No tinc remei

I allà està. Allà mateix. I les dues veuetes comencen a parlar a dintre el meu cap...

- Vés-hi.
- No. Però no en tens prou?
- Ahir et vas quedar treballant fins tard, així que t'ho mereixes.
- D'acord. Però, no has vist la pila? Si cada cop que n'acabes un no saps quin triar, perquè els triaries tots a la vegada!
- Millor. Més per escollir.
- I anar gastant diners!
- Home, aquest matí no he pagat el tren.
- Il.legal!!!
- No és culpa meva. Feien vaga i no venien bitllets, i el revisor no ha passat!
- I les màquines?
- Bah, sabia que el revisor no passaria. A més, ho han dit per megafonia.
- Tens una cara que no te l'aguantes.
- Segur, però allà vaig.
- No, perquè ja saps què passarà. O no vas veure a la Mama l'altre dia la cara que va fer quan va veure la pila i li vas dir que era tot el que tenies pendent?
- Mmm... Fem un pacte.
- Un pacte?
- Sí, jo vaig caminant cap allà. Si el semàfor està en verd, creuo el carrer i vaig a mirar. Si està en vermell, passo de llarg.
- D'acord.

I el semàfor estava vermell.

I servidora, que no té remei, s'ha esperat a que es posés verd, mentre la veueta interior li deia que era trampa.

I mentre s'hi acostava, es mirava les botigues de roba i pensava que el que li falta és roba, i hauria de mirar roba.

Però servidora no ha parat. Ha anat directa.

I només d'entrar, allà estava! Després del primer, va dir que vindria el segon. El segon el va comprar a Badalona, un cop que l'Anna la va anar a veure. Però el segon es va quedar a la pila, esperant que vingués el tercer.

El tercer, que ha arribat avui. El tercer, que no hagués arribat si hagués fet cas a la veueta que em deia que no hi anés, o al destí que ha fet que el semàfor estigués vermell.

I no ha vingut només el tercer. Algun altre també ha caigut.

És que no tinc remei!

Sant Narcís

Quan vaig veure aquesta mosca, me'n vaig enamorar. M'encanta! Sí, m'encanta!

Aquesta nit, després de no sé quants dies sentint el despertador a primera hora del matí, he dormit 9 hores seguides. Tenia por, sí, tenia por de despertar-me a les 5, com portava fent els dos últims dies. Les 5 són les 6 de l'hora vella, i... bé, que sóc una persona de costums.

I he canviat el sol de tardor, que tan m'agrada, pel foc. Avui ja hem encès el foc a casa, i s'hi està tan bé!

I me n'alegro. Quan era petita, sempre havia sentit la frase de que per fires s'estrenaven els abrics. I sí, aquest any ha sigut ben bé així. Després d'anar gairebé amb màniga curta fins ahir, ahir, per primera vegada aquesta temporada, em vaig posar la jaqueta. La jaqueta que feia no sé quantes setmanes que anava passejant per no res.

Però ahir, també, vaig estar a punt de no anar al curs.

Ai, ara que me'n recordo! Fa dies que vull posar aquesta cançó. M'encanta. I s'ha d'escoltar el que diu perquè encara m'agradi més.



Deia que ahir vaig estar a punt de no anar al curs. Per anar-hi des de la feina, he de travessar tota la ciutat. Oh! I ahir es complien dues cosetes (o tres) que ho feien difícil: les obres de l'AVE, la pluja i les fires. Un còctel explosiu, vaja.

Normalment surto sempre a la mateixa hora i em sobra un quart d'hora. Ahir vaig sortir un quart d'hora abans, i vaig pensar que molt malament m'haurien d'anar les coses perquè trigués mitja hora més que els altres dies. Jaja! L'acudit del dia! Vaig arribar 10 minuts tard al curs, i vaig superar la vergonya que em feia arribar tard, i hi vaig anar.

La raó? La pluja, però sobretot, els idiotes dels municipals de la ciutat. Sí, idiotes! Com poden ser tan idiotes?

Vaig voltar les fires. No m'hi volia acostar. No, no podia acostar-m'hi. Qui es vol acostar a les fires en cotxe? Jo, no. No estic tan boja.

