Des que no sóc la més petita de la família, cada any he acompanyat els nens a veure la cavalcada de Reis. Sí, els tocaria als seus pares. I sí, els seus pares també hi eren. Però ells m'agafaven de la mà i anaven amb mi a buscar els caramels. Entre altres coses, perquè els seus pares tenien vergonya d'acompanyar-los.
Ahir vaig fer una cosa que no havia d'haver fet. Algú va trucar a casa dient que un dels nens plorava i que estava sol a casa. Jo vaig anar fins a casa seva i vaig entrar. La porta estava oberta i vaig entrar cridant el nom del nen. La mare era a casa i el nen plorava perquè la mare l'havia castigat. La mare es va enfadar.
Aquest any els nens han desaparegut a l'hora que han passat els Reis pel meu poble. Els seus pares els han agafat mitja hora abans de que passessin i han marxat amb el cotxe. He anat a veure els Reis sola, per veure si els trobava allà. Quan he vist que no venien, he tornat cap a casa. Han anat a veure els Reis a algun altre lloc. Cosa molt estranya, donat que els Reis d'aquí passen al costat de casa.
Això, junt amb què m'he trobat amb la seva mare a fora a casa i m'ha girat la cara han sigut el meu primer regal de Reis.
Torno a casa després d'haver anat sola a veure els Reis. I busco en un calaix una cosa que em fa falta. Trobo unes fotos. Unes fotos d'un viatge que vaig fer. Les miro. Fins que arribo a la última. Encara no sé com no l'he tirat, aquella foto. Si cada cop que la veig m'enfado. M'estan donant un premi. Jo ocupo bona part de la foto, però es veu al fons la gent com veu que m'entreguen el premi. No es veu massa gent. Només 3 persones. Dues miren. Una altra està sola i gira la cara amb una expressió de fàstic que és molt característica. Una persona a qui només he vist fer aquesta cara de fàstic amb la gent que li cau molt malament. I representa que aquesta persona no és amiga meva, però que ens portem bé.
Segon regal de reis. Qui em manava obrir el calaix?
I ara ve l'estona pitjor. L'estona en la que he d'anar amb gent que tira a matar. Vull que sigui dilluns que ve ja d'una vegada!
dijous, 5 de gener del 2006
Estimats Reis Mags,
L'altre dia, aquella fleuma que corre per aquí us va enviar una carta. No li feu cas. Només jo sé que vosaltres no podeu portar el que ella demanava. Vosaltres només porteu coses materials. Així que oblideu-vos del que va demanar aquella, que no serveix massa per res, i jo ja tinc una llista llarga de coses materials per demanar-vos. Això segur que m'ho podreu portar.
Vull un mòbil nou. El meu no funciona. No sé què li passa. Només rep trucades de gent que s'ha equivocat, fins al punt que ja he deixat de tornar les trucades que rebo quan no el tinc a prop (o sigui, sempre) perquè em contesta gent que ni tan sols sé qui són i que ni es recorden que m'han trucat. Tampoc funcionen bé els sms: només arriben sms d'una tal telefònica, que em promet moltes coses, però em sembla que no li he de fer massa cas.
Vull un ordenador nou. El que tinc ara no se n'entera. I només em porta notícies de feina. I altres correus que no vull rebre. En canvi no em porta cap missatge de la gent que vull saber què fan. Ha de ser culpa de l'ordenador, o de la connexió a internet. Així que vull un ordenador nou. I una connexió nova. O el que calgui perquè funcioni bé d'una vegada.
Vull un cotxe nou. El meu ja és bastant nou i està ple de bonys dels diferents accidentets que he tingut aquest any. Però, com que està tan ple de bonys, la gent s'espanta i no hi vol entrar. Estic segura que amb un cotxe nou i sense bonys ni ratllades no aniria sempre sola amunt i avall. Un cotxe nou ha de ser la solució.
Vull diners. No massa, però quants més en porteu, millor. Diners per convidar algú a fer un cafè. Jo ja beuré alguna altra cosa, m'és igual. Sembla que els meus diners no són bons, per convidar a la gent en general a fer un cafè. Segur que si els dic que són diners dels Reis Mags em diuen que sí, sense la típica excusa que tenen massa feina i tal.
