Dent de lleó

Casa meva està tota envoltada de dents de lleó. Sí, sí, aquelles flors blanques que si demanes un desig, bufes i aconsegueixes fer volar tot el que és la flor, el desig se't concedeix.

Sí, ja ho sé, són tonteries, però si deixo de creure en la màgia (o el que sigui), en què creuré?

No he pogut evitar recordar-me de l'any passat i de la tarda que vam passar amb la nineta dels meus ulls buscant dents de lleó per tots els voltants de casa.

He anat a passejar el gos. No he pogut evitar agafar-ne una. Només una. Les altres les deixaré per jugar amb la nena un dia d'aquesta setmana (si no ve una tramuntanada i desapareixen abans).

He tancat els ulls. He demanat un desig. He bufat fort. Quan els he obert, ja no hi havia res de la flor.

Ara només falta que el desig es compleixi.

I si no es compleix, tancar els ulls i somiar sempre és possible.

Un cop a la vida

Hi ha coses que només passen un cop a la vida. Saps que només tindràs una possibilitat: si ho fas bé a la primera, perfecte. Sinó, et quedaràs tota la vida pensant què hauries pogut fer perquè allò hagués sigut millor, per aconseguir el que realment volies. En alguns casos, la resposta és, simplement, res. Podries haver fet un munt de coses més, però no era el teu moment. Podries haver fet les coses perfectament bé, però no era el teu destí (si és que existeix això del destí, però ho deixaré estar, que encara m'allargaria massa sobre el tema).

Més d'un cop he sentit que em trobava en una ocasió única a la vida, que si no l'aprofitava en aquell moment, ja no tornaria a tenir aquella ocasió mai més. Però, contràriament al que hauria de ser normal, com més gran em faig, més em costa convèncer-me que puc fer-ho, que ho aconseguiré. Recordo una nena (noia?) de 13 o 14 anys. Una trucada telefònica des d'una cabina (en aquella època encara no hi havia mòbils enlloc). I una veueta que em sortia de dins, tota decidida, que li deia al meu pare que ho aconseguiria. Un dia més tard, aquella nena (noia?) de 13 o 14 anys es va tirar a la piscina. Convençuda que era aquell dia o mai. I va ser aquell dia. No era res excessivament important. Era important per aquella nena (noia?), que havia treballat per ser on era els 3 o 4 anys anteriors. Aquella nena que es passava les hores del pati fent coses rares (o sigui, treballar per aconseguir allò). Però no era res que comportés fama ni glòria. Al cap i a la fi, 13 o 14 anys més tard, ningú es recorda d'aquella gesta. Bé, jo me'n recordo. Els meus pares se'n recorden. Però ningú més. Ni surt a internet (i millor que sigui així, que ja en tinc prou amb què surtin depèn de quines coses), ni surt enlloc. Jo no ho explico mai a ningú a qui conegui (per què?) i s'ha acabat perdent en la memòria del temps. Jo ho sé, i n'estic orgullosa. Però ja està. A ningú més li interessa el triomf personal d'aquella nena (noia?).

Fa poc (comparant-ho amb els 13 o 14 anys que fa de la història anterior) vaig tenir un altre d'aquests moments. Em vaig trobar enmig d'una situació en la que no m'hagués imaginat mai que jo (una simple noia que fa el que pot) es pogués arribar a trobar mai. Però sí, allà estava jo. Amb la millor oportunitat que em podria trobar en allò que feia. Més amunt ja no podia arribar. El moment decisiu. I jo... doncs em vaig armar de valor. Estava sola, sense ningú de confiança, però gent que acabava de conèixer i d'altres a qui coneixia de feia molt poc es van posar del meu cantó. Crec que va ser això el que em va fer agafar ànims. Em va fer creure que jo podia. Sabia que era una oportunitat única, d'aquelles que no es presenten gaire sovint. En aquell moment em pensava que no m'hi tornaria a trobar mai més. Però no, ara crec que si els astres es tornen a alinear algun dia, fins i tot em puc tornar a trobar amb una oportunitat com aquella. Una oportunitat única. Però una tonteria al cap i a la fi. Sí, d'acord, potser a molta gent no li sembla una tonteria, però no em serveix de res. Bé, em va servir per demostrar-me a mi mateixa que, amb una mica de sort, era capaç d'aconseguir-ho. Però, per què més em serveix? No em donarà de menjar. Ni fama. Ni glòria. Ni res que se li assembli.