Però vaig arribar a un trencant. Dues possibilitats: un camí t'allunyava de les fires i l'altre t'hi feia anar de dret. Un municipal al mig. Sí senyor! Arreglant el trànsit?

No!

Ficat allà al mig, obligant a tots els cotxe a ENTRAR dins del merder de les fires. A mi que m'ho expliquin. Perquè jo no ho entenc. Em van obligar a entrar, anar a donar la volta al mig de les fires, i desfer el camí que havia fet, per arribar allà on era el municipal dels nassos (per no dir res més) i agafar el camí que podia haver agafat sense entrar. La pregunta és: el meu cotxe, i els de tots els cotxes que van fer el mateix que jo (gairebé la meitat dels que vam ser obligats a entrar) no estaven causant més embussos entrant que no pas no entrant?

Municipals de la ciutat, a veure si hi reflexioneu...

Però vaig fer un descobriment. Sí, un descobriment. Potser és que feia molt que no plovia. Potser és que no m'havia trobat en gaires embussos plovent, però era maco. Com que era de nit, només hi havia els llums del carrer, que venien de dalt. I no plovia massa, unes quantes gotes i prou. Les gotes es quedaven al vidre, marcades, i degut a la llum, semblava que el dintre del cotxe es mullés. Amb el vidre, les gotes es feien més grosses a dintre el cotxe, i s'anava veient com ho anaven mullant tot, fins que desapareixien de cop.

I estava jo a dintre el cotxe, i veia com les mans s'anaven mullant, omplint de gotes, però no es mullaven. Les mans, i tot el que hi havia dintre del cotxe. Era maco. Em va agradar. Vaig trobar una mica de poesia (?) enmig d'un embús, plovent, que em va fer el viatge molt més agradable i ni tan sols em vaig adonar dels 40 minuts de més que vaig trigar.

I avui, després de no sé quants dies, m'he pogut aixecar sense despertador. Vaig anar a dormir sentint la fressa de la pluja, i em vaig embolcallar a sota d'un parell de mantes (per variar, la calefacció de casa no s'ha volgut engegar...) I allà em vaig quedar, gaudint de la fred, d'aquesta fred i aquesta pluja que m'agrada tant, i que han vingut, com toca, per fires.

Ah, per cert! Les fotos són molt dolentes, però ja només em queda la part fosca :-) La difícil. Ara s'haurà d'esperar uns dies. Potser dissabte? Però, de mentres, aquí hi ha les fotos. Que sapigueu que el que queda és tot fosc. Marró. Però no per això és lleig!

Tinc por

Tinc por. Sí, tinc por. Tinc por que em coneguis i que descobreixis que no sóc res més que un frau.

Sí, un frau. Algú que viu de rentes, o del que la gent creu que és. Algú que no és qui sembla, algú que no està a l'alçada. Algú...

No sabria com explicar-ho, però ho tinc molt clar al cap. Tinc por que descobreixis que no serveixo per res, i que en descobrir-me, em facis adonar que visc en un engany, jo també. Que em facis veure que aquestes petites coses que jo crec que són les meves debilitats, no són res més que el que sóc jo.

Tinc por que vegis a dintre meu, i t'adonis que només sóc una noia espantada, que no sap on va, que no sap què vol i que no sap aconseguir el que no sap que vol. Que vegis que sóc una barca que navega a la deriva. Sense timó, sense rems, perduda enmig de l'oceà. Quan tota la resta del món, quan la gent que està al voltant, veu una barca que navega amb rumb fix, que sap on va, i que hi arribarà. Però això és el que es veu des de fora. Quan entres a la barca, quan puges a la barca, veus que no té timó, que els rems estan trencats, i que l'únic que pots fer és anar a on et porti la corrent.

Tinc por perquè ni tan sols sóc una cara bonica. Sí, això mateix. Si vas en una barca a la deriva, però aquesta barca és molt maca i té de tot, potser no t'importi anar a la deriva. Però si no és res més que una vella barca de fusta, mig corcada... aleshores no voldràs anar a la deriva. Voldràs arribar a terra com més aviat millor.

