Una tarda de diumenge

Alguns diumenges m'entra una sensació de tristesa. M'havia proposat fer moltes coses el cap de setmana, i he acabat no fent-ne pràcticament cap. I arriba el diumenge al vespre i veig que ja és dilluns i... buf!

D'altres diumenges m'entra una sensació de tristesa quan veig que m'he passat la tarda a casa, i penso que podria haver sortit, a fer el que fos. Però no, he estat a casa. Sense res a fer (és un dir).

Avui estic sola a casa, però no estic gens trista.

Potser és que començo a veure ja el final. El final de tot plegat. El Nadal, que portarà una parada de feina, i el 8 de desembre, el primer dia que podré aixecar-me sense despertador des del setembre. O... un munt de coses.

Però la meva alegria interior té una raó. Des de que va començar el setembre, tot ha sigut un no parar. I hi ha coses que m'agrada fer, però que s'anaven quedant pendents. I, encara que siguin coses que ningú m'obliga a fer, si estan pendents, generen una espècie de malestar. És com si et cridessin. Aquí! Sóc aquí! No t'oblidis de mi!

Avui n'he resolt unes quantes. Tota sola, a casa. Una part de la tarda a la cuina, davant de foc. I l'altra aquí on sóc ara.

Una d'elles eren els posts que vaig escriure a l'estiu. Aquells que tenia escrits i que havia de passar. Em feien una mandra! Però ara ja està. Ja està fet. Ja els he passat. I he de dir una cosa: aquests posts m'han fet molt feliç.

M'han fet molt feliç perquè hi havia coses que no recordava, però m'han fet feliç perquè m'han fet somriure. Jo m'he fet somriure a mi mateixa, amb aquella cosa que m'agrada. Amb aquella sensació que m'agrada rellegir al cap d'un temps aquells posts on estic bé, on em trobo bé amb mi mateixa, on m'agrada el que faig. O, com deia en un dels posts que apareixeran per aquí algun dia proper, on sóc jo.

M'agrada ser jo. M'agraden aquests posts.

I m'agrada aquesta tarda de diumenge.