La festa

Avui no dormiré fins a les tantes. Un dels inconvenients de viure a pagès, però a prop d'un local de l'ajuntament, és que de tant en tant (o bastant sovint), s'hi fan festes. I aquí estic, volia posar-me a llegir, o anar a dormir (encara que sigui massa aviat), però sento música com si la tingués a dintre casa, i encara forta.

El problema és que m'agrada la música.

El problema és que tinc temptacions d'anar-hi.

El problema és que no hi aniré.

Suposo que perquè sóc idiota.

L'ajuntament em va enviar propaganda de la festa. L'envien a tota la gent que ells consideren "joves". M'envien coses d'aquestes des que tenia 16 anys i van obrir el centre juvenil. En aquella època, la gent de la meva edat, hi anava. Jo, no. Després van deixar d'anar-hi perquè hi anava gent massa petita. D'això ja en fa, com a mínim, 7 o 8 anys. Si tot ha seguit de la mateixa forma, a la festa hi deu haver... ningú que conegui. O, almenys, ningú de la meva edat.

O potser sí?

No ho sabré mai.

Semblances físiques

Ha estat un comentari desafortunat. Sé que no volia dir el que ha dit, o potser sí, que ho volia dir. No ho ha dit amb mala intenció, però a mi se m'ha clavat a dintre. Si ho hagués dit amb mala intenció, o si ho hagués dit algú a qui no considerés una de les meves millors amigues, segurament li hagués dit interiorment que era una superficial. El problema és que sé que no ho és, de superficial, i no sé a què venia el comentari, o sí que ho sé, però prefereixo no saber-ho.

M'ha demanat si podria anar amb una noia. Bé, jo he de portar aquella noia en cotxe. Però, de totes formes, hauria d'anar jo amb el cotxe, així que no em fa res portar algú. Bé, no podré cantar, ni fer el burro, però tindré companyia. No m'importa.

El problema ha sigut quan me l'ha descrit. Som completament diferents de caràcter, és de lletres, viu molt lluny d'on visc jo, i un munt de diferències més. Un munt de diferències que no volen dir que per això no m'hagi de caure bé, però que el més normal seria que no tinguéssim res de què parlar.

Però llavors ha vingut el comentari. M'ha explicat com era físicament, ha somrigut, i ha deixat anar: "és com tu, segur que us enteneu".

Perdona, què has dit? Que com que ens assemblem físicament, segur que ens entendrem? Que com que la cosa per la que has dit que ens assemblem no és bona (o és de les que la gent considera dolentes), ens hem d'entendre, perquè totes dues som iguals? Què passa, que, per posar un exemple a l'atzar, tota la gent que és calba s'ha de caure bé entre sí, només perquè són calbs i s'entenen? O tota la gent baixeta? O tota la gent...?

Hi ha coses que em toquen la moral, i aquesta és una d'elles. Coi, les persones som el que som, independentment del nostre aspecte físic. Que sí, que a vegades ens fem amb gent semblant a nosaltres, però normalment és perquè el caràcter ens agrada. No em veig essent amiga d'algú només perquè s'assembla a mi físicament!

Seria diferent si m'hagués dit que fa alguna cosa semblant a la meva. O si li agradés alguna cosa que a mi també m'agradés. O si... mil i una coses.

El que no entenc és per què algú m'ha de caure bé només perquè s'assembli a mi físicament!

Només?

Ara fa uns tres mesos (una mica més) que vaig decidir que havia de tornar a recuperar la forma física que havia anat perdent, posant-me excuses a mi mateixa, per no continuar regularment.

El primer dia que em vaig posar a sobre d'una cinta, després de recuperar-me una mica durant la setmana santa, vaig córrer 3 quilòmetres. Sé que és poc, però feia un parell de setmanes que havia tornat a córrer.

Des de llavors he anat regularment a córrer a sobre la cinta. El principal comentari és que és avorrit. Sí, tinc les teles, però al matí només fan notícies, i no em distreuen massa. I, des que es va acabar el cole, a aquelles hores no fan dibuixos. I tinc la radio, però a mi, les radios, al matí, no m'han agradat mai. Així que m'avorreixo bastant. Em distrec mirant a la gent del meu cantó: gent que arriba quan jo ja estic corrent i se'n van quan encara corro. S'hi estan 5, 10, 15 minuts, no més. Però anar-los veient venir i marxar almenys em distreu una mica. Malauradament, a mida que va avançant el juliol, cada cop hi ha menys gent.