No, no és que em senti malament amb mi mateixa. No és això.

Tinc por que siguis massa intel.ligent i vegis que jo no ho sóc prou. Que el que diu la gent, que el que es creu la gent, són tot tonteries. Que vegis que no sé res de res. Que sóc una ignorant. Que no et pugui enganyar amb quatre coneixements generals obtinguts per aquí i per allà. Quatre cosetes que sé, i que no sé per què, la gent s'ha cregut que en sé. La gent s'ha cregut que sé moltes coses, però si miro dintre meu, veig que no sóc res més que una ignorant.

Però no tinc res més que això. Per què hem de caure en els tòpics? Per què les noies que no eren guapes havien de saber coses? Per què no pot ser al revés? I per què he hagut de caure en aquest tòpic?

Per què al meu voltant tothom es pensa que sóc el que no sóc? Per què es pensen que sóc tan treballadora? I tan intel.ligent? I que sé tantes coses?

Tot és mentida. Tot és una farsa. Ni sóc treballadora, ni intel.ligent, ni sé tantes coses.

I em fa por. Sí, em fa por. Perquè no m'importa el que pensi la gent en general. No m'importa que la gent deixi de creure tot això de mi. Perquè, d'una manera o una altra, és veritat. No sóc res més que una persona normal, espantada, seguint la corrent, sense saber on em portarà, esperant veure d'on bufa el vent per saber si aniré cap a una banda o cap a una altra.

Però el problema ets tu.

Ets tu. Que em fas por. No, no em fas por, qui em fa por sóc jo. Però, a la vegada, ets tu.

Em fa por que siguis massa intel.ligent i que vegis que sóc un frau, que no sóc qui es pensa la gent. I que t'adonis que no sóc ni una cara bonica, ni tot això que diu la gent. I em fa molta por.

Perquè després de tants anys sentint la mateixa cançoneta, el que més por em fa és que algú no em vulgui perquè sigui prou intel.ligent per descobrir que tota jo sóc un frau. I que, darrere seu, jo també descobreixi que sóc un frau.

Però, a la vegada, també tinc por. Tinc por que no siguis prou intel.ligent. Que no siguis prou intel.ligent i no t'adonis que sóc un frau. I que t'enlluernis per coses que són mentida. Coses que jo sé que són mentida. Perquè jo sé que sóc un frau.

I sé que si no ets prou intel.ligent, que si no descobreixes que sóc un frau, m'acabaré cansant de tu.

Ho sé, és dur. I aquesta és una altra de les raons que em fan agafar por. I què faré quan descobreixis que sóc dolenta?

No, no em cansaré de tu perquè no siguis prou intel.ligent. Em cansaré de tu perquè t'enlluernis i no siguis capaç de veure que sóc aquesta noia espantada que va a la deriva.

Hi ha terme mig? N'hi ha d'haver.

Has d'existir. Prou intel.ligent per veure que sóc un frau, però sense que això t'importi. O amb prou confiança perquè no t'enlluerni, encara que no vegis que sóc un frau.

No, no. La segona opció no m'agrada. Vull la primera.

Hi ha algú prou intel.ligent per veure que sóc un frau, però prou idiota per no fugir?

Crec que la frase anterior és una contradicció per si mateixa. I crec que per això tinc por. Perquè... encara no sé per què. O sí. Perquè tinc por. No vull que descobreixis que sóc un frau. I per això em creo una carcassa. Per això no t'hi deixo entrar. Per això m'amago. Per això parlo fluixet, o no parlo.

Però em faig mal a mi mateixa, perquè quan t'allunyo, veig que t'allunyes. I no vull que t'allunyis. Però tampoc vull que t'acostis. I tampoc em sembla bé que et quedis on ets.

Tinc por. I no sé per on anar. I només sóc una noia espantada.

