Adéu :-(

Ahir ja ho deia, que estava a les últimes. I tenia raó. Fa un moment s'acaba de morir la meva radio centenària. S'ha passat tot el matí fent el tonto, i això que li vaig donar vacances des de dijous a la tarda. Però avui ha dit prou, i diria que no tornarà a sonar.

De fet, ja ho deia ahir, ja li tocava una mica. Però em fa pena. La de quilòmetres i quilòmetres que hem arribat a fer juntes! Des que anava al cole i un dia va aparèixer a la meva vida en forma de regal. I pensar que no em va agradar! No em va agradar perquè era digital, i en aquella època havia de ser molt cara i els meus pares no s'ho podien permetre. Però ja era meva.

Al principi no la feia servir massa. La vaig començar a fer servir quan vaig anar a la universitat. M'acompanyava al matí quan anava a peu fins a la facultat. M'acompanyava al migdia quan tornava a peu cap a casa. M'acompanyava tota la tarda mentre estudiava. M'acompanyava al tren quan anava a Barcelona. M'acompanyava al tren quan tornava a casa.

Més tard, m'acompanyava a tot arreu. Sempre la portava a sobre. I com que sempre vaig sola, em feia companyia.

Mai he volgut res més que la meva radio. La setmana passada una persona em va preguntar: "Ostres, van bé, aquests aparatets, eh!" Es pensava que era un reproductor d'mp3. No n'he tingut mai, jo, d'això. Ni de reproductor de cd portàtil. Ni res que se li assembli. Per què n'hauria de tenir, si tinc la meva radio?

Ara ha deixat de funcionar. En aquest moment tinc una "P" pintada amb blau a la mà esquerra. Això significa que se m'han acabat les piles aquest matí i quan arribi a casa les he de posar a carregar. Però... però ara posar-les a carregar ja no té sentit. Perquè les piles de recanvi estan ben carregades i la radio no funciona.

Bé, sí que funciona. Busca emissores, i amb els auriculars sento com les busca. Fins i tot les troba. Però ja no té força per dir una paraula més. Ja no té força per cantar una cançó més. Simplement, s'ha quedat muda. I els auriculars, que ja deuen ser els sisens o setens que ha sobreviscut la radio, per un cop han aguantat més que ella.

Ara ja sí, m'hauré de comprar una radio nova. Sense la radio no puc viure. El que no sé és com sobreviuré a aquesta setmana. Una setmana sense riure amb els APM al matí. Una setmana amb un viatge a Barcelona, que serà molt trist si no puc escoltar la radio al tren i quan vagi a peu fins al meu destí. És més, si no hi ha radio, suposo que agafaré el metro, per una vegada a la vida. Quin sentit té anar a peu si no pots escoltar la radio? Una setmana llarga, molt llarga. Treballo fins el 23. Sortint de treballar, ja m'esperaran a la porta per fer un viatge llarg. Què faré tot el viatge llarg sense la radio?

Em sembla que hauré de cometre un robatori, per sobreviure fins al dia de Reis... Tot i que, si cometo el robatori que estic pensant, deixaria el meu pare sense radio... I no sé què és pitjor, si que es quedi ell sense radio o que m'hi quedi jo. Bé, de fet ell només l'escolta a estones, jo hi estic tot el dia.

En fi, adéu, radio, adéu. M'has acompanyat més de la meitat de la vida. I t'he fet treballar molt. Et mereixes un descans. Però em fa pena dir-te adéu.

Future me

Avui estava pensant coses que no hauria de pensar. Fins que he trobat una pàgina amb la que et pots enviar missatges per rebre'ls d'aquí a un temps. De moment, me n'he enviat dos (que es mantenen privats, ningú els pot veure) i un altre que... Bé, me n'he enviat 3. Però... el millor de tot és anar a on hi ha els missatges públics i llegir-ne algun. No sé, m'han fet gràcia. És com llegir blogs.

Això sí, com a molt tard us podeu enviar un mail al vostre jo del 2035. Però em sembla que és suficient.

