Un dia vas desaparèixer. Va ser una desaparició que va anar venint mica a mica.
Un dia vas desaparèixer. I van passar els dies. Les setmanes. Els mesos. Potser algun any.
Fins que un dia vas tornar.
I aquell dia vaig descobrir que el millor que vas fer va ser desaparèixer.
Ara ens portem bé. La teva presència no m'entristeix ni em fa enfadar amb el món. Només tinc un retret a fer-te: per què no vas desaparèixer abans?
dilluns, 7 de juliol del 2008
diumenge, 6 de juliol del 2008
No ha sigut res
Estava davant de l'ordenador, descarregant les fotos del matí. El meu pare, a darrere meu, mirant com havien quedat. Tal com vaig fer ahir, avui he hagut de prendre una decisió difícil. I, quan les decisions afecten altres persones, els sentiments d'altres persones, és molt difícil prendre-les. Un carreró sense sortida, i una decisió... que costava de prendre. Unes quantes mirades de "sort que no sóc jo qui l'ha de prendre", i una decisió que crec que m'ha acabat convencent a mi, que suposo que és el que comptava. Les decisions que prenc no les he de prendre pensant el que pensarà la gent, sinó pensant en què avui jo he de dormir.
I, de cop, un crit.
El meu pare i jo hem marxat corrent de davant de l'ordenador en direcció al lloc d'on venia el crit. El crit, i el cop.
Afortunadament, no ha sigut res.
Però tinc por.
El meu pare ha dit que ho hauria d'haver fet fa temps, i és veritat. Ja fa temps que s'hauria d'haver operat, però ha esperat per raons que no venen al cas.
I ara només falten un parell de setmanes. D'aquí a un parell de setmanes, jo ja tornaré a ser a casa, cansada d'uns dies que espero que siguin molt llargs. Un dia per dormir i...
No sé per què vaig posar-me a buscar informació per internet. No, no ho sé. Tinc por. No és una cosa de res, i al dia següent a casa. S'ha de passar una setmana a la clínica, abans no li tornin a donar permís per anar a casa. I després la recuperació és llarga.
Però això no és pas el que em fa por.
Em fa por una mica tot plegat.
Espero que, finalment, tot acabi en no-res, com el crit d'aquesta tarda.
Però no puc evitar tenir por.
I, de cop, un crit.
El meu pare i jo hem marxat corrent de davant de l'ordenador en direcció al lloc d'on venia el crit. El crit, i el cop.
Afortunadament, no ha sigut res.
Però tinc por.
El meu pare ha dit que ho hauria d'haver fet fa temps, i és veritat. Ja fa temps que s'hauria d'haver operat, però ha esperat per raons que no venen al cas.
I ara només falten un parell de setmanes. D'aquí a un parell de setmanes, jo ja tornaré a ser a casa, cansada d'uns dies que espero que siguin molt llargs. Un dia per dormir i...
No sé per què vaig posar-me a buscar informació per internet. No, no ho sé. Tinc por. No és una cosa de res, i al dia següent a casa. S'ha de passar una setmana a la clínica, abans no li tornin a donar permís per anar a casa. I després la recuperació és llarga.
Però això no és pas el que em fa por.
Em fa por una mica tot plegat.
Espero que, finalment, tot acabi en no-res, com el crit d'aquesta tarda.
Però no puc evitar tenir por.
dissabte, 5 de juliol del 2008
La trucada
Fa mitja vida (de la meva, és clar) hagués donat el que fos per una trucada com aquesta.
Però això era fa mitja vida.
Estic sola a casa. I sé que avui trucarà el telèfon moltes vegades. O almenys, trucarà més d'una vegada.
Tinc ordres de dir que no, excepte a un parell de persones, que puc triar jo. O sigui, a la que vagi trucant la gent, puc anar dient que sí i que no, però a la que digui que sí a dues persones, ja no puc dir que sí a ningú més.
Espero, pacient, a veure si sona el telèfon. I no sona. I me n'alegro, perquè així no he de dir que no a ningú.
Fins que sona.
No sé qui és, però sé per què truca.
A l'altra banda, una veu coneguda.
Ja és tard, ja no trucarà ningú més, i em queden dues places per donar. Sé que si li dic que sí no tindré cap problema. Sé que li puc dir perfectament que sí, i qui m'ha dit que com a màxim dos, estarà content que li hagi dit que sí.
Però, què carai! Fa un parell de setmanes em va ignorar. Va fer la pilota a qui m'ha deixat a càrrec de tot, però a mi em va ignorar.