El sol de tardor o la felicitat

Fa dies que estic absent. Ho estic per decisió pròpia. Potser a algú no li sembli que estic tan absent, però ho estic. Potser no es noti des de fora, però he deixat de mirar les estadístiques del blog diàriament, i, de fet, hi ha dies que ni tan sols miro si la Llum té algun mail o algun comentari nou. Simplement, no hi sóc. D'alguna manera, tot i que la Llum i jo som la mateixa persona, la Llum és un personatge, encara que sigui (o intenti ser) sincer, i la persona que hi ha al darrere s'ha cansat una mica del personatge, o del que sigui, i vol ser ella mateixa, i estar amb la gent que la vol a ella, no al personatge, encara que sigui gent que va conèixer el personatge abans que a ella.

Avui la tarda era tranquil.la. Simplement, podia fer el que em donés la gana. Em podia dedicar a estirar-me al sofà i mirar la tele tota la tarda. Em podia dedicar a jugar amb l'ordenador tota la tarda. O...

Bé, potser també podria haver decidit anar a les fires, però crec que passo. Ja fa tants anys que no hi poso els peus, que crec que ja no els compto amb els dits de les mans...

Però no. Després de gairebé 24 hores sense tocar un ordenador, quan he acabat de dinar, he vist que feia solet. M'encanta el solet de tardor. I el d'hivern. Quan ve la primavera, ja no el suporto, però aquests dies de tardor en els que els núvols desapareixen i el sol ens regala una mica d'escalforeta són genials.

He agafat el llibre que estic llegint, i me n'he anat a fora. He llegit 100 pàgines de res, en una cadira, al jardí, amb el solet tocant-me i escalfant-me i el gos assegut a sobre els meus peus.

I he tornat a casa, a dins. I he acabat amb la part més dubtosa. Sí, la part més dubtosa... Bé, hi falten un parell de peces, que es deuen haver quedat entre les altres.





Que per què és la part dubtosa? Doncs, per començar, perquè és la part del puzzle que menys m'agrada. Per aquesta part, vaig estar a punt de comprar-lo.

Però, també, perquè és massa fàcil.

Fa dies vaig descobrir que a mi, el que em feia feliç, era tenir reptes. De fet, crec que fa molt que ho sé... Si no tenia reptes, queia en la falta de ganes per fer res. Necessito reptes. Però, quins reptes? Si són reptes massa senzills, ja no són reptes. Un repte ha de ser complicat, perquè sinó no et fa esforçar-t'hi. Però tampoc ha de ser excessivament difícil. Perquè si busques un repte massa difícil, no ho aconseguiràs, el veuràs massa llunyà, et decebràs, i no ho faràs mai. S'ha de trobar un equilibri, i aquí està la part difícil.

De fet, fa un parell de setmanes que em vaig proposar un repte. L'últim cop que vaig córrer en una cursa, era a principis dels anys 90. Des de molt petita que havia corregut curses d'aquestes de 10 quilòmetres, però ho vaig deixar. Però ara... ara tinc una cursa en ment. Sí. Fa uns mesos, veient que el meu peu trigava massa a curar-se, i no aconseguia curar-se, em vaig prometre que correria aquesta cursa. Ara tinc cursa i un temps que vull aconseguir. I sé que estaré al límit. Que tant pot ser que ho aconsegueixi, com que no. És un repte que em costarà esforç, si el faig, però a la vegada és un repte que jo sé que puc aconseguir. I ja me'n vaig de tema! No tinc remei!

Després d'acabar la part dubtosa, me n'he tornat al solet. He agafat el material d'entrenament i... cap a fora. El gos estava a prop meu, i em mirava com si m'hagués trastocat. Potser sí, que m'he trastocat. O potser no.

Però he passat una gran estona. Un altre repte. Un repte... difícil? Fàcil? Bé, ho puc deixar en un repte aconseguible, si és que s'hi posa esforç.

Potser no ha sigut una gran tarda per la resta de la gent. No, potser no. Però ha sigut una gran tarda per mi. Amb el solet, i les meves coses. Les coses que m'agraden, i que em fan feliç. Les coses que fan que valgui la pena viure aquesta vida.

I ara... ara crec que aprofitaré les últimes horetes de sol per continuar el puzzle, o per llegir una estoneta més. O... és igual. L'important és aquest sol de tardor.

