L'accident (segona part)

Abans que res, gràcies pels missatges d'ànims que em vau deixar ahir. Avui ja estic més tranquil.la, i fins i tot el cop no em sembla tan gros. A més, estic contenta. Per què? Més avall ho explico.

Al final he anat aquest matí a l'assegurança (encara que no ho sembli, sí que treballo!) Hi havia una noia molt simpàtica, i almenys això m'ha tranquil.litzat. M'ha dit que havia de fer un parte. Li he explicat què havia passat i m'ha dit que no sabia qui tenia la culpa, que les companyies ja diran. Que s'ha de peritar el cotxe, que ja es posaran en contacte amb mi, que ells ja trucaran al francès, que ells s'ocupen de tot.

Així que ha agafat un parte i l'ha començat a omplir (ella, jo no he hagut de fer res). I quan ha vist el meu nom, s'ha quedat un moment parada... i m'ha dit que li sonava el meu nom. Ai mare! I jo què coi he fet ara! Em sembla que no puc soportar més males notícies en un dia! S'aixeca, va a buscar una carpeta i em pregunta si l'assegurança em venç el mes que ve. Jo m'hi penso. Doncs sí. El cotxe aviat farà dos anys. Com passa el temps! I penso: "Ai, mare, ara què em dirà". I em ve amb l'assegurança. Miro el preu. No, no pot ser. Abans que no em queixi em diu que han canviat no sé què. I que en comptes de pagar els garebé 700 euros que pagava fins ara, n'hauré de pagar només 380!

Quan ma mare m'ha vist entrar a casa amb un somriure d'orella a orella se m'ha quedat mirant com pensant que estava boja. No, no estic boja! M'estalvio més de 300 euros en l'assegurança del cotxe (com si hagués trucat a línia directa, que quan em vaig comprar el cotxe crec que van ser de les moltes companyies que no em van voler assegurar...). Amb una mica de sort, en faré prou amb el que m'estalvio de l'assegurança per pagar la reparació (si és que l'he de pagar jo). Tot i que, ja se sap, amb un cotxe d'un altre país, encara que jo tingués la raó (que ni idea si la tinc o no) trigaria molt a cobrar.

En fi, paciència. Aquesta nit he somiat amb el primer accident que vaig tenir. Jo no conduia. Va ser al gener del 86. Però per avui ja n'hi ha prou, d'accidents. Potser algun altre dia ho explico.

L'accident

Abans d'explicar res, una advertència. No em digueu que sóc IDIOTA. Sé que sóc idiota i molt més. Però tampoc cal que m'ho reafirmeu. Simplement, vull desfogar-me una miqueta. I prou.

Aquesta tarda he anat a treballar a la ciutat. He deixat el cotxe en un aparcament gros que hi ha a les afores de la ciutat. Sovint és difícil aparcar, i allà és bastant fàcil de fer-ho.

A l'hora de sortir de l'aparcament, he pujat al cotxe i m'he disposat a sortir. Hi ha un carrer que va directament a la sortida. Aquell carrer té travessers que se li acosten per la dreta. No hi ha cap stop ni cap cedeixi el pas. Jo sempre he cregut que el cotxe que anava pel carrer gran tenia preferència i els que venien per la dreta havien de parar. Jo sempre que vinc de la dreta paro. I quan vaig pel carrer principal, per dir-ho d'alguna manera, vaig a poc a poc, però acostumo a tirar.

Avui anava pel carrer gran. I anava despistada. En fi, ja sé que no s'ha de fer, però a la radio hi havia una cançó que m'agradava. Crec que el pròxim cop que la torni a sentir no m'agradarà tant. Total, que anava cantant, i quan he arribat al primer travesser, m'ha sortit un cotxe molt ràpid per la dreta. Jo he frenat... i ell no. Així que s'ha estampat contra la porta del meu cotxe! El meu cotxe nou, que fa poc més d'un any que tinc! El meu cotxe nou que no tinc a tot risc perquè l'assegurança era massa cara (ja se sap, com que tinc menys de 27 anys, fa menys de 10 anys que tinc carnet - ja m'explicaran com m'ho he de fer per fer més de 10 anys que tinc carnet!)