Però les coses no sempre acaben bé. Quan saps que només tindràs una oportunitat, el que passa és que ataquen unes coses que s'anomenen nervis, que fan que ho facis el pitjor que pots. Sí, és veritat. I, al final, ho acabes fent fatal.

Fa uns mesos vaig viure una altra d'aquestes oportunitats que només passen un cop a la vida. Estava tan nerviosa que ho vaig fer tan malament com ho podia fer. I això és el pitjor: quan, després d'haver tirat per la borda una gran oportunitat, comences a pensar en tot allò que vas fer malament. Penses que ara ho faries diferent. Ara ja no seria la primera vegada (i la última). I, amb la informació que tens ara, faries allò molt millor. Però no pots rebobinar. Si fos tan fàcil! Et quedes amb aquell dubte: "I si hagués fet això? I si hagués fet allò altre?" Però ja no hi ha més possibilitats. La vas cagar. I s'ha acabat. Ara ja no et donaran una altra possibilitat. Sí, d'acord, no he demanat una segona possibilitat. Potser podria. Però ja sé la resposta: "no". Bé, no seria un "no" rotund, però seria un no d'aquells de "mira, et dic això perquè no et sentis malament, però és un no". Tot i que, de totes formes, després de tot aquest temps, un "sí" em faria pànic. I sé que tornaria a ser com aquella vegada que vaig deixar passar una oportunitat d'aquelles que es presenta un cop a la vida. Perquè ara sabria que, definitivament, aquesta seria la última oportunitat. I només de pensar-hi ja em tremolen les cames de nervis.

Fa poc vaig viure una altra oportunitat d'aquestes que es presenten un cop a la vida. I aquesta, de veritat, no se'm tornarà a presentar. És impossible que se'm presenti. Mai més. És més, vist com s'han posat les coses últimament, podria haver sigut la única oportunitat que tindria de fer allò que vull fer. Perquè, tal com estan les coses, només és qüestió de temps que ho hagi de deixar. Poden ser uns mesos. Pot ser un any. Poden ser 3 o 4 anys. Però aquí s'acaba tot. I llavors què? A penedir-me de l'oportunitat que vaig perdre?

La veritat és que podria viure sense les dues oportunitats que vaig aprofitar fa temps. I també puc viure sense les dues que he perdut ara. Però aquestes dues últimes són molt més importants. No sé si serà per allò que diuen que sempre volem el que no tenim. Però, realment, canviaria ara mateix les dues oportunitats que vaig aprofitar, les desaprofitaria, si aconseguís ni tan sols una de les dues que he deixat escapar. Però, és clar, jo no puc rebobinar. No puc tirar enrere. I aquestes oportunitats només es presenten un cop a la vida. I ja han passat. No les he aconseguit, però ja han passat. I no tornaran.

La mona

Avui he passat per davant d'una pastisseria. I què he vist? Doncs que l'aparador estava ple de mones. I jo, que sóc tan despistada, m'he dit a mi mateixa: "Coi, cada cop les posen més aviat" (sí, feia temps que no passava per davant de cap pastisseria). Llavors m'he adonat que la setmana santa ja és aquí.

Últimament, cada any, per aquesta època, quan veig una pastisseria, sempre tinc el mateix pensament: "què coi hi fan les mones aquí?" Quan jo era petita, no hi havia mones. Era una cosa que feia la gent de Barcelona. Aquí teníem el tortell de ram i no teníem mona. Però ara les coses han canviat.

Bé, de fet jo era una privilegiada, tot i que no sé si dir-ne privilegiada o no. El meu padrí és d'aquí, així que cada any em comprava un tortell pel ram. Però la meva padrina és de l'Espanya profunda. D'allà on és ella, no hi ha tortell de ram. Tampoc hi ha mona de pasqua. Hi ha el "roscón", també per pasqua. Quan jo era petita, ella sempre volia que jo tingués el "roscón" (que vindria a ser com un tortell), però per aquí no hi havia "roscons". I com que jo acostumava a passar la setmana santa fora de casa, a llocs on hi havia mona, el meu pare em comprava una mona cada any, de part de la meva padrina.

Sempre recordaré la meva última mona. No sé quants anys tenia. 10? 11? Potser 12. No en tenia més.

