Records

D'aquest cap de setmana, m'agradaria recordar un silenci sepulcral i inesperat. Però sé que recordaré els nervis que van entrar quan vaig sentir aquell silenci.

M'agradaria recordar com una personeta se m'acostava vergonyosa. Però crec que recordaré la meva pròpia vergonya.

M'agradaria recordar la gent que em va preguntar interessada per coses que havia dit, però em sembla que recordaré la gent que em preguntava alguna cosa mig per compromís i llavors no escoltaven la resposta. O les brometes que determinada gent va acabar fent a costa meva. De fet, em sembla que determinada part de la meva família em farà brometes sobre el tema fins que sigui una velleta. O fins que trobin alguna altra raó per fer broma a costa meva.

M'agradaria recordar l'esforç que ha fet determinada persona per ser per aquí aquests dies (gràcies Marta!), però recordaré la gent a qui no ha donat la gana de venir.

El que sí que crec que recordaré (i vull recordar) són uns ulls oberts, observant-ho tot, sense saber massa què passava, mentre estava asseguda a la meva falda, agafant-se fort als meus pantalons (crec que tenia por).

Recordaré una festa alternativa, el dia següent, amb totes les criatures a sobre l'escenari, saltant i corrent. Però espero no haver de recordar una nena que volia anar al bosc, i que només feia que dir: "una ampolla", "un vas", "està trencat", "qui ho ha tirat?"... Coi! El bosc és de tots. Cal tirar les ampolles i els vasos al mig del bosc? A part de ser una marranada, la gent no ha sentit parlar dels incendis forestals?

Ara, de moment, la meva panxa em recorda que he menjat massa. I les fotos que estic descarregant, em recorden una nena que no s'ha deixat fer cap foto sense treure la llengua.

Marta

Cada any, quan arriba el 29 de juliol, penso el mateix. Bé, de fet penso una cosa semblant la meitat de les vegades que busco un número a l'agenda del mòbil o una adreça de correu electrònic.

La meva mare em volia dir Marta. Sí, tampoc em dic Marta :-) Des de petita, sempre havia pensat que quan tingués una filla, li diria Marta. Però no va ser prou ràpida, i quan jo vaig néixer ja no em va poder posar Marta. Bé, sí que podia posar-me Marta, però hagués provocat algun aldarull familiar.

Li agraeixo de veritat que no em digués Marta. Ja he dit més d'una vegada que no m'agrada tenir un nom tan comú: conec un munt de gent amb el mateix nom i primer cognom que jo. Fins i tot, sé d'algú que té el nom i els dos cognoms iguals que jo. No sé si el meu nom és més comú que Marta. Podria mirar-ho a l'idescat, però tampoc sabria decidir quin dels dos és més comú: un dels dos noms és bastant més comú que l'altre, però l'altre és més comú en la gent de la meva edat.

En fi, que tan li fa quin dels dos noms és més comú. Només he de mirar al meu voltant: lloc on vaig, lloc que em trobo una Marta (com a mínim). I no sé com m'ho faig, però les Martes sempre em cauen bé i acabo essent amiga de la majoria de Martes que em trobo. Així que quan arriba el 29 de juliol, em passo el dia enviant sms i tarjetes de felicitació.

Perquè el meu mòbil està ple de Martes. I la meva llista d'adreces de correu, també. No sé si és un problema meu o què, però és que a part de les Martes, quan hi afegeixo les Maria (i derivats), Mercè, Montse... i d'altres noms que comencen per M, ocupo la meitat dels telèfons que tinc al mòbil (sí, d'acord, estic exagerant una mica: la meitat no, però una tercera part, sí). Quan he de buscar un telèfon que comença per M, ja sé que m'he de carregar de paciència i anar buscant, un per un, fins que arribo a l'M que m'interessa. Si fins i tot hi tinc a la "Mama". I no, no li penso posar el seu nom en comptes de "mama" per estalviar-me una M... perquè el seu nom també comença per M! I això que no es diu Marta.

En fi, gràcies Mama per repensar-t'ho i no posar-me Marta, que ja en tinc prou amb totes les que m'envolten. I per les Martes, doncs moltes felicitats! (Amb la de Martes que hi ha, segur que alguna llegeix això algun dia).