La idea és que jo vull anar avançant, però mica en mica. Tinc uns objectius marcats, però sé que són a llarg plaç. Perquè vaig molt en compte a no forçar massa la màquina.

Per començar, hi vaig abans d'anar a treballar, i per tant ha de ser una cosa que no em deixi feta caldo, perquè sinó no podria treballar... però, a més, no m'he de cansar excessivament, de forma que a l'endemà no estigui tan feta caldo que no hi vagi. És millor córrer 3 quilòmetres avui i 3 demà, que no pas forçar la màquina, córrer 4 quilòmetres avui, i demà no poder-me aixecar perquè estic massa cansada.

Però tampoc es tracta de no avançar. Tinc un compromís amb mi mateixa: si un dia corro, per exemple, 32 minuts, al dia següent he de córrer, com a mínim, 32 minuts. Si ahir vaig poder, avui també. Per aquesta raó mai avanço massa ràpid. Si ahir vaig córrer 32 minuts, per més bé que em senti avui, i per poc cansada que estigui, avui no correré més de 36 o 37 minuts, perquè llavors l'endemà no sé si seré capaç de córrer això, i la idea és avançar cada dia, o com a mínim, no retrocedir. Si tinc el compromís de no retrocedir, sé que aniré avançant, poquet a poquet, però mai retrocediré.

Actualment segueixo estant lluny del que és el meu objectiu, però m'hi acosto mica a mica. A pas de tortuga, sí, però m'hi acosto. Ara corro uns 45 minuts. La veritat és que abans, quan havia corregut, sempre ho havia fet en sessions de 30 minuts. Suposo que el cos deu tenir memòria, perquè arribar als 30 minuts no em va costar gens (o gairebé gens), però a partir d'aquí, cada cop que augmento el temps, ho noto. Sé que podria córrer bastant més, però es tracta de córrer, de forma que després no em passi la resta del dia tirada pels llocs perquè no m'aguanto dreta!

Sé que sempre he sigut molt lenta, i ja hi comptava. De moment, vaig augmentant el temps, però no augmento la velocitat, perquè el que vull fer primer és augmentar el temps, i llavors ja veurem com vaig augmentant la velocitat. Així que, en aquests tres quarts d'hora, corro entre cinc quilòmetres i mig i sis quilòmetres. Jo n'estic contenta, perquè és gairebé el doble que el que vaig fer aquell primer dia que vaig pujar a sobre la cinta, i perquè, està clar, trigo menys del doble de temps que m'hi vaig passar el primer dia. Sé que podria córrer molt més, però estic orgullosa del que he aconseguit en aquests tres mesos, perquè em conec, i perquè sé que mai he sigut ràpida, i perquè he millorat moltíssim (i més que espero millorar).

Per això, aquest matí, quan encara no havia sortit el Sol (o sí, però era molt aviat) i ma mare m'ha preguntat quant corria, jo li he dit tota orgullosa:

- Entre cinc quilòmetres i mig i sis.

I ella m'ha contestat ràpid. Molt ràpid. Li ha sortit de dintre. Una sola paraula:

- Només????????????????????

La meva missió

Ara ja fa molts dies, en XeXu em va preguntar per què havia vingut. He vingut en son de pau, no vull pas conquerir el planeta. De fet, tampoc sabria ni com fer-ho!

Quan jo vaig néixer, la raça més intel.ligent del meu planeta va detectar vida en el vostre. Van decidir enviar-hi algú per explorar-lo, però no hi volien enviar ningú de la seva raça, perquè això seria malmetre una vida intel.ligent. Així que em van educar, durant bastant temps, només perquè vingués aquí a veure com éreu, què feieu, a què us dedicaveu.

Quan vaig marxar del meu planeta, només havia de venir jo. I no crec que vingui mai més ningú. La meva missió és estudiar el vostre comportament, les coses que feu, els estris que utilitzeu, i enviar-ho tot allà, perquè puguin estudiar la vostra civilització.

Jo vaig recollint dades, i quan en tinc suficients, les envio. Segurament algun dia contestaran, però haurà de passar molt de temps, degut a l'enorme distància que ens separa. Potser m'enviaran alguna cosa algun dia, alguna cosa que se'ls pugui haver oblidat, però ho dubto, perquè ells són molt intel.ligents i no cometrien l'error de deixar-se cap detall.

Ara ja començo a entendre una mica com funcioneu, però encara em sorpreneu a vegades. No entenc aquesta dèria que té tothom de parar a la Lluna pel carrer i preguntar-li com li van les vacances. Ahir va estar-se 12 hores a la feina (mare meva, com em vaig avorrir!) i va dinar en mitja hora. Si això són vacances... I quan ella diu que no, que no està de vacances, no entenc perquè l'altra gent no la creu!

