Cada any, pel meu aniversari, a la primavera, aprofito per renovar les plantes de casa que s'han mort durant l'hivern.
M'agraden els arbres. Més que les flors. I cada any s'han de reposar algunes de les plantes, perquè s'han mort.
La meva assignatura pendent és una palmera. Un any, pel meu aniversari, una de les meves ties em va regalar una palmera. Aquell any la palmera es va morir pel fred. A la primavera següent en vaig comprar una altra. La vaig plantar amb tota la il.lusió... i aquell hivern la palmera va morir un altre cop. I així, durant uns quants anys. Aquest hivern, la cinquena palmera que havia de viure en el mateix lloc, es va morir després de la primera onada de fred. Ara ja està tota marronosa, ben morta. Esperarem dos mesos, a que torni a fer una mica de calor, per poder-ne comprar una altra, a veure si hi ha una mica més de sort.
Aquest any, però, també s'ha mort un cirerer. També n'hauré de plantar un altre.
També s'han mort tots els cactus. Un d'ells li va saber molt de greu a la meva mare: el tenia des que es va casar. I un dia que ens vam despistar, es van morir 5 cactus que havíem comprat dos dies abans.
Ara està nevant. He arribat a casa a quarts de 10 i encara no nevava. Són poc més de les 10 i ja està tot ben blanc. Em preocupen les poques plantes que queden vives. Però em preocupa més haver d'anar a treballar demà. Jo no és que pertanyi al gran percentatge de gent que no sap posar les cadenes del cotxe (que també), és que jo ni tan sols en tinc, de cadenes! I bé, si neva, sense cadenes no puc marxar de casa. A veure com acaba!
dilluns, 28 de febrer del 2005
diumenge, 27 de febrer del 2005
Tot va començar...
Tot va començar fa uns quants anys, quan una noia va trobar per casualitat un llibre de contes de l'Asimov. Se'l va mirar. Isaac Asimov. Li sonava el nom. I el nom venia associat a una frase del seu pare: "Esto son cosas raras". Així que se'l va mirar amb una mica de recel. Però era jove i tenia ganes d'investigar què eren aquelles "coses rares". Així que va escollir un conte a l'atzar. Era un conte on hi apareixia la Susan Calvin. Li va agradar. I la curiositat va poder més que ella: es va llegir tot el llibre en dos dies. I després d'aquell llibre, inevitablement, van venir tota la saga de la fundació. I molts d'altres. Ja estava enganxada. I sabia que sempre més la fascinaria la ciència ficció.
Tot va començar amb una recomanació d'un llibre d'un amic. Era el primer llibre que li recomanava. Sempre més que li n'ha recomanat algun altre, ha encertat. És per això que a ella li fa tanta mandra llegir-se el llibre de l'Stephen King. Perquè sap que ell tindrà raó, com sempre, i li agradarà. El llibre era "El rey del invierno", d'en Bernard Cornwell. I li va encantar. No cal dir que es va llegir la trilogia de cop. En poques setmanes. I des de llavors sap que està enganxada. Des de llavors n'han vingut molts d'altres, històries fantàstiques, i cada cop més allunyades de la realitat.
Tot va començar amb una noia que buscava informació sobre els codis RSA. I va acabar trobant un llibre de criptografia. Més ben dit, d'història de la criptografia. I la va encisar tota la història criptogràfica que hi ha darrere la segona guerra mundial. Només de començar a sentir parlar de l'Enigma va saber que estava enganxada. I des de llavors les històries sobre la segona guerra mundial han anat caient una darrere l'altra.
Tot va començar...
Tot va començar amb una recomanació d'un llibre d'un amic. Era el primer llibre que li recomanava. Sempre més que li n'ha recomanat algun altre, ha encertat. És per això que a ella li fa tanta mandra llegir-se el llibre de l'Stephen King. Perquè sap que ell tindrà raó, com sempre, i li agradarà. El llibre era "El rey del invierno", d'en Bernard Cornwell. I li va encantar. No cal dir que es va llegir la trilogia de cop. En poques setmanes. I des de llavors sap que està enganxada. Des de llavors n'han vingut molts d'altres, històries fantàstiques, i cada cop més allunyades de la realitat.