I jo tinc la última paraula.
M'ha estat ignorant durant anys. He passat anys i anys com si no existís. I jo només hagués volgut que m'acceptessin com un de més. La persona que ha trucat i unes quantes més.
Així que m'ha trucat. Jo he agafat el telèfon i he somrigut al pensar que, fa mitja vida, m'hagués posat molt contenta i hagués dit que sí sense pensar-m'ho.
Però li he dit que no.
Sé que no es fa. Sé que li podria haver dit que sí perfectament. Sé que, segurament, després vindrà algú més i li diré que sí.
Però li he dit que no.
Era el que havia de fer?
No ho sé. Jo crec que era el que havia de fer. Les ordres eren: "Només digues que sí a algú amb qui tinguis un compromís i que no li puguis dir que no." Als amics, per dir-ho d'alguna manera. I aquesta persona havia sigut amiga fa molt de temps. És amiga de qui m'ha deixat encarregada. Però... bé, suposo que podria dir (sense perill d'equivocar-me) que jo no hi tinc cap compromís i que no tinc l'obligació de fer-li cap favor.
Tot i així, em sento malament. Per què em sento malament?
Per què em posen en aquest compromís? Si li hagués dit que sí, em sentiria malament. I si li dic que no, també.
Però ara ja està fet. I espero que no truqui ningú més...
Però això era fa mitja vida.
Estic sola a casa. I sé que avui trucarà el telèfon moltes vegades. O almenys, trucarà més d'una vegada.
Tinc ordres de dir que no, excepte a un parell de persones, que puc triar jo. O sigui, a la que vagi trucant la gent, puc anar dient que sí i que no, però a la que digui que sí a dues persones, ja no puc dir que sí a ningú més.
Espero, pacient, a veure si sona el telèfon. I no sona. I me n'alegro, perquè així no he de dir que no a ningú.
Fins que sona.
No sé qui és, però sé per què truca.
A l'altra banda, una veu coneguda.
Ja és tard, ja no trucarà ningú més, i em queden dues places per donar. Sé que si li dic que sí no tindré cap problema. Sé que li puc dir perfectament que sí, i qui m'ha dit que com a màxim dos, estarà content que li hagi dit que sí.
Però, què carai! Fa un parell de setmanes em va ignorar. Va fer la pilota a qui m'ha deixat a càrrec de tot, però a mi em va ignorar.
I jo tinc la última paraula.
M'ha estat ignorant durant anys. He passat anys i anys com si no existís. I jo només hagués volgut que m'acceptessin com un de més. La persona que ha trucat i unes quantes més.
Així que m'ha trucat. Jo he agafat el telèfon i he somrigut al pensar que, fa mitja vida, m'hagués posat molt contenta i hagués dit que sí sense pensar-m'ho.
Però li he dit que no.
Sé que no es fa. Sé que li podria haver dit que sí perfectament. Sé que, segurament, després vindrà algú més i li diré que sí.
Però li he dit que no.
Era el que havia de fer?
No ho sé. Jo crec que era el que havia de fer. Les ordres eren: "Només digues que sí a algú amb qui tinguis un compromís i que no li puguis dir que no." Als amics, per dir-ho d'alguna manera. I aquesta persona havia sigut amiga fa molt de temps. És amiga de qui m'ha deixat encarregada. Però... bé, suposo que podria dir (sense perill d'equivocar-me) que jo no hi tinc cap compromís i que no tinc l'obligació de fer-li cap favor.
Tot i així, em sento malament. Per què em sento malament?
Per què em posen en aquest compromís? Si li hagués dit que sí, em sentiria malament. I si li dic que no, també.
Però ara ja està fet. I espero que no truqui ningú més...
divendres, 4 de juliol del 2008
Confiança i les coses que es donen per segures
Algú encara no s'ha passat per ca la Tirai?
No sóc una persona que m'obri així per les bones (malpensats i graciosos, això és un post seriós, així que millor no feu brometes). Sóc una persona vergonyosa, si hagués de comptar quantes vegades ho he dit des de darrere d'aquesta pantalla (i al davant d'algú) em sembla que no tindria prou dits entre les mans i els peus (i ni tan sols ajuntant els de les mans i els peus de tota la gent que hi ha en alguna foto en aquesta habitació, i això que hi ha una orla molt maca penjada a la paret). Sí, sóc vergonyosa. I sí, em costa obrir-me.