Crec que ja n'hi ha prou. Us demanaria un pis o una casa nova, però crec que això ja m'ho compraré jo quan tingui prou diners. Però si voleu, també me la podeu portar.
Aquest any us sortiré una mica cara, ja ho sé. Però estic segura que tot això és el que necessito. Al cap i a la fi, vosaltres el que porteu són coses materials, m'equivoco?
Si no em porteu res de tot això, tornaré a deixar sortir a l'altra estranya. Ella diu que té raó ella. Jo dic que tinc raó jo. Encara ens deixareu a les dues sense el que volem, que m'ho veig a venir...
L'altre dia, aquella fleuma que corre per aquí us va enviar una carta. No li feu cas. Només jo sé que vosaltres no podeu portar el que ella demanava. Vosaltres només porteu coses materials. Així que oblideu-vos del que va demanar aquella, que no serveix massa per res, i jo ja tinc una llista llarga de coses materials per demanar-vos. Això segur que m'ho podreu portar.
Vull un mòbil nou. El meu no funciona. No sé què li passa. Només rep trucades de gent que s'ha equivocat, fins al punt que ja he deixat de tornar les trucades que rebo quan no el tinc a prop (o sigui, sempre) perquè em contesta gent que ni tan sols sé qui són i que ni es recorden que m'han trucat. Tampoc funcionen bé els sms: només arriben sms d'una tal telefònica, que em promet moltes coses, però em sembla que no li he de fer massa cas.
Vull un ordenador nou. El que tinc ara no se n'entera. I només em porta notícies de feina. I altres correus que no vull rebre. En canvi no em porta cap missatge de la gent que vull saber què fan. Ha de ser culpa de l'ordenador, o de la connexió a internet. Així que vull un ordenador nou. I una connexió nova. O el que calgui perquè funcioni bé d'una vegada.
Vull un cotxe nou. El meu ja és bastant nou i està ple de bonys dels diferents accidentets que he tingut aquest any. Però, com que està tan ple de bonys, la gent s'espanta i no hi vol entrar. Estic segura que amb un cotxe nou i sense bonys ni ratllades no aniria sempre sola amunt i avall. Un cotxe nou ha de ser la solució.
Vull diners. No massa, però quants més en porteu, millor. Diners per convidar algú a fer un cafè. Jo ja beuré alguna altra cosa, m'és igual. Sembla que els meus diners no són bons, per convidar a la gent en general a fer un cafè. Segur que si els dic que són diners dels Reis Mags em diuen que sí, sense la típica excusa que tenen massa feina i tal.
Crec que ja n'hi ha prou. Us demanaria un pis o una casa nova, però crec que això ja m'ho compraré jo quan tingui prou diners. Però si voleu, també me la podeu portar.
Aquest any us sortiré una mica cara, ja ho sé. Però estic segura que tot això és el que necessito. Al cap i a la fi, vosaltres el que porteu són coses materials, m'equivoco?
Si no em porteu res de tot això, tornaré a deixar sortir a l'altra estranya. Ella diu que té raó ella. Jo dic que tinc raó jo. Encara ens deixareu a les dues sense el que volem, que m'ho veig a venir...
dimecres, 4 de gener del 2006
Paletes
Surts de casa. Amb el cotxe. No hi ha altra forma de sortir. Bé, la segona opció seria caminar els 7 o 8 Km que et separen del transport públic més proper. Però a les 8 del matí i en ple hivern, no fa massa gràcia. La tercera opció seria fer aquests quilòmetres amb bici. El problema és on deixaries la bici quan arribessis. Bé, aquest és el problema petit. El problema gros és que llavors hauries de pujar fins a casa amb la bici. I coi, que són 7 o 8 quilòmetres de pujada!
Doncs això, que són les 8 del matí i agafes el cotxe. Vas fins al teu destí. I penses: "No, no em costarà aparcar". És un dimecres en el que la meitat de la gent no treballa, no hi ha col.legis, i a sobre són les 8 del matí, hora en la que la gent encara no té la dèria d'anar a comprar.
Però descobreixes que ets una il.lusa.
Arribes i està tot el carrer ple de cotxes.
Merda!
Dones una volta i et trobes un lloc. Només que... només que hi ha dos paletes que acaben de començar a treballar. Què dic, que acaben de començar a treballar? Estan decidint si s'hi posen o no.