Tot va començar amb una noia que buscava informació sobre els codis RSA. I va acabar trobant un llibre de criptografia. Més ben dit, d'història de la criptografia. I la va encisar tota la història criptogràfica que hi ha darrere la segona guerra mundial. Només de començar a sentir parlar de l'Enigma va saber que estava enganxada. I des de llavors les històries sobre la segona guerra mundial han anat caient una darrere l'altra.
Tot va començar...
dissabte, 26 de febrer del 2005
I feel good
Fa molt de temps que ho havia de fer. Sabia que ho havia de fer, però no em sentia amb forces per fer-ho.
Els últims dies tot ha millorat una mica i finalment avui m'he sentit amb forces. Es tractava de posar ordre a una habitació de la casa que ocupo només jo, però que no és l'habitació on dormo. De fet, últimament, jo era la única persona de tota la casa que s'atrevia a entrar-hi. Perquè estava tot el terra i tots els mobles plens de coses tirades per aquí i per allà. Bàsicament papers, però hi havia de tot.
I és que últimament no estava massa bé anímicament. Ja feia molt de temps. Moltíssim. I em passava moltes hores sense fer res, perquè, simplement, havia oblidat que tenia una vida. Havia oblidat que hi havia un munt de coses que m'agradava fer. Havia oblidat que jo era una persona activa, que feia mil i una coses. I, simplement, em passava hores i hores sense fer res. I encara no sé què feia en tot aquest temps.
De tant en tant algú em deia que jo sí que era treballadora, que feia moltes coses. Jo deia que no. Com sempre. El problema és que ara era veritat.
Encara no sé com els meus pares no m'han fet fora de casa en tot aquest temps. L'habitació plena de papers i pols només n'és un exemple. Encara no sé com el meu jefe no m'ha enviat a la merda. La meva feina ha deixat molt per desitjar els últims temps. Encara no sé com els amics em segueixen aguantant. Bé, els amics de veritat. Els que només ho semblava, que eren amics, fa molt de temps que van fugir.
I avui he recuperat els records de molt de temps. He començat a desenterrar coses. No ho he endreçat tot. Només el més gros. I he deixat l'habitació de forma que, si hi entres, no veus el desgavell que hi havia. Ara, no recomanaria a ningú obrir cap armari, perquè té el perill de que li caigui un munt de paperassa a sobre.
He trobat coses que pensava que havia perdut. L'altre dia buscava uns papers i vaig ser incapaç de trobar-los. Era una cosa que vaig utilitzar per últim cop fa un any. I avui he vist on eren. El problema és que no eren a sota de tot de les coses que he trobat. I això vol dir... això vol dir que fa massa temps que estava així.
He descobert que la meva col.lecció de cd's és una merdeta. Però encara n'he trobat uns quants per acompanyar-me tota l'estona que he estat fent endreça. He descobert que la meva mare avui no s'ha enfadat pel volum de la música. M'ha vist contenta, i ella també ha estat contenta.
He descobert que la quantitat de llibres que m'he comprat i vull llegir, si els poso un a sobre de l'altre, són gairebé tan alts com jo. He trobat un llibre de l'Stephen King que fa dos anys li vaig prometre a un noi que me'l llegiria... i que se'm mirava amb cara d'abandonat. He descobert que, abans de l'altre dia (crec que va ser dijous) que vaig anar a l'FNAC, no hi havia anat des de mitjans de juliol. Aquell dia em vaig comprar dos llibres. Un era la segona part d'una trilogia. En aquells moments, estava llegint el primer dels llibres. Fa dues setmanes, en portava només 100 pàgines llegides (de la primera part). En les dues últimes setmanes, m'he llegit les 400 pàgines que em faltaven. Això ja era un signe de recuperació.
He descobert una foto meva de l'any passat. La noia que em mirava a través de la foto semblava que tingués 4 o 5 anys menys que la noia que m'ha mirat aquest matí a través del mirall mentre em pentinava.
He descobert una carta a mig escriure. La carta tenia data de 31 de gener de 2004.
He descobert una carta rebuda, sense obrir. La carta tenia data de mitjans de juliol de 2004.
He descobert una foto meva amb una altra noia. La noia estava embarassada en el moment de fer la foto. Ara la criatura ja ha fet un any.