N'hi ha hagut un que m'ha fet molta gràcia:

Dear FutureMe,

Just think, you could have had an extra 30 seconds if you hadn't sent yourself this stupid email.

Pthhhlbbbbb!

(and wtf are you still doing with that same hotmail account?!)
(written Wed Mar 31, 2004, to be delivered Wed Mar 31, 2021)

On serem tots al 2021?

Mirant, mirant, em dóna la impressió que m'estic ficant en la vida de molta gent. Però, al cap i a la fi, si tota aquesta gent no haguessin volgut que jo ho llegís, ho haurien posat privat, no? Jo ho he posat privat.

Més que fan gràcia:

Dear FutureMe,

This is you in the past telling you that you've reached 50 and it's about time to call it quits. I mean, come on, 50?

Ok, time to go die now...
(written Tue Oct 21, 2003, to be delivered Wed Aug 23, 2023)

I un altre, enviat precisament avui. De qui serà?

Hola ****,

Avui és 18 de desembre de 2005, diumenge. Fa més de 4 anys que vaig escriure aquest mail.

Fa quatre anys, els diumenges a la tarda et dedicaves a estar davant de l'ordenador, mig treballant, mig fent el burro per internet. Espero que això hagi canviat i et dediquis a fer alguna altra cosa. O, com a mínim, que no et quedis sola a casa, sense xerrar amb ningú.

Avui t'has passat tot el dia sola a casa. Els teus pares han marxat a les 9 del matí i no tornaran fins a les 9 del vespre. Bé, de fet no estàs sola del tot. T'has de cuidar d'en ***. Amb una mica de sort, en *** encara viurà quan rebis aquest mail. I, amb una mica de sort també, tu ja no viuràs a casa teva, però aniràs sovint a veure'l.

No ha sigut la única persona que s'ha quedat amb tu aquí a prop. T'has quedat cuidant la iaia. Quan es va morir l'avi, tothom va dir que la iaia no s'havia de quedar mai sola. Però qui ho deia són els que marxen dia sí i dia també i al final els teus pares i tu sou els únics que us quedeu.

Com que ens coneixem, recorda el que deies fa temps. Recorda el que vas escriure a mitjans de novembre del 2004, ara ja fa més de 5 anys. Em sembla que ja va sent hora. Sí, ja ho sé, ara et fa vergonya llegir-ho. Al 2005 també te'n feia, de vergonya. I et preguntaves com coi podies escriure tantes coses. Encara escrius? O t'ha agafat un rampell com els que t'agafaven de tant en tant i ho vas deixar? O ho vas deixar i hi vas tornar?

Avui t'has passat una bona part de la tarda enviant postals de Nadal. És una tradició que espero que continuis durant molt de temps. Fa anys que ho fas. L'últim cap de setmana abans de les festes et passes unes horetes buscant adreces de mail i postals per enviar. Si no t'equivoques i se te'n va el dit, les postals arribaran el dia 22 o 23. Si te'n descuides, arribaran avui mateix, perquè tens mal cap i no t'has recordat de canviar la data.

Estaria bé que això no fos només un missatge d'anada i poguessis contestar. De fet, fins i tot no sé si el rebràs, aquest mail. Podria ser que ja no estiguessis en aquest món. O que no tinguessis aquest mail. O... O tantes altres coses! I només són 4 anys i uns dies.

Això sembla una història que vas llegir fa temps sobre la possibilitat dels viatges en el temps (de fet, això és un viatge en el temps, d'una forma o altra). Deuria ser de l'Asimov. Parlava d'unes màquines del temps amb les que es podia viatjar al futur, però que s'havia demostrat matemàticament que no es podia viatjar al passat. A la història, la gent anava al futur i tornava. No ho vas entendre mai. Sempre vas dir que si anaven al futur, tornar al passat era d'una forma o una altra anar enrere en el temps i que no seria possible. Espero que hagis trobat algú a qui li agradi parlar d'aquests temes i que la gent no et comenci a mirar amb cara estranya quan parlis d'aquests temes.

