Com me'ls gasto...

Sí, no acostumo a gastar gaire diners. Ni en roba, ni en coses banals. Però... però hi ha dues coses en les que sí que em gasto diners, i molts! O potser tres...

La primera de les coses és en llibres. I tant! Hi ha tants llibres a casa, que... Va, però el meu pare m'ho ha ensenyat així. Ell ha comprat molts llibres a la seva vida, i si en una cosa no ha estalviat mai ni un cèntim, ha sigut en llibres. Perquè sí. Perquè li agraden. I perquè és una bona inversió.

La segona cosa és la tecnologia. Bé, potser no em gasto molts diners, però a casa ara mateix hi ha quatre ordenadors. Tinc un mp3 i un mp4 que porto sempre amb mi. La càmera de fotos que tinc ara té quatre o cinc anys, però quan la vaig comprar s'acostava més als 400 euros que als 300. El mòbil... no, el mòbil és una merdeta. Per què vull un mòbil que faci fotos si tinc una càmera bona? I per què hi he de poder escoltar música si porto un mp3 i un mp4 sempre al damunt?

I la tercera cosa amb la que em gasto molts de diners (molts?) és en jocs. Bé, coses que es compren en botigues de joguines. M'encanten. I no estic parlant del puzzle. Ah! Per cert, ara que parlo del puzzle... Li he fet una altra foto. Demà no avançarà, però hi ha l'avançada de diumenge passat. He canviat l'angle des d'on faig la foto. Així potser es veurà una mica més el que hi ha... Potser no es veu tan bé, perquè no està centrat, però... a veure, ara ja es veu molta cosa! És clar que vaig dir que el dibuix final no el faria fins al final de tot...



Vull dir que em gasto els diners en coses que es compren en botigues de joguines, que poden costar (o no) una pasta i que... bé, que hi ha molta gent que no ho entèn, o que potser ho considera una frikada massa grossa...

Però avui... Avui he fet una cosa. M'he gastat una pasta en... en una cosa que combina dues de les tres categories. En què?



Que sí, que la història dels còmics d'en Tintín i el meu cosí ja la vaig mig explicar. I que consti que jo no anava a comprar-me això, però és que... és que... és que feia molt de temps que tenia pendent comprar-me'ls tots, i quan he vist això a l'aparador...



No ho he pogut resistir. I sí, és car, però i què? M'ho puc permetre, no? Així que ja els tinc. Són tots meus! Per primer cop a la vida tinc un còmic d'en Tintín que és meu. I no només un, sinó que els tinc tots!!! Han hagut de passar gairebé 30 anys, però, finalment, els tinc. I no només això: edició limitada i numerada i... bé, aquests són:



I, ja per acabar, una cosa que em va quedar pendent quan vaig anar a comprar les figuretes. Com que no tenia la càmera, no vaig poder fer cap foto dels Tintín, capità Haddock i Milú a la Lluna. I aquí estan, juntament amb el llibre.



Oh! Estic tan contenta!!! I tinc per llegir uns quants dies!

Oh! Que contenta que estic! Ja ni em recordo de la decepció del matí!

Ara he d'anar a escollir per quin començo aquesta nit... Alguna recomanació, si és abans de, posem-hi, les 10?

Expectativa

Quan esperes que una cosa sigui genial, t'acaba decebent.

Quan no esperes res d'una cosa, al final fins i tot t'acaba agradant, i molt.

Ahir vaig començar un llibre. Feia gairebé tres setmanes que era a casa. No l'havia començat perquè pensava que no m'agradaria, i em vaig trobar ahir sense haver-lo començat i l'havia de tornar avui a la biblioteca. El vaig començar a llegir ahir a la nit sense esperar-ne massa cosa. Avui l'he acabat.

M'ha encantat.

Feia dies que esperava aquest cap de setmana. L'últim cop que vaig esperar un cap de setmana, la cosa va anar molt bé. O bé. Però el cap de setmana següent va ser un complet desastre.