He descobert, a baix de tots els papers, un diccionari anglès. Estava obert per una pàgina. He volgut saber què deuria ser l'últim que vaig buscar. La primera paraula que he llegit a la pàgina ha estat "melancolia". No crec que fos la paraula que busqués. Però he tancat el diccionari de cop, no fos pas que em contagiés alguna cosa.
He descobert que he passat molt de temps sense ser jo. I que ara, no sé per què, me n'he sortit i torno a tenir ganes de fer coses. He recordat totes les coses que m'agradaven fer i, després de molt de temps, torno a tenir ganes de fer-les.
Fins i tot he trobat un bitllet de 20 euros entre la paperassa. Potser era el premi per fer endreça?
Hi ha moltes coses que han anat a la paperera. Tot el que sabia que em deprimiria anava directament a la paperera. Algo així com les tarjetes aquelles del monopoly de "Vaya directamente a la cárcel, sin pasar por la casilla de salida y sin cobrar las no sé quantes pesetas". Tot directament a la paperera.
Encara tinc molta feina a endreçar. Encara tinc molta gent a qui demanar perdó. I ara tinc molta feina a fer. Molta feina que he deixat sense fer tot aquest temps. Però ara tinc ganes de fer-la, de recuperar la meva vida.
Els últims dies tot ha millorat una mica i finalment avui m'he sentit amb forces. Es tractava de posar ordre a una habitació de la casa que ocupo només jo, però que no és l'habitació on dormo. De fet, últimament, jo era la única persona de tota la casa que s'atrevia a entrar-hi. Perquè estava tot el terra i tots els mobles plens de coses tirades per aquí i per allà. Bàsicament papers, però hi havia de tot.
I és que últimament no estava massa bé anímicament. Ja feia molt de temps. Moltíssim. I em passava moltes hores sense fer res, perquè, simplement, havia oblidat que tenia una vida. Havia oblidat que hi havia un munt de coses que m'agradava fer. Havia oblidat que jo era una persona activa, que feia mil i una coses. I, simplement, em passava hores i hores sense fer res. I encara no sé què feia en tot aquest temps.
De tant en tant algú em deia que jo sí que era treballadora, que feia moltes coses. Jo deia que no. Com sempre. El problema és que ara era veritat.
Encara no sé com els meus pares no m'han fet fora de casa en tot aquest temps. L'habitació plena de papers i pols només n'és un exemple. Encara no sé com el meu jefe no m'ha enviat a la merda. La meva feina ha deixat molt per desitjar els últims temps. Encara no sé com els amics em segueixen aguantant. Bé, els amics de veritat. Els que només ho semblava, que eren amics, fa molt de temps que van fugir.
I avui he recuperat els records de molt de temps. He començat a desenterrar coses. No ho he endreçat tot. Només el més gros. I he deixat l'habitació de forma que, si hi entres, no veus el desgavell que hi havia. Ara, no recomanaria a ningú obrir cap armari, perquè té el perill de que li caigui un munt de paperassa a sobre.
He trobat coses que pensava que havia perdut. L'altre dia buscava uns papers i vaig ser incapaç de trobar-los. Era una cosa que vaig utilitzar per últim cop fa un any. I avui he vist on eren. El problema és que no eren a sota de tot de les coses que he trobat. I això vol dir... això vol dir que fa massa temps que estava així.
He descobert que la meva col.lecció de cd's és una merdeta. Però encara n'he trobat uns quants per acompanyar-me tota l'estona que he estat fent endreça. He descobert que la meva mare avui no s'ha enfadat pel volum de la música. M'ha vist contenta, i ella també ha estat contenta.
He descobert que la quantitat de llibres que m'he comprat i vull llegir, si els poso un a sobre de l'altre, són gairebé tan alts com jo. He trobat un llibre de l'Stephen King que fa dos anys li vaig prometre a un noi que me'l llegiria... i que se'm mirava amb cara d'abandonat. He descobert que, abans de l'altre dia (crec que va ser dijous) que vaig anar a l'FNAC, no hi havia anat des de mitjans de juliol. Aquell dia em vaig comprar dos llibres. Un era la segona part d'una trilogia. En aquells moments, estava llegint el primer dels llibres. Fa dues setmanes, en portava només 100 pàgines llegides (de la primera part). En les dues últimes setmanes, m'he llegit les 400 pàgines que em faltaven. Això ja era un signe de recuperació.
