Recordo quan ens vam conéixer. Ja fa... ostres, més de 4 anys!
Eres un noi simpàtic, que apareixies, i amb qui tenia molt bona relació. Xerràvem, i xerràvem. I rèiem, i rèiem. D'aquelles persones amb les que de seguida es creen uns lligams, una espècie de relació, o el que sigui.
Eres petit. No, no ho eres tant. Jo tenia, què? 25 anys. I tu? 18? 17? Quan et vaig conèixer vaig pensar que tenies la meva edat, i llavors no em creia que fossis tan petit.
Han passat els anys. I tots aquests anys he tingut la mateixa sensació. Sempre hi ets, d'una forma o una altra. Sempre hi ets quan necessito ajuda. Sí, no?
Encara recordo aquell dia que et vaig demanar una cosa que pensava que no et costaria res. A mi m'hagués costat uns segons. Però tu no sabies com fer-ho, i et vas passar un quart d'hora per satisfer la meva curiositat. I em va saber greu.
Llavors et vaig explicar com fer-ho. Tot i que crec que no t'ho vaig explicar bé. Perquè ahir t'ho vaig tornar a demanar. I ho vas tornar a fer. Però no estava bé. I quan va sortir el teu nom al messenger, t'ho vaig dir. "És que no sé com es fa", em vas dir. No saps com es fa? Llavors vaig comprendre que t'hi havies tornat a passar una bona estona. I em va tornar a saber greu.
Però, de qualsevol manera, ja que hi érem, ens vam posar a parlar. Tant de temps, tens? Tant de temps, tinc? Una hora és molt de temps!
I ahir, que parlàvem al blog de la Tirai sobre la gent que sembla que ens vulgui protegir... sí, eres tu. L'únic exemple de persona més petita que jo que l'he vist amb instint de protecció cap a mi.
I aquest matí t'he vist i hem parlat i hem rigut. Com sempre.
Fins que, de cop, alguna cosa se m'ha escapat.
I, és clar, he vingut a preguntar. I has fet un gest. D'aquells gestos que genera la confiança. No, no m'ho esperava. Que no, que no és res de l'altre món, però és una cosa que no es fa normalment.
I m'he trobat amb dues mirades. Les mirades de dos amics. Dos amics més jovenets. Dos amics que se m'han mirat amb cara molt rara.
I el gest l'has fet mentre te n'anaves. Quan has tornat, al cap de mig minut, havies canviat del tot. I has marxat, ràpid, i ni tan sols has dit adéu. M'he quedat amb l'adéu a mig dir, amb el braç a mig aixecar per fer adéu amb la mà. Sense entendre res.
Però, quan després de la tronada he engegat l'ordenador i m'he trobat amb un missatge amable i fent broma, crec que ho he entès.
Els amics.
diumenge, 2 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
8 comentaris:
Buf! Una mica té a veure amb l'anterior post. Els amics, sempre els amics... Però, em sembla que això no són amics, només, ho semblen...
Ai!!! Em sembla que no ho he explicat bé... Els amics no eren amics meus (només de pensar que són amics meus, segur que els entra urticària!!!) Eren amics d'ell.
Sí, té a veure amb el post d'ahir. Per això, potser, hi he trobat l'explicació. O no, jo què sé...
Sí, sí, ja sé que són amics d'ell!
La veritat, amb les coses que us passen podríeu escriure un llibre cadascuna !!
Jo diria que tots canviem coses de la nostra manera de fer segons l'entorn en què som, de vegades expressament i de vegades sense adonar-nos-en. És quelcom molt humà.
Llum Si em permets responc al Carquinyol. No sé, no crec que ens passin moltes coses, és com vivim les que ens passen. Bé, no sé, almenys, és el que a mi em passa
És ben curiós com de vegades no sabem ser nosaltres mateixos davant dels nostres amics, quan en principi és amb qui hauríem de tenir més confiança. O és que potser posem l'etiqueta d'amic amb massa facilitat?
Doncs Tirai, potser sí que només ho semblen. Vés a saber!
Jaja, Carquinyol, la Tirai ja t'ha contestat. La meva vida és molt avorrida, i no faig res interessant. Però trec posts de sota les pedres, i més encara que no escric. Per què? Ni idea!
Tens raó, gripaublau, tots canviem depenent de l'entorn. Però quan t'ignoren, fa mal...
No ho sé, Jordi Jordi. Quan a la teva colla d'amics no els agrada en conjunt algú... és difícil plantar-los cara. No, no m'hi he trobat, sempre he estat a l'altra banda. Però... no ho sé.
Publica un comentari a l'entrada