Estava lluny de casa, però el meu pare va venir i em va portar la mona. El diumenge de pasqua. No sé si és el dia de la mona a Barcelona. Ho podria buscar, però em fa mandra. El que sí que sé és que és el dia del "roscón" al poble de la meva padrina.

Aquell dia les persones que estaven amb mi van desaparèixer. El meu pare va arribar amb la mona. No recordo com era, però em va dir que era per compartir entre tota la gent que érem allà. 8 o 10 persones. Però jo estava sola. Les meves companyes m'havien deixat allà, havien marxat sense dir res. I tenia una mona que era meva...

Vaig començar menjant-ne un tros, el que em corresponia. Total, la mona era meva...

Però el temps seguia passant. La mona estava allà. I estava tan bona... A més, les altres havien marxat sense dir res. No es mereixien tota la mona per elles. I estava tan bona... Així que me'n vaig menjar un altre trosset. I un altre trosset. I un altre...

Quan me'n vaig adonar, la mona s'havia reduit a la meitat. Em vaig mirar la mona i la mona se'm va mirar a mi. I, és clar, quan vaig veure tot el que m'havia menjat, el meu cap (molt intel.ligent, ell) va pensar: "Ostres, si ara venen les altres, què els dic? Que m'he fotut jo sola mitja mona? Mitja mona que havia de ser per totes?"

Però, és clar, no tenia sortida. Ja m'havia menjat mitja mona. Així que vaig fer l'únic que podia fer: acabar de menjar-me-la tota. I amb rapidesa, no fos cas que arribessin i em trobessin amb les mans a la massa (vull dir, a la mona).

Crec que des d'aquell dia vaig avorrir la xocolata negra. Veig la xocolata negra i sóc incapaç de menjar-ne (però només de negra, eh!)

D'aquell dia, el que més recordo és el mal de panxa. Gairebé no em podia ni moure. La panxa em feia tan de mal que pensava que rebentaria. Quan va arribar l'hora de sopar, no vaig ni tocar el menjar. "És que em trobo malament". "Em deu haver fet mal alguna cosa". Coi, quin mal de panxa!

El dilluns encara tenia mal de panxa. Els meus pares em van venir a buscar. Mentre tornàvem cap a casa, el meu pare va i em pregunta:

- Les ha gustado, la mona, a las otras?
- Sí, mucho.

Els meus pares no van arribar a saber mai que m'havia menjat tota la mona jo. Les altres no van arribar a saber mai que em vaig menjar la mona que havia de ser per totes. Però en aquell moment ho hagués preferit... si això m'hagués fet marxar el mal de panxa.

Setmana Santa (altre cop)

Quan no tinc feina, me'n busco. Encara que siguin xorrades. Encara que siguin coses que no serveixen per res. Encara que només sigui... fer alguna cosa.

Al final, d'aquesta setmana santa només tenia un dia ocupat. Però... això és massa poc! El problema és que ara em sembla que m'he passat. Acabaré la setmana estressada per no haver fet tot el que volia fer.

Per començar, estaria bé que acabés els tres llibres que tinc a mig llegir. I, segurament, en llegiré dos més (això toca gairebé a llibre per dia? Ja ho dic jo, que al.lucino i que no faré ni la meitat de les coses que vull fer).

Per continuar, posaré una mica d'ordre als "avisos". La meva compta de correu té molts (massa) mails auto-enviats amb coses "interessants". Una cosa interessant és una cosa que em trobo per alguna banda i que tinc ganes de saber com funciona o de saber-ne més. Aleshores tinc dues opcions: si tinc un ordenador a prop, agafo i m'envio un mail amb la cosa en qüestió, que esperarà a que passi un temps determinat i llavors me la miraré amb calma. Si no tinc cap ordenador a prop, me l'apunto en una llibreteta que porto sempre a sobre i quan arribo a casa llavors m'ho envio per mail, ho deixo a la llibreteta esperant a ser tatxat o ho faig. La llibreteta va molt bé i hi ha hagut apuntat de tot, allà.

I com que avui estic amb moltes ganes de fer coses, doncs han anat sortint idees: he de fer això, he de fer allò altre, faré allò de més enllà, estaria bé que fes això... Tot això, ajuntat amb el fet que no hauré d'anar a treballar, que no hi ha ningú que vulgui classes particulars, que... tantes coses, doncs farà que, si no em distrec amb vés a saber quines coses, acabi la setmana santa molt més culta :-) (jaja, i vaig jo i m'ho crec).