T'envio aquest missatge perquè el rebis l'1 de gener de 2010. Et costarà canviar la desena. Per què aquest dia? Doncs és un dia com qualsevol altre.

Jo mateixa.

Joguines i altres

Aquest matí m'he aixecat tard pel que m'acostumo a aixecar. És que a vegades sóc una mica nyicris i portava una setmaneta una mica maca. Així que he aprofitat i m'he quedat dormint fins a 2/4 de 9.

Quan m'he aixecat, m'he trobat amb un catàleg de joguines a sobre la taula de la cuina. A casa s'han fet els suecs, però jo ja sé perquè hi era, el catàleg, allà sobre. Hi era perquè volien que jo el trobés i era una espècie d'indirecta. Amb tants nens com hi ha últimament a la família, ma mare no sap mai què comprar-los i el meu pare sempre es fa el suec (i, a més, de veritat, que la meva mare a vegades fa l'esforç d'acompanyar-me a comprar els regals). Així que acabo anant a comprar jo tots els regals: els que els faig jo i els que els fan els meus pares. Així que quan em veuen entrar a la botiga de joguines, els amos ja es comencen a fregar les mans, perquè no surto d'allà amb menys de 10 joguines. Bé, amb el mínim de 10 joguines pels nens i segur que jo em compro alguna cosa per mi, perquè realment és com si jo fos una nena petita.

I, és clar, si els meus pares em deixen el catàleg de joguines a sobre la taula, jo què faig? Doncs demanar! I mira que em sap greu, demanar coses. Però ja que diuen que jo sóc tan difícil, que costa tant fer-me un regal, doncs jo demano. Realment costa tant fer-me un regal? Jo crec que no. Fa temps els va donar per regalar-me jocs Arjeu i derivats. A mi m'encantaven. I encara me'n falten molts. L'any passat em vaig haver d'autoregalar un cub de Rubik perquè el meu l'havia perdut feia temps i què és una casa sense un cub de Rubik? Què és un viatge de 12 hores en bus sense un cub de Rubik o similar per poder-se entretenir? (En bus, evito els llibres o em marejo). I així, un munt de coses.

Ahir em vaig passar tota la tarda muntant un puzzle en 3 dimensions. M'hi vaig posar que deurien ser les 4 i a les 9 el vaig acabar :-) Em vaig anar traslladant per la casa, mentre ma mare també s'anava traslladant d'un lloc a l'altre i m'explicava els embolics familiars que hi va haver a casa quan jo era fora la setmana passada (buf! Sort que vaig ser fora!) De fet, ens (els?) va visitar una persona (familiar) que viu per allà les espanyes i l'últim cop que va venir a prop de casa, va trucar per telèfon i estava jo sola a casa. Va preguntar si hi havia els meus pares i quan li vaig dir que no, la seva resposta va ser: "Ah, entonces si estás tu sola no hace falta que venga". Ole, ole, i ole! Però aquest tema millor el deixo aparcat, que d'aquí a una setmana hauré d'anar jo a veure-la. I si ella va ser incapaç de fer 30 Km per venir-me a veure, jo n'hauré de fer 70 per anar-la a veure. I em mosqueja. I molt, que em mosqueja! Però... deixaré estar el tema, que estava amb els puzzles, cosa molt més divertida.