Tampoc entenc els vostres mitjans de transport i el que feu amb ells. Cada dia s'aixeca, agafa un mitjà de transport, amb el que es mou. I llavors arriba a un lloc tancat, on es posa a córrer a sobre d'un lloc que no es mou... i acaba corrent tanta distància com la que hi ha de casa seva al seu lloc. No seria més lògic que hi anés corrent, fins allà? Segur que al meu planeta ho entenen, però jo no ho entenc pas!

I l'altre dia... l'altre dia anava molta gent en un mateix mitjà de transport, quan es va sentir una veu: "Señores viajeros, les informamos que este tren va a finalizar su recorrido en la estación de (i un nom que no recordo). Los viajeros que quieran ir a las siguientes estaciones, tendrán que cambiar de tren". I allà tothom va baixar del tren, i quan va arribar vam pujar tots en un tren buit, que era exactament igual que el que havíem deixat. Per què vam haver de canviar de tren?

Tinc molts més dubtes. Jo els segueixo enviant al meu planeta. Però ja li demanaré a la Lluna que em deixi escriure més sovint!

No són maneres

I ja hi tornem a ser: mateix escenari, mateixes persones. Jo al meu lloc, i xerrant altra vegada. Rient. Comentant. Un parèntesis en la feina.

De cop, sona un mòbil. L'agafa. I, encara que no ho vulgui, vaig sentint el que va dient. És una situació d'aquelles estranyes, en les que no saps què fer. Escoltes, perquè no pots fer res més, però, et poses a treballar? T'estàs mirant a l'infinit? Mires a qui parla?

Saps qui ha trucat, perquè t'ho ha dit, i comences a sentir la conversa. A ella la sents perfectament. A qui parla amb ella, com que crida molt, la sents a trossos, però suficient com per saber què passa.

Suficient per saber que l'estan acomiadant per telèfon de la feina.

I penses que no pot ser. Aquestes coses no s'haurien de fer. Coi, que ella acaba de venir de la feina! No li podien haver dit mentre era allà? No li podrien haver dit a la cara?

Quan penja, no pot parlar. I no saps què dir, o què fer. Finalment, quan diu alguna cosa, el primer que diu és: "Sort que m'ho han dit per telèfon".

Sé què vol dir. Sé que, quan hi ets pel mig, no vols que et vegin plorar. Però no hi estic d'acord. Les coses s'han de dir a la cara. No és agradable dir-li a algú que no, sigui el no que sigui: que no li pots donar més feina, que no l'aproves, que no vols saber-ne res més... tant li fa el no que sigui, que sempre costa. Però si és que no, és que no. I punt.

Penso en la meva experiència, i sé que, malgrat que en determinats moments no m'ha agradat que em veiessin plorar, i m'he acabat dient a mi mateixa que sóc una bleda, sempre és millor que t'ho diguin cara a cara. I sempre és millor dir les coses cara a cara que dir-les per telèfon (i ja no parlem de dir-les per mail). Si hi ha una cosa que jo agraeixo, potser no al moment, però sí amb el temps, és que la gent digui les coses clares, i cara a cara. Se't pot quedar una cara rara, però almenys les coses estan clares.

Però, tot i que la forma de fer-ho no crec que hagi sigut correcta, el problema és el mateix: es queda sense feina.

I jo estic allà, intentant animar-la. Faig una primera brometa, i sembla que somriu. I una segona. I una tercera.

Però quan marxa, em queda una sensació molt rara, de tristesa. Però també d'indignació. Coi, no es fa, això d'acomiadar algú per telèfon!

Gràcies

Gràcies per plantar-te a davant meu, i recordar-me que ahir al matí vaig rebre una trucada. Una trucada que em demanava que guardés un secret, perquè era la única que ho sabia. Cap de les persones que m'havien mirat amb cara de "i tu què hi fas aquí?" ho sabien, i ella em va trucar perquè no digués res. Perquè li guardés el secret. I perquè, amb el comentari, m'has fet adonar que sí, que jo tenia tot el dret de ser allà, i que quan algú li va fer una pregunta compromesa, vaig poder somriure i donar suport moral. Quan saps que algú menteix, és molt més fàcil veure-li a la cara. Però se li va notar moltíssim, que no deia tota la veritat. Ningú va semblar notar-ho, ningú va semblar donar importància a la seva resposta, a ningú li importava el que ella contestava. Però allà estava jo. Des de fa uns mesos, no sé com m'ho faig, però només faig que guardar-li els secrets. I jo callada. Però sé que havia de ser allà, donant-li suport moral, somrient-li per donar-li ànims quan vaig veure que ja tenia les llàgrimes als ulls i que gairebé no podia respondre a la pregunta.