A sobre, era un francès! Jo l'entenia, però estava molt nerviosa. Un home d'uns 60 anys, que s'ha posat a cridar-me com un possés, que ell tenia la droite lliure i no sé què més! Que què coi estava jo pensant. Que si no sé què, que si no sé què més.

Jo no podia ni articular una paraula en català. Així que en francès, encara menys. Al final, li he preguntat que si no parlava anglès, que jo l'entendria igual, però almenys podia parlar una mica més. Ja sé que el pitjor que se li pot dir a un francès és que et parli en anglès, però què vols! No és que tingui gaires llums, jo!

No sabia ni on tenia els papers. Li he dit que trucava a la companyia d'assegurances. M'ha dit que no, que tenia pressa. I m'ha propinat uns quants insults més. No parlo bé el francès, però l'entenc, i els insults s'entenen bé.

M'ha demanat les dades. Jo les hi he donat. És clar! En aquells moments jo ja estava tan convençuda que la culpa era meva que li hagués donat el que fos.

Un cop li he donat les dades he tingut un moment de lucidesa. L'únic moment de lucidesa de tota l'estona. I li he demanat les seves. Però la lucidesa se n'ha anat quan m'ha donat una tarjeta on només hi ha el nom i l'adreça. No he agafat la matrícula. No he mirat el model. Ni tan sols recordo exactament el color. Sí, ja ho sé, sóc idiota, no cal que m'ho recordi ningú. Sí, ja ho sé, en moments de nervis em bloquejo i sóc incapaç de fer res (recordo cert examen oral de fa dos o tres mesos, ara no tinc ni ganes ni ànims per buscar-ho).

Resum: tinc la porta del cotxe abollada (no vull ni pensar el que em costarà arreglar-ho). És probable que la culpa fos seva. Però ell farà un parte amb la seva companyia diguent que la culpa és meva. Ell no s'ha fet res al cotxe (m'ha tocat amb el paraxocs). La bonificació de l'assegurança a la merda (per si no era ja prou cara). La porta nova, la pago jo. Ell vés a saber què es voldrà fer arreglar amb les meves dades. I jo només tinc una tarjeta seva, que vés a saber si és seva.

Podia haver trucat als mossos. Per algo han de servir. Però en l'únic que he pogut pensar és en tornar a casa. I, mentre tornava a casa, en l'únic que podia pensar era en el que em diria el meu pare. El fet que el cotxe estigui abollat no em feia res, només sentia la veu de mon pare, diguent-me que era idiota.

He arribat a casa i he vist que hi havia el cotxe del meu pare. Però no hi era, era a passejar el gos. En fi... Li he explicat la història a ma mare. L'espera pel meu pare s'ha fet molt llarga. No sabia què fer.

La bona notícia és que el meu pare em deu haver vist amb cara de tan espantada que almenys no s'ha posat a cridar com un boig, que era el que esperava. No m'ha dit idiota directament, però m'ha fet un bon sermó. I llavors m'ha dit idiota.

He trucat a la companyia. He d'anar allà. Demà hi aniré. A veure què em diuen. Suposo que em diran que sóc idiota. Espero no tenir massa problemes.

La nina russa

La setmana passada va fer dos anys. De seguida em va agafar confiança. Crec que és perquè jo era el més semblant a les persones que ella coneixia del lloc on va néixer. O potser no, vés a saber!

Avui ha vingut a jugar a casa a la tarda. L'ha portat ma mare. He sentit una veueta que cridava "Tana!" i ja he sabut que era ella, que em cridava "Estranya", però a la seva manera. (Òbviament, ni ella ha dit exactament Tana, ni volia dir Estranya).