Però quan ho faig, ho faig de veritat. No dic elogis a algú si no és que els sento de veritat. No em dedico a explicar coses a algú, si no em surten de molt a dins. Quan ho faig, ho faig de veritat, i confio plenament amb qui tinc al davant. És clar que, després, si hi ha algun tipus de desconfiança pel mig, aleshores... aleshores ja sóc incapaç d'explicar ni el que he menjat per dinar. Però aquest ja és un altre tema.
A vegades, però, hi ha coses que donem per segures. A vegades ens pensem que algú ja sap alguna cosa, i per no fer-nos pesats, no l'expliquem. A vegades és una xorrada, i a vegades és alguna cosa important. No importa el que sigui. Simplement, és una cosa que estem segurs que l'altre ja sap i que no volem repetir per la raó que sigui (perquè l'altre no es senti obligat a fer alguna cosa, per exemple. I aquí qui m'ha d'entendre ja m'entendrà).
I no la diem per això, però de tant en tant ens trobem amb alguna evidència petita de que potser l'altre no ho sap. Però no en fem cas, perquè és el que molta altra gent que ja ho sap fa, i aquestes coses.
No amaguem res, però tampoc ho diem.
Fins que un dia ho diem.
I llavors ens adonem que aquella persona no ho sabia, i un munt de gent ho sabia.
I sap greu, el fet d'haver donat una cosa per segura, quan en realitat no ho era.
Però, d'altra banda, tens una cosa a dintre que et diu que no és falta de confiança. És una cosa que mai no has amagat, tot i que mai no has dit. Simplement, per què ho hauries d'haver dit, si et pensaves que l'altre ja ho sabia i no venia a cuento? On està la línia que separa la falta de confiança i el fet de donar una cosa per segura? I, per sort no és el segon cas, on està la línia que separa un malentès on s'acaba tot aclarint d'una cosa que fa que dues persones s'enfadin per una coseta que es donava per segura?
No sóc una persona que m'obri així per les bones (malpensats i graciosos, això és un post seriós, així que millor no feu brometes). Sóc una persona vergonyosa, si hagués de comptar quantes vegades ho he dit des de darrere d'aquesta pantalla (i al davant d'algú) em sembla que no tindria prou dits entre les mans i els peus (i ni tan sols ajuntant els de les mans i els peus de tota la gent que hi ha en alguna foto en aquesta habitació, i això que hi ha una orla molt maca penjada a la paret). Sí, sóc vergonyosa. I sí, em costa obrir-me.
Però quan ho faig, ho faig de veritat. No dic elogis a algú si no és que els sento de veritat. No em dedico a explicar coses a algú, si no em surten de molt a dins. Quan ho faig, ho faig de veritat, i confio plenament amb qui tinc al davant. És clar que, després, si hi ha algun tipus de desconfiança pel mig, aleshores... aleshores ja sóc incapaç d'explicar ni el que he menjat per dinar. Però aquest ja és un altre tema.
A vegades, però, hi ha coses que donem per segures. A vegades ens pensem que algú ja sap alguna cosa, i per no fer-nos pesats, no l'expliquem. A vegades és una xorrada, i a vegades és alguna cosa important. No importa el que sigui. Simplement, és una cosa que estem segurs que l'altre ja sap i que no volem repetir per la raó que sigui (perquè l'altre no es senti obligat a fer alguna cosa, per exemple. I aquí qui m'ha d'entendre ja m'entendrà).
I no la diem per això, però de tant en tant ens trobem amb alguna evidència petita de que potser l'altre no ho sap. Però no en fem cas, perquè és el que molta altra gent que ja ho sap fa, i aquestes coses.
No amaguem res, però tampoc ho diem.
Fins que un dia ho diem.
I llavors ens adonem que aquella persona no ho sabia, i un munt de gent ho sabia.
I sap greu, el fet d'haver donat una cosa per segura, quan en realitat no ho era.
Però, d'altra banda, tens una cosa a dintre que et diu que no és falta de confiança. És una cosa que mai no has amagat, tot i que mai no has dit. Simplement, per què ho hauries d'haver dit, si et pensaves que l'altre ja ho sabia i no venia a cuento? On està la línia que separa la falta de confiança i el fet de donar una cosa per segura? I, per sort no és el segon cas, on està la línia que separa un malentès on s'acaba tot aclarint d'una cosa que fa que dues persones s'enfadin per una coseta que es donava per segura?
dijous, 3 de juliol del 2008
Allò que no es pot recordar
Algun cop algú m'ha dit que, parlant amb mi, té la sensació que no escolto. Però sí, sí que escolto. No diré que algun cop no estigui als núvols pensant en les meves coses, però generalment escolto.