Gràcies per recordar-me l'últim cop, abans del d'ahir, que vaig fer el mateix, i que tampoc coneixia a ningú. Vaig arribar, no sabia quantes seríem, no sabia el nom de ningú, no sabia res de les seves vides. I vaig riure. M'ho vaig passar molt bé. Totes vam riure. Moltíssim. I als cinc minuts ja estava integrada en el grup, tot i que em va costar aprendre'm el munt de noms que vaig haver d'aprendre en pocs minuts. No sóc jo, han de ser elles. O sóc jo, però elles no em van donar ni una oportunitat. Si me l'haguessin donat, podria dir alguna cosa, però no vaig tenir ni una oportunitat.

Gràcies per aparèixer amb un somriure i agafar-me de la mà, estirar-te al terra, i posar el cap a la meva falda. Perquè avui m'he adonat que tens les meves celles. I les meves pestanyes. I els meus ulls. I el meu somriure. Però gràcies per fer-me tornar a la realitat: "Para! Jo vull el conte!"

Gràcies per respectar aquesta mania absurda que tinc de tant en tant de tancar els comentaris quan no vull sentir a ningú, quan en realitat suposo que és quan més hauria d'obrir les orelles i escoltar a la gent. Però a vegades sóc una mica així.

Gràcies per fer-me riure tant amb aquest acomiadament de mail. Suposo que em mereixia alguna cosa d'aquest estil. I ja sé que és inofensiu ;-)

Gràcies per recordar-me que algú m'havia convidat, que per això era allà i que només va ser una mala nit (o una mala tarda-nit).

Gràcies a tots plegats, he pensat que el post anterior no era una bona forma de començar la setmana, malgrat que trona i és una mica perillós pel meu mòdem publicar això...

I ja és juliol

I ja és juliol, és el que vaig pensar ahir (avui) quan tornava cap a casa. I em vaig espantar que ja fos juliol, que ja haguessin passat tants de dies (mesos) i ja tornés a ser juliol.

Ahir em van salvar dues coses. La primera, la Lluna, gairebé plena, que em saludava des del cel. La segona, una altra llumeta al cel.

Mentre observava i intentava lligar caps, de qui era qui, qui era família de qui, qui havia estudiat amb qui, i em preguntava què havia fet jo a unes quantes de les noies perquè fossin tan desagradables, que ni tan sols em tornessin resposta quan els vaig dir "hola, sóc la Lluna", vaig pensar en quatre paraules: cotxe, caravana, camió i bicicleta. Quina sobra?

Jo ahir era bicicleta, sense cap mena de dubte. I no només ahir, sinó en la majoria de coses que faig, per no dir en totes. Sempre he sigut bicicleta, i sempre ho seré.

I qui s'aixeca a les 8 del matí el dia després d'una despedida de soltera?

Doncs jo mateixa, que a les 8 tenia els ulls com plats i no podia tornar-me a dormir, perquè només feien que venir-me al cap pensaments. Pensaments de bicicletes, de gent desagradable (coi, que ja sé que totes es coneixien i jo era la que sobrava, però dir hola no costa gens, i si tens algú al cantó, costa més esforç ignorar-lo i fer veure que no hi és, com si fos invisible, que no pas aparentar que, com a mínim, hi ha un bulto en forma de persona que observa a la gent).

Així que, després d'haver marxat de casa ahir a primera hora del matí, i haver tornat unes 20 hores més tard, dormo poquet, m'aixeco, i em dic que, 24 hores més tard, segurament tindré amb què entretenir-me en la meva vida virtual.

Resum del que he trobat (des d'ahir al matí):

Número de mails: 0 (ni tan sols els spammers s'han recordat de mi, en les meves múltiples comptes de correu)
Número de posts nous, dels blogs que més o menys miro: 0
Número de comentaris: 1, amb un enllaç a la cançó de "los micrófonos". Gràcies, Lem, però molta gràcia no m'ha fet. Però almenys hi havia alguna cosa.

24 hores sense obrir l'ordenador, i torno, i com si no hagués passat ni un minut.

El millor que podria fer, ara mateix, és tancar l'ordenador, oblidar-me de la meva vida virtual durant bastant temps i anar a donar un volt amb... amb mi mateixa, perquè no hi ha ningú que m'aguanti.