Sí, feia dies que esperava aquest cap de setmana. Però avui un parell de coses s'han capgirat. I això per no parlar del meu costipat, que ja m'ha tornat la veu, però no em trobo gens bé.

Ara mateix no n'espero res, del cap de setmana. Tot s'ha girat i no serà com esperava.

I ara m'ha vingut una pregunta al cap:

Si no n'espero res és que sortirà millor del que em pensava i acabarà essent un gran cap de setmana?

O això de dir que no n'espero res no serveix perquè llavors sigui un bon cap de setmana?

La resposta, en el proper capítol.

Sense voler

Quantes vegades hem fet mal a algú sense voler? Quantes vegades hem fet alguna cosa que ni ens hem adonat que féiem, i aquesta cosa ha fet mal a algú? I quantes vegades hem fet una cosa, pensant que era una tonteria, i ens hem adonat que havíem fet mal a algú, sense voler?

Fa un parell o tres de setmanes estava amb unes criatures que voltaven els inicis de l'adolescència. Una d'elles, la Clara, no deixa mai de xerrar. Si no fos perquè em té el cor robat, l'hauria engegat unes quantes vegades.

Fa unes quantes setmanes vaig descobrir la forma de fer-la callar. Em posava a dir-li que li agradava determinat noi, i ella deia que no, es creuava de braços, i callava una bona estona, fent veure que s'enfadava. Però per dintre reia.

Però l'altre dia estava més xerraire que de costum, i el truc no va funcionar. Llavors em vaig recordar que a prop hi havia en Pere, un noi amb qui sempre es fiquen ella i les seves amigues.

Jo, innocent de mi, vaig fer una brometa sobre ella i en Pere.

Segons més tard, me'n vaig penedir. Primer em va dir que no, un no molt més fort que de costum. Després em va començar a dir noms de nois que deia que m'agradaven. De forma bèstia. Em sembla que no es va deixar ningú entre 20 i 40 anys que coneguéssim les dues.

I després es va posar a plorar. I va marxar, lluny, plorant.

I què va passar? Doncs que el seu germà i en Pere es van acostar a veure què passava. Els altres no es van atrevir.

Jo intentava que marxessin, intentava allunyar-los. El seu germà ho va entendre, i va fugir per cames. En Pere, no. Va poder més la curiositat que el fer-me cas.

Se li va acostar, i li va preguntar què li passava, sense saber de què anava la cosa. I la Clara se li va girar:

- I a tu què, que t'agrada la Sílvia!

I, per la cara que va fer el pobre Pere, vaig descobrir que la Clara havia donat en el blanc, de la mateixa manera que ho havia fet jo una estoneta abans.

Aquell dia la Clara va marxar plorant, sense voler saber res de mi. El seu pare em va dir que la deixés estar. Però em va saber greu.

Jo no volia, jo ho vaig fer sense voler. I només em vaig adonar que li havia fet mal, o que l'havia clavat, perquè va muntar el numeret. Però, quantes vegades hauré fet una cosa d'aquestes (i d'altres que no siguin de temàtica adolescent) i no me n'hauré adonat? O me n'hauré adonat massa tard? O hauré provocat un malentès? O...?

Per últim, m'agradaria dir alguna cosa bona de la Clara. El següent dia que la vaig veure, un nen em va preguntar per què no estava casada. I ella em va dir que em buscaria un nòvio. Va començar a pensar, aquest cop sense mala llet. I s'anava quedant amb el que ella creia millor. Fins que en un moment algú va dir:

- I en Carles?

I ella, tota convençuda, va deixar anar:

- En Carles? No, en Carles no! La Llum es mereix algú millor!

En aquell moment vaig saber que m'havia perdonat. Malgrat que, quan va passar això, ja havia sentit unes quantes conyetes de tots els altres nens. Perquè, és clar, jo vaig ficar la pota, però els nens ho entenen tot... i encara que jo no hi torni, els altres nens ja saben què han de fer per fer-la enfadar.