Doncs res, que he trobat un altre puzzle, també esfèric, de la mateixa marca, que m'agradaria tenir/fer al catàleg. El problema és que ara no el trobo per internet :-( Ahir a la tarda m'ho vaig passar pipa fent aquell puzzle, i un cop muntat, ha quedat tan maco que ma mare el vol posar per algun lloc de la casa com a decoració. A part, ha quedat dur com una pilota, així que intentaré que cap dels nens el vegi o es posarà a jugar a pilota i l'hauré de tornar a muntar. Ben pensat, potser sí que el podria posar en un lloc ben visible :-) Així que si aconsegueixo que em comprin l'altre (sinó ja me'l compraré jo), quan l'acabi ja li faré una foto i així es podrà veure la meva obra d'art :-)

Tot i això, espero que ningú de la família faci cap comentari sobre el tema... És que ahir algú va veure el meu últim treball manual (just l'anterior al puzzle en 3 dimensions). I és algú que és més o menys de la meva branca. Se'm va mirar amb una cara... I em va preguntar què era allò. Bé, no què era, sinó que li va fer molta gràcia. Sí, m'ho vaig comprar en una botiga de nens i posava de 8 a 12 anys. Algun problema? Qualsevol li explica quin és l'altre joc he demanat del catàleg... Em sap greu, però porto una estoneta i tampoc l'he trobat per internet. L'altre puzzle és perquè és una novetat d'aquest any i no està ni tan sols a la pàgina oficial dels puzzles. Ni tan sols a la versió alemanya. I aquest... aquest només perquè no en sé la marca. Si en sabés la marca seria més fàcil. Només sé què és (altre cop foto el dia que el tingui) i que a la capsa hi posa "a partir de 6 anys". Jo me'l compro per explicar coses als nens, és clar :-)

El problema és que demano massa. Com que em diuen que sóc tan difícil, jo ja vaig donar una llista amb 5 llibres. A part, la meva radio està a punt de morir-se. Recordo que ja la tenia quan anava al cole, i vaig deixar al cole l'any 92 (si no m'he descomptat). Em sembla que ja aniria essent hora de que em comprés una radio nova... malgrat que em faci pena deixar l'antiga. Però, és clar, ma mare ja m'ha dit que me'n comprarà una. I a mi ja m'agafa un complexe de nena mimada, que m'ho compren tot... Massa coses, massa coses.

I, per acabar-ho, d'adobar, hauré d'anar a fer una visita a l'òptica. Realment, ja em convè. Les meves ulleres més noves me les vaig fer quan em vaig treure el carnet de cotxe (i ja me l'he de renovar abans de 2 anys). Me les vaig fer per dues raons: perquè en necessitava unes de recanvi al cotxe i perquè vaig notar que necessitava canviar-me la graduació. I ara... Ja fa dies que tothom veu una cosa i jo no la veig... encara que porti les ulleres. Abans podia llegir les lletres de la tele des del seient més proper a la tele (sense ulleres). I ara ja no. De fet, ara amb les ulleres no puc llegir des d'on l'altra gent ho pot llegir normalment. Conclusió? Em sembla que no fa falta que la digui. Esperaré a dir que he d'anar a mirar-me la vista després de les festes. Així almenys ningú no tindrà la genial idea de regalar-me les ulleres. Perquè una cosa són llibres, jocs que no passen dels 30-35 euros i una radio (que, volent com jo una radio sola i sense virgueries, també serà barateta). I una altra cosa són unes ulleres, graduades per miopia i estigmatisme. Les últimes crec que em van costar 35.000 pessetes, ara ja fa... masses anys!

Una foto

Ahir ni tan sols vaig mirar el correu. Vaig veure que tenia 200 mails, vaig deixar que s'anessin baixant, i vaig abandonar els mails sense ni tan sols mirar si n'hi havia algun d'interessant. Però aquest matí ho he mirat i me n'he anat directa a un mail que hi havia perdut enmig de la llista.

Acabo de llegir el paràgraf anterior i això ja sembla el típic "avui he fet això, he fet allò altre i tal i qual..." buf, hauré de canviar-ho, que ja fa massa dies que dura, això de l'"avui he fet".

Doncs això, que me'n vaig de tema. Me n'he anat directa a veure un mail. De fet, ja hauria d'haver pensat que tindria aquest mail, perquè un dia abans de marxar em va dir que me l'enviaria. Però ja no hi havia pensat més.

