Tornar a l'adolescència

No fa massa vaig fer un test en el que em deia que la meva edat real eren 14 anyets. Fa una mica més, vaig parlar de dependència. I ara...

Em sento com una adolescent altre cop, i no m'agrada la sensació. "Papa, porta'm aquí." "Mama, que em podries portar allà?" "Hauria d'anar a no sé on..."

En un lloc on no hi ha transport públic, un cotxe és vital. Per això, una de les primeres coses que em vaig comprar quan vaig tenir un sou va ser un cotxe. Un cotxe per mi que em donava llibertat. Un cotxe que em deixava anar a on volia, quan jo volia. Un cotxe que feia que jo no hagués d'anar demanant favors aquí i allà, perquè em portessin als llocs. No m'agrada anar demanant. I sé que els meus pares em porten allà on sigui, però coi, que ells tenen altra feina.

Però, de cop, avui m'he trobat a una hora a la que mai havia anat a treballar, tot fosc, tot tancat, perquè el meu pare comença a treballar molt aviat (i ma mare encara més). De cop, m'he trobat esperant el cotxe del meu pare a la porta de la feina.

Ara mateix estaria fent un cafè (bé, o alguna cosa similar) amb una amiga. Però els meus pares no només s'han de dedicar a portar-me a mi d'aquí cap allà. Hi ha una iaia que ha d'anar a dormir. Així que m'he perdut el cafè amb aquesta noia, amb l'inevitable crítica del món en general, només perquè no puc agafar el cotxe i anar on jo vulgui, quan jo vulgui.

Ja ho sé, no és més que un cafè. Amb aquesta noia ens tornarem a veure un altre dia. Però és la situació. El meu pare fent una volta bastant llarga per portar-me a la feina al matí. El meu pare venint-me a buscar. Demà, el meu pare portant-me d'un lloc a un altre a mitja tarda. I després venint-me a buscar. La meva mare portant-me al metge. Vaja, com una adolescent.

Ara mateix, si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar) canviaria el meu cotxe per un cotxe amb canvi automàtic. O, com a mínim, per un cotxe que no tingués tres pedals i que es pogués conduir amb els braços i una cama. Perquè, quan no has sigut mai independent, no ho pots trobar a faltar. Però jo només porto des de divendres necessitant taxi i... realment, vull tornar a conduir!

Vull un Spiderman programable!!!

Aquest matí esmorzava davant de la tele. Bé, davant de la tele és un dir: estava a força distància, i no la veia massa bé. Feien el resum de les motos d'aquest vespre, fins que s'han posat a fer anuncis...

I he arribat a una conclusió. Vull un Spiderman programable. No m'importa que sigui a partir de 6 anys. Jo, en principi, tinc més de 6 anys. Vull un Spiderman programable! Ai, com en vegi algun, me'l compro. Per mi. Podria dir que el compro per algun nen, però... és que l'Spiderman el vull jo! Què carai!

A més, tot sigui per... bé, suposo que està clar.

Fa dies que tenia ganes de posar aquest vídeo. Val la pena arribar al final de tot. L'últim vers de la cançó és... no sabria definir-lo :-)



(Està clar que és un post xorra per tirar avall els últims, no?)

No m'agrada

No m'agrada la meva jo que es troba malament. No, això no és cap plagi, és tota la veritat. No em suporto.

No suporto que m'aixequi, que vagi a tot arreu fent saltets o camini recolzada a tot arreu, perquè no puc recolzar el peu, i el meu pare em pregunti que com estic. Que com estic? No és evident?

Però tampoc suporto el fet de que la gent passi de mi. "Va, això del peu, segur que no és res." No era res l'últim cop, fa no sé quants anys, quan vaig fallar al cole/institut/universitat/feina per segona i última vegada a la meva vida a causa d'una malaltia (la primera va ser per la varicel.la). He anat a tots aquests llocs amb febre, afònica, i fins i tot amb una cama enguixada. Si em posés malalta cada dia, ho entendria. Però l'últim cop que vaig estar realment xunga va ser fa 10 anys, quan em van treure els queixals del seny. I sí, ja sé que a molta gent els han tret els queixals del seny, però és que a mi encara no m'havien sortit, perquè sortien cap a dintre, en comptes de sortir cap a fora, i em van deixar la cara tan inflada, que un parell de setmanes més tard encara tenia la cara morada i botida. Vaig trigar un mes a poder tornar menjar coses que no fossin triturades, i malgrat això, m'ho vaig fer venir bé per no perdre ni una sola classe.

Però no m'agrada lamentar-me. No m'agrada aquest post. No m'agrada parlar del peu en tots els últims posts. Que no, que no vull parlar més del meu peu.

Però és difícil no parlar d'una cosa que em fa mal i m'ho recorda diverses vegades cada minut. I que va augmentant el dolor, a mida que passa el temps. Un dolor que els antiinflamatoris no alleugen.

