Demà

Demà serà el dia dels nens. Com avui. Demà serà el dia de veure'ls a tots plegats treure espurnes pels ulls.

Al nen que no creixerà mai, amb la seva il.lusió. De la forma com reia avui. De la forma com cridava i saltava. I de la forma com obrirà els regals. Els seus, i els de la resta de la gent. Perquè sempre et quedes amb les ganes de donar-li tots els teus regals, perquè els obri. Perquè ell és feliç obrint paquets.

A la Nineta, que avui no s'ha separat de la meva mà. "Anem? Anem?", repetia tota nerviosa. "I quan es farà fosc?", anava repetint tot el dia. "I per què no puc anar amb tu sola a esperar els Reis?", quan esperàvem que els seus pares sortissin. No fos cas que no els veiés.

A la Nineta, que no m'ha deixat anar la mà ni un moment. Fins que li he dit, quan els Reis marxaven, que em deixés la mà i que els fés adéu amb la maneta. I això ha fet. I jo pensava que li sortirien els ulls.

A la Nineta, que demà obrirà un paquet i sí que se li sortiran els ulls.

I a tots els altres nens, petits i grans, que demà serà el seu dia.

Al meu pare, que li portaran una joguina que fa temps que en té moltes ganes, i no s'ho espera.

Al meu cosí, que tampoc s'espera el seu regal, i que tot i que la seva dona... Mmm... Som Reis, avui hi ha il.lusió.

Demà serà el dia de tots aquests nens. El dia de la il.lusió. Però, tot i que avui els Reis han de repartir molts regals, jo vull... Jo vull demanar algunes coses. I, com que hi ha tres reis, demanaré tres cosetes.

Vull demanar petites sorpreses com aquesta de la Nineta. Feia temps que sabia que un dia, fa molt de temps, havia presentat a la Nineta. Ja fa més de tres anys! Sabia que tenia el post perdut en algun lloc. I ara l'he llegit. Està molt mal escrit, però m'he emocionat. M'he emocionat recordant aquells moments, quan el meu nom va ser una de les primeres coses que va dir. Quan era la única persona que no fos la seva mare amb qui es volia quedar. Quan... Que sí, que li'n dic Nineta, perquè és la nineta dels meus ulls. Però, d'una forma o una altra, jo també sóc especial. L'avi, sigui on sigui, estaria molt content de nosaltres. Les seves ninetes. Totes dues. La gran, i la petita. Crec que en algun lloc hi ha algun post. El post de l'últim cop que vaig veure riure a l'avi, quan ja estava molt malalt. Vaig trobar-me la Nineta a fora el carrer, i la vaig portar a casa els avis. I ens vam dedicar a jugar a atrapar a la cuina. Ella corria i jo feia veure que no la podia atrapar. I l'avi, que gairebé no es podia ni moure, va riure, com feia molt de temps que no reia. Vull seguir escrivint coses així. I trobar-me-les, com m'he trobat avui això.

Ja sabeu que em costa molt confiar amb la gent. Potser més del que ho hauria de fer. Sóc reservada de mena, i em costa moltíssim explicar les meves coses a algú altre. Per això, quan explico alguna cosa meva, faig un gran esforç. Un esforç que, molts cops, la persona a qui ho explico no se n'adona. I per això em fa mal que algú traeixi aquesta confiança. Però, i tot i ser una contradicció, us demano confiança. Us demano molta gent amb la que confiar, malgrat que sé que em faré mal. Però, què som si no tenim algú a qui confiar-li les nostres coses? Així que ho tinc clar: vull confiança.

I el meu últim desig per mi, té a veure amb els iogurts. Vull obrir un iogurt i trobar-hi premi. Bé, no ho sé. Podria ser que ja hagués obert un iogurt amb premi en els últims temps. En qualsevol cas, el desig és molt curt: vull un iogurt que no tingui un segueix buscant.

I aquí ho deixo. Que ja s'ha fet tard, i teniu molta feina. No fos cas que passéssiu per casa, em trobéssiu desperta i no em portéssiu el que he demanat...

Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Aquest vespre, si no caic rendida, faré la carta als Reis.

Per què hauria de caure rendida?

La Nineta està nerviosa. Nerviosa és poc. Està molt nerviosa. Crec que molt nerviosa és poc.