He vist el mail i he premut directament la tecla "Av Pág". Que per què? Doncs perquè el mail és quilomètric. De fet, és la resposta a un mail meu també quilomètric (qui ho diria, llegint els meus posts?) És d'aquells mails en els que hi ha una resposta al mig del que escriu l'altre, i al mig la resposta de l'altre, i acaben essent unes converses llarguíssimes. Però me'n torno a anar de tema...

Per què me n'he anat al final? Doncs és que a vegades se me'n va una mica l'olla (bé, de fet se me'n va massa sovint). A vegades jo mateixa m'animo i acabo fent propostes que després penso que són una tonteria.

I, és clar, com que tothom que llegeix això és prou intel.ligent i ja he preparat el tema, al final del mail hi havia una proposta, sí. I tenia ganes de saber què m'havia dit. Estava segura que em diria que no. De fet, ja des del dia següent de fer la proposta vaig pensar que em diria que no, i que era una tonteria. Però ja l'havia fet. Ja havia fet la proposta, i com sempre, ho havia fet amb molt d'entussiasme.

I ara, què hi té a veure el títol del post amb tot això? Ah, és que ja sé que tots els que llegiu això sou molt intel.ligents i sabreu què hi he trobat al final del mail...

Doncs sí, exactament una foto!

I per què explico tot el rotllo aquest? Per què estic escrivint això mentre parlo amb la persona que m'ha enviat el mail a través de l'ICQ? Per què no l'interrogo més sobre santa Llúcia i per què al seu poble (ciutat?) es donen els regals de Nadal per santa Llúcia i no per Nadal o per Reis? Però no molestaré massa, almenys no avui.

Avui és el seu aniversari. Fa vint-i-molts anys. Bé, de fet, no sé per què dic vint-i-molts, perquè jo en tinc vint-i-molts menys un, així que...

Ja fa molt que ens coneixem. No ho sé exactament, però en aquella època encara pagàvem amb pessetes. Perquè recordo haver-ne parlat. I no m'estranya, perquè amb els mails quilomètrics que ens enviem, d'alguna cosa hem de parlar, dic jo.

Que per què m'ha fet il.lusió la foto? Doncs perquè després de tot aquest temps, és el primer cop que li veig la cara.

No li he pas demanat jo, que m'enviés una foto. Li ha sortit de dins. De fet, a mi ja m'ha vist en més d'una foto (i en més de 10, diria jo). Però sempre s'havia quedat a l'anonimat, i veure la cara que feia tampoc era important. És una persona amb qui es pot parlar i amb això ja n'hi ha prou. No necessito tampoc posar una cara a la gent amb qui "parlo".

Això sí, m'ha sorprés. Perquè no em pensava que fos com és. Sempre havia dit que la bellesa no era el seu fort (a no ser que fos la bellesa interior) i que s'assemblava a cert personatge de dibuixos animats no massa afavorit. I jo, que sempre em crec el que em diu la gent, m'ho havia cregut. Però resulta que no. Resulta que m'enganyava. Sí, ja ho sé, jo també me m'enric de mi mateixa, però jo tinc raons. O potser és que en tenia una imatge que jo m'havia fet i que no era real.

Per sort no m'ha passat com sempre, que quan m'espero una persona raonablement lletja i em ve una persona que no és lletja aleshores em sento malament i crec que no voldrà parlar amb mi. És clar que tampoc l'he trobat cara a cara. Després em queixo de la gent superficial. I resulta que jo ho sóc, però en comptes de discriminar els lletjos, m'autodiscrimino jo davant dels guapos. Ai, val més que deixi aquest tema.

Per cert, m'ha dit que sí de la proposta. Però no sé si seguir amb la proposta o no. Sí, ja ho sé, sóc una cagadubtes, però bé, la proposta tampoc tenia massa sentit. Només sóc jo que de vegades m'emociono i faig propostes que potser no hauria de fer. És clar que si ha dit que sí... En fi, m'ho pensaré. Portem gairebé una hora parlant i no ha tret el tema. I jo tampoc el trauré. Ja li contestaré el mail quilomètric aviat.