Si fins i tot el dia que he quedat amb algú (a Barcelona, és clar, no podia ser de cap altra forma) me n'emportaré la llibreteta i agafaré idees per fer moltes més coses... que s'hauran d'esperar a l'estiu, que ara ja en faré prou.

És ben bé que és ben trist el que la gent del meu voltant sempre tingui tanta feina. Però no, avui tinc moltes ganes de fer coses. I en faré moltes. Avui, demà, demà passat... i tota la setmana santa! Ningú em podrà treure totes aquestes coses que he fet, encara que no serveixin per res!

Tros de parra?

Sovint em pregunto què coi estic fent. No, no ho vull deixar, però a vegades em dóna la impressió que no té cap mena de sentit. Per què ho faig? No en tinc ni idea.

A vegades em poso a escriure i em va bé. Jo sola m'animo només d'escriure-ho. Però, per què ho poso a internet on tothom que vulgui ho pot veure? O on qualsevol persona pot venir aquí i deixar algun comentari que pot ser més bo o més dolent? Per què explico coses que no explicaria a gairebé ningú? Per què em costa tan poc explicar-ho a una pantalla? Per què no m'ho guardo per mi?

Hi ha comentaris que provenen de persones "conegudes" (entenent per conegut algú que deixa comentaris més o menys periòdicament). A vegades penso que algú me n'hauria de dir alguna de ben dita, però no acostumo a tenir comentaris com algun que he vist per altres bandes, que no són massa agradables. Bo o dolent? No ho sé. Potser de tant en tant va bé algun comentari que digui les coses sense embuts.

Però, el que em rebenta és algú que busca al google tinc molta gana i arriba a aquest post. Se'l llegeix (o no) i em deixa dos comentaris. En el primer em diu tros de parra (val més ser un tros de parra que altres coses) i que és la primavera. Llegeixo el comentari i, si el/la tingués al davant li diria que no en té ni idea de per què estava nerviosa. Però potser se n'adona. I llavors em deixa el segon comentari. I, saps què? Doncs tens raó, no he explicat el que em feia posar tan nerviosa. Però ho podria haver explicat i no te n'haguessis adonat, perquè només has vist aquest post (per això serveixen les estadístiques). I sí, ho podria haver explicat, però no tindria cap sentit. Jo parlava d'estar nerviosa. La raó no hi pintava res al post.

I bé, com que el principi del post no té gaire sentit, aquest tros de parra que escriu aquestes línies, explicarà que avui s'ha adonat que ja estem al mes d'abril. S'ha passat una estona a fora de casa veient com pedregava. M'ha fet pena com anaven caient totes les flors del cirerer, que ja estava ben florit (aquest any hi haurà un bon munt de cireres! I de les bones!) Però m'encanten aquestes tempestes d'estiu.

També m'he estat una estoneta (un minutet i prou!) mirant el meu punt de llibre. M'he adonat que ja fa gairebé dos anys que el tinc. El pobre està ja una mica fet caldo, però és que és el punt de llibre més maco que tinc i no el canviaré fins que en trobi un de millor, cosa que em costarà. Me'l van donar ara farà dos anys, per Sant Jordi. Hi havia els d'ona catalana al pont de pedra fent entrevistes i donant punts de llibre. Em van preguntar (sense micro, només per fer estadístiques) quins llibres havia comprat. Crec que van passar de mi, perquè era un outlier. Però em van donar el punt de llibre. A part de la propaganda de la radio, hi ha la imatge d'una rosa groga i d'una de vermella, però la groga ressalta sobre tot el punt: quan te'l mires, només hi veus la rosa groga. Em sembla que aquest punt de llibre em durarà molts anys.

Realment, aquest post no té cap ni peus. Però, en fi, el publicaré igual. Per si de cas els d'ona catalana (o alguna altra empresa) busca alguna idea per fer punts de llibre per sant Jordi. Si veuen això, potser en faran algun que m'agradi. Tot i que em sembla que ja no hi sóc a temps...

Com estàs?

- Hola, tens un moment?

- Sí.

Mira, no tinc cap ganes de tenir aquesta conversa. I, per la cara que fas, tu tampoc. Però què vols que et contesti? Que no?

- Com estàs?

- Bé.

No. No em preguntis això. Pregunta el que vulguis, però no segueixis per aquest camí. Què vols, enfonsar-me? No, no m'ho preguntis.