A les 12 del migdia ha aparegut per casa. Ha estat tota l'estona amb mi, fins a les 5 de la tarda, que l'he deixat amb la seva mare, amb la promesa que hi tornaria al cap de 10 minuts... Plorava, m'agafava, i no es volia separar de mi.

Hem mirat fotos, se'ns ha pixat un ocell a sobre, hem saltat, hem jugat a amagar, hem jugat al picaparet, hem jugat a atrapar, li he ensenyat unes quantes paraules, m'ha deixat molt clar que "jo no beig aigua" i m'ha deixat claríssim què demana als Reis. Demà, quan entri a casa i vegi el paquet que hauran deixat els Reis a casa... Fa 3 setmanes que demana el mateix, i...

La nineta m'ha ensenyat que, quan jugues a amagar, és molt més divertit parar que amagar-se. Per què de petits ningú volia parar i tothom es volia amagar?

També m'ha ensenyat què és l'aranya peluda.

M'ha ensenyat que puc tenir quatre anys altre cop. Però que necessito recuperar-me físicament, o no aguanto 7 hores de córrer i jugar.

I em sembla que m'ensenyarà què és el rellotge perquè... perquè d'aquí a mitja hora passen els Reis pel meu poble!

Ara

Volia canviar la lletra de la cançó. Volia fer de poeta. Però no tinc ni temps, ni ganes. Bé, ganes sí, però sé que no podria parlar en un parell d'estrofes d'una cançó.

Avui pensava que em faria plorar un llibre. Una dona embarassada, intenten matar al seu home, i com a resultat el fill que ha de tenir queda molt mal parat. Ja sé que el fill naixerà, ja sé que a causa d'això tindrà uns defectes físics. Però, tot i així, ha aconseguit que m'emocionés.

D'aquí a una horeta estaré sota una manta. I també ploraré. Perquè ho sé.

Però ara és ara. Ara. Avui. Aquest precís moment.

Ahir em feia una pregunta. La mateixa pregunta moltes vegades. I avui...

Em pregunto per què el cicle torna tan ràpid? Necessitava un temps. Un temps prudencial. Perquè no vull entrar a la dinàmica del gronxador.

Però...

Però coi, i per què no?

La foto del DNI

Tenia el DNI caducat. Ja feia un parell de mesos. Però és d'aquelles coses que fa taaaaaaaaanta mandra! Però taaaaaaaaaanta!

Així que vaig decidir que me l'aniria a renovar per les festes. Perquè alguns hem de treballar, i amb el fabulós horari de 9 a 2 que tenen...

Però, ai senyor! Fa un mes em va sortir una cosa molt lletja a la cara. Una cosa que feia mal efecte, i que es veia d'una hora lluny. Una cosa que sabia que marxaria amb el temps, però que no podia accelerar-ho perquè marxés.

I ma mare, que també tenia el carnet caducat, m'anava dient que quan hi aniríem. Val a dir que a ella li va caducar més aviat: ens el vam fer juntes fa 10 anys, i jo el vaig renovar fa cinc. També tard. Així que jo feia un parell de mesos que el tenia caducat i ella... sis mesos.

Vam decidir anar-hi avui. L'últim dia de festes. Així donavem temps a la meva cara, a que tornés a ser la meva cara, sense cap tipus de marca.

Però està clar que no. La marca segueix allà. Ja és més dèbil, sí, però a les fotos es segueix veient. Segueixo tenint la cara com si algú m'hagués donat una pallissa i encara en conservés alguna marca.

Però què hi puc fer? Res. No penso amagar les meves marques a sota d'una capa de maquillatge. Sóc més jo amb aquestes marques que m'han durat un mes que no pas maquillada. És que per no tenir, no tinc ni pintures. Total, per què les vull?

Així que ahir vam decidir amb ma mare que hi aniríem igual. I...

Em va costar moltíssim adormir-me. I això que no és normal, en mi. M'he passat tota la nit donant voltes. Jo no volia pensar, però em despertava a mitja nit, i em venien imatges del passat proper. No, no eren remordiments. Eren imatges en les que entenia coses. Cada cop que obria els ulls, em venia una imatge amb una mentida, una contradicció, o alguna cosa similar. Mentides i contradiccions que no eren meves, és clar.

