Ho trobava a faltar

Em feia mandra. Quan vaig saber que avui hi havia de tornar... buf! El de sempre. La mandra de sempre. Perquè sí, perquè fa mandra.

Hi anava amb la idea de dir que la setmana que ve faria festa. S'hi està tan bé, dormint al matí els dissabtes... I, és clar, si hi havia d'anar, ja m'he de posar el despertador, i tota la resta.

Resumiré: he acabat augmentant les meves hores de feina, anant-hi més d'hora cada dissabte. I estic contenta.

Ho trobava a faltar. Molt! No m'havia adonat com ho trobava a faltar fins que he sigut allà. Fins que he rigut, fins que la gent al meu voltant han somrigut al veure'm feliç. Sí, feliç.

L'estiu m'ha anat bé. Quan vaig acabar, ja estava una mica cansada. Però ha sigut llarg. No me n'he adonat fins ara. Un parell de mesos, i com els he trobat a faltar! A la gent, és clar. M'agrada aquesta gent, i sembla que jo també els agrado. I estant allà marxen tots els problemes i sóc feliç.

La setmana que ve hi torno. Ja en tinc ganes. Fins avui no m'havia adonat de com ho trobava a faltar.

De com ELS trobava a faltar!

Si és millor no somiar...

... com distingir les falses il.lusions de les verdaderes?

Vull dir, suposo que estem tots més o menys d'acord en què estar content per una cosa que no és veritat, en algun moment o un altre, ens farà tornar a la realitat.

Però hi ha il.lusions que ens creiem, que creiem que són veritat.

Com distingir entre les il.lusions que ens hem de creure de les il.lusions que no ens hem de creure.

O, per dir-ho d'alguna manera:

és millor haver somiat i haver sigut feliç i després adonar-se que tot era fum?

o potser és millor no somiar, tenir els peus a terra, i llavors adonar-se que has perdut una oportunitat de somiar i ser feliç per pensar-te que era fum?

Què és millor?

Què és millor:

ser feliç per una cosa que és imaginària, que no és veritat, però per la que ens hem fet falses il.lusions?

o tenir els peus a terra i no ser feliç?

Crec que el millor de la meva vida

Avui és el meu verdader aniversari. Sssshhhhhhhhhhtttt!!! No ho digueu a ningú, que és un secret!

Avui fa 30 anys que vaig deixar de treure'm el tub que m'alimentava a dintre de l'incubadora per començar a escupir tots els biberons que intentaven donar-me els meus pares.

Sí, fa uns dies vaig fer els 30 anys oficialment. Però és que vaig néixer abans d'hora, anant a la meva, com tota la meva vida. Havia de néixer, com tota bona catalana, pels voltants de l'11 de setembre.

Al final, però, vaig anar a casa a principis de setembre, pesant menys de 2.5 quilos, amb l'advertiment als meus pares que no em traguessin de casa fins que hagués arribat a uns 3 quilos, que va passar ja a l'octubre...

Sé que qui ho ha de llegir no ho llegirà. Bé, una petita part, sí. Però...

Avui tinc, oficialment, 30 anys i un dia (sembla una condemna!) Però ho he programat perquè es publiqui el dia que vaig sortir de la incubadora (a la meva, com sempre!)

Aquest matí gairebé em poso a plorar. Ahir algú no va poder contactar amb mi, i ara acabo de sentir un missatge al mòbil. Buf... dec estar tova, perquè m'han fet plorar.

I no només aquestes dues persones. Moltes altres. Les persones importants.

Com sempre, la família del meu pare em va trucar. Em van preguntar si havia tingut molts regals. Molts regals?

Depèn. Al final el meu regalet de la botiga d'esports del noi esquerrà va arribar just a temps, i el dia que es publiqui això ja l'hauré fet servir tres o quatre cops. Més regals?

La veritat és que regals materials, podríem dir que no.

Però vaig tenir una cosa molt millor. Regals en forma de petites coses (o grans coses!!!), que no costen diners (que és el que importa a molta gent), però que sí que costen temps o inventiva o... el que sigui.

Tinc una petita espina. La persona de la que esperava la resposta. Una persona a qui vaig convidar i que encara no ha dit res. Res de res. Ara no sé si vindrà o no. Però tampoc va tenir 10 segons per enviar-me un sms.

Però estic contenta. Per la gent que m'envolta, la gent important, que s'ha recordat de mi. I això em fa feliç.

I perquè, crec, he tingut el millor aniversari de la meva vida (i això que el de l'any passat costava de millorar!!!) I perquè sé que si aquest ha sigut el meu aniversari, això vol dir que l'any que comença serà genial. O, com em deia un amic que té uns mesos més que jo, "benvinguda a la dècada, i que tinguis una gran dècada!!!"

I així serà. Amb un somriure a la cara. I sabent que hi ha molta gent que m'estima. Potser hi ha algú que no m'estima i que voldria que ho fes, però... però la dècada comença mirant cap a la gent que realment m'estima. I que continui així!!!

Ho sabia!

Jo ja ho vaig avisar.