Un lloc petit. Un cotxe que hi queb justet. Dos paletes sense ganes de treballar. I una noia a dintre el cotxe.
A aquestes alçades m'imagino que qualsevol ment mitjanament intel.ligent s'haurà imaginat que els dos senyors s'han girat descaradament a mirar com la noia (o sigui, jo) es dedicava a aparcar el cotxe al forat.
Sí, podria haver optat per anar a aparcar més lluny, però m'hi he negat.
Comptant que no acostumo a aparcar gaire en línia, jo ja patia, pensant el catxondeig que farien els dos paletes.
Però el cotxe ha entrat a la primera.
Tot i així, els dos paletes han seguit mirant en direcció al cotxe. Treballar? Per què?
He sortit del cotxe. I quan ja m'havia posat la jaqueta i havia tancat el cotxe (si es poden esperar una estona més a posar-se a treballar, millor) em salta un dels dos i em diu:
- Li tindràs molta estona, el cotxe, aquí?
- Eh?
- No, és que hem de fer no sé què i te l'embrutaríem.
Em giro i miro el cotxe. Estic a punt de dir-los: "Més del que ja ho està? Ho dubto!" Però els dic que en 20 minuts el cotxe ja serà fora. Fan mala cara. Acabo traient el cotxe i aparcant-lo a un altre lloc.
La meva pregunta és: si em volien fer treure el cotxe no podrien haver avisat abans de que l'aparqués?
Sí, ja ho sé, la resposta que ve a la ment és: I perdre's l'espectacle de criticar a la noia mentre aparca i la cara que li queda quan li fem treure el cotxe?
Però això no es fa!
Doncs això, que són les 8 del matí i agafes el cotxe. Vas fins al teu destí. I penses: "No, no em costarà aparcar". És un dimecres en el que la meitat de la gent no treballa, no hi ha col.legis, i a sobre són les 8 del matí, hora en la que la gent encara no té la dèria d'anar a comprar.
Però descobreixes que ets una il.lusa.
Arribes i està tot el carrer ple de cotxes.
Merda!
Dones una volta i et trobes un lloc. Només que... només que hi ha dos paletes que acaben de començar a treballar. Què dic, que acaben de començar a treballar? Estan decidint si s'hi posen o no.
Un lloc petit. Un cotxe que hi queb justet. Dos paletes sense ganes de treballar. I una noia a dintre el cotxe.
A aquestes alçades m'imagino que qualsevol ment mitjanament intel.ligent s'haurà imaginat que els dos senyors s'han girat descaradament a mirar com la noia (o sigui, jo) es dedicava a aparcar el cotxe al forat.
Sí, podria haver optat per anar a aparcar més lluny, però m'hi he negat.
Comptant que no acostumo a aparcar gaire en línia, jo ja patia, pensant el catxondeig que farien els dos paletes.
Però el cotxe ha entrat a la primera.
Tot i així, els dos paletes han seguit mirant en direcció al cotxe. Treballar? Per què?
He sortit del cotxe. I quan ja m'havia posat la jaqueta i havia tancat el cotxe (si es poden esperar una estona més a posar-se a treballar, millor) em salta un dels dos i em diu:
- Li tindràs molta estona, el cotxe, aquí?
- Eh?
- No, és que hem de fer no sé què i te l'embrutaríem.
Em giro i miro el cotxe. Estic a punt de dir-los: "Més del que ja ho està? Ho dubto!" Però els dic que en 20 minuts el cotxe ja serà fora. Fan mala cara. Acabo traient el cotxe i aparcant-lo a un altre lloc.
La meva pregunta és: si em volien fer treure el cotxe no podrien haver avisat abans de que l'aparqués?
Sí, ja ho sé, la resposta que ve a la ment és: I perdre's l'espectacle de criticar a la noia mentre aparca i la cara que li queda quan li fem treure el cotxe?
Però això no es fa!
dimarts, 3 de gener del 2006
A qui t'assembles?
Realment, he de deixar de fer l'idiota per internet... Val més que em posi a treballar o em deprimiré...
Hi ha una pàgina on pots pujar-hi una foto teva i et diu a quin famós t'assembles, d'una base de dades que tenen.