He anat a jugar amb ella. L'he portat a la meva habitació i se m'ha acudit fer-la jugar amb una nina russa que em va portar algú que va anar a Rússia fa temps. Els seus ulls encara miren impressionats ara. Li he anat explicant una història, li he ensenyat la nina i li he dit: "Mira, i si ara l'obrim, a dintre n'hi ha una altra!" I així, fins a 7 vegades.

Al final jo m'he cansat de tanta nina russa. Ha estat 3/4 d'hora posant les nines una dintre de l'altra i traient-les. "Nata", anava dient. "Nata" és la manera que té ella de dir "un altre!"

Al principi, no sabia què volia dir "petit" i "gran", però al final, quan li deia que em donés la més petita, me la donava. I al final les muntava i desmuntava ella soleta.

Quan l'he tornat amb els seus pares, hi ha hagut el drama de sempre: la nena plorant perquè vol continuar jugant. Demà l'hauré d'anar a buscar, a veure si vol jugar.

I pel seu sant (que vindrà abans que l'aniversari) hauré de buscar a veure si trobo alguna nina russa.

Semblances

A vegades, quan veig el meu pare, em fa por. No perquè sigui lleig o violent o vés a saber què. Em fa por només de mirar-lo i veure'm a mi mateixa.

No és només la semblança física (que també). Encara que sembli mentida, som gairebé iguals. Bé, hi ha les diferències evidents entre un home de 50 anys i una dona de 25, però a part d'aquestes, poques més n'hi ha.

Però això no és el que més em preocupa. El que més em preocupa són les semblances en tot el demés: mateixes aficions, mateixos gustos, mateix caràcter, mateixos tics... No sé quina part d'aquesta semblança és genètica i quina part és deguda a la convivència diària. Ahir en Pere en parlava, i no sé fins a quin punt el fet de que sigui la persona amb qui he passat més temps a la meva vida hi tenen a veure.

Sovint li detecto tics. Alguns em treuen de polleguera. Ja sol passar. A vegades callo, i a vegades li dic que no ho faci (sobretot quan el tic implica alguna fressa). El problema ve a vegades, quan jo estic distreta, i de cop prenc consciència del que estic fent. Moltes vegades estic amb el mateix tic que el meu pare, que em treu de polleguera. Després d'això, sempre em pregunto com ma mare ens aguanta als dos. A ella sí que l'haurien de santificar.

Sovint sento cridar a ma mare: "No deixeu els llibres tirats per la casa!" Ella gairebé no llegeix mai. Però el meu pare i jo, sí. Suposo que aquesta és una d'aquelles coses adquirides a partir de la convivència. Ell llegeix un determinat tipus de llibres. I jo en llegeixo un altre. Tot i que crec que quan vaig començar a llegir llibres que no li agradaven a ell, ho vaig fer per marcar les diferències. Tot i així, hi ha determinat tipus de llibres que llegim tots dos. Pel dia del pare li vaig regalar un llibre. Jo sabia que a ell li agradaria. Li va agradar, perquè li va durar molt pocs dies. Ara fa uns quants dies que el tinc a sobre la meva taula. Li va posar ell. Sap que m'agradarà. De fet, la pregunta que em va fer quan li vaig donar el llibre va ser: "Lo compraste para mi o para ti?" Algun dia me'l llegiré.

Ahir en Pere m'hi va fer pensar amb el seu escrit. També m'hi han fet pensar moltes coses els últims dies: veure com els nens corren a darrere seu quan el veuen, veure com a ell li cau la baba quan se li acosten els nens, veure com es passa estona davant la tele mirant el futbol, veure com el primer que pregunta quan no és fora de casa i hi ha fòrmula 1 és que com va la carrera, sentir com em pregunta si pot posar peces al puzzle que estic fent (i notar que quan jo no era a casa n'ha posat alguna), veure com s'alegra amb determinat menjar...

