-me amb la última opció, que a part de ser la més barata :-) em permetia un temps a l'aeroport per acabar de gastar els diners que em quedaven i no haver-los de canviar (per coses de la vida, a l'hora de canviar havies de pagar una taxa fixa propera als 5 euros i vaig preferir que m'estafessin les botigues de l'aeroport que donar diners al banc del país).
En aquell país era estiu. Aquí era hivern. Hi feia una calor de mil dimonis i el que portava el cotxe, que no parlava cap llengua amb la que ens poguessim entendre mínimament, va obrir les finestretes del cotxe fins a baix de tot. Anàvem per autopista, i no anàvem precisament a poc a poc. L'aire que entrava per la finestreta em molestava bastant, però jo no li vaig dir res. Entre altres coses, tampoc ens enteníem i no volia començar a molestar diguent coses per signes a algú que està conduint.
Quan vaig arribar a l'aeroport, em vaig afanyar a facturar la maleta (una cosa menys per portar a sobre). Vaig anar a comprar unes quantes coses. Finalment, vaig entrar a la zona d'embarcament. Encara em sobrava l'equivalent a uns 5 o 6 euros. Me'ls havia de gastar en alguna cosa, perquè llavors ja sí que no tenia cap mena de sentit canviar-los perquè em donessin uns quants cèntims...
De cop, quan anava a entrar a una botiga, despistada com sempre, vaig mig xocar amb algú que sortia. De fet, si no fos perquè media dos pams més que jo, podria haver dit que gairebé me l'emporto pel davant, perquè ell es va parar i jo continuava caminant, mirant cap a una altra banda, sense adonar-me'n que anava a xocar amb ell. A sobre, jo el coneixia...
Era una de les persones que havien estat al mateix lloc que jo la setmana anterior. Una de les persones importants. La típica persona que sempre va elegant. Li esperaven pràcticament les mateixes hores d'avió que a mi. Ell anava fins a París, i d'allà a no sé quina ciutat francesa, i jo fins a Madrid, i llavors fins a Barcelona (bé, i llavors tren i més tren, fins a casa). Anava ben vestit, amb un "traje", crec que fins i tot portava corbata, amb una americana penjada del braç (em vaig preguntar si quan arribés a París no tindria fred, només amb allò, i amb la fred que hauria de fer a París) i un maletí petitó.
En aquell moment em vaig mirar de dalt a baix i vaig pensar que deuria semblar un coi de boja. Sense mirar cap a on anava, xocant amb la gent. Havia passat una hora en un cotxe amb la finestreta a baix de tot, i tenia tots els cabells enredats i semblava un dels Jackson five. Gràcies al fabulós Sol de sota l'equador a l'estiu, un dels meus braços (només un!) estava vermell gamba, a punt de sortir-hi bombolletes d'aquelles que surten quan t'has fet la cremada del segle. La meva cara estava de forma similar: al tros que li havia tocat l'aire del cotxe estava gamba total i l'altre mig gamba, mig normal. Portava una motxilla amb el portàtil i no sé quantes coses a dintre, que en feia gairebé dos com jo. A sobre, de mi penjaven una càmera de fotos (que hauria d'estar a dintre de la motxilla, però que l'acabava de treure per fer alguna foto a alguna xorrada) i un bolso, del qual només se'n veia el cordill que el lligava, perquè penjat d'ell hi portava un jersei i una jaqueta, que gairebé tocaven al terra. A sobre, portava dues o tres bosses amb coses que havia comprat. Simplement, patètic.
No parlaré de la conversa de dos minuts que vam tenir, on jo vaig ficar la pota un mínim de 3 vegades. I és que jo sóc l'especialista número 1 en ficar la pota. Tota la història ve perquè hi ha persones, com aquesta que em vaig trobar, que sempre fan bona pinta. Estic segura que me'l trobo l'endemà al matí, després d'haver passat tota la nit a l'avió, i que seguiria fent la mateixa cara, donant bona impressió. D'altres, en canvi, sempre semblem una espècie de micos, sempre sembla que anem desgabellats. No sabria com explicar-ho. Una mica com en Roberto Dueñas (amb tots els respectes per ell). Fem el que fem, ens posem com ens posem, sempre anem de la mateixa forma. I és que ja ho diuen els castellans, "aunque la mona se vista de seda, mona se queda".
divendres, 1 de juliol del 2005
Ell no ho faria!