Entrada triomfal

Arribo a casa. Deixo el cotxe davant de casa. Cap més cotxe aparcat a fora. Busco les claus. Coi, si que estan ben amaga... Merda! Maleeixo a la persona que ahir em va fer treure les claus d'on són sempre. D'allà a la butxaca. I de la butxaca... a la rentadora... Bé, a la rentadora del tot no hi han acabat, però gairebé. Merda!

Vaig fins a la cuina. Segur que hi ha algú dinant. Finestra tancada, persiana baixada. Ai, que anem malament. Porta amb la persiana a la meitat. Ai... encara no hi ha ningú! Que estrany... M'ajupo. Miro. No hi ha senyal de vida. Merda!

Truco al timbre. Res. Torno a trucar. Res. Tercer cop. Res. Intento mirar per la finestra del garatge. Ho deixo estar. Sóc massa baixa i no veig res.

M'espero un minut. Sembla que no hi ha ningú a casa. M'encamino a casa dels veïns. Trec la clau de... bé, trec la clau del lloc on sol estar amagada. Entro. Silenci. Foscor. Estan fent la migdiada. I jo els acabo de despertar.

Cara de bona nena. Veu suau. Ja que els acabo de despertar, almenys que no s'enfadin massa...

- Teniu una clau de casa veritat?

Em diu on és. No la trobo. M'hi estic una estona. Al final la trobo. Merda! És la clau xunga...

Torno a casa. Intento obrir la porta del garatge. Un cop... no puc. Un altre cop... tampoc puc. Hi torno... no puc. Bé, la clau obre una altra porta...

M'acosto a l'altra porta. L'obro. El gos se'm mira. És la porta que obrim per anar a passejar el gos. Es pensa que el vull treure a passeig. Li he de dir que no. Se'm mira amb una cara que em fa una pena... Intenta sortir. Li barro el pas. Se'm mira i no entèn res...

Entro a dintre. Passo per un soterrani que fa una mica menys de metre i mig d'alçada. El gos em ve al darrere, mig plorant perquè no el trec a passeig. Arribo al final, a la segona porta falsa. Una caseta de gos em barra el pas. Després de la caseta, una barbacoa i un piló de llenya.

Tenco el llum. Veig que no me'n sortiré. El torno a obrir. Salto la caseta. Salto la barbacoa. Salto la llenya. Obro el llum de casa. Salto la llenya. Salto la barbacoa. Salto la caseta. Tenco el llum del soterrani. Salto la caseta. Salto la barbacoa. Salto la llenya. Tenco el llum de casa i obro la última porta fins arribar a casa per la porta falsa.

Just obrir la porta falsa, veig la tele. La persiana de la porta de la cuina a dalt. La persiana de la finestra a dalt. I una veu, que en comptes de dir hola em diu: "¿Dónde te habías metido?" No sé si riure o plorar. Callo. Val més. Segueix una bronca: que si no tinc paciència, que quan ha sortit a obrir la porta ja no hi havia ningú, que com coi puc anar per la vida sense claus, que per què no he entrat pel garatge com la gent normal, que si he deixat la caseta, la barbacoa i la llenya al seu lloc...

Coi, que he sigut jo la que he hagut de fer malabarismes!

Em sembla que trigaré a tornar a deixar-me les claus a dintre... O no, perquè amb el meu cap...

Algú necessita una lladre professional?