No, si ja ho dic jo, que de guapa no en tinc res. El que no m'esperava és que, després de posar-hi una foto meva em sortís això:
D'acord, "només" és un 64% i la següent semblança que sortia era una mica millor:
I és la primera si li poso el gènere femení. Però, tot i així, no treu el xoc que he tingut al veure com a primera imatge en Tim Berners-Lee.
No, no era la foto! He provat amb una altra foto i la primera imatge que m'he trobat ha sigut la següent:
Però em centraré en les positives i deixaré estar a l'Antonio Banderas, que diu que també m'hi assemblo...
Apa, ara ja sabeu quina cara faig :-) Algú em dirà a qui s'assembla? Va, si és divertit... encara que et surtin fotos de l'altre sexe...
Ole, ole, ole! A la tercera va la vençuda, que diuen... He provat amb una tercera foto, només per veure a quin home diu que m'assemblo ara... I... el resultat m'ha sorpès enormement. Per què? Doncs perquè la primera foto que ha sortit ha sigut... aquesta:
El pròxim cop que algú em demani una foto ja sé quina enviaré... perquè sorprenentment només m'ha sortit un home. I de dones... doncs totes aquestes:
(clicant a sobre la foto es veu millor)
Crec que vist l'èxit de l'última prova, no tornaré a provar-ho més :-)
Tot i que és curiós que surtin coses tan diferents, però que una mateixa dona em surti amb dues fotos diferents. Serà que realment m'hi assemblo? Curiós...
Hi ha una pàgina on pots pujar-hi una foto teva i et diu a quin famós t'assembles, d'una base de dades que tenen.
No, si ja ho dic jo, que de guapa no en tinc res. El que no m'esperava és que, després de posar-hi una foto meva em sortís això:
D'acord, "només" és un 64% i la següent semblança que sortia era una mica millor:
I és la primera si li poso el gènere femení. Però, tot i així, no treu el xoc que he tingut al veure com a primera imatge en Tim Berners-Lee.
No, no era la foto! He provat amb una altra foto i la primera imatge que m'he trobat ha sigut la següent:
Però em centraré en les positives i deixaré estar a l'Antonio Banderas, que diu que també m'hi assemblo...
Apa, ara ja sabeu quina cara faig :-) Algú em dirà a qui s'assembla? Va, si és divertit... encara que et surtin fotos de l'altre sexe...
Ole, ole, ole! A la tercera va la vençuda, que diuen... He provat amb una tercera foto, només per veure a quin home diu que m'assemblo ara... I... el resultat m'ha sorpès enormement. Per què? Doncs perquè la primera foto que ha sortit ha sigut... aquesta:
El pròxim cop que algú em demani una foto ja sé quina enviaré... perquè sorprenentment només m'ha sortit un home. I de dones... doncs totes aquestes:
(clicant a sobre la foto es veu millor)
Crec que vist l'èxit de l'última prova, no tornaré a provar-ho més :-)
Tot i que és curiós que surtin coses tan diferents, però que una mateixa dona em surti amb dues fotos diferents. Serà que realment m'hi assemblo? Curiós...
dilluns, 2 de gener del 2006
Què vols, per Reis?
Estic farta de contestar a la pregunta. Almenys la fan, però. L'últim cop que em van regalar una cosa sense preguntar em van comprar un estoig tot ple de pintures. Reconec que el regal era bo. I suposo que era car. No tinc ni idea de quant, perquè jo no en compro, d'aquestes coses. Només hi ha un "petit" problema. O gros, depèn de com es miri: jo no m'he pintat en ma vida. No, no és un acudit. No, no m'ho van regalar com una indirecta perquè em pintés. Simplement ho van fer perquè es pensaven que jo em pintava normalment (?) i es creien que era un gran regal, que a mi m'agradaria molt i em faria molt de servei. Comptant que qui m'ho va regalar fa aproximadament 10000 dies que em coneix, significa que aquí hi ha un problema. Un problema de qui m'ho va regalar. O un problema meu. O vés a saber de quines circumstàncies. I no, no ho penso fer servir. I sí, ho canviaré per alguna cosa que almenys utilitzi un cop a la vida.
M'agrada que em regalin llibres. Però la gent és una mica mandrosa. No sé si mandrosa és la paraula. Fa temps ma mare els deia que em regalessin un llibre. Però no sabien què comprar-me. Què se li compra a algú que quan li regalen un best-seller posa cara de pòker? Què se li compra a algú que quan se li regala el llibre que està més a la vista (que sol ser un best-seller) se'l mira i el deixa en un racó, al final d'una pila que sap que no arribarà a acabar mai?
