Quin costat prefereixes?

Arriba a l'habitació. És el primer cop que dormirà aquí, en aquest llit, sol, després de 32 anys. Fa 3 dies que ella va morir i fins ara havia estat dormint a casa del seu germà, però era hora de tornar a la realitat.

S'acosta al llit. Se'n va al seu cantó del llit. I, de cop, comença a recordar coses. Recorda aquell dia, ja fa molt de temps, en el que li va preguntar a ella quin costat del llit preferia. Ell preferia el costat dret, però si ella volia el costat dret, no li feia res deixar-li. Ella li va contestar que li era igual, però va veure en els seus ulls que potser no era tan igual. Van estar una estona discutint qui havia de triar el costat. Fins que van decidir que ho apuntarien en un paper. Cadascun d'ells posaria en el paper el cantó del llit que preferia i si era el mateix, s'ho jugarien a cara o creu. Però ell no va posar "dreta" al paper, sinó que hi va posar "esquerra": va pensar que si ella volia el cantó dret, doncs ja el tindria. I, en el cas que ella volgués el cantó esquerre, li diria que realment el que ell volia era el cantó dret i tots contents. I ella va escollir la dreta. Així que es va passar la resta de la seva vida al cantó esquerre. Al final, s'hi va acostumar i fins i tot pensava que era millor el cantó esquerre que el dret.

Però ara... ara no sap què fer. S'ha acostumat al cantó esquerre. Però el cantó dret està allà, lliure, per poder-hi dormir.

Després de dubtar una estona decideix que dormirà just al centre. Al cap i a la fi, té un llit molt gran per ell tot sol.

Però no pot dormir. I decideix obrir el sobre. El sobre l'ha trobat fa unes hores remenant uns armaris de la cuina mentre buscava una paella per fer-se una truita. La cuina mai havia estat el seu territori i ella feia i desfeia, mentre que ell gairebé no hi entrava. El sobre portava el seu nom, però dubta si l'ha d'obrir o no. Però com que no pot dormir, obre el sobre. I comença a llegir...

...

Si llegeixes això, suposo que és perquè m'hauré mort. Deixaré el sobre en un armari de la cuina, on sé que no aniràs a parar mai. I la forma d'anar-hi a parar serà que jo estigui molt malalta o morta.

...

Durant tots aquests anys, una vegada et vaig enganyar deliberadament. Va ser el dia en que em vas preguntar quin costat del llit preferia. Jo, de fet, volia el costat esquerre. Però tampoc era massa important per mi. Així que quan vam decidir escriure els papers, vaig posar-hi "dreta". Si tu també haguessis triat "dreta" t'hagués explicat la veritat. Però així no va caler. I al final em vaig acostumar al cantó dret del llit. No està tan malament. I el fet que tu hagis estat feliç tota la teva vida en el cantó que volies, ja es val el dormir la resta de la meva vida al cantó dret. T'ho volia dir, però vaig tenir por de que volguessis que canviéssim el costat del llit ara que ja m'he acostumat al costat dret. Així que ho he deixat aquí, on sé que algun dia ho trobaràs, però segurament serà quan ja no hi sigui.

...

PD: Si és que no m'he mort i simplement estaves intentant cuinar alguna cosa, segueix buscant per la cuina, mai se sap què hi pots trobar. I si no hi trobes res més, almenys pots fer el sopar, que estaré contenta.

La substituta

Entro al cole. Intento recordar quan va ser l'última vegada que hi vaig anar. Fa uns quants anys. Va ser quan vaig anar a buscar el títol de l'EGB per poder demanar el títol de BUP (títol que vaig anar a buscar quan vaig necessitar demanar el de la carrera...). L'últim cop que hi havia anat, el cole estava molt canviat. I ara encara més.

Respiro. Em tranquil.litzo. M'espera una bona colla de nens de 6 anys. Quan jo vaig deixar el cole, ells ni tan sols eren projectes.

Els nens s'esperen un home d'uns cinquanta anys, metre vuitanta, barba blanca, altrament dit "el meu pare". Però avui no pot anar al cole i hi aniré jo. Pateixo. Els nens es trobaran amb una noia de vint-i-tants, que no arriba al metre seixanta.

Comencen a arribar els nens. M'esperava algun: "I tu qui ets?", però ells no pregunten. Millor. Encara falta que l'espavilat de la classe em pregunti si en sé. Bé, si és que s'atreveix...