A voltes amb els somnis

- Hola.
- Hola. Ja tornes a ser aquí? No fa pas gaire que vas fer-me una visita.
- Sí, ja ho sé.
- Aleshores, què vols?
- Parlar amb tu.
- I de què vols parlar?
- Dels somnis.
- De quins somnis?
- Dels teus.
- Jo no recordo mai el que somnio.
- No em refereixo a aquests somnis.
- Ah, és clar.
- Què vas fer amb el somni de l'altre dia?
- Ho he deixat estar.
- Per què?
- Perquè no depenia només de mi, ja ho saps.
- Però no ho tenies tan clar?
- Sí.
- I ara?
- Ara crec que és el que hauria de fer, però no ho tinc tan clar.
- Però segueixes pensant que és una bona idea?
- Sí.
- I llavors?
- És que m'he cansat d'esperar.
- Si que et canses aviat.
- Bé, de fet quan vaig escriure aquell post ja feia temps que esperava.
- Així et va durar poc el moment de lucidesa...
- Ja t'ho he dit, m'he cansat d'esperar. I dubto que deixi d'esperar durant tot l'estiu.
- Però fa molt que ho esperaves, no? Què més et dóna esperar una resposta dos mesos quan has esperat tant de temps?
- És que he rebut una altra oferta.
- Una altra oferta?
- Sí, una altra oferta. No t'ho creus?
- Sí, és clar. I aquesta oferta et convenç?
- Al principi creia que sí. Després creia que no. Després tornava a creure que sí. Que no, que sí, que no, que sí, que no...
- I ara?
- No ho sé.
- Si no hi hagués l'altra possibilitat, què diries?
- Que sí.
- Un sí afirmatiu o un si condicional?
- Afirmatiu.
- Així el que et fa dubtar és l'altra oferta, veritat?
- Sí.
- Això vol dir que encara no has desestimat la primera opció, veritat?
- Sí. Però ja t'he dit que m'he cansat d'esperar.
- Però en certa manera, continues esperant, no? Perquè no dones un sí definitiu a la segona oferta mentre continues esperant a veure si hi ha alguna possibilitat de la primera, veritat?
- Sí, però m'he de decidir aviat amb la segona opció.
- Així no pots esperar la resposta de la primera opció?
- No.
- Així ho tens difícil... Perquè m'acabes de dir que si no hi hagués la primera opció, diries que sí a la segona sense pensar-t'ho. Però la primera opció no depèn de tu. I has de donar una resposta aviat. Podries dir que no a la segona opció i quedar-te sense res o dir que sí a la segona opció i llavors haver de dir que no a la primera, perquè ja tens la segona. Què faràs?
- Bé, de fet ja m'he mig compromès amb la segona opció...
- Què vol dir mig compromès?
- Ja t'he dit que m'havia cansat d'esperar. Però no és res que no es pugui tirar enrere. Simplement, he deixat veure que l'opció m'interessava.
- Ah, ara recordo perquè era aquí... Així que has deixat veure que l'opció t'interessava. Així que ja t'has decidit?
- No ho sé.
- Jo crec que sí.
- No ho sé.
- I si hi ha possibilitat de que puguis aconseguir la primera opció?
- No hi ha possibilitat.
- N'estàs segura?
- No al 100%
- I on està la somniadora?
- Ha baixat a la Terra.
- No em sembla massa propi de tu.
- S'ha de ser realista.
- En fi, tu mateixa.

Parlar davant d’una pantalla és molt fàcil

Feia dies que a tothom que em trobava pel carrer, pel messenger, que trucava... li feia la mateixa pregunta. I tothom em donava la mateixa resposta: un somriure i un “no en tinc ni idea”. O la mateixa frase, amb diferents variacions.

I jo seguia perduda. No sabia ni com m’hi havia de posar. No sabia ni per on començar. Això de parlar mai ha sigut la meva especialitat. Jo sempre he callat. Sempre he escoltat el que deia l’altra gent. Sempre que ho he pogut evitar, m’he posat en segon pla, intentant no dir massa res, intentant no cridar l’atenció.

Però aquest cop, i sense que jo ho hagi demanat, m’han posat en un bon merder. I, és clar, he de parlar davant d’un munt de gent. Però el principal problema és que no sé què he de dir! Bé, no ho sabia. Ara sé què he de dir, però allò que diumenge al vespre semblava una bona idea, quan vaig arribar a casa, em va semblar que potser no ho era tant. O potser sí.

Com deia, tothom s’escaquejava i ningú em donava cap idea. Fins que algú em va dir que m’ajudava. I el meu nivell de desesperació era tan gran que en uns minuts sortia de casa, per anar a que m’ajudessin.