Normalitat

Ja torno a ser a caseta. El viatge de tornada no s'ha fet massa llarg. El problema és que demà és dilluns. I tot el dia, que és dilluns! De les 6 del matí a les 9 del vespre...

Ja se m'han passat els nervis. El que passa és que, com ja sabia, un cop passats els nervis he acabat feta una porqueria i ara estic cansadíssima. No m'estranyaria que avui fes alguna d'aquelles coses que faig de tant en tant d'anar-me'n a dormir a les 8 del vespre...

He intentat obrir el mail. A la primera compta que he obert hi tenia 200 (sí, el número rodó, no és cap exageració) mails. Només de veure allò, he tancat i he pensat "demà". No hagués obert cap compta més, però he hagut d'enviar una cosa del meu pare, així que n'he obert una altra. "Només" hi havia 63 mails... Això també demà. O demà passat. O l'altre. O quan sigui.

Però ara me n'aniré a jugar amb el que em vaig comprar :-) Quan he arribat a casa, el meu pare de seguida m'ha dit: "A mi siempre me han gustado". Jeje. Esperaré que no hi fiqui les mans, que segur que no se'n pot estar. Però és meu, ho he comprat per mi. I si hi fiqués les mans m'espatllaria la diversió. Quan estigui acabat que faci el que vulgui, però ara és meu.

Encara tinc la maleta per desfer. Em fa mandra. Però aquest matí ha entrat tot bastant a pressió (menys els llibres). I sé que a la que l'obri m'agafarà alguna cosa. És clar que amb això no puc pas dir "demà". Ha de ser "avui".

De mentres, però, llegiré algun blog, a veure si s'obre sola :-) (tinc una cara que me la trepitjo!)

Arribaré tard. Segur. Bé, només cinc minuts. Però és que porto un matí... i només són quarts d'onze!!!

Per començar, l'operació "en busca de los calcetines perdidos". Sona el despertador. Obro la maleta. Agafo alguna cosa de roba. I veig que no tinc mitjons. Ai mare! Però si jo en vaig agafar prous perquè en tingués uns per cada dia i me'n sobressin uns. Començo a rebuscar per la maleta. Aparto un llibre. Aparto un altre llibre. Les maletes no haurien de portar roba en comptes de llibres i altres coses?

Desisteixo dels mitjons per una estona. Em maleeixo per no posar la roba a l'armari. Si a l'habitació hi tinc un armari, per què la roba segueix tota a la maleta i d'allà no en surt?

Trec tota la roba de la maleta. La començo a anar posant tota altre cop a dins la maleta. Almenys em servirà per posar-hi una mica d'ordre. Els mitjons no són enlloc. Ja em començo a mosquejar amb mi mateixa. Ara ja no sé ni comptar fins a 7! Segueixo buscant. Fins que... fins que decideixo que aniré a la bossa on hi ha la roba bruta i agafaré uns mitjons bruts. Obro la bossa i allà em trobo 3 parells de mitjons nets i plegadets allà dins. Què fan els mitjons allà? Qui els hi ha posat? Ah, misteris de la vida!

Aleshores em recordo d'una trucada a mitja nit. Em miro el mòbil. Jeje, abans que jo l'agafés hi havia 5 trucades perdudes. Per sort, la persona que em trucava em coneix des de que era petita i ja està acostumada a que tinc molts problemes per despertar-me durant les nits. Amb el despertador al matí, cap problema, però els imprevistos... ja poden anar trucant a la porta, trucant per telèfon, picant a on sigui, que jo no em desperto ni a la de tres. En aquest cas, a la de 5.

Em sembla recordar que vaig veure uns mitjons on no havien de ser i vaig posar-los a la bossa de la roba bruta. Això a mitja nit. Eren entre les 3 i les 4. Què em va passar pel cap? Ni idea.