I tot això va ser sense voler!

A vegades penso que les coses que fan més mal sempre són sense voler.

La meva veu

Avui aquest espai meu s'ha convertit en la meva veu. La única manera que tinc de comunicar-me amb l'exterior.

Ahir, per primer cop a la vida, vaig parar el despertador i no recordo haver-ho fet. Tot el dia estava molt cansada, i no sabia per què.

Avui, quan m'he aixecat, estava molt marejada. Em feia una mica de mal el coll, però l'únic problema que tenia era que tenia moltes ganes de vomitar.

A mig matí he rebut una visita. I he hagut de parlar durant cinc o deu minuts seguits. La veu m'ha començat a fallar i he sigut incapaç d'acabar d'explicar el que havia d'explicar.

A l'hora de dinar, la cosa s'ha agreujat, i quan he tornat de dinar, he deixat de parlar i ja no he pogut dir res més.

A la tarda havia quedat amb una persona. I... i m'he hagut de limitar a somriure i escoltar.

No m'havia passat mai, però no puc dir ni mu. Res. Silenci. I prou.

L'únic que puc fer és escriure el que vull dir o comunicar-me mitjançant signes.

Però no, no em penso queixar. No em penso queixar perquè aquest matí he llegit la contra de la Vanguardia i... i res, que se m'han passat les ganes de queixar-me per molts anys. Després de llegir això, qui es pot queixar perquè es queda sense veu?

I, sobretot, m'ha impressionat a mi, que de petita era famosa perquè amb 3 o 4 anys llegia perfectament, que algú que no va aprendre a llegir fins als 13 pugui arribar a premi Nobel de medecina. Sobretot havent viscut una bona temporada, quan era molt petit, al carrer. Doncs això, que recomano la lectura.

Ah, sí! No puc xerrar. No puc xerrar ni tan sols amb mi mateixa. No puc quedar-me ben descansada dient un "imbècil", encara que ningú em senti, perquè simplement no puc parlar. Així que, tinc un parell de coses a dir:

1. Quina mala llet que tens! Realment això només ho fa algú que té molt mala llet! I, sobretot, s'ha de tenir molt mala llet per fer-me això a mi sabent que em sabrà greu! No, fer-ho no és mala llet, el que és mala llet és refregar-m'ho per la cara.

2. Hi ha una cosa que es diu educació. Potser jo no sóc massa educada, però... però tu t'estàs passant que dóna gust.

I ja està. Dijous passat deia que necessitava canvis. Però no em vaig fer cas a mi mateixa.

A partir d'ara, sí. Això no és res més que l'última lluita que té per sortir, però ja està gairebé controlat.

He dit que no em queixaria, no? Però és que, sentint-ho molt, no ho podia deixar de fer...

Però ara ja està. Ara em recordo del post de les portes. Ho he fet un cop. I ho puc tornar a fer. Malgrat que em senti com una bruixa (i aquí està posat amb el mal sentit de la paraula). Puc tancar un parell de portes més. Perquè, sentint-ho molt, no em puc permetre depèn de quines coses.

I perquè, no ens enganyem, estava posant un examen i els alumnes se'm queixaran, perquè després de l'1 i el 2 (i la falta veu), no tenia massa bon humor, i segur que m'he passat una miqueta... A veure si el meu altre jo m'ho fa canviar perquè m'he passat massa...

Cosetes que fan il.lusió

Coses petites? Algú ha dit coses petites? :-D

Arribo de dinar i miro el mail. És per no posar-me a treballar de dret. Avui tinc cinc coses a fer (coses que m'he promés que faria), i en porto dues. Bon ritme? Comptant amb què quan em proposo alguna cosa, el que em proposo sempre és massa ambiciós, portar-ne 2/5 a la meitat del dia trobo que està prou bé.

Quatre mails. Quatre!