La veritat és que em va ajudar, i molt. De fet, jo gairebé no vaig fer res. Bé, sí que vaig fer... escrivia el que em dictaven. Encara no entenc com se li pot dir a algú amb tan poca facilitat de paraula que es posi a xerrar davant d’un grup de gent. No, no, i no! L’únic que fan és fer-me agafar un atac d’ansietat... Sort que conec a gent que té facilitat de paraula i em volen ajudar, que sinó...

Ara, més o menys, ja tinc escrit el que he de dir. Més o menys, perquè només d’imaginar-me el lloc on he de parlar ja em bloquejo i sóc incapaç de parlar i dir dues paraules seguides... o d’escriure-les.

Si fins i tot vaig fer un assaig davant de la persona que pràcticament havia dictat el que estava escrit i em moria de vergonya. Em moria de vergonya parlant davant d’una sola persona! Ai, que patirem...

Una estona més tard, la resposta (i la solució?) al meu problema va venir de la meva pròpia boca: “Parlar davant d’una pantalla és molt fàcil”. De fet, no parlava d’aquest tema, però el fet és el mateix. És molt fàcil parlar davant d’una pantalla, dir el que penses. Encara que hi hagi algú a l’altra banda que saps que llegeix el que dius, en aquest moment, o al cap d’una estona. Que m’ho diguin a mi, famosa pels meus mails llargs i que em dedico a escriure posts llargs i més llargs, però que llavors sóc incapaç de dir dues paraules seguides.

En fi, ara que ja tinc un guió, m’he posat a davant de l’ordenador i em disposo a escriure el que he d’escriure. Estic sola: la radio, el paper, l’ordenador i jo. Tinc una hora i mitja abans no hagi de marxar. Ho aconseguiré? De moment, em sembla que no vaig massa bé, perquè en comptes de posar-me a escriure el que he d’escriure, m’he posat a escriure aquest post. En fi, ho intentaré...

Endreça

Feia temps que la meva mare em perseguia: "Has d'endreçar això!", "Quan ho endreçaràs?", "A veure si ho endreces d'una vegada!"

Avui, finalment, aprofitant que demà és festa a la ciutat (comentari que no ve al cas, però que m'ha fet il.lusió de fer) he aprofitat per fer endreça.

Bé, també ha sigut una mica de manipulació per part meva. El que havia d'endreçar era una col.lecció d'arrecades i anells que estaven tirats per sobre de la meva tauleta. És que així és més pràctic: si estan allà sobre, no s'ha d'obrir res per buscar el que vull. És clar que s'omple de pols. Però és un mal menor (fins aquí arriba la meva vagueria).

En fi, ja que ho he fet, ho he fet bé i he començat a remenar calaixos i a trobar un munt de coses que feia mesos (anys?) que no veia. Com que sóc conscient que hi ha moltes coses que no tornaré a fer servir, he obsequiat a ma mare amb tres parells d'arrecades. Acte seguit, he fet servir el meu poder de manipulació i l'he convençut que és millor que no vagi al poble del meu pare a principis d'agost. Si se'n va tota la família, què faran els avis sols? Si em quedo jo aquí, puc cuidar dels avis... I el gos? Pobret, quan el deixem a la guarderia s'enyora molt. Si sóc jo a casa, el porto a passejar dos cops al dia, amb passejos d'un mínim de mitja hora cadascun. Quan ells arriben que han marxat de vacances, el gos sempre està content de que l'hagi cuidat jo...

La manipulació ha fet efecte, perquè ja l'he convençuda :-) És més, no només l'he convençuda, sinó que ara està segura que és millor que em quedi i no em deixarà marxar sota cap condició :-) I això em porta a qui serà més difícil de convèncer, que és el meu pare. Avui no és un bon dia, està molt enfadat, perquè té el sucre massa alt. Però ara ja som dos a convèncer-lo. Amb una mica de sort em sortiré amb la meva i em quedaré una setmaneta sola a casa. Bé, això de sola és un dir... Sola amb els avis i el gos, però almenys no he de marxar, que és el que volia!

També he fet endreça de fotos de l'ordenador. Feia massa que no en feia... He omplert uns quants cd's (val més que no digui quants).