Ha sigut aquest migdia. Jo tornava de treballar i m'estava acostant a casa. Passava pel mig del bosc quan l'he vist. Corria amb una desesperació que no havia vist mai en ma vida, amb la llengua fora. Ni tan sols s'ha adonat que un cotxe li venia pel darrere. Només feia que córrer i córrer. Llavors m'he adonat del dia que era. 1 de juliol. I he pensat que ja tornava a començar l'època. L'època d'abandonar els gossos. De veritat, ningú que hagués vist aquell gos, que amb tota probabilitat acabava de ser abandonat, seria capaç d'abandonar algun gos. És que jo no sé com hi ha gent que pot tenir tan poc cor. Agafen, deixen al gos al mig del bosc, i si el gos té sort arribarà a alguna casa on l'adoptaran o trucaran a la protectora d'animals. Si no té sort, li espera un mal final de vida: morir de gana o de set abandonat al bosc o morir atropellat per algun cotxe quan ja fa dies que vaga, mig mort de gana i de set, buscant els seus amos. Però com pot ser que cada any passi el mateix? Com pot ser que la gent sigui tan cruel?
Per la zona on visc, cada any ens trobem amb els mateixos problemes. Cada any hi ha gossos abandonats. Cada any hem de trucar a la protectora d'animals perquè en vingui a buscar algun. A l'agost, com a mínim un cop cada quinze dies.
Recordo dos casos com si fos avui mateix. El primer va ser fa uns 4 o 5 anys. El meu gos era un cadell. El teníem des de juny, i això va ser a l'agost. Ho recordo, perquè si no haguessim tingut el petit, ens els haguessim quedat, o almenys a un d'ells. Eren dos gossos: una mare i el seu fill. La mare estava ben educada. El fill no devia tenir més de 4 o 5 mesos. Eren de família catalana, perquè entenien el català. Si li deies a la mare "Baixa d'aquí!", ella baixava. Si anaves a l'hort, ella et seguia i vigilava. Si algú s'acostava mínimament a l'hort, la mare es posava a cridar fins que sorties per la porta o per la finestra, que llavors callava. Durant les nits, la mare s'asseia, però no dormia. Sempre tenia un ull obert, vigilant el seu fill. Van passar-se uns quants dies a casa, perquè van arribar pel pont de la mare de déu d'agost. Era el primer cop que ens trobàvem amb un gos abandonat (no he viscut tota la vida al mateix lloc) i no sabíem què havíem de fer. Després del pont, vam trucar a l'ajuntament, que ens va donar el número de la protectora de Figueres, que crec que és a qui ens toca trucar per zona. Van trigar un o dos dies a venir, com fan sempre. Per això aquella gossa i el seu fill van trigar uns quants dies a marxar. Quan finalment van marxar, em van fer molta pena. Me'ls hagués quedat a tots dos. Però sóc conscient que a casa no hi podem tenir 3 gossos. Jo almenys sóc conscient d'això, i truco a la protectora. I dóno menjar als gossos fins que venen a recollir-los. No entenc com hi ha gent que poden deixar el seu propi gos enmig d'un bosc i marxar, sense que els faci el més mínim mal al cor. És que no m'entra al cap!
El segon cas que sempre recordaré va ser un Labrador marró. Els meus pares havien marxat de vacances i jo estava sola a casa. Va aparèixer de cop. Vaig trucar a la protectora, però no m'agafaven el telèfon. Tenia uns 7 o 8 mesos. El típic regal de Reis, que quan és petit fa molta gràcia, però que quan creix, ja no fa tanta gràcia, i com que arriben les vacances i la gent no se'l pot emportar, aleshores l'abandonen. Li vaig donar de menjar un o dos dies, fins que el va veure l'amic d'un veí. Li va agradar i se'l va quedar. Aquest va tenir sort.