Cançons dedicades

El primer any d'universitat, amb la primera companya d'habitació, ens vam viciar a la radio. Vivíem en un pis molt sorollós i escoltar la radio era la única forma de concentrar-nos. Començava la tarda, i ella escoltava en Clapés. Jo escoltava música. Però, a mida que la tarda avançava, anàvem escoltant els mateixos programes. No déiem res, però quan alguna cosa ens feia gràcia, la comentàvem.

Ella em va viciar a escoltar "La gramola". Al principi no li trobava el què, i no sé si li vaig arribar a trobar mai. Tampoc recordo si era dels programes que escoltàvem i réiem o si en realitat ens agradava. Jo què sé! Fa molts anys, de tot allò!

L'any passat, a la radio que tinc sintonitzada al cotxe (sí, tinc una radio sintonitzada al cotxe, una altra per la feina, una altra a casa, una altra... què passa? Hi ha gent que mira diferents canals de la televisió, i jo tinc una emissora per cada moment), quan tornava a casa, solia escoltar un programa d'aquests que dediquen cançons. Però no en feia gaire cas.

Aquest any només l'escolto un dia a la setmana. La resta dels dies, quan agafo el cotxe per tornar a casa, el programa ja s'ha acabat. Però hi ha un dia a la setmana que em desplaço d'un lloc a un altre de la ciutat, i el sento començar. Potser en sento un quartet d'hora, potser mitja hora. Depèn de si trobo aparcament o no.

Quan sento el programa, no puc evitar pensar en la rosa a la bústia de la Tirai.

Quan escolto el programa, no puc evitar somiar, i pensar que algun dia, quan pugi al cotxe, sense jo esperar-m'ho, quan estigui al mig de la ciutat, sentiré com algú em dedica una cançó.

Llavors apareix la Llum realista. La Llum que em diu que ningú em dedicarà una cançó, i que si algú me la dediqués, comptant que no tinc unes hores regulars d'escoltar, segur que no ho sentiria. I la gràcia és, és clar, anar conduint i que, de cop, sentis que algú et dedica aquella cançó.

I llavors m'enfado, perquè la majoria de gent que truca són adolescents que "fan els deures" i només tenen ganes de sortir per la radio.

Però, de tant en tant, algú m'emociona amb una dedicatòria. Una d'aquelles que surten del cor.

I llavors torno a somiar. I penso que, potser, algun dia, des del cotxe, sentiré el meu nom per la radio.

------------------------

PD: No vull espatllar el post (que tampoc és res de l'altre món, però en fi... fa molt que em persegueix!). Però avui ha arribat el material d'entrenament que vaig demanar diumenge. Quina rapidesa, mare meva!!! I ara... ara ja estic frisant per començar a entrenar. A més, el destí ha fet que em pugui venjar molt més aviat del que esperava fer-ho. Si és que puc, és clar. Podré? Espero que sí!!!

Volo

Els dimarts són durs físicament.

Ho sé abans de començar la setmana, sé que si supero els dimarts, ja estarà tot superat. Sé que la prova dura és el dimarts.

Els dimarts tenen dues hores d'exercici molt intens. No seguides, però dues hores, al cap i a la fi. Són l'únic dia de la setmana que repeteixo exercici intens.

Però, a més, la feina em fa fer 3 hores i mitja d'exercici moderat, que jo transformo en mig-intens.

Aquest matí estava molt cansada. Ara ho estic, també, de cansada. Aquell cansament que es produeix quan ho has donat tot en un entrenament, i llavors t'estiraries a dormitar una bona estona. Però, és clar, després tenia 3 hores i mitja d'exercici moderat.

Tot i així, tot i estar tan cansada, anava com si volés.

No ho sé. És com si el cos no pesés. Estic cansada, però em moc sense esforç. Estic físicament cansada, però sé que si ara em fessin córrer un quilòmetre, el correria sense despentinar-me.

Caminava sense fer fressa. Com si fos un gat. Com si passés volant a un pas del terra, com si els meus peus no anessin xocant amb el terra. Com si volés.

Encara em queda una hora d'exercici. Ja porto les bambes, i els pantalons i la samarreta que quedaran xops de suor.

Em sembla que avui dormiré d'un planer...