Ja ho he dit, no penso tornar a parlar del meu peu. Però no crec que pugui parlar de res més durant uns dies. Així que em prenc una pausa, que serà tan llarga com el temps que trigui a poder escriure alguna cosa que no parli del meu peu.

Alguna cosa s'ha trencat

Volia posar com a títol "el puto peu", però...

Fa 4 dies era capaç de córrer una hora seguida. No m'he regirat el peu, no he fet cap mal moviment, no he posat el peu on no tocava.

Aquest matí no m'he despertat pel despertador, ni perquè tingués ganes d'anar al lavabo, ni perquè ningú fes fressa. Aquest matí m'ha despertat el mal de peu.

Però a les 8 del matí encara mig podia caminar.

Ara mateix no puc recolzar el peu. Hi ha una cosa que em fa mal. Molt mal. Sembla un tendó. No s'assembla en res al mal que tenia ahir.

El problema és que, si el deixo reposar, també em fa mal! No allà mateix, sinó a algun altre lloc.

Són les 11 del matí. Podria dir-li al meu pare que em portés a urgències. Però l'experiència em diu que no és massa bona idea anar-hi amb el meu pare. És molt aprensiu, es preocupa de seguida per tot, i tot se li fa una muntanya.

Esperaré a que ma mare surti de treballar, dini i m'hi porti ella.

Com puc, en quatre dies, haver passat d'estar perfectament bé a aquest estat?

I, ho sento, sé que aquest post no l'hauria d'haver fet. O potser no l'hauria de publicar. Però, no sé, la gent que em coneix sap que no em queixo mai, i que m'ha de fer molt de mal una cosa perquè em queixi.

Fins ahir encara tenia la mitja esperança de que pogués ser una simple regirada, alguna cosa que es curés amb repós, o amb un parell de setmanes amb la cama enguixada.

Ara sé que això no és possible. Alguna cosa s'ha trencat. Espero que no sigui res gaire greu.

El meu peu

Demà, com que és festa (bien!), me n'aniré d'excursió (bien!): me n'aniré a passar-me tota la tarda a urgències (bien!)

No fa pas tant, vaig parlar del meu peu i de la seva cicatriu. Fa cosa d'un parell de setmanes, el peu va començar-me a fer mal. Primer era un dolor petit, just allà on em feia mal abans que m'operessin.

Però les coses van canviar. Abans d'ahir, em va començar a fer mal de veritat. Ahir em feia força mal. Avui ja gairebé no podia caminar.

El pitjor de tot plegat és que el dolor és massa... conegut? Conegut, però difícil d'explicar. Recordo la Lluna de 9 o 10 anys, intentant explicar als metges on li feia mal. La recordo intentant explicar què li feia mal i com li feia mal. Ella no en sabia, però jo tampoc.

Sé quina és la solució: anar al metge que em va operar. Però, tot i que hi vaig per una mútua, si demano hora, trigaran a donar-me hora. Així que la solució ràpida és anar a urgències. Anar a urgències i resar perquè hi hagi el meu metge de guàrdia. Anar a urgències i esperar no estar-m'hi massa hores. Anar a urgències i trobar algú que sàpiga què tinc. Perquè és una cosa estranya, perquè de petita vaig passar per 6 metges diferents abans que algú no trobés el que tenia. Perquè...

Perquè una cosa dintre meu em diu que no tinc el mateix. Que no puc tenir el mateix. Que no em dóna la gana de tenir el mateix. Que amb un cop ja n'hi va haver prou.

Però el dolor és el mateix. Els símptomes són els mateixos.

I, ara mateix no sé què és el que em molesta més. Si el fet de veure que torno a anar coixa, que no puc caminar, com quan tenia 10 anys. O si el fet de que demà hauré d'anar a urgències, començar a fer proves, radiografies, que em toquin el peu, que no vegin res, que no sabré explicar on em fa mal. O si el fet de que, si és el que em penso, un mínim de tres mesos sense poder-me moure no me'ls treu ningú (i ja no parlo de tornar a caminar sense crosses).

I, enmig d'això, just el dia en el que vaig tan coixa que gairebé no em puc ni moure, què em passa? Doncs que em trobo algú que feia anys que no veia i m'ha hagut d'anar a veure coixa, trista i preocupada.

Caminant sota la pluja

Els dimecres vaig a un lloc que la setmana passada vaig dir pijilàndia. Segueixo pensant que és pijilàndia, però em sap greu dir-ne pijilàndia. Perquè no és un mal lloc, la gent és amable, i l'únic problema és aquesta mania crònica que tinc a la gent pija, que em ve de petita, i que sé que mai em trauré. Però també hi ha pijos que em cauen bé...

Quan sortia, per la càmera que tenen a la porta, em van dir que si volia un paraigües. Pijilàndia està al centre de la ciutat, i jo tenia el cotxe aparcat a uns 15 o 20 minuts. Ells no ho sabien, però s'ho podien imaginar. I jo anava sense paraigües, perquè ma mare es va quedar sense, em va robar el meu, i jo ara no tinc paraigües.