Escolto... i recordo.
Que a vegades penso que si tingués aquesta memòria per les coses que s'han de memoritzar, aniria molt bé. Però no. Resulta que jo recordo les coses que no es poden recordar.
Bé, és un dir. Sí que es poden recordar. Però més d'un cop m'he trobat parlant amb algú i dient alguna cosa que se m'ha dit, però que és d'aquelles que es solen oblidar. I llavors et miren amb aquella cara... aquella cara de "ostres, si que et fixaves amb el que et deia no sé qui!" El que passa és que no m'hi fixava pel no sé qui, sinó que m'hi fixava... no ho sé!
Perquè jo també m'oblido de coses, però recordo allò que no es pot recordar.
Amb els anys n'he anat aprenent. He anat aprenent a callar, a fer veure que no sé les coses.
Amb els anys he après que a vegades, encara que sàpigues una cosa perfectament, va bé fer veure que no la saps. O fer veure que l'has oblidat. O fer veure que no la saps exactament, que només en tens una idea vaga.
A vegades és per no alimentar l'ego d'algú molt cregut. Encara em recordo d'una persona en particular, i d'una cosa que em vaig recordar. Una persona molt creguda i... després vaig intentar dissimular, però encara va ser pitjor: va descobrir quina era la meva cara de "dic que això no ho sé, però en realitat ho sé". I és que jo no sé dir mentides i... i se m'enganxa de seguida!
A vegades és perquè no et mirin malament. Algú que ni et va ni et ve, però de qui recordes alguna cosa que et va dir o que vas sentir de passada. Dir que ho saps farà que et mirin malament, així que calles. I dissimules.
I a vegades... aquest és el pitjor. A vegades recordes alguna cosa que no hauries de recordar. I sí que et va o et ve. Per la raó que sigui. Però calles. Calles. I calles. I fas veure que no ho saps. I despistes. I, expressament, dius una cosa que s'hi acosta, però que no és exacta. Com aquell que saps perfectament que se'n va anar al Canadà, i dius, com qui no vol la cosa: "Sí, estava als Estats Units, no?" I quan et diuen que no, que està al Canadà, llavors dius que bé, que t'hi has acostat... Però mai no dius exactament a on, sempre t'hi acostes, però mai l'encertes. Perquè, potser, si l'encertessis, et mirarien malament.
A vegades, quan algú em diu alguna d'aquestes coses que no es poden recordar, faig veure que penso en les meves coses. A vegades faig veure que miro algú que passa pel carrer. A vegades faig veure que no hi dono importància.
Per què?
Doncs perquè em vull convèncer que realment estic pensant en les meves coses, miro qui passa i no li donc importància.
Per què?
Perquè jo, ingènua de mi, penso que així potser no recordaré allò que no es pot recordar.
Ingènua de mi...
Escolto... i recordo.
Que a vegades penso que si tingués aquesta memòria per les coses que s'han de memoritzar, aniria molt bé. Però no. Resulta que jo recordo les coses que no es poden recordar.
Bé, és un dir. Sí que es poden recordar. Però més d'un cop m'he trobat parlant amb algú i dient alguna cosa que se m'ha dit, però que és d'aquelles que es solen oblidar. I llavors et miren amb aquella cara... aquella cara de "ostres, si que et fixaves amb el que et deia no sé qui!" El que passa és que no m'hi fixava pel no sé qui, sinó que m'hi fixava... no ho sé!
Perquè jo també m'oblido de coses, però recordo allò que no es pot recordar.
Amb els anys n'he anat aprenent. He anat aprenent a callar, a fer veure que no sé les coses.
Amb els anys he après que a vegades, encara que sàpigues una cosa perfectament, va bé fer veure que no la saps. O fer veure que l'has oblidat. O fer veure que no la saps exactament, que només en tens una idea vaga.
A vegades és per no alimentar l'ego d'algú molt cregut. Encara em recordo d'una persona en particular, i d'una cosa que em vaig recordar. Una persona molt creguda i... després vaig intentar dissimular, però encara va ser pitjor: va descobrir quina era la meva cara de "dic que això no ho sé, però en realitat ho sé". I és que jo no sé dir mentides i... i se m'enganxa de seguida!