La mateixa nena de l'altre dia, i el mateix gos.

Jo no era a casa. I potser millor...

La nena ha volgut sortir a fora. La meva mare i la seva li han dit que no. Però ella ha sortit igualment.

Pregunta per qui tingui fills: si una nena fa això, se la deixa jugar a fora? No, veritat? Si li has dit que no, perquè hi ha el gos, o la nena entra o marxeu. O és que jo sóc massa dura?

La nena a fora, i la mare no li fa cas. Ma mare no li pot fer cas.

La nena molesta el gos. Jo l'he vist molestar al gos i sé que el gos no vol que li facin. Coi, li ha de fer mal!

Ma mare veu el gos com s'enfada. Li diu que deixi el gos. La mare de la nena, ni cas. Ni diu res a la nena, ni res de res.

El gos perd la paciència i es gira.

No li fa res a la nena. La nena només s'espanta.

I el gos rep.

La culpa és del gos?

Camí de la Lluna

Estem tots reunits en una sala i hem de decidir qui hi va. Tenim el coet esperant a fora, i ho hem de decidir. Qui hi va?

De cop, estic a la Lluna. Sí, al satèl.lit que dóna voltes al voltant de la Terra, no a la Lluna de València.

Estem en una habitació, i no sé per què, el jefe decideix que qui no valgui, ha de tornar. El jefe de l'expedició també és el meu jefe.

I només podem fallar dues persones. La Mercè (l'original de les persones-Mercè) i jo. El jefe li dóna un caleidoscopi a la Mercè i ella ha de decidir què té a veure amb la trajectòria del satèl.lit. Ella mira el caleidoscopi, i en una imatge que no té cap ni peus, diu que és aquella, i és clar, està bé.

Llavors em toca a mi. I penso que si he d'agafar el caleidoscopi... patiré!

Però no. A mi em dóna fotos. Fotos! I què en faig jo, de les fotos?

Començo a mirar fotos, pensant quin dels monuments pot tenir relació amb tornar a la Terra.

De cop, passo una foto del Kilimanjaro, i la desestimo. Busco... coets? Jo què sé!

El jefe em diu que no. Que he fallat. Que havia de saber que si marxàvem ara, aniríem a parar a Àfrica, que era la meva obligació. I que, com que no ho sé, no sóc digna de ser allà i que he de tornar a la Terra. A Àfrica!

Llavors pujo al coet. El porta el meu pare. Ell em portarà fins a la Terra i després tornarà a la Lluna, a buscar els altres, per quan hagin fet la feina.

I el meu pare em comença a dir que l'he decebut molt. Moltíssim. I diu aquelles coses de "tu no eres así", i jo li vull explicar que és per la foto del Kilimanjaro, però no em vol escoltar.

M'he aixecat al lavabo, i quan he tornat, el somni ha continuat.

M'he aixecat a beure aigua, i quan he tornat, el somni ha continuat.

He sentit el despertador. I després de no haver dormit en tota la nit (quants cops m'he despertat i el somni continuava?) he decidit que posava el despertador tres quarts d'hora més tard (l'hora a la que m'he d'aixecar per arribar a la mateixa hora a la feina si no vaig a gimnàs...). I quan he tornat a dormir... el somni ha continuat!!!

I ara tinc son. I em fa mal de cap. I la panxa, com ahir al vespre. I amb aquest somni, segur que tinc febre. No vull ni mirar-ho. De fet, ja sóc a la feina.

I, com que sóc molt regular, aquest post es publicarà d'aquí a 13 hores...

Cansada

Arriben les 9 del vespre i em plantejo si vinc aquí o si vaig directa a dormir. Estic cansada, i una mica preocupada. Per què estic tan cansada? No ho hauria d'estar tant! Potser, si miro el que he fet, podria dir que ho puc estar. Però no més que qualsevol altre dia. Avui no he tornat a la feina, ja fa dies que hi vaig tornar. Tampoc he tornat al gimnàs, fa una setmana que hi vaig tornar. Llavors, per què estic tan cansada?

Si estava molt contenta, jo! Bé, a estones, però si venia amb una energia! Però he fet xuf de cop.

Tenia uns quants posts, que vull escriure, però no tinc forces. Tenia un post llarguíssim. I si resumeixo?

He aconseguit en un dia dolent, aconseguir el que volia fer al gimnàs. Bien!!! Això vol dir que el meu pla actual és bo. Demà hi torno. I, encara que sigui un dia dolent (tal com estic avui, segur que ho serà), ho aconseguiré.

He vist una foto. I m'acabo de vacunar contra un munt de mal rotllos. Només de veure la foto m'he preguntat per què m'importa.

He estat tres cançons de retenció al mig de la ciutat, per arribar al semàfor pel que mai passava perquè em feia por. No ha sigut tant... Només pateixo el dia que comencin els coles.

No tinc forces d'escriure més. Quina pena de post. Si algú té inventiva, que hi posi tota la inventiva que hi hagués posat (i hi volia posar) jo, abans d'arribar a casa i trobar-me una visita amb fotos de 2 viatges, i abans de que la Nineta em raptés.