Els teus amics, els meus amics

Ara em faig el dinar, dino, i agafo el cotxe per anar fins a l'hospital, que està exactament a 25 Km de casa. Ahir ho vaig comptar amb el comptaquilòmetres del cotxe.

Estaré una estona allà i després, a l'hora que es publiqui el post, he quedat amb una noia. Ni ella és de la població on està ma mare, ni jo tampoc. Però hem quedat allà.

Ella, però, i la forma en què ens vam conèixer, m'ha recordat una situació i un post d'aquells que em persegueixen, i que fa molt de temps que vull escriure, però... que mai escric. Però, com amb tots els posts que persegueixen, s'han d'escriure, o et perseguiran per la resta de la vida.

Quan el meu cosí es va casar, hi va haver una lluita de femelles alfa entre la dona del meu cosí i la germana del meu cosí. Dues noies que sempre havien viscut pel seu cos, per ser les més guapes, les que anaven amb la millor roba, i tota la resta, van xocar de seguida. I això que ja no eren joves del tot... Devien tenir totes dues entre 25 i 30 anys. Jo me les mirava des de la distància, sabent que no hi havia cap problema per mi: jo no era cap amenaça per cap de les dues, i elles feien la seva lluita sense que jo m'hi veiés implicada. Jo era una no-res.

Amb la meva cosina no hi va haver cap problema. Jo em comportava bé amb ella, i ella amb mi, i no tenia cap problema perquè jo anés amb la dona del meu cosí. Ella tenia molt clar que jo no em volia posar en cap bàndol. Jo només volia viure tranquil.la.

Però, ai, la dona del meu cosí! La dona del meu cosí va voler que em posés en un dels dos bàndols. Em va començar a fer la pilota, i em va començar a dir coses dolentes de la meva cosina. I es va començar a enfadar cada cop que jo la defensava.

Potser és perquè jo al cole ja ho havia patit. Hi havia una nena alfa que no em podia veure (encara no sé què li vaig fer). El dia que la nena alfa estava malalta, jo vivia la mar de bé i tothom parlava amb mi. El dia que la nena alfa estava castigada, jo vivia bé a l'hora del pati. El dia que la nena alfa no em veia, l'altra gent em parlava i era una persona normal. Però el dia que la nena alfa estava a prop, jo no podia parlar amb ningú, ni jugar amb ningú. Era una marginada, i tothom qui gosés acostar-se'm es convertia en marginat.

Potser va ser per això. Potser va ser perquè una era la meva cosina i l'altra era la dona del meu cosí. Potser va ser perquè una de les dues no em va demanar res i l'altra em va exigir. Però vaig triar el bàndol de la meva cosina. Era la decisió difícil, sí. Era la decisió que em marginava. La meva cosina no m'hagués marginat, la dona del meu cosí, sí.

Amb el temps, he après que no puc parlar amb el meu cosí. Ella no em deixa. I no només amb el meu cosí. El temps me n'ha ensenyat.

Però el temps també m'ha ensenyat una cosa: si ara hagués de tornar a triar, tornaria a triar a la meva cosina.

Només que ara trigaria menys a fer-ho.

El temps m'ha fet forta. O potser sé el que vull. O potser...

Tot això de la dona del meu cosí i la meva cosina és totalment cert. Però fa molt, moltíssim, que no parlo d'elles. Parlo de la noia amb qui ens trobarem aquesta tarda.

Però fa molt que tampoc parlo d'ella. Ella era una marginada. I algú també me'n va parlar malament. I jo em vaig sortir del camí, marginant-me a mi mateixa.

No, no sóc bona persona. No ho dic per això.

Ho dic per la situació. Perquè... perquè sé que, d'una manera o una altra, no vull acceptar el xantatge.

Em ve gent al cap. I sé perfectament perquè m'han deixat de parlar.

Però no vull. I no ho faré. No m'agraden les femelles (ni els mascles) alfa. I si això representa que he de deixar de tenir contacte amb femelles (i mascles) beta, que segueixen els alfa... doncs deixaré de tenir-hi contacte.

You're so vain

L'altre dia vaig escriure un post. Un post que parlava d'una sensació, i que parlava d'una cosa amb la que m'he trobat més d'un cop, a banda i banda de la situació (d'acord, molts més cops en una banda que a l'altra, però amb un sol cop d'estar en una de les bandes, crec que ja n'hi ha prou per dir que he estat a banda i banda de la situació). I també, observant, he vist gent que estava en la mateixa situació.

Quan vaig acabar d'escriure el post, em vaig posar a pensar. I ara, a quina categoria poso el comentari?

Llavors em vaig recordar de la cançó.

Crec que ja ho he dit alguna vegada, però és una cançó que sempre em feia molta gràcia. Quan ella diu que aposta a que la persona a qui dedica la cançó es pensa que la cançó parla d'ell, sempre penso que, en realitat, té raó. Vull dir que la persona de qui parla la cançó, si realment pensa que va per ell, té raó. M'embolico.

Un dia em vaig posar a buscar al google sobre la cançó, per si algú pensava el mateix que jo, i em vaig trobar que la identitat de la persona a qui va dedicada la cançó no s'ha sabut mai. Ella sempre riu, però no diu qui és.

En una ocasió, ella va dir que no estava dedicada a ningú en particular. Estava dedicada a moltes persones i a cap. Tenia uns quants noms al cap, però cap d'ells sobresortia. Simplement, era la situació.

Precisament el que em passava a mi amb aquell post. Parlava d'una situació, i tenia uns quants noms al cap. Però cap per sobre els altres.

I em va fer gràcia crear una categoria que fos precisament aquesta, "you're so vain". Una categoria on posar aquests sentiments, que semblen dedicats, i que en algun moment ho poden haver estat. Però uns sentiments que, tot i tenir-los presents, ara no tenen cara, però en tenen una dotzena a la vegada.

Situacions, sentiments... sense amo.

I, és clar, situacions en les que, potser, algú del meu entorn s'hi podria sentir identificat. És clar que tampoc ho llegiria. Però, si algú si sentís identificat... aleshores és perquè és so vain :-)

Desaparèixer

Un dia vas desaparèixer. Va ser una desaparició que va anar venint mica a mica.

Un dia vas desaparèixer. I van passar els dies. Les setmanes. Els mesos. Potser algun any.

Fins que un dia vas tornar.

I aquell dia vaig descobrir que el millor que vas fer va ser desaparèixer.

Ara ens portem bé. La teva presència no m'entristeix ni em fa enfadar amb el món. Només tinc un retret a fer-te: per què no vas desaparèixer abans?