Així que aquest matí m'he aixecat aviat per anar-me a fer el fabulós DNI. Tenia els ulls botits. Feia unes ulleres de pam i mig. I tenia la cara amb un parell de marques, d'aquelles que es veuen, fins i tot a les fotos de carnet.

M'he preguntat que si la gent ja sol quedar malament a les fotos del DNI, com quedaré jo? I a sobre haver de pagar. Després d'esperar 3 hores a que ens toqués el torn. Sí, 3 hores.

I mentre treia els 6.80 euros que costa renovar-te el carnet, m'he preguntat si ara ja me'l farien per 10 anys i m'estalviaria d'haver de pagar altre cop d'aquí a 5.

- Per quants anys me'l faran?
- Per 10.
- Ah, d'acord.
- Espera, quants anys tens?
- 29.

I el tio es fot a riure. Si no fos perquè estic en un lloc que no em puc ficar amb l'autoritat, juro que li dic algo, que ja no era el primer cop que em feia algun comentari. Bé, no era el primer cop que em feia un comentari, però no m'ha contestat!

Tot i així ho he mirat: 5 anys. Si me l'hagués fet d'aquí a uns mesos, me l'haguessin fet per 10.

Però en fi, ara ja està fet. Ja tinc la foto horrible. Bé, la foto horrible la tenen ells, a veure què en fan.

I, durant els propers cinc anys, cada cop que algú em demani el DNI, m'hauré de recordar de les marques a la cara i de la nit sense dormir. Bé, no em recordaré de la nit sense dormir, però segurament de les raons per les que no he dormit, sí.

Però també recordaré dues cosetes més. La primera, que les marques no són permanents. I que potser sí que avui fan mal efecte, les meves marques, però marxaran, i tornaré a tenir la cara com sempre, sense problemes.

I la segona, que sí, que he passat una nit sense dormir, però perquè sé adonar-me de les coses. No sóc una persona burra. Bé, potser sí que sóc burra, però sóc prou intel.ligent com per adonar-me de les coses i per veure quan algú m'ha volgut colar una colla de mentides, i a sobre m'ha volgut fer sentir culpable. Sí, m'he sentit culpable, però ja no més. He permés que se'm tractés malament, però ja no més. Aquesta persona, almenys, ja no em tornarà a fer sentir culpable.

I, al cap i a la fi, encara sóc prou jove com perquè aquesta foto només duri cinc anys.

Per què?

Avui ha tornat la pregunta. Una pregunta recurrent. Per què?

Sempre és la mateixa pregunta. Sempre el mateix perquè. I, a mida que passen dies en els que m'he fet la pregunta, la pregunta encara és més cridanera: PER QUÈ?

El perquè em fa vergonya. Molta vergonya. I, a mida que passen els dies en què m'he fet la pregunta, encara me'n fa més. Per què?

Llavors m'aferro al porquet groc. I no sé si és bo o dolent. Sé que és bo i dolent a la vegada. Una cosa pot ser bona i dolenta a la vegada?

Després torna el perquè. I sé que em voltarà pel cap uns quants dies, fins que el cicle torni a començar, i aquest cop espero que no acabi en el mateix perquè altre cop. Podria acabar en un altre perquè, però no en el mateix, si us plau!

Em costa trobar respostes al perquè. Perdó, em costa trobar alguna cosa que pugui arribar a ser resposta al perquè. Tot el que dic que podria ser solució queda rebutjat per mi mateixa quan veig les evidències en contra. Però, aleshores, on és la resposta del perquè?

N'ha de tenir alguna. Tots els perquè tenen resposta. Tots. I el meu també. El problema és que no sé trobar-la.

I me'n vaig a davant de la tele a fer uns exercicis. I penso que una determinada peli té bona pinta. Però fa mal temps. I què passa quan fa mal temps? No, no passa que hi poso bona cara (que sí, perquè m'encanta que plogui). Passa que l'antena no funciona massa bé i no puc veure el digital.

I em trobo en situació lamentable. Com deia als comentaris de l'últim post, avui m'han dit coses lletges. No sé si me les mereixia o no, però segur que no d'aquesta manera. La tele no va. Els exercicis no em surten. Tinc el mòbil un parell de pisos més amunt i el sento des de davant de la tele. I a dintre el cap hi tinc un follet que em va dient: "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?", "Per què...?"...