De dintre

L'any que van obrir PortAventura, vam fer una excursioneta per anar a veure com era. Diria que només hi he estat un cop, aquell primer any.

Després de donar unes quantes voltes per allà, vam acabar en un lloc on hi havia coses com les que hi ha a les fires. Pescar ànecs, tir amb escopeta, i coses per l'estil. Però, entre totes les coses, hi havia una cosa que anava donant voltes i tu havies de treure un cercle d'allà sense tocar les vores.

No recordo haver fet res. Però hi ha fotos. Hi ha una foto on surto jo, i un munt de gent mirant. Ningú aconseguia passar d'una quarta part i jo ja gairebé estava. No recordo ser jo. No sé explicar la sensació, tot i que l'he viscut avui mateix. En el món només existeix allò que jo vull fer, i no veig a qui m'envolta. No sento la gent com parla i comenta. No veig com la gent s'apilotona al meu voltant. Jo només veig el meu objectiu, i sóc incorpòria. Només les mans em pertanyen. La resta, no.

Aquell dia, com avui, quan ja gairebé ja estava, quan estava a punt de treure'l... vaig tocar. Com si hagués corregut tota una marató, anés primera, i a 100 metres del final caigués i tothom em passés al davant.

Aquell dia, com avui, la gent del meu voltant em va dir que fatal. Aquell dia em van dir que era molt fàcil, que com podia haver tocat si ja ho tenia! I la gent, en comptes de felicitar-me per haver arribat allà on ningú havia arribat, reconèixer el meu esforç, reconèixer que havia fet una cosa gran, quan jo més enfadava estava per haver-ho tingut gairebé i no haver-ho aconseguit, em van començar a dir que ho havia fet fatal i a criticar-me.

Com avui.

I donen ganes de dir-los, "coi, a veure si vosaltres sou capaços de fer-ho!" Com aquell que corre la marató. D'acord, ha deixat escapar una gran oportunitat de guanyar, però... coi! Els que s'ho miren no tenen cap dret a dir-li que ho ha fet fatal. No, no ha acabat la marató, però gairebé. I si tu no ho has fet, quin dret tens a criticar a algú que ha donat tot el que tenia dintre i que en l'últim moment ha caigut i no ha pogut guanyar? Tu, que no haguessis arribat a fer ni tan sols els primers 10 quilòmetres! Com pots matxacar a algú que n'ha fet més de 40 i ha caigut al final, quan estava cansat, quan ja no podia més?

I jo, que estava tan contenta. I no entenia com la gent m'anava dient que ho havia fet tan malament. Però com ho puc haver fet tan malament? Si he fet els primers 40 i tants quilòmetres bé i després... coi, he caigut al final, però... però allà estava. I ningú s'esperava ni que tingués forces per fer ni mitja marató. I per què m'heu de matxacar així? Quan ningú creia en mi i he arribat molt més lluny del que ningú s'esperava?

Al final, algú m'ha abraçat. Gràcies, he dit interiorment. I m'ha felicitat. Genial, ho has fet genial, m'ha dit.

Però potser no calia. He vist la cara d'algú. La cara d'algú que veia que ho feia genial. I com s'enfadava. I s'enfadava perquè...

Imagineu-vos que jo, amb el meu 1.62, hagués dit que volia jugar a bàsquet. Què m'haguessin dit? Doncs que mira, nena, millor te'n vas a jugar a un altre esport. Però jo, tot i ser baixeta, podria ser base. No cal ser molt alt per ser base. Algú amb 1.62, si fos bo, podria ser un molt bon base. Però la gent se'l miraria malament, perquè no és alt. Perquè no és com els altres, i perquè les lleis no escrites diuen que, si vols jugar a bàsquet, has de ser alt. I els alts, quan veiessin el baix que és tan bo com ells, s'enfadarien. I no voldrien que jugués. Però si el baix volgués, i ho volgués realment, podria arribar a ser com els alts.