I és que a vegades jo em pregunto si realment sóc filla de la meva mare. Perquè de semblances amb ella no en trobo cap!

Molta sort

Sí, ja ho sé, no fa gaire vaig escriure un post que es deia així. I si no es deia així, era títol gairebé igual. Però avui la cosa va per una altra banda. Suposo que sortirà un post estrany, on gairebé només jo entendré el que hi dic. Potser algun dia ho explico millor.

"Molta sort" van ser les paraules dites per una persona. Una persona que en un mateix dia en va anar deixant anar una de freda i una de calenta. Una persona a qui convenia que jo no tingués sort (tant se val el perquè). Unes paraules que li van sortir de dintre. O això semblava.

"Vam tenir mala sort" van ser les paraules de la mateixa persona uns dies més tard. No es referien al dia en què m'havia desitjat bona sort. Només eren la resposta a una pregunta que crec que no volia contestar. Ho podia haver preguntat a algú altre. Però només m'interessava la seva resposta. Però no me'n va donar cap, a part de la mala sort.

I tots dos dies jo vaig tenir mala sort. Però una mala sort diferent. El primer dia, vaig tenir sort en el que ell em desitjava. Però no vaig tenir sort en el que jo hagués volgut tenir sort. Se'm va escapar una bona possibilitat. Perquè sovint no creiem en les nostres possibilitats d'èxit.

El segon cop vaig tornar a tenir mala sort. Li volia desitjar sort, però no hi vaig ser a temps. Sé que en va tenir, de sort, però no vaig poder ser allà per veure-ho. Algú tenia pressa. Algú havia de portar-me en cotxe. Algú no trobava cap raó per estar-se allà més estona.

No sé si la mala sort continuarà. Aviat pot tornar a desitjar-me bona sort. Però no sé si ho farà. Si hagués d'apostar, apostaria a que no.

El problema és que si no torna a desitjar-me sort, ja no hi haurà més possibilitats de desitjar sort fins d'aquí a uns quants mesos.

Bona sort? Molta sort? Em sembla que en el meu cas, no massa.

El despertador

Fa cert temps, vaig explicar que se m'havia mort el despertador. Bé, no es va morir del tot. Només que quan volia tocava, i quan no volia, no tocava.

Fa cert temps, una mica menys, el meu pare em va regalar un despertador. L'ocasió? Un sant, un aniversari, tan se val!

Algun cop he parlat del meu pare. He parlat de la bona relació que tinc amb ell. Tot i que crec que encara no he parlat mai de les coses que em treuen de polleguera d'ell. Així que avui en parlaré d'una. No és una cosa dolenta. Suposo que a molta gent li agradaria. Però a mi no.

Ell, quan fa un regal, es regeix pel preu. Sempre vol un regal que tingui moltes virgueries i que sigui molt car. Jo no em fixo mai en el preu: sempre busco alguna cosa que sigui útil o maca, i no sé com m'ho faig, però sempre trobo alguna cosa a un preu inferior al que estava disposada a gastar-me i que fa molt més ús que altres regals caríssims (almenys, quan regalo coses als nens, sempre em gasto uns 10 euros per regal i els meus jocs són els més utilitzats, encara que d'altres costin molt més). Però me'n vaig de tema. A mi no m'agraden les coses cares. M'agraden les coses senzilles, i no cal que facin virgueries. Si jo vull un despertador, doncs el vull per això, perquè a determinada hora del matí soni. Tampoc m'interessa que prement un botó es pari del tot i prenent-ne un altre torni a sonar als 5 minuts. Per què ho necessito? La manera més senzilla de dormir-se al matí és la de "5 minuts més".

El meu despertador antic era gran. Era un rellotge analògic, amb una esfera molt gran. M'anava molt bé, perquè tinc miopia i així de nit, si em despertava, podia veure l'hora. A més, les broques del rellotge eren lluminoses i no em feia falta encendre cap llum per veure l'hora.

