No et canses mai?

Tornava amb el cotxe i estava segura que escriuria aquest post. El post es titulava "No et canses mai?" i anava dedicat a tu. A tu, que avui m'has fet la vida impossible. A tu, que fas que hagi de quedar malament davant d'un grup de gent. A tu, que després, quan he vist que no tenies raó, t'ho he tornat a preguntar. A tu, que has vist que no tenies raó, i per no baixar de burro, per no haver de reconéixer que t'havies equivocat, has donat voltes a coses que no eren, i no només m'obligues a dir que m'he equivocat davant d'un grup de gent quan saps que no ho he fet, sinó que a sobre em faràs dir una cosa que les dues sabem que està malament. Només per no baixar del burro.

Però estic cansada. Avui estic molt cansada. Fa dies que ni menjo ni dormo bé. Això per no parlar del mal de cap, i altres coses. Però, tot i així, no vull fer aquest post. No vull deixar anar tot el que podria deixar anar, perquè... perquè és molt cansat, estar enfadat. A vegades em pregunto com és que no estàs més cansada, perquè voler fer quedar malament a tothom (no és el primer cop que m'ho fas), voler passar per sobre els altres, voler tantes coses... ha de ser cansat per força.

Saps? Gairebé tenim la mateixa edat, i reconec que algun dia he sentit enveja. He sentit enveja de la teva posició, de la teva feina amb contracte indefinit, de la teva casa (teva, no dels teus pares, i sense hipoteca!), de la teva vida personal. Tens la vida encarrilada, segura, o no sabria com dir-ho.

Però no, avui no et tinc enveja. No. Perquè no vull ser com tu. No va amb el meu tarannà. Estar enfadat sempre ha de ser molt cansat. A mi, estar enfadada, em costa molta energia. Imagina't si ho hagués d'estar sempre!

Saps? L'altre dia tenia un post pendent. Em trobava malament. No sabia què tenia, però em trobava malament. I el dia anterior m'havia marejat de cop, i estava preocupada. Però no feia mala cara, suposo. Simplement, no somreia, com faig sempre. I una dona es va girar i em va dir que estava molt seriosa. El noi que hi havia entre ella i jo, es va girar cap a mi. "La Llum, seriosa? Si la Llum sempre riu!" Em va fer somriure. Llavors es va girar cap a la dona i li va dir: "Veus? Sempre riu!"

No, no sempre ric. Tinc alts i baixos, com tothom. Però em va agradar aquesta conversa. Em va agradar, perquè em va fer adonar de com em veu la gent. "La noia que sempre riu". M'agrada. M'agrada ser la noia que sempre riu.

I saps? L'altre dia, el diumenge, vaig dir alguna cosa a algú. Sobre algú altre, a qui considero que no caic bé. I es va girar, com mig indignat: "Però com vols no caure bé a alguna d'aquestes persones que hi ha aquí? Va, no diguis tonteries!"

I ahir vaig fer servir una cosa semblant al "mal de muchos, consuelo de tontos" (algú sap dir-ho en català?) Hi havia algú que estava trist, i per intentar animar-lo, li vaig dir que si li servia de consol, jo estava igual. La resposta va venir al moment. "No me n'alegro pas, de que tu també estiguis així! Coi, que hagués preferit que tu no!"

I saps? Crec que no t'he vist riure mai. Bé, t'he vist riure fent la pilota a jefes diversos. I prou. Però això, per mi, no és riure. Això és fer la pilota. I per res del món et canviaria el meu "la noia que sempre riu" per un "no t'he vist riure mai, excepte fent la pilota".

I sí, jo tinc molts defectes. Segurament més que tu. Molts més que tu. Tu ets la perfecta. Jo només somric. Tu et guanyes la gent de qui pots treure alguna cosa, els altres els trepitges. Jo no em vull guanyar a ningú. Mai ho he volgut. Jo només somric quan em surt de dintre.

I, afortunadament, això és gairebé sempre.

I ara em recordo del post aquell de la gent optimista i pessimista. El dia que ens vam conèixer, tu reies i jo plorava. Era normal. Tu havies tingut una gran alegria, i jo una gran tristesa.

Des de llavors, i ja fa temps, no t'he tornat a veure riure. Jo he tornat a plorar. Però mirant enrere, he rigut molt més que plorat.

M'alegro de ser jo, i no tu.

I el post s'està fent llarguíssim i ja no és per tu, ni per qui llegeix. És per mi. Per MI. I m'adono que fa molt, moltíssim, que havia d'haver escrit alguna cosa semblant. Però no ha sigut fins avui que me n'he adonat, fins que m'he posat davant d'aquesta pantalla i he deixat que el meu cap anés divagant.

I no, no penso rellegir el post abans de publicar.

I saps què faré demà? El primer que faré quan et vegi? Dir-te hola amb un somriure.

Ho sé, ho sé. Et trencaré tots els esquemes. Si jo t'hagués fet tot el que m'has fet avui a mi (que al cap del dia han acabat essent 3 coses, i crec que només n'he explicat una), ja em podria considerar morta.

Però no. Demà, quan et vegi, et somriuré. Et somriuré i et diré hola amb un somriure d'orella a orella. Que per què?

No, no et pensis pas que sóc hipòcrita. Ni que et prenc el pèl. Ni res que se li assembli.

Avui, gràcies a tu, he descobert que m'agrada ser qui sóc i que no em canviaria per tu per res del món.

I la millor manera que tinc d'agrair-t'ho és amb un somriure.

Encara que no ho entenguis.