El primer cop em va sorprendre i em va fer ballar el cap. Aquella llum que no sabia què era, i que em perseguia. La Lluna. La Lluna de l'hivern.
Sembla mentida com cada any, quan arriba l'hivern, la Lluna em torna a sorprendre. Com sé que passarà, com sé que la Lluna fa aquella llum tan característica, que fa que la nit es transformi en un món de claror, però cada any, el primer cop, em torna a sorprendre perquè no recordava que fos una llum tan intensa, perquè em fa mirar pel retrovisor com el primer dia, perquè em fa ballar el cap fins que m'adono que és ella, la Lluna.
I llavors recordo que, depenent de les cultures, donen un nom diferent a cada lluna. Un nom per cadascuna de les llunes plenes que es van succeint durant l'any. Jo només tinc nom per una de les llunes. Per aquesta. Aquesta que no sé mai quan arriba. No sé si a l'octubre, al novembre o al desembre. Però per mi és la Lluna de la llum. I no, no és cap joc de paraules.
És la Lluna que em fa veure que tot torna, i em fa tornar a somriure, com aquella primera vegada. Em fa somriure perquè recordo la primera vegada, però també em fa somriure perquè m'encanta. M'encanta aquest trosset de cel que se m'apareix quan arriba l'hivern. Aquest trosset de cel que no es nota a les ciutats ni a les carreteres il.luminades. Només es troba al mig del bosc. A un lloc on, després d'uns dies de foscor, arriba un dia que la Lluna, majestuosa, fa que les coses es vegin diferents. I la Lluna juga a atrapar amb el cotxe. O sóc jo que jugo amb la Lluna? O juguem les dues? I ara s'amaga (o m'amago jo?), ara torna a sortir (o surto jo?) i il.lumina l'interior del cotxe, amb una gran Llum.
I és com una espècie d'esperança. Un tornar a descobrir aquelles coses que m'agraden, i descobrir que, fins i tot a les nits llargues de l'hivern, es poden trobar grans coses que ens ofereix la naturalesa. I una pregunta, la pregunta de sempre: per què aquesta lluna és tan brillant? Cada any em pregunto el mateix. La foscor, que és més fosca que a l'estiu? La Lluna, que fa més llum perquè el Sol és més proper? Una barreja de les dues? No ho sé. Però crec que, avui, tampoc m'importa.
Fa dos dies que torno a casa en companyia de la Lluna. Avui, si no hi ha núvols, també hi tornaré. I tornaré a somriure.
dimecres, 12 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
10 comentaris:
No m'estranya que li hagis posat nom. Ahir era a l'assaig de castells, vaig aixecar el cap i era allà mateix, una gran lluna plena, i jo no sabia que tocava, però em va semblar espectacular. I no hi havia boscos, tot i que curiosament, la vaig veure rere les branques gairebé despullades d'un arbret, però el poder de la lluna ahir era espaterrant.
Oh! Jo ahir no la vaig veure la lluna. Això que hauria pogut i, també, la podria haver vist entre els boscos (ja saps, els dimarts sovint vaig a dormir a casa els pares) i llegint el teu post em sap greu no haver-hi parat atenció. M'agrada aquest post perquè em sembla que estàs fent com jo. La necessitat d'escriure apareix més en els moments bons que els dolents i fins ara, era el contrari. Tenim necessitat de retenir-los i escrivint sobre ells és una bona manera. Deu ser bon senyal o això em sembla!
Avantatges de viure a un lloc amb carreteres de doble direcció dubtosa. No sé quan de temps fa que no gaudeixo d'un cel nocturn com cal, amb una mica de sort a veure si puc aquest cap de setmana.
I amb una lluna així no fas mai poesia? :-p
Jo la vaig veure enteranyinada, enmig dels núvols que hi havia, perè tot i així es definia perfectament que allà darrere hi havia alguna cosa...
Doncs que compartiu molts jocs d'ara en endavant, fins que torni a marxar fins l'any que ve. I que t'arrenqui molts somriures. Una companyia així enmig de la foscor és preciosa.
XeXu, no en dubto ni per un moment que vas veure una lluna espectacular, però... imagina-te-la sense la contaminació llumínica de Barcelona!
Tirai, jo no hi volia parar atenció. Ella em va venir a buscar! :-D I sí, la necessitat d'escriure els moments bons. No penso dir que estic drogada. Ai, ja ho he dit!
Jaja! Molt bo, això de la doble direcció dubtosa, gripaublau. A veure si hi ha sort al cap de setmana! Poesia? Jo? La poesia no es pot escriure a raig, no?
Sí, Laia, avui aquí també estava enteranyinada :-(
Hahaha Llum, em temo diria que no, que la poesia no es pot escriure a raig! Em sap greu dir-t'ho, però no crec pas que servim com a poetes tu i jo! Clar que, sempre, podem reinventar la poesia. Mira, ara tinc una idea de post. És que sinó avui em surt un post de mala llet. Però dic, per què? Total, només és feina (clar que no vegis com m'alegro que el meu company no estigui de vacances, ja saps per on vaig, oi?)
si ens agrada tant ... es que som una mica llunàtics?
A raig a seques no ho sé, suposo que hi haurà gent per a tot, però a raig de lluna segur que es pot :-)
El cap de setmana... no sé com pintarà el cel per allà, però tinc bones esperances.
Ara veig el twitter. Que milloris aviat.
No, Tirai, em sembla que tu i jo no estaríem bé de poetes. Tan pensar... no sortiria com surt!
Jo llunàtica del tot, òscar.
Gràcies, gripaublau. Això vol temps. M'ha fet gràcia això del raig de lluna :-) I sí, fa un solet que a la nit es veurà la Lluna!
Publica un comentari a l'entrada