Tot i que, ara que ho preguntes, estava perfectament. Però no estava tan bé com em pensava. Perquè aquesta pregunta m'ha tornat uns dies enrere. Coi, per què m'ho preguntes? I després de tants de dies? Au, va, home, a això has vingut?

- No t'enfonsis ara, eh!

- No.

Perfecte. Segueix pel mateix camí. Fins fa un moment jo estava perfectament. De fet, fins i tot aquest matí jo anava pensant que tota la vida les coses me les he guanyat, i que això hagués sigut un regal i no m'hagués sentit bé pel cop de sort. Sí, ja ho sé, sóc burra, però és el que pensava. Però ara vens i em dius això. Va, deixa-ho estar. Total, quina importància té? Vull dir: quina importància té per tu?

- És que tal persona em va dir que estaves molt enfonsada.

Osti, perfecte. I aquesta persona ja no ho va saber per mi. Ja només em faltava això. Tio, que no teniu feina? No n'hi ha prou de safareig?

Per què sóc tan burra? Per què tot això que em ve al cap és incapaç de sortir i dir-ho de paraula? Això i coses que venen darrere. Només sóc capaç de fer que sí amb el cap. I tampoc serveix per res, perquè qui parla amb mi no s'atreveix a mirar-me a la cara.

Quan marxa, em torno a tencar amb clau. No ho havia fet mai, i en menys d'una setmana ja ho he fet dos cops.

Al cap d'una estona (poca) sento que truquen a una porta i veig com intenten obrir la meva. Em quedo quieta, sense fer fressa. No sé qui és. Si és algú que volia alguna cosa important, ja tornarà. I sinó, doncs tampoc passa res perquè no m'hagi trobat. Al cap i a la fi, quan marxo per un moment tenco amb clau. I prefereixo que es pensin que he marxat, o que estic vés a saber on, que no pas que vingui algú més a preguntar-me com estic. Perquè tinc el convenciment que, a la que entri algú, em preguntarà com estic.

Al cap d'una estona, obro i me'n vaig a donar un volt. No he fet ni 10 passos, que em trobo amb algú. "Com estàs?" Toca't els ... !!!!!!!! Jo m'he aixecat que estava perfectament, però ara mateix em venen ganes d'agafar els trastoquets i anar-me'n a casa. Ni tan sols jo sabia que no estava bé. Però voleu deixar de preguntar-me que si estic bé? Estic bé. Sempre i quan no em comenceu a preguntar si estic bé.

Quan aconsegueixo recuperar-me de l'altre, em trobo algú altre. Algú que l'altre dia em va començar a preguntar que com havia anat tot quan jo estava (i ell ho va veure) atenent a una altra persona, que no sabia res del tema, però que va escoltar molt atentament tota la conversa, i que, per la cara que va fer, ara ja ho deuen saber tots els seus coneguts, que també em coneixen a mi. No teniu feina? Si voleu, ja us en dono una mica jo, a tots plegats!

No content amb això de l'altre dia, el primer que fa quan em veu és preguntar-me altre cop el mateix.

Fins que apareix una persona que feia molt temps que no veia. El primer que fa és preguntar-me: "Hola Llum, com estàs?" L'escena s'ha repetit unes 10 o 12 vegades l'última setmana, i això que feia com 3 o 4 mesos que no em deia res.

I, per acabar amb el tema, em ve algú més i em fa una pregunta que... i aquest algú ja és la tercera generació de xafarderia. A sobre, amb el convenciment que m'ho pregunta per explicar-ho a la primera persona que apareix en aquest post.

De veritat, per què no em deixeu en pau?

És que el meu cervell té una ordre acció-reacció que em posa dels nervis. A l'acció "escoltar com algú em pregunta com estic" té la reacció "activar els llacrimals". Tant li fa que jo estigui perfectament. Tant li fa que sigui la persona més feliç del món. El meu cervell es gira i es dedica a fer-me la punyeta.

Sí, està clar, no em passa sempre. Però gairebé. Sempre que el meu cervell detecta una mica de preocupació de la persona que ho pregunta. O interés. O que veu que potser s'ha equivocat jutjant algú (tot i que em sembla que en algun cas no s'ha equivocat, però el simple fet de sentir-ho, ja ho activa).

Per què coi sóc tan bleda?