A vegades és perquè no et mirin malament. Algú que ni et va ni et ve, però de qui recordes alguna cosa que et va dir o que vas sentir de passada. Dir que ho saps farà que et mirin malament, així que calles. I dissimules.
I a vegades... aquest és el pitjor. A vegades recordes alguna cosa que no hauries de recordar. I sí que et va o et ve. Per la raó que sigui. Però calles. Calles. I calles. I fas veure que no ho saps. I despistes. I, expressament, dius una cosa que s'hi acosta, però que no és exacta. Com aquell que saps perfectament que se'n va anar al Canadà, i dius, com qui no vol la cosa: "Sí, estava als Estats Units, no?" I quan et diuen que no, que està al Canadà, llavors dius que bé, que t'hi has acostat... Però mai no dius exactament a on, sempre t'hi acostes, però mai l'encertes. Perquè, potser, si l'encertessis, et mirarien malament.
A vegades, quan algú em diu alguna d'aquestes coses que no es poden recordar, faig veure que penso en les meves coses. A vegades faig veure que miro algú que passa pel carrer. A vegades faig veure que no hi dono importància.
Per què?
Doncs perquè em vull convèncer que realment estic pensant en les meves coses, miro qui passa i no li donc importància.
Per què?
Perquè jo, ingènua de mi, penso que així potser no recordaré allò que no es pot recordar.
Ingènua de mi...
dimecres, 2 de juliol del 2008
Sense títol
Avui que preferiria no estar sola, m'han deixat sola. Em sento un bitxo raro, anant contra-corrent. Però no era la única que anava contra-corrent. És clar que qui m'acompanyava m'ha deixat per parlar amb un nòvio qualsevol... Ha dit que vindria, però a aquesta hora ja no vindrà.
Estic cansada i no tinc res a dir. No m'aguanto dreta. Hauria d'anar a dormir. Sento riures a fora, però no vull sortir. Nenes, criatures. Sé que riuria, però avui he acabat l'energia.
Volia escriure. Si escric, surten les coses. Però ara que puc sense problemes, ara no tinc res a dir.
Suposo que el millor que puc fer és posar-me a dormir. Almenys avui no em fa mal el cap i podré llegir una bona estona, fins que se'm tanquin els ulls.
Estic cansada i no tinc res a dir. No m'aguanto dreta. Hauria d'anar a dormir. Sento riures a fora, però no vull sortir. Nenes, criatures. Sé que riuria, però avui he acabat l'energia.
Volia escriure. Si escric, surten les coses. Però ara que puc sense problemes, ara no tinc res a dir.
Suposo que el millor que puc fer és posar-me a dormir. Almenys avui no em fa mal el cap i podré llegir una bona estona, fins que se'm tanquin els ulls.
dimarts, 1 de juliol del 2008
Què més vull?
Avui tenia un post. Un post on discutia si me n'havia d'endur el portàtil o no. Sé que no me l'enduré, tot i que m'aniria bé per buidar la càmera de fotos i ara tinc una restricció de fotos. També m'aniria bé perquè tindré wifi tots els dies, però vull passar-me una setmaneta sense internet. Hi ha qui diu que no podré...
Però he arribat a casa i les coses s'han girat. Ara mateix no tinc gens de ganes de marxar, i ja he dit massa, no vull dir res més :-( Això podria ser un post, però no vull escriure aquesta classe de post, tot i que en aquest moment només em sortiria això.
Tot i que avui he tingut una bona notícia. Qui diu que els llibres no tornen? Li vaig deixar a la meva veïna un llibre de papiroflèxia fa anys (4 com a mínim) i ja pensava que no tornaria. Avui me l'ha tornat la seva mare. Es veu que va quedar perdut en una pila de llibres... No està en les condicions en les que li vaig deixar, però com a mínim ha tornat.
Ah! I llegint, en un llibre en anglès, m'hi he trobat l'expressió cul-de-sac. M'ha fet molta gràcia! El senyor google diu que ve del francès. Doncs molt bé. Però no ha deixat de fer-me gràcia.
I, com que no vull escriure cap d'aquests posts, copio un post d'aquells de fa mig any que havia escrit en paper. I és que no vull marxar sense haver-los publicat, que després se m'acomula la feina... Si ja ho dic jo, que valdria més que m'emportés l'ordenador, que no hi ha res que avorreixi més que copiar... Però avui potser copiar em farà sentir millor. O no, a veure què toca...
Feia temps que no reia tant! Buf, ho volia escriure, però no puc. La meva companya d'habitació ha portat dues amigues. I, com és molt normal, xerren tant com ella (o potser més).