Però ja ho havia previst. Havia deixat tots els aparells, i anava amb molt pocs aparells electrònics: només el mòbil i l'mp3.

Així que vaig agafar i em vaig decidir a caminar sota la pluja. Quants cops he dit que m'encanta, caminar sota la pluja? Sí, ja ho sé, si acabo refredada acceptaré que sóc una inconscient.

El primer que vaig pensar va ser que, per més que em mullés, ja m'assecaria el climatitzador del cotxe. Buf... pensaments dolents. Fora d'aquí! Per què no puc gaudir del meu passeig sense pensaments dolents?

No m'agrada que em diguin llesta. Bé, sempre depèn de com t'ho diguin. Però una persona que em digui llesta cada dos per tres, em fa agafar urticària. No ho suporto. Perquè jo no ho sóc. Sóc una persona normal, i no m'agrada que algú em tracti com si fos qui sap què. "És que em costa molt trobar bromes intel.ligents i cultes per fer-te", em va dir algú un dia. Perdona? Si jo ric amb alguna cosa tan simple com "són dos, i el del mig cau". "Es que, bueno, supuse que no te interesaba, porque tu eres una chica lista". Doncs no, coi. Si algú crea un petit mur dient que sóc llesta, o em diu massa cops llesta, jo creo un mur molt més gran, i sense portes. Perquè jo sóc jo, i no sóc una noia llesta.

Aconsegueixo treure'm els pensaments del cap, i somric pensant que una de les persones amb qui tinc més confiança és un noi que sempre que em veu em diu tonta. M'ho diu de broma, és clar. I jo li dic a ell. Malgrat sé que no és tonto, sinó tot el contrari.

M'encanta passejar sota la pluja. Malauradament, arribo al cotxe. I si hi ha una cosa pitjor que conduir en una ciutat congestionada, és conduir en una ciutat congestionada plovent. I si hi ha alguna cosa pitjor que conduir en una ciutat congestionada plovent és conduir en una ciutat congestionada, plovent i plena d'ambulàncies.

I quan arribo a casa, m'adono que hi ha un parell de coses que no van bé. Estic molt preocupada per una. He d'anar al metge. Però em fa por el que em dirà.

Oportunitats perdudes

Surto a fora. Fa sol. M'encanta que plogui, però el solet de tardor s'agraeix, i molt. Tot i que el d'hivern encara s'agraeix més.

I passo per davant d'un banc. El banc del go. M'ha costat un parell de minuts trobar un post, i m'ha fet gràcia. Crec que és el primer cop a la vida que llegeixo una cosa meva de fa temps i em fa gràcia llegir-la. El vaig escriure un 10 d'octubre de 2005, fa un parell d'anys, gairebé justos. M'ha fet gràcia buscar-lo i fer aquest post avui, just quan és pràcticament el mateix dia que aquell dia:

Avui, quan anava a treballar, he passat pel cantó d'uns nois que jugaven a go. M'ha fet molta gràcia.

Fa uns anys, algú em va parlar del go. Jo vaig apuntar-me la informació al cervell i quan vaig arribar a casa, vaig començar a buscar per internet. Vaig aprendre a jugar per internet. Vaig començar a jugar al yahoo, amb el tauler més petit. Algun cop vaig jugar amb el tauler gros, però sóc molt dolenta, jugant al go.

Tot i així, he jugat moltes partides de go. Però sempre per internet. Mai he jugat una partida contra ningú a qui hagi vist cara a cara. I, fins avui, mai havia vist un tauler de go al natural.

Els nois jugaven amb un tauler petit, però un tauler de go al cap i a la fi. És una llàstima que hagués d'anar a treballar. Potser dilluns que ve vaig amb una mica més de temps, a veure si me'ls torno a trobar i puc fer una partida "real" de go, per una vegada a la vida!

Cada cop que passo per davant del banc, em recordo dels nois del go. Dos anys, ja! Hagués dit que feia menys.

No me'ls he tornat a trobar mai més, els nois del go. I em sap greu. I, mentre venia cap aquí, m'he recordat de les oportunitats perdudes. Sí, aquell dia vaig perdre una oportunitat.

A vegades el tren només passa un cop, i si el deixes passar, ja no tornarà. A vegades es perden els moments, i es perden oportunitats per coses tan tontes com arribar a una hora en punt a la feina, quan et podries haver parat un minut a dir hola, preguntar, i saber si es reuneixen en algun lloc regularment.

No sé per què, m'he recordat d'un post de la Tirai. Segueixo pensant el mateix. Les oportunitats tenen un moment, i si les deixes passar, passen. No es pot tornar enrere a recuperar un moment que vas deixar passar per qualsevol tonteria. Perquè vas pensar que ja tornaries a trobar els jugadors de go algun altre dia, perquè no tenies prou confiança en tu mateixa, perquè et feia mandra, perquè vas escollir un altre camí que et semblava millor, perquè...

Però, un cop les fruites són madures, o es mengen o es podreixen. I, un cop estan podrides, ja no es poden tornar madures.