Així que s'arriba al típic "és que és molt difícil regalar-li alguna cosa a l'Estranya". Frase que jo tradueixo per "és que si no li podem regalar un estoig de pintures o coses de les que normalment es regalen a noies de la seva edat, no sabem què regalar-li". Així que jo faig una llista de llibres. Bé, per qui em vulgui regalar un llibre, que tinc un familiar que va dir que no em regalaria mai més un llibre. És que un any tots els meus regals van ser llibres i es va escandalitzar. No sé per què. I no ha volgut tornar-me a regalar cap llibre, malgrat que a mi m'agrada que me'n regalin.
Durant un temps, jo feia una llista de llibres i ma mare donava un nom de llibre a algú i aquesta persona me'l comprava. Fins que un dia vaig demanar un llibre. Un llibre que no era cap cosa excessivament rara. Era, simplement, un llibre que no et trobes en una llibreria petita de poble petit. Un familiar meu va anar a comprar-lo i va anar a una llibreria petita, de poble petit. He de dir que una setmana abans jo havia vist unes quantes còpies del llibre a l'Fnac. Segons li van dir a la llibreria petita, el llibre estava esgotat i no se'n feien més edicions. Cara de pòker per part meva. "Mira, ja te'l comprarem, anirem a l'hipercor de Girona i segur que el trobem". A la setmana següent vaig anar a l'hipercor. El llibre estava a les lleixes. No me'l vaig comprar, perquè la meva familiar ja me'l compraria. Fa un any i mig. Encara espero el llibre. Segons la meva parenta, molt espavilada ella, a l'hipercor de Girona no n'hi havia cap exemplar i el van demanar i es veu que enlloc constava que n'hi hagués cap. Em pregunto si val la pena que continui esperant que la meva familiar me'l compri algun dia...
Ara el que fa ma mare és comprar ella els llibres. Els compra. Els embolica. Guarda el tiquet. I quan algú li demana què vull, ella els dóna el llibre i el tiquet i rep els diners a canvi. La persona que m'ha de regalar el llibre ni es preocupa de preguntar quin llibre em regala. Per què hauria de fer-ho? Simplement ma mare els va amb una llista de llibres de diferents preus i ells escullen el del preu que creuen que em mereixo. Els llibres que no trobin "comprador" seran el regal de reis dels meus pares.
Quan arriba el dia de reis, jo ja sé quin llibre serà, només pel pes i per la grandària. És divertit veure com la persona que me'l regala es mira el llibre mentre jo l'obro. Com observa a veure si veu el títol.
- T'agrada?
- Sí.
I em pregunto si sap quin llibre és. Si sap si és una novel.la o un altre tipus de llibre.
- M'ha costat molt de trobar!
Cara de pòker. Faig veure que no vaig veure aquell paquet a casa fa dies o que ma mare no em va dir que havia comprat el llibre que acabo d'obrir, mentre penso "quina cara que tens!" He de dir, en defensa de la meva família, que això només ho fa una persona. La mateixa que no va trobar el llibre famós. La resta no tenen tanta cara.
- Què t'han portat els reis?
Li ensenyo els llibres.
- Suposo que t'agraden, veritat?
Un somriure.
- De què van?
Gràcies! Gràcies per escoltar-me. Gràcies per no mirar-me amb cara rara quan t'explico alguna cosa del llibre. Llàstima que aquest any no podràs.
M'agrada que em regalin llibres. Però la gent és una mica mandrosa. No sé si mandrosa és la paraula. Fa temps ma mare els deia que em regalessin un llibre. Però no sabien què comprar-me. Què se li compra a algú que quan li regalen un best-seller posa cara de pòker? Què se li compra a algú que quan se li regala el llibre que està més a la vista (que sol ser un best-seller) se'l mira i el deixa en un racó, al final d'una pila que sap que no arribarà a acabar mai?