El moment no tarda a arribar. Un nen em pregunta: "I tu en saps?" I em quedo uns segons pensant en què contestar-li. Ja vaig dir fa cert temps que no suporto la gent xula. I el nen en tenia tota la cara. Dubto si dir-li que quan tenia la seva edat ja en sabia més del que ara en sap ell. També li podria dir que fa molt temps que he superat el meu pare en coneixement, i que sí, que en sé bastant. Però no ho faig. No m'agrada xulejar. Simplement li dic "una mica" i veig com s'estarrufa. El molt ingenu es pensa que en sap més que jo. Només sap veure en mi a una noia, i les noies no en saben, d'aquestes coses. Penso que ell mateix, que ja s'ho trobarà.

El nen m'explica que ell en sap molt, que el seu avi era un geni. El seu avi li'n va ensenyar al seu pare i el seu pare a ell. Penso que molt bé, però és massa petit com per haver absorvit tot el coneixement del pare. I probablement el pare no hagi assimilat mai tot el coneixement de l'avi. I l'avi... bé, l'avi en realitat no era un geni. Però això el nen no ho sap. Si continua interessat en el tema, potser algun dia se n'adonarà.

Es posen a practicar tots els nens. I aquest nen, el xulo, es posa amb la nena que en sap menys. La nena em fa pena i l'ajudo. En aquest moment, el nen s'adona que en sé més que el que ell es pensava que era "una mica". I s'empipa quan ajudo a la seva companya. Ja s'ho farà. Si s'hagués posat amb un dels millors, no hagués ajudat a qui practicava amb ell, però a aquella nena l'havia d'ajudar, anava molt perduda.

S'acaba la classe i he sobreviscut. Ara només cal sortir del cole. Intento sortir per la porta per la que he entrat... però està tancada. Vaig a preguntar-li a una mestra. Se'm mira des de dalt, com si jo no fos ningú comparada amb ella. Em diu que no em pot obrir. I es dedica a cuidar la seva "impressionant" classe de 2 nens. M'adono que no és una mestra, sinó que és una de les que estan a la guarderia. A la tarda gairebé no té nens i no es pot dignar a agafar els dos nens de la mà i obrir-me la porta. Tampoc em diu que a uns 50 metres, a la part nova de l'escola, que jo no conec, hi ha una porta oberta per sortir. Em tracta com si fos imbècil i se'n va amb els dos nens. Estic a punt de girar-me a dir-li que ser "mestra" de guarderia no és una professió per tenir aquests fums. Jo també em dedico a l'educació, i els meus alumnes són bastant més grans que els seus. Però ho deixo estar. Ja s'ho farà. Que li vagi de gust.

Dono voltes pel cole fins que em trobo a l'encarregada del pati. Li pregunto per on puc sortir. M'ho indica. I, remugant, me'n vaig fins a la porta que estava oberta, que ara em queda a uns 200 metres. Surto del cole. Espero no tornar-hi en molt de temps. Almenys, si m'he de trobar gent com aquesta.

Sant Valentí

Ja fa dies que es senten anuncis per la radio i se'n veuen per la televisió. I ja en començo a estar una mica farta. A Catalunya no es cel.lebra Sant Jordi? Per què coi doncs també han de cel.lebrar Sant Valentí, que és una festa que diria que no és d'aquí?

I és que jo crec que tot és un complot dels floristes, pastisseries i de les perfumeries. Perquè, és clar, els floristes han passat tot un cru hivern i així comencen a fer una mica de negoci abans no vingui la primavera. Una mica per tapar els forats que tenen abans no arribi la temporada forta de primavera. I què dir de les pastisseries? Es van fer un fart de vendre coses dolces per Nadal. I després de Nadal, res de res. Entre que la gent ja té la casa saturada de dolços (els que no es van acabar per Nadal) i ha començat un any nou i tothom ha fet bons propòsits (aprimar-se, deixar de fumar, bla, bla, bla...) la gent no ha aparegut per la pastisseria en tot el mes de gener, i els pastissers ja tenen ganes de tornar a vendre una mica més. Així que sant Valentí està posat aquí, a mitjans febrer, perquè la gent torni a anar a les pastisseries. I què dir de les perfumeries? Bé, aquestes van vendre tot l'estoc per Nadal i dubto que durant el gener hagin vengut gaire res de bo. També necessiten una empenteta. Sant Valentí també els va perfecte.

Jo a sant Jordi encara li trobo un encant especial. Però a sant Valentí, no. Per sant Jordi m'encanta passejar-me per la Rambla i comprar-me un llibre. Tot i que últimament em cansa bastant, perquè sembla que a tot arreu només hi tenen el best seller de torn i els llibres escrits per escriptors mediàtics. Ara es fa bastant difícil rebuscar entre els llibres i trobar alguna petita joia, com havia fet moltes vegades fa anys. Els dos últims anys, si m'he volgut comprar un llibre per sant Jordi, he hagut d'entrar a alguna llibreria a veure si hi havia alguna cosa interessant a dins.