No recordo quan va ser exactament l'últim cop que em vaig sentir així. Tenia 12 o 13 anys i va ser quan vaig fer el canvi gros. Va ser quan vaig passar de ser mediocre a cridar l'atenció. Malgrat voler ser base i ser baixeta. Aleshores tots els alts van començar a intentar fer-me caure. I jo em vaig aixecar. Em vaig aixecar i vaig dir que no permetria que els altres es creguessin millors només perquè són més alts. No, no, i no.

I vaig agafar una força que tenia a dintre i que no sabia ni que tenia. I em vaig posar a entrenar, i a entrenar. I vaig lluitar. Molt. Moltíssim. Vaig lluitar amb totes les meves forces. I vaig arribar a ser el millor base de la meva categoria, contant alts i baixos. Vaig passar per davant a tots els alts. I no, no els ho vaig refregar per la cara. Vaig baixar el cap, vaig acceptar la victòria, i no em vaig riure dels alts. Crec que això, tot i no ser la meva intenció, encara els va fer més mal.

Amb el temps, i no sé per què, em vaig acostumar altre cop a ser baixeta. A que es creguessin que eren millors per ser alts.

Però avui...

Ostres, avui he recuperat una sensació que no tenia des de l'adolescència. Una força interior que no sé d'on surt. No, no és odi contra aquell que no suporta que un baix estigui al seu nivell. Però és una força interior que em diu que jo puc ser com els alts, i que em demostraré (a mi, no a ells) que puc ser tan bona com algú que em tregui dos pams.

I, de cop, m'he recordat d'una persona. Una persona que, davant del meu conformisme en aquestes situacions, un dia em va dir que jo era tan bona com un alt, i que no m'havia de deixar intimidar. I no m'ho creia. No creia que jo pogués ser tan bona com un alt. I si no t'ho creus, no ho faràs mai.

Però avui m'ha acompanyat la força. I sé que puc ser tan bona com un alt. Seguríssim. És que n'estic convençuda.

I m'he fet una trena amb tots els cabells, que no ho havia fet mai, perquè mai els havia portat tan llargs.

I he anat a una pàgina d'internet on he comprat material d'entrenament per un valor de tres xifres, i sé que m'ho puc permetre, perquè feia molt de temps que no comprava res.

I he agafat empenta enrere, per després tirar endavant. Perquè tinc 30 anys i un munt d'experiència al darrere, i mai havia tingut 30 anys.

I sé que durant un temps, tindré una avantatge. L'avantatge de la sorpresa. Sí, la sorpresa.

Perquè quan un "enemic" no ha lluitat durant anys, et penses que no lluitarà. Et penses que no oferirà resistència. Et penses que es quedarà enrere i no atacarà amb totes les seves forces.

Fins que un dia ataca i t'agafa per sorpresa.

I, ara mateix tinc dues armes molt valuoses. La primera, la força. Aquesta força interior, que ha aparegut de sobte. El catalitzador ha sigut una persona diferent que aquella que ho va fer fa anys, però la sensació és la mateixa, i la conec massa com per deixar-la escapar. La conec massa com per no tirar-me a la piscina. Com per no saber que ara, precisament ara, és el meu moment. Perquè en una setmana, no sé com, ni per què, sóc una persona amb força. I la força me la dóna alguna cosa que vaig treure aquest estiu de dintre, i que ha tornat. Ho sé.

I la segona? Doncs la segona és el factor sorpresa. Ningú s'ho espera. De fet, no m'ho esperava ni jo.

I només de pensar en la persona que m'ha fet agafar aquesta força, em poso a riure. Sí, a riure. Perquè, a vegades, vols mal a algú altre. Pel que sigui. I a vegades fas mal. A vegades fas que aquesta persona s'enfonsi. Però... però a vegades li fas agafar arrencada. I si la persona que amb 12 o 13 anys va fer que agafés arrancada hagués sabut que va ser degut a la seva xul.leria i a la seva forma de tractar-me perquè era baixeta, dubto que ho tornés a fer mai.

I he d'acabar aquest post. Perquè és molt llarg i ja tinc ganes de tornar a començar. I... Però abans, unes fotos. Perquè just abans de fer les fotos m'he acabat de convèncer que això era el que realment em passava...

Aclariment: Ni he corregut una marató, ni mai he sigut bona jugant a bàsquet. És una forma de parlar.