Però demà al vespre tornen a fer la pel.lícula. A una hora a la que els meus pares ja no hi seran. La pel.lícula que té bona pinta és dolentíssima, però ja sabem què vol dir que sigui una pel.lícula dolentíssima. Demà al vespre em posaré davant de la tele, al sofà, amb una manta que només em deixarà sortir del nas cap a dalt, i allà em quedaré fins que s'acabi la pel.li. I pobre del que programa les tempestes que faci que demà no es vegi la tele per culpa de la pluja! Que pujaré jo i no m'ha vist emprenyada!

I m'he alegrat de no agafar el mòbil. Una persona que volia classes particulars. Es veu que té 30 fitxes per fer, que havia de fer per les vacances. I quan se'n recorda? Exacte, avui! No ho volia fer. Mai ho faig. Sempre faig lloc on sigui. Però avui l'he engegat. Fins d'aquí a una setmana. Coi, que sempre em fa el mateix: demà passat tinc un examen i no entenc res de res. Ja sé que fa un parell de mesos que no et dic res, però has de venir demà. I la burra, hi va l'endemà. Doncs aquest cop, no.

I em segueixo preguntant per què. Per què...?

I m'aferro el porquet groc. Que és a la vegada bo i dolent.

M'agrada el meu blog

Sí, ja ho sé, la campanya de m'agrada el meu blog es va acabar fa molt de temps, i jo ja hi vaig participar. Però avui l'he volgut recuperar. Perquè ho necessito. Perquè ja fa dies que ho necessito. I perquè coi, m'agrada el meu blog.

M'agrada haver creat aquest món meu. Un món groc, taronja i vermell. M'agrada que estigui tan ple de color, perquè jo sóc aquest color. Jo sóc com aquest blog, amb aquests colors, i no trobo cap manera més directa de dir com sóc jo. Groc, per damunt de tot. Després, taronja. I després, vermell.

M'agrada tenir un bloc que està lluny de ser famós. Quan més m'ha agradat el blog, ha sigut quan hi ha hagut menys gent. Que sí, que la gent és ben rebuda, però m'alegro de no superar gairebé mai els 10 comentaris. I això que hi ha els meus, i acostumo a contestar a tothom que em deixa un comentari.

M'alegro de ser un blog petit, tot i no ser-ho en quantitat de missatges. M'agrada escriure el que se'm passa pel cap. Sabent que, de qualsevol manera, no m'importa massa que algú passi de llegir-ho. Aquest blog meu és un blog solidari, però és un blog solidari amb mi mateixa. Amb mi i prou. I algun cop m'ha sabut greu la sobredosi de posts. Però ara, no. Jo vaig començar a escriure perquè volia expressar-me. I jo m'expresso. I a vegades tinc massa posts en un dia. I això no és bo. No és bo, perquè si escric massa significa que no estic bé. I si no estic bé i em va bé escriure, no tinc perquè anar demanant perdó. Si algú té temps i ganes, que ho llegeixi. I sinó, doncs que no ho llegeixi.

M'agrada tenir una lluna a l'esquerra que em diu com està. Em recorda si la veuré de nit.

I m'agrada tenir el porquet groc. Pot semblar una tonteria, sí. Però per mi, aquest porquet groc significa molt més que el color groc, taronja i vermell del blog. Significa la meva dolçor i el meu somriure. I significa la promesa de que existeix una Llum millor. Una Llum feliç i riallera. No per ella, sinó pel seu voltant. Poques coses diuen tan de mi com aquest porquet groc.

I, últimament, m'agrada el post recomanat. Perquè jo parlo molt. Perquè el meu blog és petit. Perquè jo segueixo un nombre petit de blogs. Però hi ha posts que em toquen. De moment, amb el poc temps de vida que té aquesta "secció", hi ha hagut un post que em va fer riure moltíssim, un post que em va fer reflexionar moltíssim i un post que em va entendrir moltíssim. Sí, aquest espai només està dedicat als "moltíssims". A aquells posts que em fan sentir alguna cosa, com si em toqués amb una lupa.

I m'agrada el meu blog. Perquè sóc jo. Perquè parlo, ric, m'enfado, crido... tot el que faig, ho faig jo.