He descobert una foto meva de l'any passat. La noia que em mirava a través de la foto semblava que tingués 4 o 5 anys menys que la noia que m'ha mirat aquest matí a través del mirall mentre em pentinava.
He descobert una carta a mig escriure. La carta tenia data de 31 de gener de 2004.
He descobert una carta rebuda, sense obrir. La carta tenia data de mitjans de juliol de 2004.
He descobert una foto meva amb una altra noia. La noia estava embarassada en el moment de fer la foto. Ara la criatura ja ha fet un any.
He descobert, a baix de tots els papers, un diccionari anglès. Estava obert per una pàgina. He volgut saber què deuria ser l'últim que vaig buscar. La primera paraula que he llegit a la pàgina ha estat "melancolia". No crec que fos la paraula que busqués. Però he tancat el diccionari de cop, no fos pas que em contagiés alguna cosa.
He descobert que he passat molt de temps sense ser jo. I que ara, no sé per què, me n'he sortit i torno a tenir ganes de fer coses. He recordat totes les coses que m'agradaven fer i, després de molt de temps, torno a tenir ganes de fer-les.
Fins i tot he trobat un bitllet de 20 euros entre la paperassa. Potser era el premi per fer endreça?
Hi ha moltes coses que han anat a la paperera. Tot el que sabia que em deprimiria anava directament a la paperera. Algo així com les tarjetes aquelles del monopoly de "Vaya directamente a la cárcel, sin pasar por la casilla de salida y sin cobrar las no sé quantes pesetas". Tot directament a la paperera.
Encara tinc molta feina a endreçar. Encara tinc molta gent a qui demanar perdó. I ara tinc molta feina a fer. Molta feina que he deixat sense fer tot aquest temps. Però ara tinc ganes de fer-la, de recuperar la meva vida.
L'estranger
Ahir en/la solarist em deixava un comentari parlant de que les situacions del tren li semblaven curioses. Jo m'he passat tantes hores al tren, que el dia que deixi de viatjar en tren, les accions de la Renfe cauran en picat.
Últimament, només agafo el tren un o dos cops cada mes. Però durant 3 anys seguits, feia 1000 Km setmanals amb la Renfe. Això si no agafava el tren els caps de setmana per anar a veure els amics. Així que al tren hi he fet gairebé de tot.
Moltes de les hores que he passat al tren, les he passat llegint. Llibres, llibres, i més llibres. Tots amb el record de l'època en la que els vaig llegir. O rellegir.
També hi he fet amics. A força d'agafar el tren cada dia a la mateixa hora, i a força d'anar cada dia de peu, perquè la Renfe és així, vam acabar fent un petit "club", i ens vam acabar fent amics amb d'altra gent.
I sí, també hi he trobat persones curioses. Aquesta setmana en vaig tornar a veure una. Era un noi que cada dia agafava el tren a la mateixa hora que jo al matí, i tornava cada dia en el mateix tren que jo. Pujava i baixava a la mateixa estació que jo. No vaig sentir-lo mai parlar en català. De fet, no li vaig sentir mai la veu. Tenia pinta d'estranger. Però no sé si ho era. Al cap i a la fi, a mi a vegades també em confonen per una estrangera, perquè el meu aspecte físic és lleugerament diferent que el de la típica noia mediterrània. Així que podria molt ben bé ser català. Al matí, sempre arribava a última hora, quan el tren apareixia a la llunyania, el veies a ell venir corrent. Amb una altra noia que cada dia agafava el tren amb mi, sempre féiem apostes a veure si se li escapava el tren o no... però en 3 anys, cap dia se li va escapar.
Al vespre, tornava amb nosaltres. També arribava just a l'últim moment a l'estació. I sempre passava el mateix: véiem venir el tren, i al mateix temps el véiem venir a ell corrent. Pujàvem al tren. Anava ple com un ou. No ens podíem asseure. Les 4 o 5 persones que cada dia pujàvem a aquella estació, ens reuníem al final d'un vagó i muntàvem la nostra festeta diària, esperant a que comencés a baixar gent del tren per poder seure. I ell es quedava a l'altra punta de vagó. Sol, sense dir res a ningú. Algun dia, en comptes de posar-nos al final del vagó ens posàvem al principi. Llavors ell es posava al final.