Així que s'arriba al típic "és que és molt difícil regalar-li alguna cosa a l'Estranya". Frase que jo tradueixo per "és que si no li podem regalar un estoig de pintures o coses de les que normalment es regalen a noies de la seva edat, no sabem què regalar-li". Així que jo faig una llista de llibres. Bé, per qui em vulgui regalar un llibre, que tinc un familiar que va dir que no em regalaria mai més un llibre. És que un any tots els meus regals van ser llibres i es va escandalitzar. No sé per què. I no ha volgut tornar-me a regalar cap llibre, malgrat que a mi m'agrada que me'n regalin.
Durant un temps, jo feia una llista de llibres i ma mare donava un nom de llibre a algú i aquesta persona me'l comprava. Fins que un dia vaig demanar un llibre. Un llibre que no era cap cosa excessivament rara. Era, simplement, un llibre que no et trobes en una llibreria petita de poble petit. Un familiar meu va anar a comprar-lo i va anar a una llibreria petita, de poble petit. He de dir que una setmana abans jo havia vist unes quantes còpies del llibre a l'Fnac. Segons li van dir a la llibreria petita, el llibre estava esgotat i no se'n feien més edicions. Cara de pòker per part meva. "Mira, ja te'l comprarem, anirem a l'hipercor de Girona i segur que el trobem". A la setmana següent vaig anar a l'hipercor. El llibre estava a les lleixes. No me'l vaig comprar, perquè la meva familiar ja me'l compraria. Fa un any i mig. Encara espero el llibre. Segons la meva parenta, molt espavilada ella, a l'hipercor de Girona no n'hi havia cap exemplar i el van demanar i es veu que enlloc constava que n'hi hagués cap. Em pregunto si val la pena que continui esperant que la meva familiar me'l compri algun dia...
Ara el que fa ma mare és comprar ella els llibres. Els compra. Els embolica. Guarda el tiquet. I quan algú li demana què vull, ella els dóna el llibre i el tiquet i rep els diners a canvi. La persona que m'ha de regalar el llibre ni es preocupa de preguntar quin llibre em regala. Per què hauria de fer-ho? Simplement ma mare els va amb una llista de llibres de diferents preus i ells escullen el del preu que creuen que em mereixo. Els llibres que no trobin "comprador" seran el regal de reis dels meus pares.
Quan arriba el dia de reis, jo ja sé quin llibre serà, només pel pes i per la grandària. És divertit veure com la persona que me'l regala es mira el llibre mentre jo l'obro. Com observa a veure si veu el títol.
- T'agrada?
- Sí.
I em pregunto si sap quin llibre és. Si sap si és una novel.la o un altre tipus de llibre.
- M'ha costat molt de trobar!
Cara de pòker. Faig veure que no vaig veure aquell paquet a casa fa dies o que ma mare no em va dir que havia comprat el llibre que acabo d'obrir, mentre penso "quina cara que tens!" He de dir, en defensa de la meva família, que això només ho fa una persona. La mateixa que no va trobar el llibre famós. La resta no tenen tanta cara.
- Què t'han portat els reis?
Li ensenyo els llibres.
- Suposo que t'agraden, veritat?
Un somriure.
- De què van?
Gràcies! Gràcies per escoltar-me. Gràcies per no mirar-me amb cara rara quan t'explico alguna cosa del llibre. Llàstima que aquest any no podràs.
diumenge, 1 de gener del 2006
Artús, la pedra de la llegenda
L'últim cop que vaig anar a la biblioteca a tornar un llibre, la bibliotecària estava ocupada amb altra gent. És normal, perquè hi vaig anar a l'hora que els nens surten del cole. Em tenia massa ben acostumada. Sempre que arribava jo, em sortia amb una llista de llibres i normalment el primer ja m'agradava. Però aquest cop el vaig haver de buscar jo.
Després d'una estona de donar volts, una mica perduda per una biblioteca per la que no donava volts des que anava al cole, i d'això ja en fa una colla d'anys, em vaig trobar amb dos llibres, un la continuació de l'altre. Vaig agafar el primer de la sèrie: Artús, la pedra de la llegenda. I vaig pensar que, si m'agradava, tenia la segona part esperant-me just al cantó. Després d'haver llegit algun dels llibres que tinc a casa, que en tinc un munt per llegir, i aniré alternant un de la biblioteca i un de casa.