El despertador era bastant senzill. Però m'agradava, era el meu despertador. No marcava l'hora exacta. Jo sempre el tenia 6 minuts avançat de l'hora oficial. Per què? Doncs perquè m'agrada portar els rellotges avançats, així m'espavilo i no arribo tard als llocs. Per què 6? Doncs la raó era molt senzilla: el meu despertador tenia una tara de fàbrica. Resulta que sempre sonava 9 minuts abans de l'hora que li havies posat que sonés. Estrany? Bé, al final t'hi acostumes. Així que jo, que necessito aixecar-me a les 6 cada matí, posava el despertador a 1/4 de 7. I la psicologia feia la resta: el despertador a 1/4 de 7 feia que el meu cap no pensés que en realitat m'aixecava a les 6. Tot i que m'aixecava a les 6.

I què passa amb el nou despertador? El nou despertador és petit, és molt fashion. Gairebé el podria fer servir com a rellotge de pulsera. I aquí ve el primer inconvenient: si està separat més de dos pams de mi, no veig l'hora. Segon inconvenient: no fa llum. Té un botó per fer llum, però és tan petit que he d'encendre el llum de l'habitació per trobar el botó. Així que el botó per fer llum no em serveix per res. Tercer inconvenient: pita d'una forma que si tingués veïns els despertaria a tots. Jo no tinc cap problema a l'hora d'aixecar-me, i amb un despertador que no faci massa fressa ja en vaig prou. Quart inconvenient: el despertador és tan fashion, que no el pots posar en hora, és d'aquests que l'hora està controlada per satèl.lit. Ja l'hem fotut! I ara, com li dic jo al meu despertador que passi del satèl.lit i que marqui la mateixa hora, però amb 6 minuts més? I, sobretot, cinquè inconvenient: sona a l'hora que li dius! Però què s'ha cregut? Amb els segons i tot! Poso el despertador a les 6 en punt i sonen a la vegada els senyals horaris de la radio (que comença a sonar a les 6 menys uns segons) i el despertador!

El pitjor de tot és que el meu pare està molt content amb el despertador. I es creu que és una meravella. I coneixent-lo, devia ser el despertador més car de tota la botiga. Se'l veia tan il.lusionat quan me'l va regalar que vaig ser incapaç de dir-li que no m'agradava.

La veritat és que tinc unes ganes de que s'espatlli... Però no hi ha manera!

Avui ma mare ha entrat a la meva habitació i sense voler l'ha tirat al terra. Quan he arribat a casa, s'ha posat molt seriosa i jo he pensat que ja havia fet alguna cosa que no hauria d'haver fet. I em diu: "És que he anat a la teva habitació i m'ha caigut el despertador a terra i ara no hi ha números". La pobra dona estava desesperada. No sé si li sabia més greu per mi o pel meu pare. I jo saltant per un peu: "S'ha trencat el despertador!" Així que he anat a mirar a veure què li passava. L'he obert, no fos cas que la pila s'hagués mogut. I llavors he tingut la sorpresa grossa: no hi havia cap pila al despertador! Així que he baixat i li he dit a ma mare: "El despertador, a part de caure a terra, se t'ha obert?" La pobra dona no sabia on posar-se. "Sí, bé, ha quedat en dos trossos, i l'he tornat a tancar..." Així que he tornat a la meva habitació, he rebuscat per sota el llit, he trobat la pila, l'he posat al despertador i... "Oh, merda! Funciona!"

Així que, a part de tot això, he descobert que el despertador és resistent a les caigudes. Seguiré tenint despertador un temps més.