L'altre dia el vaig veure. Ja no pujo a la mateixa estació on pujava, sinó que pujo dues estacions abans. Ara és on em va millor. I, a més, ara puc seure :-) Quan el tren estava a punt de marxar, em vaig adonar que aquell tren era el que havia agafat durant molt de temps. Però d'això ja en fa uns anys, i de la gent que l'agafava cada dia, ja no en queda ningú. O això pensava... fins que va aparèixer l'estranger. Ara puja a la primera parada. Serà que vol seure. Però segueix tan simpàtic com sempre.
Últimament, només agafo el tren un o dos cops cada mes. Però durant 3 anys seguits, feia 1000 Km setmanals amb la Renfe. Això si no agafava el tren els caps de setmana per anar a veure els amics. Així que al tren hi he fet gairebé de tot.
Moltes de les hores que he passat al tren, les he passat llegint. Llibres, llibres, i més llibres. Tots amb el record de l'època en la que els vaig llegir. O rellegir.
També hi he fet amics. A força d'agafar el tren cada dia a la mateixa hora, i a força d'anar cada dia de peu, perquè la Renfe és així, vam acabar fent un petit "club", i ens vam acabar fent amics amb d'altra gent.
I sí, també hi he trobat persones curioses. Aquesta setmana en vaig tornar a veure una. Era un noi que cada dia agafava el tren a la mateixa hora que jo al matí, i tornava cada dia en el mateix tren que jo. Pujava i baixava a la mateixa estació que jo. No vaig sentir-lo mai parlar en català. De fet, no li vaig sentir mai la veu. Tenia pinta d'estranger. Però no sé si ho era. Al cap i a la fi, a mi a vegades també em confonen per una estrangera, perquè el meu aspecte físic és lleugerament diferent que el de la típica noia mediterrània. Així que podria molt ben bé ser català. Al matí, sempre arribava a última hora, quan el tren apareixia a la llunyania, el veies a ell venir corrent. Amb una altra noia que cada dia agafava el tren amb mi, sempre féiem apostes a veure si se li escapava el tren o no... però en 3 anys, cap dia se li va escapar.
Al vespre, tornava amb nosaltres. També arribava just a l'últim moment a l'estació. I sempre passava el mateix: véiem venir el tren, i al mateix temps el véiem venir a ell corrent. Pujàvem al tren. Anava ple com un ou. No ens podíem asseure. Les 4 o 5 persones que cada dia pujàvem a aquella estació, ens reuníem al final d'un vagó i muntàvem la nostra festeta diària, esperant a que comencés a baixar gent del tren per poder seure. I ell es quedava a l'altra punta de vagó. Sol, sense dir res a ningú. Algun dia, en comptes de posar-nos al final del vagó ens posàvem al principi. Llavors ell es posava al final.
L'altre dia el vaig veure. Ja no pujo a la mateixa estació on pujava, sinó que pujo dues estacions abans. Ara és on em va millor. I, a més, ara puc seure :-) Quan el tren estava a punt de marxar, em vaig adonar que aquell tren era el que havia agafat durant molt de temps. Però d'això ja en fa uns anys, i de la gent que l'agafava cada dia, ja no en queda ningú. O això pensava... fins que va aparèixer l'estranger. Ara puja a la primera parada. Serà que vol seure. Però segueix tan simpàtic com sempre.
divendres, 25 de febrer del 2005
Costum
Definitivament, no hi estic acostumada.
Ahir, quan vaig arribar a casa, vaig comprovar que no anés sense vestir o alguna cosa rara. Perquè jo sempre passo per la vida com de puntetes, ningú em fa cas, ningú se m'acosta. I ahir semblava que fos una persona diferent.
Tot va començar al matí, al tren. El tren anava mig buit (o sigui, a cada grup de dos seients només hi havia una persona, a la banda de la finestra). La gent que pujava, podia escollir amb qui s'asseia. En una parada va entrar només una senyora gran. I, de tot el tren, em va escollir a mi. Vale, hagués preferit que hagués sigut un noi ben guapo, i vale, no sé si és massa bo. Però ja és alguna cosa. O és que es va asseure al meu cantó perquè jo sóc invisible?