Just abans d'aquest vaig llegir un llibre bastant diferent, Expedición a la Tierra. M'agrada anar alternant llibres ben diferents. Un cop llegit aquest em sembla que seria incapaç d'agafar la continuació i llegir-la. Necessito altres móns, altres històries, i d'aquí a poc tornar amb la segona part d'Artús.
Vaig començar a llegir al llibre una nit. Va ser acabar l'anterior i començar aquest. I la diferència era bastant notable.
Com em sol passar a vegades, vaig llegir la primera pàgina i em vaig espantar. Perquè no entenia res. Estava escrit en un llenguatge massa planer, massa simple, i massa infantil. Em va costar d'adonar-me que realment el llibre és una espècie de diari d'un nen de 12 anys. Quan ho vaig veure, em vaig dir a mi mateixa: "però, on coi t'has ficat?" Però quan portava 10 pàgines llegides ja m'havia atrapat. I, finalment, aquesta forma característica que tenia el nen d'explicar la seva història em va encantar i ja tinc ganes de llegir-ne la segona part.
Pel que fa al que explica el llibre, doncs em limitaré a dir que l'Artús viu en una comunitat, on el seu pare és l'administrador. Es dedica a aprendre a lluitar i a llegir i escriure. Explica les seves coses del dia a dia amb una gràcia especial.
Però l'Artús és un nen especial. La història es va veient a mida que es va llegint el llibre, i no tinc ganes d'explicar-la per no fer malbé el llibre a algú si el llegeix. Només diré que la pedra de la llegenda és una obsidiana que li dóna un personatge de la comunitat que es diu Merlí i a través de la qual ell va veient la història de gent que no coneix: un rei que es diu Uther, un fill donat en adopció, una espasa en una pedra... i moltes coses més. I moltes coses més que sortiran a la segona part del llibre.
Val a dir que el llibre m'ha agradat molt, però que no supera la gran trilogia de Bernard Cornwell: El rey del invierno, El enemigo de Dios i Excálibur. Aquesta em va enganxar de mala manera. Era la història explicada per una persona propera al rei Artur: un nen al principi que vivia amb Merlí i que va acabar essent cavaller del rei Artur. Crec que el que més em va agradar de la trilogia va ser la naturalitat com explicava les coses. No ho sé, aquella forma d'explicar les batalles, dient com a algú li obrien el cap per la meitat i en sortia el cervell. Digueu-me sàdica, però m'agradava. I això que a mi la violència no m'agrada.
En fi, però ara parlava de la novel.la de Kevin Crossley-Holland. Segons sembla la fan llegir en algun institut. A mi em sembla una bona el.lecció. M'ha fet somriure més d'un cop. I de dos.
Més del mateix
No li trobo sentit al cap d'any. No li trobo sentit a la gran festa que es munta tothom. No li trobo sentit als missatges a les 12 de la nit de gent que només et diu alguna cosa el dia de cap d'any i la resta de l'any et giren la cara o miren cap a una altra banda quan els intentes dir alguna cosa. És per això que em vaig quedar sola a casa. És per això que, després de portar molts dies sense anar a dormir més aviat de les 12 cap dia, ahir a les 11 vaig tancar la paradeta i me'n vaig anar a dormir. Ningú se'n va adonar. Però és la meva proposta. Cadascú que pensi el que li doni la gana. És la meva opció.
Em nego a anar amb un somriure a la boca, fent l'hipòcrita. De fet, tampoc en sé. Si estic contenta, estic contenta. I si no ho estic, doncs no ho estic. Hauria de ser més diplomàtica. Però ho sento: no em surt de dins. No fa massa, algú, dins del seu anonimat, em va dir que era una amargada. I si ho sóc, què? No penso estar contenta i feliç només perquè el calendari diu que avui canviem l'any. És estúpid. Per què he de començar a enviar sms o a trucar a gent per qui demà deixaré d'existir un altre cop fins al 31 de desembre? O fins a Nadal? Amargada? Doncs prefereixo ser amargada que hipòcrita. Prefereixo ser rara que cel.lebrar coses en les que no crec.
I total, què porta el 2006? Doncs més del mateix. Bons propòsits? I una merda! (Puc dir merda, és el meu blog, i a qui no li agradi, doncs que no ho llegeixi). Com ja va pronosticar l'Anna, els bons propòsits no es compleixen mai. I el meu únic bon propòsit ha durat... menys de 10 minuts? Sóc un cas, però d'altra banda ja ho sabia.