Un l'obro amb una mica de recel. Per què m'envia un mail si ja sé què m'ha de dir?

El llegeixo, i em poso a riure. Resum del mail: em recordo que el dia dels dos esmorzars és el teu sant. Ein? I això, de què et ve? Si el meu sant no el coneix ningú! Si les noies que es diuen com jo el cel.lebren totes un altre dia. A més, tu hauries de tenir el cap ple de pardals i no recordar-te d'aquestes coses!

Però, no sé, m'ha fet il.lusió de que algú es recordés de mi. Una petita sorpresa que fa il.lusió.

I vinga, em poso amb la següent cosa. La tercera de la llista. Recordo una recent conversa amb el meu jefe...

- Això ho hauries de fer així.
- Ah! És que no sé com fer-ho.
- No?
- No, ho vaig intentar i no em funcionava.
- Doncs es pot fer. Jo he vist algú altre que ho ha fet. Així que es pot fer.

Conclusió: m'he d'espavilar a fer-ho, a veure si ho aconsegueixo. El problema és informàtic, i és una mica... estrany? Diríem que és un problema que només pot tenir la gent que treballa amb linux i del meu ram...

Senyor google, sap la resposta?

Sí, és clar... Vaig a parar a una pàgina incomprensible. Hi ha tants passos que em marejo i tot. Una altra pàgina. Encara és pitjor. Buf...

Mitja horeta després, he entès què m'explicava a la primera pàgina, així que ho provo amb una coseta petita, a veure si m'ho agafa. Es tracta de fer un gràfic "a la cega" (sí, rotllo Matrix...). El que faig té molt mala pinta. I arriba el moment...

Tres instruccions. Obro la consola. Primera instrucció. No es queixa. Segona. Tampoc. Tercera... tampoc! Com per saber-ho fer sense preguntar al google!

I obro la imatge. Les dècimes de segon que triga a obrir-se estic expectant.

I... sí!!! Funciona :-) Què pot ser millor que veure que una cosa que acabes de fer funciona?

Un quart d'hora més tard, i després de compilar les imatges com 10 o 12 vegades, ja tinc el que volia! Bé, el que m'han demanat... I ho he fet jo soleta! Bé, amb l'ajuda del google...

I, mentre em miro la imatge, somric. Segur que la felicitat està en aquestes petites coses :-D

En pau amb el món

Recordo que un dia vaig explicar a algú com es feia una cosa. Aquesta persona era important per mi, però jo estava convençuda que jo no tenia cap importància per aquesta persona. El temps m'ha donat la raó. Però ara, amb el temps, m'adono que no em penedeixo d'haver-li ensenyat unes quantes coses. Potser es va aprofitar del que li vaig ensenyar, però no m'importa. Jo li vaig voler ensenyar, i vaig ser feliç així. Com em va dir algú un dia, així no arribaré mai enlloc, però no m'importa. Prefereixo estar bé amb mi mateixa i no arribar mai enlloc que guardar-me les coses que sé per mi, arribar a algun lloc, però no estar contenta amb mi mateixa.

Un dia, quan ja estava claríssim que no existia per aquesta persona, la vaig veure de lluny. La persona no em va veure. Era impossible que em veiés, per on era jo. Però jo podia veure el que feia. I, casualment, es va trobar en una situació en què havia d'utilitzar el que jo li havia ensenyat. Volia marxar, no volia veure-ho, però la curiositat va poder més que jo.

Aquell dia em vaig sentir molt bé. Perquè la persona va anar fent les coses tal com jo li havia explicat. Em sentia a mi mateixa repetir-li com es feien, què havia de fer primer, i què havia de fer després, i com. D'una forma, o d'una altra, cadascú té la seva manera de fer les coses, i aquella era la meva manera de fer-les. Veia com ho feia, i fins i tot, si no hagués sabut qui era, hagués vist que era de la meva escola. Hi veia els meus propis raonaments, la meva forma de fer les coses.