Un grup heterogeni

Quan m'ho van proposar, vaig pensar: "jo?" Però qui m'ho va proposar tenia tantes ganes i tanta empenta, que vaig dir que sí. No ho havia fet mai. Bé, almenys no així, però vaig pensar que ja me'n sortiria.

Avui m'he recordat de la meva mare, de quan explica històries de quan ella anava a cole: una sola professora i un grup d'alumnes molt heterogeni: des dels petits, que encara no sabien ni llegir ni escriure, als grans, que havien d'aprendre altres coses. Aquelles mestres (i ho dic en femení perquè la majoria eren dones) tenen tota la meva admiració. No havia de ser pas gens fàcil. Sí, bé, en aquella època tothom creia i feia el que deia la mestra, però ho repeteixo: no havia de ser gens fàcil.

Jo, de fet, faig el que puc. Però no és fàcil. El meu grup és heterogeni. Al principi només hi havia dues persones. Ara són més. Unes quantes més.

Avui ha aparegut una persona nova. Amb una mica de vergonya, sense atrevir-se a obrir la boca. Quan el seu pare ha marxat, li he preguntat quants anys tenia. I quan m'ha contestat, he comptat (no és massa difícil) i he vist que ha nascut aquest segle! Sí, encara no deu saber ni llegir ni escriure. I sí, ja se li veia que era molt petita.

Què s'ha de fer quan tens un grup tan heterogeni? El grup va des d'algú que ja està a punt d'anar a l'institut fins a la petita, que encara no fa primer.

Fa temps vaig llegir una frase que tenia tota la raó. No em recordo els tants per cents exactes, però diria que era una cosa per l'estil de: quan llegeixes una cosa, n'aprens un 10%; quan la sents, un 20%; quan l'escoltes, un 30%, quan la veus, un 40%; quan l'estudies, un 50%; quan la discuteixes, un 70% i quan l'expliques, un 90%. Segur que no són aquests els percentatges, però per aquí anava la cosa. És com l'efecte Coriollis. Quan t'ho expliquen a classe dius: "ah, sí", i et penses que ho has entès. Però el dia que vas al Cosmocaixa i ho veus, penses: "ara sí que ho he entès". Però llavors et poses a parlar-ne amb algú i no saps com explicar-ho. I, finalment, el dia que ho has d'explicar a algú i busques informació de com explicar-ho... aquell dia te n'adones que no ho havies acabat d'entendre. I bé, potser algun dia tornaràs a pensar que no ho entens...

Per això, i perquè el grup és tan heterogeni, de tant en tant intento que tothom treballi una mica, com avui. Sí, a mi no em costa res ensenyar-li les coses més bàsiques a algú. Aquestes coses ja les tinc bastant superades. Però... els serveix molt més als alumnes si ho han d'explicar ells.

Avui m'he sentit molt orgullosa d'una de les meves alumnes. Fa menys d'un any que la conec. El primer dia que va arribar, no sabia gaire cosa. Així que vaig agafar a l'alumne amb més nivell i li vaig dir que li expliqués una cosa senzilla. Em va sorprendre, perquè em pensava que ja ho tenia dominat, i li va costar molt explicar-li. Avui, pocs mesos més tard, aquesta nena que va venir sense saber gairebé res, li ha explicat aquesta mateixa cosa a la nena petita. I ho ha fet molt bé. Fa uns mesos ni tan sols ho sabia, però ara ja ho domina.

Al cap d'una hora, quan ha sigut hora de marxar, la nena petita s'ha quedat allà. No volia marxar. És tan petita! M'ha aguantat tota una hora seguida! I encara en volia més!

A vegades em dóna la impressió que no me'n surto. És difícil. Si faig alguna cosa massa difícil, les persones que estan més retrassades no hi arriben. Si faig alguna cosa massa fàcil, les persones més avançades s'avorreixen.

Però, segons sembla, estan contents amb mi. I estan contents amb els resultats. Jo encara al.lucino que els resultats siguin tan bons. Perquè ho són. I que el mèrit és de tota aquesta gent que m'aguanta... però tot i així, em fan sentir orgullosa quan veig que les coses van bé. O quan la nena petita en volia més. O quan...

Tot i així segueixo pensant com fer-m'ho. És difícil, tractar amb un grup tan heterogeni. Mai no saps què has de fer. Però, segons sembla, tampoc ho faig tan malament.