I la vida continua de la mateixa manera que era ahir. El 2006 simplement és una continuació del 2005.
Un nen que t'agafa de la mà i et diu que li expliquis un conte.
Una nena que estira els braços i et diu que vol anar a coll.
Una nena que riu quan comences a fer el tonto.
Un "nena, hauries de portar més marxa", que es tradueix per "nena, que rara que ets, ja podries sortir per cap d'any".
Un "i ni tan sols els raïms?". No, ni tan sols els raïms. Al cap i a la fi, tampoc hi trobo sentit.
Un "hola, noia, com va tot?" Un "em va agradar molt el que ens vas explicar, no sabia que feies coses d'aquestes". I un somriure, perquè aquesta persona sap qui sóc, com em dic, a què em dedico... i jo ni sé com es diu, ni qui és, ni d'on ha sortit. Ni per què ve a casa i saluda a la meva família i semblen tan amics. Després, quan no em vegi ningú, li preguntaré a ma mare.
I un matí d'aixecar-se aviat i estar davant de l'ordenador. No, no està bé. Aniré a llegir una estona, que això de l'ordenador no és bo per la salut.
Per cert, ahir vaig fer el millor sopar de tot Catalunya: un plat de verdura i dues mandarines. No el canviaria per cap altre sopar. Mai sopo massa. I no penso canviar-ho perquè algú digui que el 31 de desembre s'ha de sopar molt i coses bones.
Bon any a tothom, pels que això tingui algun sentit.
I més del mateix pels que sigueu com jo (si és que hi ha algú, és clar!)
Em nego a anar amb un somriure a la boca, fent l'hipòcrita. De fet, tampoc en sé. Si estic contenta, estic contenta. I si no ho estic, doncs no ho estic. Hauria de ser més diplomàtica. Però ho sento: no em surt de dins. No fa massa, algú, dins del seu anonimat, em va dir que era una amargada. I si ho sóc, què? No penso estar contenta i feliç només perquè el calendari diu que avui canviem l'any. És estúpid. Per què he de començar a enviar sms o a trucar a gent per qui demà deixaré d'existir un altre cop fins al 31 de desembre? O fins a Nadal? Amargada? Doncs prefereixo ser amargada que hipòcrita. Prefereixo ser rara que cel.lebrar coses en les que no crec.
I total, què porta el 2006? Doncs més del mateix. Bons propòsits? I una merda! (Puc dir merda, és el meu blog, i a qui no li agradi, doncs que no ho llegeixi). Com ja va pronosticar l'Anna, els bons propòsits no es compleixen mai. I el meu únic bon propòsit ha durat... menys de 10 minuts? Sóc un cas, però d'altra banda ja ho sabia.
I la vida continua de la mateixa manera que era ahir. El 2006 simplement és una continuació del 2005.
Un nen que t'agafa de la mà i et diu que li expliquis un conte.
Una nena que estira els braços i et diu que vol anar a coll.
Una nena que riu quan comences a fer el tonto.
Un "nena, hauries de portar més marxa", que es tradueix per "nena, que rara que ets, ja podries sortir per cap d'any".
Un "i ni tan sols els raïms?". No, ni tan sols els raïms. Al cap i a la fi, tampoc hi trobo sentit.
Un "hola, noia, com va tot?" Un "em va agradar molt el que ens vas explicar, no sabia que feies coses d'aquestes". I un somriure, perquè aquesta persona sap qui sóc, com em dic, a què em dedico... i jo ni sé com es diu, ni qui és, ni d'on ha sortit. Ni per què ve a casa i saluda a la meva família i semblen tan amics. Després, quan no em vegi ningú, li preguntaré a ma mare.
I un matí d'aixecar-se aviat i estar davant de l'ordenador. No, no està bé. Aniré a llegir una estona, que això de l'ordenador no és bo per la salut.
Per cert, ahir vaig fer el millor sopar de tot Catalunya: un plat de verdura i dues mandarines. No el canviaria per cap altre sopar. Mai sopo massa. I no penso canviar-ho perquè algú digui que el 31 de desembre s'ha de sopar molt i coses bones.
Bon any a tothom, pels que això tingui algun sentit.
I més del mateix pels que sigueu com jo (si és que hi ha algú, és clar!)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la