I ja que parlo de sant Jordi, deixem clar que ho trobo una festa una mica masclista. No hi té res a veure el fet que no m'agradin les roses vermelles. I no, no m'agraden. No sé, m'agraden les roses blanques i grogues (bé, o les blanques o les grogues, no les blanques i grogues a la vegada), però no sé per què les vermelles i les roses em provoquen repelús. Serà que sóc estranya :-) Em referia a que les roses són una cosa efímera, que al cap de 2 o 3 dies (una setmana si les saps cuidar bé) ja es poden tirar a la paperera. En canvi, un llibre és per tota la vida. Suposo que el fet que la meva habitació estigui tota plena de llibres hi té alguna cosa a veure, i no dubto que a moltes dones els agradarà més una rosa que un llibre. Però no és el meu cas.

En fi, avui era sant Valentí, no? Per què parlo de sant Jordi?

8 de setembre del 92

Avui he estat fent endreça. De tant en tant en faig, però crec que n'hauria de fer més sovint...

M'he trobat un moneder de quan era petita. A dins hi havia un bitllet de tren. El primer que he fet ha estat mirar el preu (serà que sóc catalana?). 940 pessetes. Massa car per ser a Barcelona. Així que he mirat quin era el destí: Barcelona. Com pot ser? 940 pessetes és el que deu costar ara un bitllet a Barcelona. Me'l miro millor. És un bitllet de Talgo. Em miro la data: 8 de setembre del 92. Què vaig anar a fer jo a Barcelona el 8 de setembre del 92? Per què vaig anar-hi amb Talgo podent agafar un tren normal?

Segueixo investigant. Junt amb el bitllet hi ha dos bitllets estranys, on hi posa TMB i "servei especial". Què coi serà? Seran bitllets de metro? No ho semblen. Almenys no s'assemblen ni als d'ara ni als de fa 7 o 8 anys.

Continuo investigant. Em pregunto per què el bitllet està tan ben conservat. Quin tipus de tinta fan servir a la Renfe? Sembla un bitllet d'avui, de tant bé com es veu.

Trobo un altre paper. És un rebut del Corte Inglés de plaça Catalunya. Només sé que vaig comprar algo que es diu "Feria Oriente", que valia 875 pessetes i que vaig pagar amb (suposo) un bitllet de 1000.

La meva memòria hi ha estat treballant. Sé que al 92 vaig anar a Barcelona a veure alguna cosa dels Jocs Olímpics i algun partit del Barça, però hi vaig anar amb els meus pares, en cotxe. Així, què vaig fer aquell dia? Vaig anar a Barcelona només per anar a comprar al Corte Inglés? Suposo que no... I els bitllets de TMB?

Tota una incògnita. Hi seguiré pensant...

Baby boom

De tant en tant vaig a fer classes particulars a la meva alumna més jove. És tan petita que encara està a l'edat dels "perquè". I m'encanta. M'encanta veure com raona, i m'encanta que tingui tantes ganes d'aprendre. Vaig a fer-li classes d'una cosa, però sempre em pregunta per coses d'interès general. Al principi era molt vergonyosa, però ara no es talla un pèl a preguntar-me qualsevol cosa que no sap o que no s'atreveix a preguntar als pares o mestres de l'escola.

L'altre dia em va preguntar per les classes: "I tu, quan anaves a la universitat, ereu molta gent, a la classe?" Li vaig dir que sí. I es va espantar: "A mi m'agraden les classes petites", em va dir. "Jo no vull anar a una classe amb molta gent".

I jo vaig pensar en com estan les coses ara: cada cop hi ha menys nens i suposo que arribarà un moment en el que les classes d'universitat no seran tan massificades. A la nena li queden uns 10 anys per arribar a la universitat, així que no vaig dubtar a dir-li:

- No et preocupis. Quan tu vagis a la universitat, les classes ja seran més petites, perquè no hi haurà tanta gent que estudii.

I em va sortir amb la pregunta que no m'esperava i que, sabent com és d'intel.ligent, m'hauria d'haver esperat:

- I per què no hi haurà tanta gent?

- Doncs perquè ara no es tenen tants de nens. Quan jo era petita, hi havia molts més nens, però ara la gent no en té tants.

I em va mirar amb cara d'escepticisme. Així que li vaig dir:

- Ja veuràs: a la teva classe sou 25, més o menys, no? Quantes de les nenes de la classe tenen més de dos germans?

Just fer la pregunta me'n vaig penedir. I quan vaig veure que la nena no en feia prou amb els dits de les dues mans per comptar totes les nenes que eren part d'una família numerosa, vaig intentar trobar alguna resposta a la pregunta que sabia que em faria. Però no se'm va acudir cap resposta.