Quan surto de treballar, me'n vaig a l'FNAC. Em compro dos llibres. Ciència ficció pura i dura. Em miro les caixes. En una només hi ha una persona. M'hi acosto. El noi de la caixa cobra al client. Tot seriós. Arriba el meu torn. Li dóno els llibres. Busco (entre les moltes monedes que tinc al moneder) el que sobra de la xifra rodona. El noi s'ofereix a canviar-me la "calderilla" per bitllets. No m'havia passat mai. Quan obre la caixa, miro si és que està malament de canvi, però sembla que en té prou. Quan me'n vaig, em dedica un somriure d'orella a orella. No és el mateix tracte que al client anterior. Serà un fan de la ciència ficció?
Torno a pujar al tren. Anem cap a casa. Mentre em trec la jaqueta, una mà em toca l'esquena. Em giro. Un noi em pregunta si aquest tren va allà on ell ha d'anar. Segueix pujant gent. Tothom em pregunta el mateix. Quan una dona em ve del mig del vagó a preguntar-me a quina hora surt el tren, estic a punt de posar un paperet que posi "Informació RENFE" al seient.
Arribo a destí. Tinc la jaqueta a dalt, en aquella cosa que no sabria com dir-li, que hi ha per posar les maletes a sobre dels seients. M'aixeco. Pateixo perquè està massa alt i sovint em costa arribar-hi. Però encara no he acabat de treure el cul de la cadira, que un home em baixa la jaqueta. A això sí que no hi estic acostumada.
I la meva pregunta és: què passava ahir? Era el dia de l'amabilitat i jo no ho sabia?
Ahir, quan vaig arribar a casa, vaig comprovar que no anés sense vestir o alguna cosa rara. Perquè jo sempre passo per la vida com de puntetes, ningú em fa cas, ningú se m'acosta. I ahir semblava que fos una persona diferent.
Tot va començar al matí, al tren. El tren anava mig buit (o sigui, a cada grup de dos seients només hi havia una persona, a la banda de la finestra). La gent que pujava, podia escollir amb qui s'asseia. En una parada va entrar només una senyora gran. I, de tot el tren, em va escollir a mi. Vale, hagués preferit que hagués sigut un noi ben guapo, i vale, no sé si és massa bo. Però ja és alguna cosa. O és que es va asseure al meu cantó perquè jo sóc invisible?
Quan surto de treballar, me'n vaig a l'FNAC. Em compro dos llibres. Ciència ficció pura i dura. Em miro les caixes. En una només hi ha una persona. M'hi acosto. El noi de la caixa cobra al client. Tot seriós. Arriba el meu torn. Li dóno els llibres. Busco (entre les moltes monedes que tinc al moneder) el que sobra de la xifra rodona. El noi s'ofereix a canviar-me la "calderilla" per bitllets. No m'havia passat mai. Quan obre la caixa, miro si és que està malament de canvi, però sembla que en té prou. Quan me'n vaig, em dedica un somriure d'orella a orella. No és el mateix tracte que al client anterior. Serà un fan de la ciència ficció?
Torno a pujar al tren. Anem cap a casa. Mentre em trec la jaqueta, una mà em toca l'esquena. Em giro. Un noi em pregunta si aquest tren va allà on ell ha d'anar. Segueix pujant gent. Tothom em pregunta el mateix. Quan una dona em ve del mig del vagó a preguntar-me a quina hora surt el tren, estic a punt de posar un paperet que posi "Informació RENFE" al seient.
Arribo a destí. Tinc la jaqueta a dalt, en aquella cosa que no sabria com dir-li, que hi ha per posar les maletes a sobre dels seients. M'aixeco. Pateixo perquè està massa alt i sovint em costa arribar-hi. Però encara no he acabat de treure el cul de la cadira, que un home em baixa la jaqueta. A això sí que no hi estic acostumada.
I la meva pregunta és: què passava ahir? Era el dia de l'amabilitat i jo no ho sabia?
dimecres, 23 de febrer del 2005
Des de sempre
No recorda quan el va conèixer. Tenia 10 anys? 11? 14? És incapaç de recordar-ho. És una d'aquelles persones que coneixes des de sempre, però que saps que no les pots haver conegut sempre. Simplement, algun dia van entrar a la teva vida, sense fer gaire rebombori, i s'hi van quedar.
És incapaç de tenir un record d'ell de fa més de 4 o 5 anys. Sap que el coneixia. Sap que havien coincidit. Però per més que hi pensa, no recorda res.