El roser groc

La meva història comença ja fa uns dies. Jo vaig néixer en un viver. Al meu voltant, la majoria de plantes que hi havia eren rosers vermells. Però jo era diferent. Jo era un roser. Però era groc. Des d'on era jo veia altres rosers que no eren vermells, però cap era groc com jo. I jo em sentia diferent. El que hagués donat jo per ser un roser vermell, com tots els altres! Els rosers vermells eren amics entre ells, i jo sempre estava separat, sense saber massa què dir.

Un bon dia, ens van agafar a uns quants i ens van portar lluny, molt lluny. Vaig anar a parar a un lloc on hi havia molta gent que passava, parlava, mirava, tocava,... Ens van posar en una caixa a uns quants. A mi em van posar al mig, i a tots els meus companys rosers vermells al cantó. Jo era l'únic groc, com sempre. I ells eren tots vermells.

Va ser llavors quan vaig notar que hi havia alguna cosa diferent en tota aquella gent que passava i comentava. A alguns els agradava i a d'altres no, però tothom que passava i ens mirava, deia alguna cosa de mi. Ningú deia res dels meus companys vermells. Tothom deia alguna cosa de mi. Una nena petita em va fer adonar el perquè: quan va passar prop meu va dir: "Mira, aquest roser és diferent!" I suposo que el que feia que tothom comentés coses de mi era el fet que fos diferent.

Malgrat tot, ningú em volia comprar. Va passar molta gent, però la majoria volien rosers vermells. Vaig sentir a algú que deia que eren "els de tota la vida". Què vol dir, que són els de tota la vida? Jo he sigut tota la meva vida groc!

Finalment, se'm va acostar un home. Se'm va mirar. Creia que em volia comprar. Al mateix temps que l'home, van aparèixer dues noies. Una es va mirar entristida l'home, perquè m'havia agafat. I l'altra va dir: "Mira que és lleig, aquest roser groc!" No em va caure bé. Si l'home em volia comprar, per què havia de dir això de mi? Si jo no li agrado, que no digui res, però que em deixi viure en pau.

L'home se'n va anar. Crec que la noia el va fer desdir de comprar-me. Em vaig posar molt trist. I els pocs rosers vermells que quedaven al meu cantó es van riure de mi.

Però poc després van tornar a aparèixer les dues noies. La noia que semblava entristida perquè l'home em volia comprar, em va agafar i em va comprar, tot i que va dir que era una mica car. No entenia res de res. Però almenys algú m'havia comprat! Jo era el diferent, i ella m'havia comprat.

Mentre marxàvem, vaig sentir a la noia que m'havia comprat: "Les roses grogues són les meves flors preferides. Les vermelles no m'agraden, però les grogues m'encanten." Així que vaig entendre que no m'havia comprat perquè fos diferent, sinó que m'havia comprat perquè jo li agradava, encara que fos diferent.

Em va posar en un lloc on no hi havia massa llum i vaig començar a donar volts d'un lloc a un altre. Es sentia una música molt forta. I vaig caure i em vaig quedar mig tirat. Vaig pensar que seria un final cruel per mi. Però aquell no era el meu final: al cap d'una estona vam arribar a un altre lloc, em va treure d'aquell espai infernal, i em va portar cap a un lloc on hi havia una altra dona. La dona es va posar molt contenta al veure'm: "Ostres, un roser! Moltes gràcies!" La noia es va quedar una mica sense saber què dir. Crec que jo no era cap regal per aquella dona. Però tampoc va dir res.

D'això ja fa uns quants dies. He estat uns dies en un bon lloc, on veia passar de tant en tant la noia que em va comprar, la dona a qui vaig ser "regalat" i un home que no tinc ni idea de qui és. Avui, la dona m'ha agafat, m'ha tret del test on estava i m'ha canviat de lloc. Crec que aquest serà el meu lloc definitiu. M'agrada. Tot i que he descobert una cosa: aquí, on sóc ara, no sóc diferent. Estic envoltat de rosers grocs. Només hi ha un roser vermell. Aquí, els diferents són els rosers vermells.