Ara no em puc treure el gos que he vist aquest migdia del cap. Dubto que me'l tregui en uns quants dies. Aquella cara de desesperació és difícil d'oblidar. M'agradaria, però, acabar amb una mica de sentit comú. Amb el sentit comú que tothom hauria de tenir, però sembla que escasseja bastant, en aquests dies. Un animal (es digui gos, es digui gat, es digui periquito, es digui el que vulgui) és un ésser viu, té sentiments. No és una joguina per anar regalant a ningú. Jo mai regalaria un animal a algú només perquè és maco. No! Cadascú ha d'escollir si vol tenir un animal. Regalar un animal a algú que realment no el vol és fer patir l'animal i fer patir la persona. Però en el cas de que algú t'hagi regalat un animal que no vols, abandonar-lo no és la solució: el pots donar (quanta gent estaria contenta de que li regalessin!) o el pots enviar a la protectora. Però, si us plau, no l'abandonis. ELL NO HO FARIA!
Per la zona on visc, cada any ens trobem amb els mateixos problemes. Cada any hi ha gossos abandonats. Cada any hem de trucar a la protectora d'animals perquè en vingui a buscar algun. A l'agost, com a mínim un cop cada quinze dies.
Recordo dos casos com si fos avui mateix. El primer va ser fa uns 4 o 5 anys. El meu gos era un cadell. El teníem des de juny, i això va ser a l'agost. Ho recordo, perquè si no haguessim tingut el petit, ens els haguessim quedat, o almenys a un d'ells. Eren dos gossos: una mare i el seu fill. La mare estava ben educada. El fill no devia tenir més de 4 o 5 mesos. Eren de família catalana, perquè entenien el català. Si li deies a la mare "Baixa d'aquí!", ella baixava. Si anaves a l'hort, ella et seguia i vigilava. Si algú s'acostava mínimament a l'hort, la mare es posava a cridar fins que sorties per la porta o per la finestra, que llavors callava. Durant les nits, la mare s'asseia, però no dormia. Sempre tenia un ull obert, vigilant el seu fill. Van passar-se uns quants dies a casa, perquè van arribar pel pont de la mare de déu d'agost. Era el primer cop que ens trobàvem amb un gos abandonat (no he viscut tota la vida al mateix lloc) i no sabíem què havíem de fer. Després del pont, vam trucar a l'ajuntament, que ens va donar el número de la protectora de Figueres, que crec que és a qui ens toca trucar per zona. Van trigar un o dos dies a venir, com fan sempre. Per això aquella gossa i el seu fill van trigar uns quants dies a marxar. Quan finalment van marxar, em van fer molta pena. Me'ls hagués quedat a tots dos. Però sóc conscient que a casa no hi podem tenir 3 gossos. Jo almenys sóc conscient d'això, i truco a la protectora. I dóno menjar als gossos fins que venen a recollir-los. No entenc com hi ha gent que poden deixar el seu propi gos enmig d'un bosc i marxar, sense que els faci el més mínim mal al cor. És que no m'entra al cap!
El segon cas que sempre recordaré va ser un Labrador marró. Els meus pares havien marxat de vacances i jo estava sola a casa. Va aparèixer de cop. Vaig trucar a la protectora, però no m'agafaven el telèfon. Tenia uns 7 o 8 mesos. El típic regal de Reis, que quan és petit fa molta gràcia, però que quan creix, ja no fa tanta gràcia, i com que arriben les vacances i la gent no se'l pot emportar, aleshores l'abandonen. Li vaig donar de menjar un o dos dies, fins que el va veure l'amic d'un veí. Li va agradar i se'l va quedar. Aquest va tenir sort.
Ara no em puc treure el gos que he vist aquest migdia del cap. Dubto que me'l tregui en uns quants dies. Aquella cara de desesperació és difícil d'oblidar. M'agradaria, però, acabar amb una mica de sentit comú. Amb el sentit comú que tothom hauria de tenir, però sembla que escasseja bastant, en aquests dies. Un animal (es digui gos, es digui gat, es digui periquito, es digui el que vulgui) és un ésser viu, té sentiments. No és una joguina per anar regalant a ningú. Jo mai regalaria un animal a algú només perquè és maco. No! Cadascú ha d'escollir si vol tenir un animal. Regalar un animal a algú que realment no el vol és fer patir l'animal i fer patir la persona. Però en el cas de que algú t'hagi regalat un animal que no vols, abandonar-lo no és la solució: el pots donar (quanta gent estaria contenta de que li regalessin!) o el pots enviar a la protectora. Però, si us plau, no l'abandonis. ELL NO HO FARIA!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la