I és que la nena en qüestió va a un col.legi religiós. Portat per monges. De l'opus. Em va explicar que 13 de les 25 nenes eren de família numerosa... i que fins i tot n'hi havia una que tenia 17 germans. 17!!!

I ara com coi li explico jo que la norma del seu col.legi no és la norma de la societat actual?

No t'entenc

O "qui t'entengui que et compri". I és que últimament no entenc a ningú.



Ahir al vespre m'arribava un mail d'una amiga. Estava a l'habitació de la casa on hi ha el mòdem, amb el portàtil a la falda, i el meu pare davant meu. En principi, jo estava treballant... però al arribar el mail, em vaig posar a llegir-lo.



Al principi del mail m'hi posava que a en Jordi li podríem dir "l'home X", perquè és una incògnita. I seguidament deia que "als homes no hi ha qui els entengui". I em va fer gràcia. Quantes vegades he sentit jo aquesta frase? Bé, de fet una variació, canviant "homes" per "dones". Així que se'm va escapar un somriure.



I, és clar, el meu pare em va veure.



- ¿De qué te ríes?

- No, de res.

I em mira inquisidorament.

- Estava llegint un mail.

- Ah, vale. ¿Y de quién es el mail?

Vaja! Ja ha arribat la inquisició espanyola. Li dic qui és.

- ¿Y qué te dice? ¿Te dice que se casa?



I aquí ja em descol.loca del tot. Com pot ser que faci tants d'anys que visqui sota el mateix sostre i encara no l'entengui? Perquè la noia en qüestió és la que no havia tingut mai nòvio i ara fa uns dos mesos que en té. I, vaja, dubto que es casi en els propers mesos. A què ve el comentari? És una indirecta massa directa per dir-me que ja tinc edat de casar-me? Se li'n va la olla? No entenc res!



Vaja, ja van dues persones a qui no entenc.



Continuo llegint el mail. I la noia em comença a deixar anar: "És que el que ara és el meu nòvio quan el vaig conèixer em pensava que te l'hauria de presentar, perquè sou molt iguals: li agrada la ciència ficció, li agraden els jocs d'ingeni... i fins i tot sap muntar el cub de Rubik". Poc després m'insinuava que li aniria millor a ella amb en Jordi (no, si té raó, pitjor que a mi no li pot anar) i que a mi m'aniria millor amb el seu nòvio. Em perdo. Ara ja no l'entenc ni a ella.



El món s'ha tornat boig? Jo estic boja? La gent del meu voltant està boja? Hi ha algú que tingui uns pensaments una mica més normals, a un nivell que jo pugui entendre?

Solitud

Ahir l'Imma em deixava un comentari que començava:

ostres, com em va costar passejar sola, sense sentir-me sola!!

I avui m'he decidit a parlar de la solitud.



La solitud no és trista si la busques. Jo la busco sovint. I mai em sento trista quan la busco.



Crec que la vida m'ha empès a buscar la solitud. Sempre he anat sola a tot arreu. Sempre ho he fet tot sola. I ara, quan algú se m'acosta massa, doncs m'atabalo, i prefereixo la solitud.



Encara recordo el primer cop que vaig anar sola al cine. Vaig sentir-me una mica sola, com deia l'Imma. Fa molt temps. No recordo quants anys fa, però vaig anar a veure Titànic. La van fer en època d'exàmens i quan vaig acabar els exàmens tothom l'havia vist i tothom en parlava, així que, al no trobar ningú que encara no l'hagués vist i no voler quedar desplaçada de les bromes que feia la gent de tant en tant, vaig anar-hi sola. En un principi, només pensava en què pensaria la gent si em veiés. Però anar al cine sola em va agradar. I ara, gairebé prefereixo anar-hi sola que acompanyada. Bé, també depèn de la companyia.



Després de Titànic, vaig començar a anar sola al cine. Tres o quatre vegades al mes. No vaig tornar a anar-hi acompanyada fins que hi vaig anar amb un impresentable. No cal dir que l'experiència no em va agradar massa.



Últimament he trobat dues noies amb qui anem al cine. A vegades hi vaig amb una, a vegades amb l'altra. Però segueixo preferint anar-hi sola.



És clar que n'hi ha d'altres a qui els fa vergonya anar sols al cine. Però a mi no.



Nota per una altra persona estranya: Ei, no em matis pel comentari anterior. No sé com vas trobar l'Estranya. El que sí que crec que sé és com vas descobrir qui era. Més que res, perquè vaig escriure un post amb una història teva. Em vas enviar un mail. Però no et vas enfadar. He seguit escrivint històries teves, barrejades amb les meves. Perquè, al cap i a la fi, tu i jo som estranyes. Tu a la teva manera i jo a la meva. Saps que quan vulguis, et dono permís per escriure posts aquí.