He trobat companyia per dinar. Gent. Riure. Molt de riure. Feia tant que no reia tant!
Mare meva! Com criden! I són tan ignorants... Realment s'escolten a elles mateixes? Mai no havia vist tanta ignorància junta. Però, per què han de parlar a crits?
Després de riure, he agafat l'mp3 i me n'he anat a caminar per la platja.
Internet mil vegades més ràpid que aquí a Moldàvia? I cridant. Buf, m'estic posant nerviosa i no puc escriure el gran post que volia! I tan tranquil.la que he vingut!
A la platja. He anat a caminar per la platja. M'he deixat la càmera :-(
Però... doncs res, he vist unes estàtues de sorra maquíssimes. Però plourà. Sap greu.
Buf, m'estic posant tan nerviosa... Tan tranquil.la que he arribat. Des de que he arribat, cada cop més crits. Jo que volia descansar!
I això que estava bé. Primer, teràpia de riure, durant una hora. Després, teràpia de caminar, mitja horeta. I en 10 minuts ja he perdut la tranquil.litat i torno a tenir mal de cap. Millor no comento el que diuen. Intentaré llegir. O concentrar-me. Necessito concentrar-me i no puc. Em posen dels nervis. Només necessito silenci!
Crec que recordar aquest moment m'ha anat bé. M'ha fet somriure. Ho recordo perfectament. Tot i que recordo molt més l'hora del dinar, i riure fins a plorar! Realment, amb aquelles al cantó, estava moooooooolt espessa...
Però he arribat a casa i les coses s'han girat. Ara mateix no tinc gens de ganes de marxar, i ja he dit massa, no vull dir res més :-( Això podria ser un post, però no vull escriure aquesta classe de post, tot i que en aquest moment només em sortiria això.
Tot i que avui he tingut una bona notícia. Qui diu que els llibres no tornen? Li vaig deixar a la meva veïna un llibre de papiroflèxia fa anys (4 com a mínim) i ja pensava que no tornaria. Avui me l'ha tornat la seva mare. Es veu que va quedar perdut en una pila de llibres... No està en les condicions en les que li vaig deixar, però com a mínim ha tornat.
Ah! I llegint, en un llibre en anglès, m'hi he trobat l'expressió cul-de-sac. M'ha fet molta gràcia! El senyor google diu que ve del francès. Doncs molt bé. Però no ha deixat de fer-me gràcia.
I, com que no vull escriure cap d'aquests posts, copio un post d'aquells de fa mig any que havia escrit en paper. I és que no vull marxar sense haver-los publicat, que després se m'acomula la feina... Si ja ho dic jo, que valdria més que m'emportés l'ordenador, que no hi ha res que avorreixi més que copiar... Però avui potser copiar em farà sentir millor. O no, a veure què toca...
Feia temps que no reia tant! Buf, ho volia escriure, però no puc. La meva companya d'habitació ha portat dues amigues. I, com és molt normal, xerren tant com ella (o potser més).
He trobat companyia per dinar. Gent. Riure. Molt de riure. Feia tant que no reia tant!
Mare meva! Com criden! I són tan ignorants... Realment s'escolten a elles mateixes? Mai no havia vist tanta ignorància junta. Però, per què han de parlar a crits?
Després de riure, he agafat l'mp3 i me n'he anat a caminar per la platja.
Internet mil vegades més ràpid que aquí a Moldàvia? I cridant. Buf, m'estic posant nerviosa i no puc escriure el gran post que volia! I tan tranquil.la que he vingut!
A la platja. He anat a caminar per la platja. M'he deixat la càmera :-(
Però... doncs res, he vist unes estàtues de sorra maquíssimes. Però plourà. Sap greu.
Buf, m'estic posant tan nerviosa... Tan tranquil.la que he arribat. Des de que he arribat, cada cop més crits. Jo que volia descansar!
I això que estava bé. Primer, teràpia de riure, durant una hora. Després, teràpia de caminar, mitja horeta. I en 10 minuts ja he perdut la tranquil.litat i torno a tenir mal de cap. Millor no comento el que diuen. Intentaré llegir. O concentrar-me. Necessito concentrar-me i no puc. Em posen dels nervis. Només necessito silenci!
Crec que recordar aquest moment m'ha anat bé. M'ha fet somriure. Ho recordo perfectament. Tot i que recordo molt més l'hora del dinar, i riure fins a plorar! Realment, amb aquelles al cantó, estava moooooooolt espessa...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la