I perquè, no ho negaré, avui he plorat. Les llàgrimes em queien galta avall sense que hi pogués fer res, sense mirar cap pel.lícula. I, mentre no podia aguantar les llàgrimes, ha sonat el mòbil. No el volia agafar. Però he vist qui trucava. He estat cinc minuts parlant. I m'he notat la veu entretallada. Estic segura que qui m'ha trucat ha notat la veu entretallada. Però no ha dit res. I jo que li agraeixo. Perquè a vegades s'agraeix poder parlar sense que ningú et digui res, sense que ningú pregunti, sense haver de donar explicacions.

I, no sé per què, sé que ha passat el mal temps. Sé que deixaré d'escriure més d'un post diari, a partir d'avui. Ho sé. Aquest post només serveix per fer baixar l'anterior.

Però, tot i així, ho vull dir ben fort: m'agrada el meu blog!

Portes

Tres dies. Tres! Tres dies m'ha costat tornar a estar a l'altra banda del gronxador. Tres dies!

Sempre és la mateixa història. Em fio de la meva primera impressió. Però no vull fer-ho. La primera impressió és dolenta, així que no li'n faig cas. No faig cas de la veueta interior que em diu que... Què em diu? Que fugi?

Després de donar-me un cop i un altre sobre la mateixa pedra, penso en la frase aquella que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Perfecte. Doncs la dona, almenys aquesta que escriu aquí, no ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, no. Ella hi ensopega 22 vegades 2! I encara me'n dec deixar alguna.

La qüestió és: jo tanco una porta. Ja en tinc prou. Deixo la porta ben tancada i dic que no la tornaré a obrir. Si de cas, l'obriré si sento una bona disculpa.

Tonteries. Tonteries de les grosses.

Un lleu toc a la porta, i vaig jo corrent a obrir-la de bat a bat. Que necessites que et faci un favor? Cap problema! Que vols això altre? Cap problema.

I llavors faig els favors per... per adonar-me'n que ni tan sols era important que fes el favor. Que jo m'he matat a fer el favor, i només era una forma d'assegurar-se de que jo seguia aquí, de que no havia tancat la porta. Però que la porta està tancada cap a l'altra banda, només volia saber que jo ballo al son de la seva música. Encara no sé ben bé per què.

I ja hi som. Tres dies més tard i estic a l'altra banda del gronxador, dient-me idiota a mi mateixa, simplement perquè sóc idiota. Veig que juguen amb mi, i encara ho permeto.

Però no. Jo sóc la Llum. I a mi ningú no em trepitja, què carai! I sé que no en faig gaire de tenir bons propòsits si després passo d'ells quan ho he de fer. Però... però amb aquesta pedra ja hi he ensopegat 22 cops 2 vegades, i ja n'hi ha PROU. Sí, PROU. Amb majúscules. I si cal, hi poso lletra tamany 70, fosforito i subratllat.

PROU!!!

I, què carai, un prou no és una manera d'acabar un post. Així que l'acabo amb dues cosetes més. La primera és una petició d'ajuda. Vaig estar buscant imatges de llums per posar al perfil. La imatge que hi tenia per defecte era una estrella. Però la volia canviar. El far em va agradar, però el trobo massa fosc. Vull una imatge que signifiqui això, llum, però que sigui com jo: groga, clara, i plena de llum. Si algú m'ajuda, prometo fer-li un regal. Un regal virtual, però regal al cap i a la fi.

I, finalment, una reflexió. Una reflexió que encara té a veure amb el post d'ahir (el del vespre). En aquest món hi ha molta gent que val molt la pena. Moltíssima. I hi ha unes quantes persones a qui no hauré de tancar la porta mai, perquè mai faran res que em faci tancar-los la porta. Per aquestes persones, persones bones, algunes de les quals ja conec, vull continuar obrint iogurts. Perquè sí, algun cop he trobat algun premi. Algun cop n'he trobat algun i no l'he sabut apreciar. Però els premis són aquí. Darrere la tapa de molts iogurts. I aquest any... aquest any trobaré el premi gros. El més gros de tots. A sota d'un iogurt. I em riuré de totes aquestes persones que em volen fer ballar al seu voltant, i per les que no tinc cap mena d'importància.

I si no trobo el premi aquest any, serà l'any que ve. I sinó l'altre. Perquè, si el premi existeix, i estic segura de que existeix, només és qüestió de temps que el trobi.