Ell no li queia bé. Però tampoc recorda el perquè. No recorda si li va fer alguna cosa. No recorda si es van discutir. No recorda si, simplement, s'ignoraven l'un a l'altre per alguna raó. O si eren imaginacions seves. O si el va jutjar sense mirar com era realment, i va decidir que no li queia bé.
Sap que van estar molt de temps sense veure's. 4 anys? 5 anys? Tampoc ho recorda.
Un dia es van trobar pel carrer. Havien aparcat el cotxe a prop, i havien d'anar en la mateixa direcció. Quan se'n va adonar, ella es va sentir malament, no tenia ganes de parlar amb ell. I al començar a parlar amb ell es va sentir pitjor, perquè no sabia quina era la raó de que ell no li queiés bé. Però ella semblava caure-li bé a ell. I això sol ser bastant desesperant.
No es van tornar a veure durant un o dos anys més.
Però van coincidir per internet. I ella va veure que potser no li queia tan malament com creia. I, malgrat que ella no era massa amable, ell mai li va dir una paraula fora de to.
L'altre dia el va tornar a veure. Va descobrir que ja no tenia aquella sensació de que li queia malament. Al contrari. I des de llavors que no se'l treu del cap.
Ha estat mirant fotos antigues, i l'ha trobat en alguna. I al veure'l de petit, li ha tornat la sensació de que no li cau bé.
I ara, què?
És incapaç de tenir un record d'ell de fa més de 4 o 5 anys. Sap que el coneixia. Sap que havien coincidit. Però per més que hi pensa, no recorda res.
Ell no li queia bé. Però tampoc recorda el perquè. No recorda si li va fer alguna cosa. No recorda si es van discutir. No recorda si, simplement, s'ignoraven l'un a l'altre per alguna raó. O si eren imaginacions seves. O si el va jutjar sense mirar com era realment, i va decidir que no li queia bé.
Sap que van estar molt de temps sense veure's. 4 anys? 5 anys? Tampoc ho recorda.
Un dia es van trobar pel carrer. Havien aparcat el cotxe a prop, i havien d'anar en la mateixa direcció. Quan se'n va adonar, ella es va sentir malament, no tenia ganes de parlar amb ell. I al començar a parlar amb ell es va sentir pitjor, perquè no sabia quina era la raó de que ell no li queiés bé. Però ella semblava caure-li bé a ell. I això sol ser bastant desesperant.
No es van tornar a veure durant un o dos anys més.
Però van coincidir per internet. I ella va veure que potser no li queia tan malament com creia. I, malgrat que ella no era massa amable, ell mai li va dir una paraula fora de to.
L'altre dia el va tornar a veure. Va descobrir que ja no tenia aquella sensació de que li queia malament. Al contrari. I des de llavors que no se'l treu del cap.
Ha estat mirant fotos antigues, i l'ha trobat en alguna. I al veure'l de petit, li ha tornat la sensació de que no li cau bé.
I ara, què?
dimarts, 22 de febrer del 2005
Molta sort?
Cada matí, la mateixa història.
M'aixeco aviat. Però mai m'aixeco prou aviat com per no haver de córrer. Com li passa a molta gent, si m'aixeco 5 minuts abans de l'hora habitual, em confio i al final, en comptes de sortir de casa 5 minuts abans de l'hora habitual, acabo sortint 5 minuts més tard de l'hora habitual.
Així que sempre m'aixeco a la mateixa hora, amb una rutina marcada per minuts, amb el temps mínim.
Per això, quan surto de casa encara estic mig adormida. No fa ni 20 minuts que estic desperta, així que si m'ho proposés, encara podria tornar a dormir.
Entro al cotxe. Quan poso la clau al pany, s'engega el cotxe, i amb ell, la radio. Començo a despertar-me. Hi ha posada l'emisora que escolto tot el dia, excepte als matins. Fa un temps, l'escoltava tot el dia, però ara han canviat el programa del matí i no els aguanto. Així que faig un moviment ràpid per canviar a Catalunya Radio.
Encara no són les 7 del matí, així que fan el programa abans d'"El matí de Catalunya radio", que malgrat que l'escolto (o millor dit, el sento) cada dia no sé com es diu.