Prometo no tornar a esperar tant per fer endreça (de la tauleta i de les fotos).
Prometo no tornar a esperar tant per fer endreça (de la tauleta i de les fotos).
Prometo no tornar a esperar tant per fer endreça (de la tauleta i de les fotos).

Va, no sé què dic. Si jo ja sé que és mentida...

Silenci

- Hola!
- Hola.
- I aquest silenci?
- Quin silenci?
- Fa dies que no dius res.
- No tants.
- Home, des de dimecres no dius res. En tu no és massa normal. I ara no em diguis que has tingut molta feina...
- He tingut molta feina :-)
- Saps que no és veritat.
- Ja ho sé, ja.
- A més, això de la feina és molt relatiu. Si una cosa t'agrada, trobaràs temps per fer-la per més feina que tinguis. Si no la vols fer, segur que trobes altres feines a fer. La feina no és una excusa.
- Ja ho sé.
- Aleshores?
- Aleshores què?
- Aleshores, per què no has escrit res?
- No tenia idees.
...
- Vale, no em miris així. Sí que tenia idees.
- I per què no les escrivies?
- Perquè no concordaven amb el meu estat d'ànim.
- No m'ho crec.
- Què és el que no et creus?
- Que no tinguessis ganes de despotricar contra la gent que et trobes pel carrer en el poble on vivies de petita i que, a part de confondre't amb la teva cosina, et comencen a preguntar que com és que encara vius amb els pares...
- Sí, em va tocar els nassos. Però és igual. El pròxim cop que hi vagi, ja em tornaré a trobar algú i dubto que la conversa difereixi en més de dues paraules.
- I per què no parles de la bibliotecària?
- No ho sé.
- D'ella no despotricaries.
- No, si ja ho sé. Sembla mentida que anés allà 5 minuts i tan ella com jo acabessim contentes.
- Per què no en parles?
- No en tinc ganes.
- Aleshores pots parlar del que realment estàs pensant.
- No vull parlar de mentiders.
- Ah, és això?
- Per què la gent s'entesta a dir-me coses que saben que són mentida i que jo puc comprovar?
...
- No, no em miris així. És que em fot dels nervis que algú em digui que ha de fer una cosa avui a tal hora, i que per això ha de marxar, quan jo puc comprovar fàcilment quan és aquella cosa i veig que no és quan m'han dit.
...
- Tampoc suporto que algú em digui que ha de fer una cosa i llavors vegi que no ha estat fent el que deia que faria.
...
- No, no em miris així. Saps que tinc raó.
...
- No dius res? Va, digues que tinc raó. Saps que tinc raó.
- Potser hi ha una raó, potser la informació que tens no és real.
- I vaig jo i m'ho crec.
- Fes el que vulguis, saps que jo no sé si és veritat o no.
- És que no entenc com la gent no s'atreveix a dir-me la veritat.
- Perquè t'enfades?
- Però m'enfado molt més si veig que m'han dit una mentida.
- Segur?
- Sí, és clar.
...
- D'acord, no m'enfado més. Però em poso trista.
- I per què no els ho dius?
- Sí, és clar, ara hi vaig: "Mira, l'altre dia no em vaig creure que havies de ser a les 9 allà i ho vaig mirar i vaig veure que em vas enganyar". Ara corro a dir-li.
- Sortiries de dubtes.
- Em sembla que no vull sortir de dubtes. Almenys no d'aquesta forma.
- Però tampoc és com va passar, veritat?
- No.
- Aleshores, per què no dius la veritat? Alguna cosa de l'estil: "L'altre dia vaig tenir curiositat per allò i vaig buscar per veure en què consistia i em vaig trobar que no es feia quan em vas dir".
- Perquè encara que sigui veritat, sonaria més al que he dit abans que a la veritat.
- Potser sí que tens raó.
- Ostres! Per un cop em dones la raó!
- Veig que somrius. Si ho arribo a saber, et dono la raó abans.
- Però sense enganyar-me, eh!
- És clar, és clar.
- Puc suportar no tenir raó.
- Segur?
- Segur. Però si m'enganyes em posaré trista.
- No t'enganyo.
- D'acord, et crec.