Feia uns dies que estava una mica enfadada amb el món, tot i que no ho sabia. Hi havia alguna cosa que em remenava per dins, però no sabia exactament ni què era, ni d'on sortia. Fins i tot crec que no sabia que estava enfadada amb el món.

Però avui una casualitat m'ha fet somriure. M'he trobat amb una cosa que ha fet algú. Algú que fa temps que ha passat a la història, malgrat que jo no volia que ho fes, però hi ha coses que queden molt clares quan les veus. I m'ha fet gràcia, perquè el que he vist és una cosa que jo li vaig ensenyar. Una altra persona, la mateixa situació. Algú que era molt important, però que em va allunyar (com sempre). Però les coses queden, i m'ha agradat veure que, com a mínim, té una petita influència meva.

M'he recordat de l'estació de Passeig de Gràcia. Suposo que a tots ens queden coses de la resta de la gent. Més de les que ens agradaria.

I m'ha vingut una pregunta al cap. Aquestes persones es recorden de mi, quan fan això que els vaig ensenyar?

Ho sé, ho sé, és un pensament molt egocèntric. Però avui, al meu ego li ha anat molt bé veure que, com a mínim, tot i no poder formar part de la vida d'una persona, ni tan sols tangencialment, aquesta persona encara conserva influències meves.


Per cert, si algú està intrigat pel puzzle, que li pregunti a la Laia... dic... aquí hi ha un parell de fotos... La primera, tal com està aquest puzzle a mig matí (suposo que a mitja tarda haurà millorat una mica).



I, és clar, perquè es pugui veure bé, si algú vol endevinar què és, primer la part de la dreta. Aviso: a part dels peus (que tothom veu), també es veu una mica un tros de contorn d'una altra cosa que, potser, es pot començar a endevinar què és.



I la part de l'esquerra, on es veu una mica del fons i es pot intuir de què està format...

Resum (molt resumit) dels dos últims dies

Vegades que m'he trobat a mitja casa sense roba i, sense haver avisat que vindrien, han vingut els paletes: Una.

Vegades que he jugat a atrapar amb el gos: Dues. Una volent, i l'altra per obligació (sense comentaris).

Vegades que m'han convidat al dia dels dos esmorzars: Dues. Una com a persona, i una altra com a organització, però és que qui ho ha fet no sap que tinc el mail redirigit i m'han arribat els dos a la vegada... M'ha fet gràcia, perquè vaja, suposo que ja s'imagina que jo miro els dos mails. O no?

Vegades que ha sonat el mòbil, l'he sentit i no l'he agafat: Una. Buf, i als dos segons me n'he penedit, perquè ha arribat un sms: "Quan puguis trucam. Gracias." Encara he de trucar... És que em fa una maaaaaaaaaaaaaandra...

Vegades que ha sonat el mòbil i jo no el tenia a prop: Cinquanta? Una, la persona del paràgraf anterior, que ha repetit l'sms. La segona, les meves tietes (bé, la segona, i la tercera, i la quarta...) Per què sempre em truquen 50 vegades al dia quan estic sola a casa? La tercera (per dir-ho d'alguna manera...) el jefe. O tot el dia sóc al lavabo o sempre em truca just en el moment precís. I, és clar, just després truco jo i em sembla que al final ja es catxondeja de mi, per tot plegat...

Vegades que he estat a punt d'anar a dormir amb la porta del garatge (per la que es pot entrar a casa) oberta de bat a bat: Una.

-------------------------------

Si publico això és perquè he acabat el que volia acabar. Bien! I demà (o avui) serà un altre dia. Amb més feina. Però això ja estarà fet. Acabat. Bé, li faltarà una altra passada, però aquesta part ja estarà. I ja seria hora!!!

I, com sempre, descobreixo que necessito canvis. Hi ha coses que no m'agraden. Però ara ja és massa tard. Demà. (O avui).