Quan arribo a la ciutat encara no són les 7 del matí. No m'he despertat. Tinc sort que la carretera de casa meva és poc concorreguda. Tinc la consciència que he escoltat les notícies de la radio, però no en recordo cap. Encara estic en el món dels meus somnis. De fet, passo tot el dia en el món dels somnis, però aquests són somnis dels que es tenen dormint, no com les truites que somio tot el dia.
Al arribar a la ciutat, em desperto. Arriben les 7 del matí. Segueixo sentint la radio, però sense escoltar-la. I, de cop, ve el mateix de cada dia. Sento com despedeixen el programa que acaba a les 7. I sempre acaben igual: "Molt bon dia, i molta sort". La frase sempre m'agafa en el mateix lloc de la ciutat, 100 metres amunt, 100 metres avall. A vegades penso que podria ser com Kant, que els veïns aprofitaven quan ell passava a fer el seu passeig per posar el rellotge en hora :-)
Quan sento la frase, sempre em faig la mateixa pregunta: "Molta sort?" Estic d'acord, és un bon desig. Però cada dia em sorprèn. Hi ha moltes formes d'acomiadar un programa, i aquesta cada matí em fa gràcia.
Al sentir el "Molt bon dia, i molta sort" seguit dels senyals horaris de les 7 és la senyal de que m'he de despertar del tot. El "molta sort" em fa somriure, i els ulls se m'obren del tot. Ja són les 7. Ja no hi ha tornada enrere. Queda tot un dia de feina per davant. I, espero, un dia amb molta sort :-) i, sobretot, un dia amb molts de somnis (sinó, d'on sortirien les històries pel blog? :-) ).
M'aixeco aviat. Però mai m'aixeco prou aviat com per no haver de córrer. Com li passa a molta gent, si m'aixeco 5 minuts abans de l'hora habitual, em confio i al final, en comptes de sortir de casa 5 minuts abans de l'hora habitual, acabo sortint 5 minuts més tard de l'hora habitual.
Així que sempre m'aixeco a la mateixa hora, amb una rutina marcada per minuts, amb el temps mínim.
Per això, quan surto de casa encara estic mig adormida. No fa ni 20 minuts que estic desperta, així que si m'ho proposés, encara podria tornar a dormir.
Entro al cotxe. Quan poso la clau al pany, s'engega el cotxe, i amb ell, la radio. Començo a despertar-me. Hi ha posada l'emisora que escolto tot el dia, excepte als matins. Fa un temps, l'escoltava tot el dia, però ara han canviat el programa del matí i no els aguanto. Així que faig un moviment ràpid per canviar a Catalunya Radio.
Encara no són les 7 del matí, així que fan el programa abans d'"El matí de Catalunya radio", que malgrat que l'escolto (o millor dit, el sento) cada dia no sé com es diu.
Quan arribo a la ciutat encara no són les 7 del matí. No m'he despertat. Tinc sort que la carretera de casa meva és poc concorreguda. Tinc la consciència que he escoltat les notícies de la radio, però no en recordo cap. Encara estic en el món dels meus somnis. De fet, passo tot el dia en el món dels somnis, però aquests són somnis dels que es tenen dormint, no com les truites que somio tot el dia.
Al arribar a la ciutat, em desperto. Arriben les 7 del matí. Segueixo sentint la radio, però sense escoltar-la. I, de cop, ve el mateix de cada dia. Sento com despedeixen el programa que acaba a les 7. I sempre acaben igual: "Molt bon dia, i molta sort". La frase sempre m'agafa en el mateix lloc de la ciutat, 100 metres amunt, 100 metres avall. A vegades penso que podria ser com Kant, que els veïns aprofitaven quan ell passava a fer el seu passeig per posar el rellotge en hora :-)
Quan sento la frase, sempre em faig la mateixa pregunta: "Molta sort?" Estic d'acord, és un bon desig. Però cada dia em sorprèn. Hi ha moltes formes d'acomiadar un programa, i aquesta cada matí em fa gràcia.
Al sentir el "Molt bon dia, i molta sort" seguit dels senyals horaris de les 7 és la senyal de que m'he de despertar del tot. El "molta sort" em fa somriure, i els ulls se m'obren del tot. Ja són les 7. Ja no hi ha tornada enrere. Queda tot un dia de feina per davant. I, espero, un dia amb molta sort :-) i, sobretot, un dia amb molts de somnis (sinó, d'on sortirien les històries pel blog? :-) ).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la