Un cop trobats els mitjons, intento tancar la maleta. No tenca. Típic. El problema és que en aquest moment tinc 2 llibres de tapa dura a fora la maleta. Demà aquests llibres han de quebre a dintre la maleta. Ai, que riurem! I no és l'únic que tinc fora la maleta. Perquè ahir vaig anar a la ciutat i vaig anar a petar a una botiga de joguines i em vaig comprar una cosa per mi. Quan arribi a casa, ma mare em matarà. Bé, no em matarà. Començarà a fer que no amb el cap, mentre el meu pare s'ho mirarà i somriurà. I llavors em dirà que ho vol per ell. Però no, és meu!

També he d'afegir a la maleta 3 llibres. No tinc remei. La meva mare se'ls mirarà i farà que no amb el cap. El meu pare se'ls mirarà. De dos, em dirà que són coses rares. I de l'altre... com si el sentís: "Un libro que compras y que yo me leería y lo compras en inglés. No lo podías comprar en castellano?" No, no podia. Potser d'aquí a un temps. Però està publicat al setembre del 2005. De totes formes, dubto que el tradueixin.

I ja se m'acaba el temps. Bé, de fet em sembla que aquest comptador de temps no va massa bé. Perquè el ciber estava tancat quan he aparegut per aquí. He anat a l'altre ciber (un passeig de 20 minuts). Hi he arribat que eren les 10 i 10. Posava que els dissabtes obrien a les 10. I allò estava ben tancat. Així que he tornat aquí. Eren més de 2/4 que he entrat per la porta. Ara són menys 10 i em queden 6 minuts de ciber... diria que m'estan timant. Però ja no tornaré. Demà ja seré a caseta :-) i així podré arribar a l'hora, que he quedat a les 11 i no voldria fer tard.

La més bona? Ahir algú em va preguntar si no em sentia estranya. Si pogués aixecar les celles com en Sobera ho hagués fet. No sabia si riure o contestar. Però això ja ho explicaré un altre dia i no tenia res a veure amb aquest blog.

Això del prepagament del ciber és un rotllo. L'altre dia la mitja hora se'm va fer curta, per culpa de l'espai, que no funcionava. I avui... avui porto 10 minuts aquí i ja marxaria. Però coi, ja que he pagat, almenys hauré d'aprofitar el temps fent alguna cosa de profit. De fet, podria dedicar-me a llegir mails, perquè segons sembla en tinc uns quants esperant, però no en tinc ganes. Podria fer com ahir i copiar algun post que tinc escrit, però tampoc en tinc ganes. Podria fer alguna cosa de profit, però tampoc en tinc ganes.

Estava decidint si anar a la ciutat altre cop, però m'he aixecat tard, així que no sé si ho faré, perquè serà arribar, una horeta a la ciutat i ja hauré de tornar. Però demà suposo que tampoc hi aniré, així que no ho sé pas.

Fa dies que em corre una pregunta pel cap: es pot tenir fred i calor a la vegada? És que o jo estic molt malament, o tinc fred i calor a la vegada. Tinc calor, perquè fa calor. A més, tinc la cara vermella de calor. Però a la vegada tinc fred. Tremolo de fred (segur que és de fred?) i tinc les mans i els peus congelats. I aleshores no sé si tinc fred o tinc calor. Diria que tanquessin la calefacció, perquè tinc calor. Però a la vegada la posaria més alta, perquè també tinc fred. Ai, no ho sé. Deuen ser els nervis, malgrat la gent digui que jo sempre estic molt tranquil.la, que no em poso mai nerviosa. No sé si em prenen el pèl o què. Una cosa és que no ho exterioritzi i que pugui semblar que no ho estic. Però ho estic. I sinó, com pot ser que tingui fred i calor a la vegada?

Suposo que hi ha moltes coses que no exterioritzo. Ahir vaig rebre una visita. Em va fer il.lusió. Però no em vaig dedicar a cridar i a fer depèn de quines manifestacions d'alegria que he vist últimament per aquí. En fi... Serà per això que em diuen que no em poso nerviosa? Millor ho deixo estar.